El 12 de maig d’aquest any van celebrar-se eleccions legislatives a Irak, i a despit dels candidats recolzats per EE.UU, la formació guanyadora va se el Moviment Sadrista amb54 escons i majoritari a les governacions de Bagdad, Waset, Misan, Thi Qar, Al-Mutanna i Al-Najaf. La segona formació guanyadora va ser Aliança Fatah amb 47 escons i majoritària a les governacions de Sajah Al-Din, Diyala, Kerbala, Babil, Al-Qadisiyah i Al-Basrah.
Un cop coneguts els resultats electorals, van coincidir unes revoltes en aquelles governacions on havien estat majoritàries aquestes dues formacions. Es dona la “casualitat” que el Moviment Sadrista defensa la retirada total dels exèrcits estrangers i el desmantellament de les seves bases a Irak al mateix temps defensa una estreta aliança amb Iran. L’Aliança Fatah està encapçalada per Hadi Al-Amiri, que va lluitar com a comandant de l’exèrcit iranià durant la guerra Iran-Irak, en els anys1980-1988. Al-Amiri, manifest adversari dels EE.UU, qui l’acusa de permetre, mentre era Ministre de Transport, el subministrament de material logístic per part d’Iran a l’exèrcit sirià i als destacaments iranians aliats del govern sirià, que lluiten contra les formacions jihadistes, recolzades per Aràbia Saudí, Emirats Àrabs i les potències occidentals.
Les revoltes en aquestes governacions, a primera vista “reivindicatives” de feina, habitatge, aigua, etc., i anunciades per les cadenes pro-imperialistes Al-Jacera i Al Sumaria com a pacífiques, tenen una gran similitud amb les recents de Veneçuela i Nicaragua ja que han disposat d’una estructura i material bèl·lic similar i els primers objectius van ser l’assassinat de membres de la policia i la destrucció d’instal·lacions públiques per tal de provocar una escalada repressiva que permetés la “intervenció humanitària” dels exèrcits euro-nordamericans acantonats a Irak.
De moment, al no aconseguir-ho, s’ha incrementat l’espiral de violència portant a saquejar i cremar el Consolat d’Iran a Bas-sora el passat 7 de setembre. Tots els indicis apunten a una operació molt ben dissenyada contra aquelles formacions que fan cas omís a les directrius d’EE.UU. de tallar qualsevol relació amb Iran.
El tret se sortida d’aquest any, de la ofensiva contra la República Islàmica d’Iran va ser la reunió anual del 30 de juny a París organitzada pel moviment moudjahidin anomenada “Gran Reunió de la Oposició Iraniana a París”, tenint com estrella principal Maryam Qajar, coneguda per Maryam Rajavi (cognom del seu home) presidenta del fantasmagòric Consell Nacional de Resistència Iraniana.
Cal fer esment que si be els moudjahidin van jugar un paper important en la lluita contra la dinastia Palevi i van ser factor determinant en la derrota dels sectors militars fidels al Sha durant les jornades de 10 i 11 de febrer de 1979, a partir de 1981 i amb una gran divisió interna, van voler derrocar Komeini i la jove república. Al ser derrotats internament i al finalitzar la guerra Iran-Irak (en la que van recolzar Irak) tots els seus dirigents van emigrar cap a França on van ser acollits amb els braços oberts. De ser un factor important en la lluita contra el Sha, han acabat sent els titelles d’EE.UU i França assumint les seves posicions imperialistes.
(Molt bé explica aquesta mutació Paul Labarique, membre del CADTM – Comitè per l’abolició del deute il·legítim – en un anàlisi titulat “De la revolution au mercenariat: les moudjahidin perdu”)
La citada reunió a París va acollir lo bo i millor de cada casa: des de socialdemòcrates fins a ultraconservadors. D’entre tots –la llista es molt llarga- cal destacar la presència i discursos encesos del General George W. Casey comandant general entre 2004-2007 de totes les forces, durant la invasió d’EE.UU a Irak, ara és el Cap de l’Estat Major USA; Frances Townsend assessora de seguretat nacional amb Bush; Louis Freeh ex director de FBI; Rudy Giuliano ultraconservador ex alcalde de Nova York; Robert Torricelli senador famós per la llei que porta el seu nom de bloqueig a Cuba; … Al seu costat el membre de la Cambra dels Lords britànica Roger Godsiff, el senador italià Paolo Corsini i com no podia faltar Nazir Hakim secretari General de l’anomenada “Coalició Siriana”…
Els discursos de tots ells, junt amb el de “representantes del moviment feminista europeu” van advocar per la necessària destrucció de la República Islàmica d’Iran.
Tota una trama, amb mètodes similars als dissenyats a Veneçuela i/o Nicaragua, amb unes campanyes d’intoxicació dels aparells mediàtics dels països occidentals, sense excepció, que tot i donar-se’les de premsa “lliure”, no són més que simples altaveus de les estratègies dels comandaments imperials, per tal de generar un estat d’opinió que anestesii a l’opinió pública sobre els veritables interessos de l’imperialisme en els països que no volen seguir el seu dictat. Estratègia imperialista per seguir dominant i explotant de la forma més ostensible i al preu que faci falta, que essencialment passa per destruir qualsevol estructura bàsica d’aquests Estats perquè puguin ser autònoms, en definitiva perquè puguin exercir el seu “dret d’autodeterminació” de forma real i quotidiana.
Disposem doncs d’algunes hipòtesis que ens poden senyalar el llançament d’una gran ofensiva contra Iran: El trencament de l’acord nuclear unilateralment per EE.UU.; el bloqueig comercial i financer; el finançament de les “revoltes suaus” internes a Irak contra aliats i interessos iranians; una nova campanya recolzada per certs moviments feministes amprats en “els 10 punts de Maryam Rajavi”; l’assassinat selectiu de científics;….
L’imperialisme no te fre, a no ser que siguem capaços de posar-li.
12 de setembre de 2018
josep cónsola
