És probable que s’estigui acabant la gran ofensiva mercenària invasora que des de 2012 ha intentat destruir Síria per complet. Ha estat a costa d’una destrucció sense precedents, equiparable a la d’Iraq i Líbia, i amb una part del seu territori encara ocupat per bases militars d’Estats Units i França, al voltant de les quals s’hi congreguen forces mercenàries del Daesh, YPG i ELS, les quals reben armament, entrenament i finançament. D’altra banda, Turquia manté enclavaments al nord, al voltant de l’Eufrates i a la part nord-occidental (Afrin).
Podríem dir que les previsions euro-nordamericanes de fragmentar Síria no s’han pogut dur a terme. Les seves pretensions de creació de tres estats (Kurdistan, Sunnistan i Alawitestan) tal com apareixia al mapa publicat al New York Times l’any 2013 per Robin Wright, investigadora del think thank del Pentàgon United States Institute of Peace s’ha trobat amb la negativa de Turquia a acceptar un estat kurd a la seva frontera amb Síria, al mateix temps que l’entrada de Rússia en el conflicte ha impedit la invasió de la franja occidental (de Damasc a Alep) i la creació d’una capital fantasma (Alep) tal com es feu amb Bengasi a Líbia.
Però paral·lelament a l’ofensiva militar, se n’ha dut a terme una altra de no menor envergadura en el terreny civil, el que el diari algerià El Watan denominà “Operació de Buit i Aniquilament”, consistent en facilitar la fugida de Síria de nens, joves en edat del servei militar i professionals de totes les especialitats, oferint grans facilitats per la seva entrada en el territori de la Unió Europea, tal i com ho constata la Directiva 95/2011 de 13 de desembre de 2011 del Parlament Europeu i del Consell, dedicada a l’avaluació de les sol·licituds de protecció internacional, en la que en el capítol 4 estableix que “si les declaracions dels sol·licitants presenten aspectes que no estan avalats per proves documentals o d’altre tipus, tals aspectes no requeriran confirmació” si es compleixen unes condicions a-b-c-d-e que no són altra cosa que acceptar la credibilitat del sol·licitant. Tanmateix, el capítol 3 en el seu article 9 “Requisits per a ser refugiat”, realitza una crida a la deserció quan a l’apartat f) precisa: “processament o penes per la negativa a complir el servei militar”. I per acabar-ho d’arrodonir, l’article 28 “Accés als procediments de reconeixement de les qualificacions” en el seu apartat 2 especifica: “Els estats membres s’esforçaran per facilitar als beneficiaris de protecció que no puguin aportar documents justificatius de les seves qualificacions el ple accés a sistemes adequats d’avaluació, convalidació i certificació de la seva formació anterior”.
Aquesta Directiva va entrar en vigor 2 mesos abans de la gran primera ofensiva militar i mediàtica contra la població siriana, amb la qual cosa es pot arribar a la conclusió de que es tractava d’una crida a la deserció de l’exèrcit, i a la emigració de nens, joves en edat militar i estudiants i professionals amb la promesa de que la Unió Europea els asseguraria la condició de refugiats (tot i que posteriorment s’haguessin d’adonar del cinisme europeu). Dins d’aquest entramat hi hem de situar la Consol francesa a Turquia François Olcay, que col·laborant amb els serveis secrets francesos subministrava llanxes i equips salvavides a les organitzacions que a Síria es dedicaven a organitzar les emigracions. Tot això després del fracàs dels intents del 4 de febrer de 2011 amb la campanya “The Syrian Revolution 2011” a través de les xarxes socials i la compra de desertors de l’exèrcit sirià que el 31 de juliol de 2011 es constituïren en l’anomenat “Exèrcit Lliure de Síria”.
Aquest entramat no fou quelcom de nou, potser un gran paral·lelisme el podem trobar en l’ofensiva militar, econòmica, política i mediàtica llançada per Estats Units contra Cuba entre els anys 1960 i 1962. On es desenvolupà “l’Operació Peter Pan” duta a terme entre el 26 de desembre de 1960 i el 23 d’octubre de 1962.
Aquesta campanya va sorgir a la tardor de 1960 en el context de la creació, a Miami, del Programa per a Nens Refugiats Cubans sense acompanyants (The Cuban Children’s Program). Va consistir en l’obtenció de visats nord-americans per a estudiants, per la qual cosa resultava necessari trobar un centre educatiu, a Estats Units, que certifiqués l’admissió dels joves cubans. En els plans inicials s’hi contemplava la necessitat de crear un equip que es dediqués a la falsificació de documents migratoris, dirigit per l’agent de la CIA Israel Padilla Frades, el qual va falsificar visats tant en passaports cubans com britànics, francesos o de qualsevol nacionalitat. Prop de 150 mil familiars dels nens trets per l’Operació Peter Pan van rebre el visat i van emigrar als Estats Units abans de la Crisi d’Octubre, i segons xifres aportades per les autoritats eclesiàstiques de Miami, entre el 26 de desembre de 1960, en que sortí el primer grup, i el 22 d’octubre de 1962 que va arribar l’últim a Miami, es van treure de Cuba un total de 14.048 nens sense acompanyants a través de l’Operació Peter Pan.
Un altre mecanisme fou la Llei d’Ajust Cubà (Cuban Adjustment Act), promulgada el 2 de novembre de 1966, que oferia la residència als ciutadans cubans que arribessin a partir de l’1 de gener de 1959 i que es va ampliar l’any 1995 amb la política de “peus secs, peus mullats” (“wet feet, dry feet policy”) consistent en permetre l’ingrés d’immigrants provinents de l’illa si aquests han arribat a xafar la costa estatunidenca, amb l’objectiu de fomentar la immigració massiva, i que fou el detonant de l’anomenada “crisi dels balseros”.
La reconstrucció de Síria, doncs, no serà fàcil: milers de morts, d’invàlids, d’infraestructures destruïdes (escoles, universitats, hospitals, depuradores d’aigua, aqüeductes, centrals i línies elèctriques, refineries…), una massa juvenil emigrada al so dels cants de sirena europeus, una diàspora d’acadèmics i professionals atrets amb les promeses de les universitats i centres d’investigació europeus per a treballar a low-cost, i una part de la població masculina adulta que haurà de seguir nodrint les files de l’exèrcit regular per intentar mantenir a ratlla la voluntat destructora dels grups mercenaris emparats per l’entramat d’EUA, UE, Israel, Emirats àrabs i qui sap si Turquia.
Sense voler predir el futur, veurem la desaparició del terreny sirià de les anomenades organitzacions humanitàries occidentals (metges sense fronteres, cascos de tots els colors, drets humans, protecció a la infància, amnistia internacional…) i un llarg etcètera d’organitzacions de tots els pelatges que han estat col·laborant amb l’assassinat col·lectiu i la destrucció d’un país, recolzant a qualsevol de les milícies mercenàries i realitzant una gran tasca d’enverinament mediàtica en els mitjans imperialistes euro-nordamericans.
Segurament una part dels emigrats fugits a Jordània, Líban, Iraq o Turquia tornaran i contribuiran a la reconstrucció, però la tornada dels atrapats a la Unió Europea serà més difícil, doncs són el material humà necessari per mantenir la fòbia propagandística que ha emparat les seves ofensives militars buscant el consens de les seves respectives societats.
Tot i les dificultats, de moment no s’ha materialitzat l’esquema prebèl·lic tramat pels EUA i la Unió Europea de convertir tot l’Orient Mitjà en uns regnes de taifes sotmesos a la voluntat de l’imperialisme. Esperem que la societat euro-nordamericana es vagi adonant de les intencions reals dels seus respectius governs quan clamen a favor de les intervencions armades per defensar la “seva” democràcia.
Segurament Rússia, Iran i Iraq “col·laboraran” en la reconstrucció, però això també significa una pèrdua important de la sobirania siriana. Els deutes contrets durant aquests set anys per aturar l’ofensiva imperialista euro-nordamericana comportarà unes obligacions tant econòmiques com geopolítiques que segurament estaran molt allunyades del projecte d’antuvi de “socialisme àrab” que contenia (semblant a Líbia) uns principis d’equitat que ja haguessin desitjat per a sí una part important de la classe obrera euro-nordamericana.
És de preveure una privatització de l’estructura industrial de Síria, potser no de la magnitud de la que s’ha realitzat a Iraq com a exigència dels EUA i Gran Bretanya pel pagament de les compensacions de guerra, però és d’esperar que les inversions estrangeres comportaran un enorme canvi en les relacions de producció i en la titularitat jurídica del teixit empresarial. Veurem el paper que li quedarà a la pagesia i al proletariat industrial i junt a ell el posicionament del Partit Comunista Sirià (unificat) i del Partit Comunista Sirià (Bagdash) al capdavant del qual hi ha com a Secretària General Wisal Farha Bakdash, una de les poques dones que encapçala un partit comunista.
Encara és aviat per saber quin serà el paper d’Iraq després de les últimes eleccions en les que la coalició Sairun ha estat la més votada, tenint en compte que és patent la seva oposició a la intervenció nord-americana permanent a Iraq.
I… el proletariat “revolucionari” europeu? Alguna cosa ha de dir i fer, no tan sols quedar-se amb els braços creuats mirant la televisió, o el que és pitjor, intoxicant les anomenades “xarxes socials”. Ha de realitzar una tasca política d’explicació que desemmascari tant les posicions racistes i xenòfobes com els eslògans oportunistes i utilitaristes de “volem acollir”. Ha de saber explicar als milers d’immigrants sirians que el seu futur està a Síria, en la reconstrucció i en la defensa de la seva terra i les seves cultures, doncs en aquesta Europa àvida de sang humana el seu futur no és gens prometedor.
Paral·lelament, és precís un enfrontament permanent contra l’Estat espanyol i els seus exèrcits mercenaris, amb l’exigència permanent de la sortida d’aquest país de l’OTAN. D’aquesta manera podrem dir amb orgull als immigrants sirians, iraquians, libis, iemenites i demés que si hi ha quelcom que ens agermana no serà el fals humanitarisme, sinó l’internacionalisme proletari.
juny 2018
Josep Cónsola
