– La classe treballadora i la població en general veu Europa com quelcom molt llunyà. Tot i això, les seves directrius marquen en gran mesura les decisions dels Estats en temes econòmics, laborals, etc. Per exemple, les altes taxes de precarietat i les últimes reformes de laborals podríem relacionar-les directament amb l’objectiu de plena ocupació de la cimera de Lisboa.
– Des de principis del decenni de 1990 és evident que la punta de llança principal d’aplicació de polítiques neoliberals en l’escenari de l’Europa Occidental és la Unió Europea (UE), els diferents Estats-nació que la conformen i les seves polítiques. Un dels mecanismes simbòlics fonamentals és la competitivitat. Els guanys suposats o reals obtinguts en aquesta matèria han vingut de la mà de salaris cada vegada més baixos, jornades laborals cada vegada més perllongades, drets socials que retrocedeixen i la precarietat que s’estén pertot arreu.
Existeix una directiva de la UE que permet que s’apliquin les normes laborals de qualsevol país del planeta, si així ho acorden l’empresari i la persona treballadora, de tal manera que les normatives laborals probablement inexistents de molts països del denominat Tercer Món poden ser objecte d’aplicació en la UE. Aquest indicador demostra de manera escandalosa a on ha anat a parar el presumpte model de capitalisme social europeu.
-El mateix succeïx amb la privatització i el desmantellament dels serveis públics i l’Acord General sobre el Comerç i els Serveis de l’OMC, avalat per la UE.
– En efecte, la UE ha estat un dels principals impulsors de la desaparició de normes reguladores en el planeta. La globalització capitalista és una aposta de creació d’un paradís fiscal d’escala planetària. Només els capitals hauran de moure’s de banda a banda del món, podent prescindir completament dels poders polítics tradicionals i arraconant qualsevol consideració de caire humà, social o mediambiental. Els interessos d’una minoria ínfima de la població s’imposen al conjunt de la ciutadania sobre la base d’una sèrie d’idees vagues que això ens durà a la prosperitat i al creixement.
El nostre problema és el capitalisme, no el capitalisme desregulat. Sovint la crítica es concentra en la desregulació i d’aquí pot derivar-se la conclusió que amb el capitalisme raonablement regulat resoldríem els problemes. Això no és així.
– Com definiria la tasca que fa la Unió Europea en aquest context?
– Els mitjans de comunicació suggereixen que el model de globalització que defensa la UE és més benigne que el nord-americà. A la UE prevalen descaradament els interessos de l’empresariat i aquests interessos es materialitzen en polítiques frenètiques d’acumulació de beneficis. Avui, tant en la Unió Europea com als Estats Units, l’impuls se centra a acumular beneficis en un període de temps breu. S’obren horitzons molt delicats, el caos general que molts anuncien no és una bona notícia. El capitalisme històricament ha estat un sistema immoral però ha satisfet els seus objectius, però en aquests moments ni tan sols això està clar.
– Coneixem les mesures de “socialització de pèrdues” que estan prenent els Estats davant la crisi i les exigències que ha posat sobre la taula l’empresariat. Què es cuina a Europa en aquests moments?
– Es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues, és un element central de la lògica del funcionament del capitalisme. En aquests moments la crisi permet desenvolupar certes conductes que abans eren més difícils de presentar. La situació actual pot ser funcional i interessant per a determinat tipus de gran empresa que multiplicarà els seus beneficis.
La UE ha donat tots els passos per a generar l’escenari legal que permeti una reforma laboral cada vegada més dura. Es presenta com una mesura provisional i conjuntural, encara que suposi unes reculades que tindran marxa enrere, tret que hagi una convulsió social molt aguda. L’escenari és tan avantatjós per a la patronal que ni tan sols necessita una reforma laboral. Queda clar que els governs defensen l’interès comú i el bé general sempre que no topin amb els interessos de les empreses privades. En els últims anys les administracions públiques ens han convidat a reduir el consum només en l’àmbit de l’aigua, perquè era fonamentalment pública i no xocava amb els interessos d’empreses privades… Ara ens diuen que subvencionant la compra d’automòbils pretenen preservar els llocs de treball, però no és així, estan preservant els beneficis de la indústria automobilística.
– L’única vegada que sentim parlar d’Europa és cada 4 anys per a unes eleccions al Parlament Europeu, però quin paper juga realment aquest Parlament?
– Un paper menor. És una institució de capacitats molt retallades. En el seu moment podia moure’s amb certa llibertat a l’hora de jutjar determinats processos delicats i encara que les resolucions que aprovava no tinguessin cap consecució material, simbòlicament podien ser interessants. Avui em temo que ni tan sols això. El Parlament de la UE està controlat per dos grans grups, un conservador i altre socialdemòcrata. La sintonia que tenen entre si és molt notable i la possibilitat que emergeixi alguna cosa una mica diferent és extremadament reduïda. Això explica la desafecció popular tan visible.
– Lobbies empresarials, Banc Central Europeu, una classe política fagocitada pel neoliberalisme, la Confederació Europea de Sindicats no suposa ni tan sols un mur de contenció… No sembla que la classe treballadora tingui unes perspectives massa falagueres.
– Si les medim sobre la base del que són els sindicats majoritaris, és evident que no. És una conseqüència del finançament estatal dels sindicats, que s’han convertit en l’engranatge fonamental del funcionament del sistema. Si focalitzen la seva actuació en els salaris i només concentren la seva acció en el món laboral, estem oblidant elements centrals d’articulació de les nostres societats que influïxen poderosament en el propi àmbit de treball dels sindicats. Una de les meves preocupacions és com encaixar el decreixement en el món sindical, perquè a hores d’ara no n’hi ha prou amb redistribuir els recursos, hem de fer reduir en termes de producció i consum, repartir la riquesa i el treball, però no en profit de seguir produint el mateix.
Els que defensem el decreixement apostem per crear un escenari en el qual es treballi i es consumeixi menys, millorant així el nostre nivell de vida. El decreixement suposa tancar part de l’activitat en indústries com la de l’aviació, la militar… I crear llocs de treball en una economia social i mediambiental.
– En aquesta Europa dels Estats-nació, on queden els pobles sense Estat?
– En un lloc molt precari. La Unió Europea és una aliança dels Estats-nació, són els Estats els que imposen les regles de joc i al final la Unió el que fa és ratificar les seves lleis internes. Fa quatre anys Zapatero deia que el tractat constitucional blindava a l’Estat espanyol de qualsevol procés de secessió; en termes estrictes no era cert, el tractat no deia res d’això, però a l’atorgar primacia a les lleis dels Estats, objectivament ho blindava. Si dintre de l’Estat hi ha una comunitat política i existeixen raons solvents per a concloure que una part molt significativa de la població està incòmoda en aquesta situació, no sé quin tipus de projecte democràtic es pot fonamentar en la idea de rebutjar que aquest és un problema al qual cal donar una resposta o solució. Existeix un problema de qualitat democràtica dins de la Unió Europea.
– I quin lloc han d’ocupar els sindicats?
– Els sindicats han de seguir resistint i buscant respostes imaginatives. En aquesta direcció, el projecte del decreixement és molt important. Encara que la seva aplicació resulti complicada, m’agradaria que les centrals sindicals comencessin a pensar en aquesta clau.
Karl Marx deia que la revolució era la locomotora. Walter Benjamin va dir que la revolució de vegades és la capacitat de posar els mecanismes de fre. Encara que el concepte té una mica d’equívoc, perquè podria implicar la cancel·lació de determinat tipus de discussions en el terreny econòmic i social tradicional, és cert que si no som capaços de posar fre a la dimensió depredadora del sistema capitalista, totes les altres discussions desapareixeran. Hem de desenvolupar un canvi de perspectiva que atorgui a les discussions ecològiques el mateix nivell que a les discussions econòmiques i socials tradicionals.
Qüestionari breu:
Decreixement: Necessitat inexorable.
Dret d’autodeterminació: Dret democràtic elemental.
65 hores setmanals: No sé per què no van proposar més hores…
Directiva Bolkenstein: Rebaixa general dels drets socials que reapareixerà d’una forma o altra.
Fronteres: El capitalisme defensa les fronteres per a les persones, no per als capitals.
Dèficit democràtic: Problema endèmic de la UE, que no pot tolerar la participació activa de la ciutadania.
Banc Central Europeu: Institució fora de control, al servei d’uns interessos visiblement minoritaris.
José Manuel Durao Barroso: Cimera de les Açores, guerra de L’Iraq. Antic militant maoísta, neoliberal extrem.
Entrevista a Carlos Taibo publicada a la revista Iraultzen , del sindicat LAB, número 152, d’estiu de 2009. Traducció de La Fàbrica.
