CATALUNYA PELS CATALANS I GIBRALTAR PER ESPANYA
En un estil del més pur tuf colonial, el Govern de la Generalitat ha emès un comunicat crític de la posició del govern espanyol sobre el tema de Gibraltar i defensant les relacions amb Anglaterra, precisament el país que és el model més bèstia de colonialisme, després del colonialisme espanyol.
De la vintena d’enclavaments colonials registrats al món. D’ells, 11 són colònies del Regne Unit: Anguilla (des de l’any 1650); Bermudes (des de 1609); Gibraltar (des de 1713); Illes Caiman i les Illes Turcs I Caicos (des de 1962, les separa de Jamaica quan en aquest any aconsegueix la independència) i Illes Malvines (des de 1833); Pitcairn (des de 1838); Illes Verges Britàniques (des de 1672); Montserrat (des de 1632); Santa Elena (des de 1651), i Tokelau (des de 1889, tot i que el 1925 Anglaterra les va cedir a Nova Zelanda, l’ONU no reconeix aquesta mesura).
A més, l’Illa de Diego Garcia llogada a Estats Units per instal·lar allà la seva base militar més gran a l’Oceà Índic. I no podem oblidar Irlanda del Nord, on les forces republicanes s’han solidaritzat amb el procés català.
Anglaterra junt amb França que manté les colònies de Nueva Caledonia, Guadalupe, Martinica, Guaiana francesa, Reunión i Mayotte –a les que qualifica de “provincies d’ultramar”- , són els «exemples», segons el comunicat del Govern de la Generalitat, “de europeisme i aposta per una Europa més
democràtica, pròspera i que tingui present la realitat dels seus pobles”. És el súmmum del cinisme.
Així com hauríem de ser fermament defensors del retorn a Marroc de les colònies de Ceuta i Melilla, tanmateix hauríem de ser ferms defensors de l’expulsió dels anglesos de la península Ibèrica i el desmantellament de la seva base militar, que és no sols una perillosa base de submarins atòmics, sinó un centre operatiu bàsic de l’OTAN per les seves intervencions contra Iraq, Líbia i Síria. Com podem parlar d’independència, de dret a l’autodeterminació i coses semblants pel que fa a casa nostra i tancar els ulls a altres realitats?
A Gibraltar ja van fer un referèndum el 10 de setembre de 1967 malgrat contravenir les decisions del Comitè de descolonització de l’ONU (Resolució 2.231) on només varen votar a favor Gran Bretanya i Austràlia. Tota la jugada neocolonial va anar a càrrec de Judith Hartt, llavors ministra per les relacions amb la Commonwealth i com era d’esperar i segons la premsa britànica 12.138 vots van ser a favor d’incorporar-se a Gran Bretanya i tan sols 44 en contra. No podia ser d’altra manera, ja que eren únicament britànics o assimilats els que votaven, i no tenien dret els milers d’andalusos que treballen allà cada dia, fent les feines que no volen fer els “súbdits de Sa Majestat Britànica”.
Hem de dissentir del govern espanyol i enfrontar-nos a ell pel que fa a la seva negativa a acceptar la realitat de Catalunya i per la defensa del dret a l’autodeterminació i a la separació com Estat independent, però això no pot ser a canvi de una submissió servil als dictats de la Unió Europea. Que per cert, ja s’ha vist el respecte que tenen del «dret d’autodeterminació dels pobles», quan es tracta d’un dilema que afecta els dominis de mercat dels socis de l’anomenada Unió Europea – o millor dit Unió de Mercaders-.
24 de novembre de 2018
josep cónsola
