EL FEMINISME REACCIONARI:
ARMA DE PROPAGANDA IMPERIALISTA
Els greuges, la infravaloració, la submisió, la violència, la invisibilitat, la opresió, la explotació, el menyspreu vers el génere femení al llarg dels segles ja va comportar que des de finals de segle XIX s’alcesin veus, diverses, en torn a cambiar l’estat de les coses.
Des de les dones proletàries, obreres, assalariades als conglomerats industrials que reclamaven millores de salaris i rebaixa dels preus dels aliments, fins les pertanyents a la burgesia progressista que reclamàven el dret de vot i la igualtat politica es va extendre al si dels països industrialitzats un ample moviment, divers però amb alguns punts de confluència ja sigui en l’ambit económic, politic, legal o cultural, transformant la immensa majoria de les protestes en onades progressistes i fins i tot revolucionàries.
Aquesta situació va anar en augment durant tot el segle XX i els “drets de les dones” es van anar incrementant en les metrópolis imperialistes en bona part degut a la necessitat del génere femeni per assegurar la reproducció humana masculina massacrada per les dues grans guerres mundials, al mateix temps que la necessitat de mantenir la producció en époques de guerres (o entreguerres) en les que la má d’obra masculina era enviada als fronts de guerra.
Passada la gran reestructuració del capital mundial després de la seguna guerra, on els homes van tornar a ocupar un lloc privilegiat en el sistema productiu, les dones van veure congelats alguns dels “drets” concedits durant l’etapa bélica. Poders polítics, económics i culturals van assignar les dones el paper fonamental de reproducció humana.
L’existència de l’URSS, on es feia palès la igualtat jurídica i económica de les dones en el procés de construcció social, va ser un detonant i mirall per les formacions revolucionàries o d’esquerres dels centres imperialistes, al costat de l’inici d’una explosió productivista en la década dels 60 que suposava un cert alliberament degut a la possibilitat de sortir de l’estat de submisió, tant per la possibilitat de incorporació al procès productiu, com per les legislacions respecte al dret de divorci.
Si be la revolució xinesa va aportar també un trencament pel que fa a la submisió de la dona, la seva infuència no va ser tan notable respecte als països depenents, colonoitzats o neocolonitzats, és a dir, les àrees geográfiques alienes als centres de decisió imperialistes.
En la década dels 70, el moviment feminista s’estén arreu i algunes de les les seves exigències topen frontalment amb l’ordre establert (bàsicament el tema de l’avortament). Al mateix temps, el capital, treient lliçons del que van ser les grans protestes “del 68” a França, Alemanya, Itália, Estats Units,.. va iniciar una gran operació molt ben analitzada per Luc Boltanski i Eve Chiapello en “El Nou Esperit del Capitalisme” en la qual s’inclou una aposta per la incorporació de certes dones al procés d’acumulació.
Des de les hores, l’element reivindicatiu feminista ja no es potestat dels sectors progressistes i/o revolucionàris, sino que “el mercat” s’apodera d’una part cada cop més important de les seves plataformes i s’inicia un procès d’incorporació de la dona –de classe mitja- als cercles perifèrics del capitalisme entre ells l’espai de representació política, arribant a la presidència o primera ministra d’alguns països des de 1964 a (India, Sri-Lanka, Pakistà, Birmania, República de Malaui, Nepal, Xile, Namíbia, Taiwan, Corea del Sud, Filipines, Ecuador, Liberia, Argentina, Illes Marshall, Illes Maurici, Mongòlia, Moldàvia, Malta, Polònia, Irlanda, Croàcia, Estònia, Lituània) afegides a les que ho foren en països més “centrals” com; (Gran Bretanya, Alemanya, Israel, Noruega, Finlàndia i Islàndia, ) i fins i tot recentment a la direcció del Fons Monetari Internacional.
Però precisament no s’han distingit per les seves polítiques progressistes (a excepció de Sirimavo Bandaranaike), més aviat al contrari. Cal recordar Maria Estela Martinez creadora de la Triple A i els decrets d’anihilament a Argentina; Golda Meir “la dama de ferro”, Margaret Thatcher “mare del neoliberalisme”, Angela Merckel, Christine Legard, o Hillary Clinton la impulsora de les “primaveres de colors” i recolzament del terrorisme a Orient Mitjà. Sense parlar de les dones que han jugat un paper politic important a Espanya: Rita Barberá, Cospedal, Santamaria, Villalobos, etc.
De totes formes, al conjunt del col.lectiu social, podriem dir que no ha fet ni fred ni calor aquest paper polític, tan se val home o dona, i la aposta del capital per donar una imatge equilibrada quedava difuminada. La gran aposta ha estat la cooptació de dones per jugar un paper important o si no mediàtic en la mal anomenada “societat civil”, es a dir en l’entramat social i per ser utilitzades, precisament per ser dones, i amparades pel sentiment corporatiu d’una bona part del moviment feminista occidental, en tots els fronts d’intervenció de l’imperialisme.
Cal també reconèixer el valor de moltíssimes dones començant per les “Madres de la Plaza de Mayo” i podriem seguir pel conjunt de la geografía mundial fins acabar per les dones voluntàries que composen els batallons femenins i la General de Brigada Nibal Madhat Badr de l’Exèrcit Àrab Siri que lluiten contra la invasió euronordamericana.
Abans i durant l’invasió nordamericana d’Afganistán el moviment feminista occidental va desplegar una campanya immensa contra el “burka”, establint un lligam d’aquest amb l’opresió de les dones afganes i per tant recolzant l’invasió en nom d’uns hipotètics “drets humans”. Tanmateix centenars de les anomenades organitzacions no governamentals posàven al capdevant a dones com una espècie de certificat de “qualitat” quan aquestes organitzacions eren les organitzadores de les “revoltes de colors” creades, impulsades i finançades dels serveis secrets dels centres imperialistes (Ukraïna, Birmània,… i recentment Siria per tal d’argumentar com a “progressista” per la participació de les dones en les milicies del YPG, la creació d’un Kurdistán sirià seguint les instruccions de l’imperialisme euronordamericá i israelià). L’últim paper jugat lamentablement per dones ha estat l’anomenada “caravana per la pau a Nicaragua” que s’está passejant per Europa amb la tasca de blanquejar l’intent de cop d’estat a Nicaragua.
Els noms d’activistes, periodistes, estudiantes, etc. que disposen de grans espais immerescuts a tots els mitjans de comunicació curiosament abonen i justifiquen les intervencions civic-militars arreu del món. Personatjes com Noura Ghazi Safadi –coautora de la campanya d’internet junt amb Bassel Khartabil de la “Syrian Revolution” al 2011-, finançada pels serveis secrets euronordamericans, han tingut cabuda dins els mitjans de comunicació de l’anomenada esquerra.
Tanmateix, personatjes tan foscos com Leila Nachawati, que Euskal Herria Socialista el 10 d’octubre de 2016 l’anomenava “La Perra de Soros en España” arran de les seves publicacions i explicant que aquesta co-fundadora de “Syria Untold” web agregada a Open Democracy, una “plataforma global de mitjans independents” amb seu a Anglaterra que reb finançament del poder económic occidental a través de diverses agencies, fons, fundacions, etc. como la Open Society Foundation de Georges Soros, Rockefeller Brothers Fund, Ford Foundation… o la Nacional Endowment for Democracy (NED). Bé doncs Leila Nachawati sembla que es la nineta dels ulls de certa esquerra ja que es la convidada d’honor tan a l’escola d’estiu de la CUP com aquests propers dies en les activitats de la setmana de solidaritat amb Siria organitzades per l’Ajuntament de Barcelona. Al seu costat una altra joia de la propaganda a favor de les intervencions militars imperialistes, l’ELS o el ISIS Nour Salameh com ho reflecteig en
l’article a IEMED on no esmenta en cap moment la invasió i dona a entendre que tot es fruit del govern sirià.(**). Només cal cercar els seus escrits a internet per veure el verí que destil.len vers els pobles que intenten resistir l’ofensiva imperialista. Ens hauriem de preguntar perquè els refugiats tenen tans problemes per aconseguir la residència a España i aquesta senyora te fins i tot una beca a la Rovira i Virgili.
De la mateixa manera, la nicaragüenca Jessica Cisneros, dirigent d’un fantasmagòric “Movimiento Cívico de Juventudes” i Yerling Aguilera del “Instituto de Estudios Estratégicos y Políticas Públicas” (*) amplament conegut per rebre finançament de la Fundació Nacional per la Democràcia (NED) –órgan lligat al Departament d’Estat nordamericá- del qual, que es tingui constància pública va rebre del 2015 al 2017 un total de 224.162 $ per organitzar activitats paralel.les a l’intent de cop d’estat de juny de 2018. Aquestes dues dones, amparades, convidades i homenatgeades per un ample sector del moviment feminista de Barcelona, el Parlament de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona es passejen fent de portanveus de l’imperialisme nordamericá i de la COSEP (gran patronal nicaragüenca), i fins i tot “intercanviant punts de vista” amb parlamentaris de la CUP.
Cal doncs destriar el gra de la palla, no per ser dona, no per atribut de génere s’es consequentment progressista o revolucionari. Aixó ve determinat per la possició que es pren i actuació que es porta a terme en l’espai de la lluita de classes, tan a nivell intern com a nivell internacional. En cas contrari s’abandona el necessàri internacionalisme –el proletari- i es trastoca per un cosmopolitisme sectorial a major gloria del capital.
josep cónsola
novembre de 2018
(*)
MAX BLUMENTHAL, publicó recientemente un amplio reportaje donde destapa el plan de financiamiento del organismo National Endowment for Democracy (NED), para ejecutar el golpe de Estado en Nicaragua, a través del Movimiento Estudiantil 19 de Abril (M-19), el Instituto de Estudios Estratégicos y Políticas Públicas ( IEEPP ) y la llamada Alianza Cívica por la Democracia.
Hagamos Democracia , o Let’s Make Democracy, es el mayor receptor de fondos NED, cosechando más de $ 525,000 en subvenciones desde 2014. El Instituto de Estudios Estratégicos y Políticas Públicas ( IEEPP ) de Managua, recibió al menos $ 260,000 del NED desde 2014. Las subvenciones se destinaron para apoyar el trabajo del IEEPP en la capacitación de activistas para “fomentar el debate y generar información sobre seguridad y violencia.
Tan pronto como se iniciaron las violentas protestas contra Ortega, el director de IEEPP, sacó a la luz su agenda. Ex líder global del Young World Forum educado en Yale y Harvard, fue elogiado por La Prensa por “sudar, sangrar y llorar junto a los jóvenes estudiantes que han encabezado las protestas en Nicaragua que continúan desde abril hasta finales de mayo”.
(**)
Nour Salameh, doctorando y miembro de la cátedra
UNESCO para el Diálogo Intercultural – Universidad Rovira i Virgili
(fragments de l’article a Europeen Institute of the mediterranean)
“Desde el principio de la revolución, los sirios tuvieron que enfrentar
los enormes desafíos y la violencia inimaginable que hasta la fecha, han matado a más de 470,000 personas, 1.9 millones. heridos, 13.000 personas fueron torturadas en las cárceles del Gobierno, 7,6 millones de desplazados internos y 4,2. millones de refugiados en países vecinos.
En los primeros meses de la revolución, más precisamente cuando el estado se retiró o fue expulsado de ciertas regiones del país, la comunidad local se derrumbó. En ese momento, la Dieta Siria había comenzado a usar el escaño como una herramienta para la represión combinada con bombardeo intenso que causó un daño enorme y a menudo irreparable a la infraestructura de las regiones rebeldes, dejando sus poblaciones privadas de las necesidades más básicas de la
la vida incluyendo la educación, el acceso a la salud y las instalaciones
de servicios médicos, servicios de salud, electricidad e incluso.
ayuda humanitaria.
Estas tácticas fueron de la mano con el asesinato sistemático, detención y liquidación de activistas pacíficos y civiles. En estas condiciones catastróficas, existe la necesidad de organizar la socialización. Activistas sirios comenzaron a formar comités de coordinación locales que asumieron la responsabilidad de documentar violaciones de derechos humanos, para crear lugares de comunicación con el mundo exterior y diariamente, para promover y organizar
actos revolucionarios sin embargo, la violencia a la que fueron sometidas las regiones rebeldes obligaron a estos asumir otros roles que mezclan la vida cotidiana con la propia acción revolucionaria.”
