Turisme i lluita de classes

“En el primer semestre de 2019, el turisme internacional va créixer un 4% a nivell mundial per desè any consecutiu, segons un reporti anual de l’Organització Mundial del Turisme (OMT). En total, el nombre de turistes internacionals va créixer fins als 671 milions, 30 milions més que en el mateix període de 2018.” (Informe OMT Setembre 2019)

 

“La majoria de turistes formen part de les zones econòmicament més riques del planeta, i una bona part d’ells van a països els quals els emigrants abandonen per raons econòmiques o polítiques. Aquests dos amples moviments, el turisme i la emigració, de característica explícitament provisional el primer i aspirant el segon a una llarga duració o a la permanència, defineixen l’ambivalència d’un món en el que no deixa d’augmentar la distància entre els més rics dels rics i el més pobres dels pobres” (Marc Augé, El temps en ruïnes. 2003).

 

1. INTRODUCCIÓ

Entre 1950 i 1998 el nombre de turistes internacionals havia augmentat vint-i-cinc vegades, de 25 a 650 milions. S’estima que en 1997 es van realitzar uns quatre mil milions de viatges turístics en el món.

François Vellas (2004) fa notar que tot l’augment del turisme en el món durant la segona meitat del segle XX, es troba en cinc països: els Estats Units, Itàlia, Espanya, França i el Regne Unit, que van rebre un 42 per cent de les visites de turisme en total.

La diferenciació entre viatgers d’alt poder adquisitiu i uns altres de menor nivell, va aparèixer amb les primeres crítiques en el segle XX de Thorstein Veblen (1996) sobre l’oci de classe (la classe ociosa).

D’acord amb Daniel Boorstin (1992), el viatger que persegueix experiències ha de treballar, mentre el turista va a la recerca del plaer i espera que les experiències li ocorrin a ell.

Als països que formen part de l’entramat de dominació del món, no és tan sols l’abaratiment del cost dels passatges aeris que permet a una part important de la classe obrera dels mateixos i als seus joves que viuen de les transferències intergeneracionals fer turisme, ja sigui convencional o amb els qualificatius de moda: turisme col·laboratiu, turisme cultural, turisme solidari, etc.. És a més la facultat de disposar d’un passaport que està estretament lligat al grau de domini mundial del país que l’edita i amb el qual, com si fos una clau màgica, obre les portes de qualsevol racó del món fora dels cercles de dominació.

La relació directa consum-turisme ha d’entendre’s com una prolongació de la superproducció mundial que solament està a l’abast dels qui disposen d’una demanda solvent.

No és igual viatjar que fer turisme, segons Augé (1993), el que viatja va a un lloc a conèixer o a reconèixer, mentre que el subjecte turístic verificarà allò que anteriorment ha vist per qualsevol dels mitjans audiovisuals o impresos en milions de vídeos, fullets o catàlegs. Consumirà de la mateixa manera que consumeix modes, l’objecte de les quals no és cobrir unes necessitats sinó la subordinació a les exigències de la producció.

Els conceptes valor d’ús i valor de canvi s’han trastornat des que Marx els analitzés a mitjans del segle XIX. Els anomenats valors d’ús ja no són per a cobrir necessitats de la gent (encara que val la pena aclarir que el concepte necessitat no és estàtic, sinó dinàmic), sinó per necessitats de la producció.

El turisme pot incloure’s en aquest valor d’ús ja que ha de respondre a una necessitat imposada pel capitalisme en l’espai que podem denominar la reproducció de les relacions socials en una escala sempre creixent, i aquest creixement determina l’estatus social amb independència del lloc que s’ocupa dins del procés productiu als països dels centres imperialistes.

Viatjar, és anar a un lloc determinat a trobar-nos amb algú o alguna cosa, amb independència del lloc geogràfic o de la imatge comercialitzada de l’entorn, perquè quan es viatja no es verificarà el que anteriorment ja s’ha vist virtualment sinó a realitzar una activitat predeterminada de la qual no se sap per endavant el resultat. 

El que viatja va a llocs a diferència del turista que va a “no llocs” (els non lieux segons Marc Augé,1993) és a dir a espais en els quals ningú es coneix, ni s’entén, ni s’interessa, tan sols establirà una verificació per al seu propi consum.

El turista consumirà, i això serveix tant per als 15 milions que desembarquen anualment a Catalunya com per als més de 3 milions de catalans que desembarquen en qualsevol lloc del planeta. Tan sols consumiran, ja sigui amb la mirada o amb la càmera fotogràfica unes visions anteriors com aquell que abans d’entrar en una pastisseria visualitza des de l’aparador exterior les formes i colors dels dolços i posteriorment entra a verificar, consumint, si el sabor es correspon amb la visió que ha tingut d’aquest. I com més consumeix, més fam té.

El turista, és la còpia trista de Erisictó, doncs per a sadollar la seva gana de consumir coses i paisatges, no destrueix solament els entorns naturals i trastoca la convivència d’altres gents, sinó que acaba per destruir-se a si mateix, ple d’imatges que no pot digerir, però constantment amb fam de consumir més i cada vegada més llunyanes i exòtiques.

S’ha arribat a l’extrem de les aberracions turístiques de les persones dels països rics que cada vegada realitzen més gires turístiques cap als focus de la pobresa, per a consumir amb la mirada des de les fabelas de Rio de Janeiro fins als barracons de llauna dels suburbis de Ciutat del Cap, això sí, amb la tranquil·litat que disposaran d’unes mesures de seguretat que els mantindran allunyats de les temptacions d’apropiació per part dels pobres que habiten aquests llocs: dels pobres entre els pobres, així qualsevol pobre no tan pobre o un ric no tan ric no solament sadolla la seva gana sinó que verifica la sort de pertànyer a una societat incrustada en el cercle dels països dominants. Verifica, encara sense ser conscient d’això, l’actualitat de la lluita de classes a nivell internacional i se sent orgullós de pertànyer a la classe dominant.

“L’èxit turístic dels espais foscos es vincula a la capacitat de les infraestructures turístiques de crear entorns emocionals i sensorials que ofereixin al turista una experiència holística dels territoris vinculada amb itineraris gastronòmics i de wellness” (Hosteltur, 2014).

Ho consideren la fetitxització de desgràcia, no obstant això, diferents grups que promouen el turisme negre diuen fer-ho per a mostrar la crua realitat d’un sector moltes vegades només vist a través de reportatges i notícies.

El turisme negre ha aconseguit infiltrar-se i crear tours en els quals les persones carreguen amb aparells per a mesurar la radioactivitat i que a vegades els porta a llocs en els quals ni tan sols els vestits són suficient per a protegir-los, arriscant les seves vides només per un tour.

Entre la curiositat, l’explotació, el classisme i la consciència es mou el turisme negre. Buscar aventures en llocs on milers han sofert sembla inhumà, però hi ha els qui diuen fer-ho per a ser més empàtics. Trist espectacle en observar com a milers de turistes telèfon en mà es fan una selfie somrient davant dels forns crematoris de Mathausen o Gusen.

2. EL TURISME “SOLIDARI O ALTERNATIU”

“Cada vegada són més les Organitzacions No Governamentals (ONG) i fins i tot agències de viatges que organitzen aquest tipus de viatges i utilitzen aquesta via com la seva principal font de recaptació de fons. Els seus programes inclouen una aventura solidària a Guatemala, un voluntariat a Tailàndia i a Nepal, entre altres. La durada mínima del projecte és de dues setmanes i les tasques a realitzar passen per la construcció d’edificis en les comunitats i activitats educatives amb els nens i nenes. Tot el grup s’allotja en cases de famílies locals. El cost d’aquest programa és de 650 €, preu en el qual no està inclòs el bitllet d’avió.

…Entre les seves destinacions trobem l’Índia, Nepal, el Senegal, el Marroc, Ghana, Mèxic i Colòmbia. La durada dels viatges és de dues setmanes i per al Senegal, per exemple, l’import ascendeix a 1095€, sense incloure el preu del vol. Aquest viatge, per exemple, barreja turisme amb la visita d’alguns llogarets on l’ONG Construeix Món duu a terme projectes de desenvolupament rural.

…Per a Gustau Nerín, antropòleg i escriptor del llibre “Blanc bo cerca negre pobra”, la cooperació i les ONG han frenat el desenvolupament a Àfrica. Segons paraules del mateix autor, “hi ha gent que es va a Àfrica ‘a ajudar’ i es passen tres dies pintant una escola i després vuit dies en una platja paradisíaca. I aquesta gent torna amb una gran satisfacció pensant que ha solucionat els problemes del continent. Però ha de saber que allí hi ha gent que hagués pintat aquesta escola millor i amb menys cost”.(El Diario.es,2017).

“… Considerant les expectatives del turista polititzat aquest podria situar-se en la categoria del turista d’aventura, però en aquest cas és atret per un altre tipus d’adrenalina: la de la guerra. Amb diferent fascinació pel perill generat per la inestabilitat social i política, és possible incloure en la categoria del turista polititzat a activistes, periodistes, celebritats polítiques nacionals i internacionals, acadèmics, productors de cinema, fotògrafs, agents de desenvolupament (estrangers), membres d’organitzacions no governamentals, i fins i tot els membres i representants de diferents partits polítics. Entre ells també és rellevant esmentar als clients dels Zapatours, organitzats pel Front Zapatista d’Alliberament Nacional des de la ciutat de Mèxic amb la finalitat d’accedir a les comunitats zapatistes. Els nous visitants, turistes polititzats, estan interessats en els recursos ètnics de la regió, però amb una ideologia diferent. En lloc de buscar la “autenticitat” de la cultura indígena com a perquisició inherentment turística, els turistes polititzats esperen trobar als autèntics rebels indígenes. Això representa una nova demanda a la qual els agents del turisme tracten de respondre” (Coronado, 2018).

3. TURISME I VIOLÈNCIA

Mentre milions de turistes es torren al sol a les platges de Colòmbia, a pocs quilòmetres de la seva plaent estada s’estan assassinant a dirigents pagesos, a sindicalistes, a membres de formacions d’esquerra, s’està expulsant de les seves terres a centenars de milers de petits agricultors, i s’estan amuntegant en improvisats campaments multitud de desplaçats interns. No existeix una relació entre violència i descens del turisme perquè les dades colombianes per a 2018 donen una xifra de 4,4 milions de turistes estrangers amb un increment sobre l’any anterior d’un 10,4%.

“Israel va rebre més de 4,1 milions de turistes en 2018, un 12% més que l’any anterior. D’aquests visitants, 77.700 van ser espanyols, la qual cosa suposa un increment del 25%, segons les dades de l’Oficina Central d’Estadística d’aquest país”. (Hosteltur, 2019).

El salvatge comportament tant de part de la població civil com de les forces armades israelianes contra els palestins, amb el seu delit de destrucció i mort d’homes, dones, nens i ancians, un país el qual ha fet bandera de la violència i la segregació. Doncs bé, pel que sembla això és un atractiu més pel món turístic.

4. TURISME I ECOLOGIA

L’aspiració d’una societat socialista no pot entendre’s amb una societat que concep l’explotació dels recursos disponibles de forma il·limitada.

Considerant el context històric i econòmic de la segona meitat del segle XIX en què no existia una plena concepció de l’enorme capacitat productiva de la humanitat i la seva afectació i conseqüències sobre el medi ambient, C. Marx ja situava en El Capital algunes consideracions-advertiments sobre la necessitat de preservar la terra:

“I, tot progrés de l’agricultura capitalista no és tan sols un progrés en l’art d’esprémer l’obrer, sinó també en l’art d’esprémer la terra, i cada pas que es dóna en l’increment de la seva fertilitat en un període de temps determinat, suposa al mateix temps un avanç en la ruïna de les fonts permanents d’aquesta fertilitat. (…) la producció capitalista només desenvolupa, per tant, la tècnica i la combinació del procés social de producció al mateix temps que afebleix les fonts originàries de tota riquesa: la terra i el treballador ” (El Capital, Tomo 1. Capítol XIII. Maquinaria y gran industria, pàgina 454)

“El tractament conscientment racional de la terra com a propietat comunal eterna, i com a condició inalienable de l’existència i de la reproducció de la cadena de generacions humanes successives” (El Capital, Tomo III. Capítulo XLVI. Renta de solares, renta de minas y precio de la tierra, p. 784).

En el tema que aquí s’intenta analitzar, també s’ha de realitzar des de la perspectiva de com a afecta i influeixen els comportaments humans en la seva forma d’oci, en aquest cas el turisme, sobre el medi ambient i tot el que està suposant de gradual devastació del planeta com a mitjà de vida harmònica de la humanitat.

Als països rics està progressant relativament una major sensació social que el model de consum està afectant greument el medi ambient, expressant-se amb indicadors i efectes que s’han anomenat canvi climàtic, però no es pot segregar està pretesa sensació d’orientar-se cap a un consum més sostenible, encara que no deixi de ser un eufemisme de capitalisme de mètodes més suaus en la seva aplicació, però en definitiva capitalisme i per tant inherent a la idea final de maximitzar el benefici que va aparellada a la idea central del creixement econòmic permanent, com es deia, no pot segregar-se de la forma de comportament de la societat a l’ara de consumir i més quan es tracta de necessitats que podríem entendre com no vitals per a la subsistència, on entraria l’oci en forma de turisme.

Doncs bé, mentre aparentment creix aquesta sensació social de preocupació respecte al canvi climàtic, també creixen els consums per turisme i dins d’ells i ateses les consideracions que s’estan prevalent cada vegada més, una cada vegada major utilització de mitjans de transport aeris.

Es considera que la petjada ecològica de carboni que provoca el transport amb avió, és de 285 gr. per persona i quilòmetre de distància recorreguda (cal assenyalar que la del tren és solament de 14 grams). Si atenem un viatge, entre anada i volta, de 3.000 km., un turista que l’utilitzi provocarà per aquest viatge 0’86 Tones de CO2.

Xifra que en termes comparatius de necessitats de CO2 respecte a produccions agrícoles, suposaria l’equivalent d’emissions per a l’obtenció d’una mica més d’una tona de taronges (235 gr. CO2 per Kg.).

És un contrasentit començar a preocupar-se pels efectes del model productiu que ha implementat el capitalisme sense límits i continuar comportant-se indiferents en determinats consums que provoquen una petjada singular molt significativa, com si aquesta qüestió no tingui repercussió sobre els efectes mig-ambientals que estan afectant el nostre entorn.

Comportament que expressa major contradicció, quan del que es tracta és de consums d’oci-turisme que a més part no només de la no necessitat per a la subsistència, sinó que presenta les característiques que s’han descrit anteriorment.

5. SUN, SAND, SEA & SEX

Segons l’Institut Nacional d’Estadística, la prostitució representa el 0.35% del total del PIB espanyol. Es tant rentable que el Ministeri de l’Interior assegura que genera uns cinc milions d’euros al dia.

“Té tot el sentit que Espanya sigui un dels majors destins del món de turisme sexual. I no m’estranyaria que fos el número u en turisme de bordells. Tenim els dos principals ingredients: som un país amb un a gran oferta de dones en situació de prostitució i locals de pagament per sexe i un dels països del món que més turistes rep. Tenim les dos coses necessàries: moltíssims potencials clients i una oferta variada de prostitució”, sosté Mª José Barahona Gomiz (2006), professora de Treball Social a la Universitat Complutense i autora de diversos estudis sobre la prostitució

 “Espanya està vivint un boom del turisme de bordell, tot i la crisi econòmica”, segons denúncia The New Times en un ample reportatge publicat (Hosteltur, 2012).

Unes lleis laxes que, segons el rotatiu, permet que la prostitució sigui bàsicament legal degut a un buit legislatiu, sumat a un menor cost en comparació amb el país veí,, atrauen a aquests turistes joves que s’aprofiten així de la proximitat, la llibertat de circulació i el baix cost de viatjar per Europa.

Com reconeix en el citat article la consellera de la Dona i el Drets Civils de Barcelona, Francina Vila i Vills, “ els joves acostumaven anar a discoteques. Ara, van a bordells. És simplement una altra manera de divertir-se per ells”. De fet, els experts asseguren que la prostitució es troba en expansió a Espanya, exercint-se a la vista de tots en pobles i ciutats.

I es que a aquesta creixent demanda juvenil se suma la local. No en va, un informe de Nacions Unides de 2009 senyalava que quatre de cada deu espanyols admetien haver recorregut als serveis d’una prostituta almenys una vegada. En el reportatge s’afirma inclús que esta àmpliament acceptat que les reunions de negocis acabin amb un sopar i una visita al bordell. De 200.000 a 400.000 prostitutes a Espanya ofereixen la seva pell a natius i turistes” (Hosteltur, 2012).

I segueix: “Espanya es troba entre es països de món que més turisme sexual practica amb menors, especialment a Llatinoamèrica, denúncia Save The Children en un informe presentat ahir dijous durant unes jornades entrades en el abús sexual a menors i organitzades per aquesta ONG a Madrid. En relació als espanyols, l’informe assegura que l’any 2001, entre 30.000 i 35.000 espanyols van viatjar a Llatinoamèrica expressament per tenir relacions sexuals amb nens… en quant a l’abús sexual a Espanya, gairebé la meitat dels menors que són víctimes tenen menys de 12 anys i el 90% dels agressors son homes. En quant a la desaparició de menors, aquesta ONG assegura que en el any 2002 van haver 8.401 denúncies sobre desaparició de nens i nenes a Espanya. L’explotació sexual infantil és un tipus d’abús sexual on l’abusador busca un benefici econòmic i que engloba formes com el tràfic de menors, al prostitució, el turisme sexual o la pornografia infantil. “Més de 5.000 nens i nenes espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució”, afirma Save The Childen,

Alhora, Save The Childen va oferir dades d’Interior sobre denúncies al 2002 per temes d’explotació sexual infantil, 323, d’elles 274 a la Guàrdia Civil i 49 la policia nacional. Tot i que la prostitució infantil s’amaga molt més que la dels adults, segueix sent possible accedir a ella per qui la busca i la por, les drogues, o les manques econòmiques solen ser alguns elements que l’acompanyen. En el seu informe, la citada ONG recorda també que el turisme sexual és una altra forma d’explotació sexual infantil en creixement i que 600 milions de persones, generalment de països desenvolupats, realitzen viatges internacionals. D’ells, el 3% (3.552.000) reconeixen tendències pedòfiles. Els principals països de procedència dels turistes sexuals són França, Espanya, Itàlia, Alemanya i Bèlgica.

…L‘allau d’aquestes dades i xifres alarmants i la seva escassa repercussió davant els tribunals (l’any 2000, segons els Cossos de Seguretat de l’Estat, només es van produir 28 denúncies per coacció a la prostitució, 103 per corrupció de menors o discapacitats i 56 per pornografia infantil) demostren que es necessita un canvi”. Per això, des de Save The Children s’aposta per establir un Centre d’Avaluació i Tractament per a víctimes i agressors a cada Comunitat Autònoma, per formar als professionals de l’àmbit judicial, donar prioritat als judicis amb nens i prendre declaració al menor com a prova preconstituïda. L’informe de Save the Children conclou senyalant que tot i que les estadístiques revelen dades alarmants, és molt difícil quantificar un món que treballa a l’ombra i del que es desconeix el gruix total de vides que mouen, entre altres coses perquè un capítol apart cal dedicar-lo als nens desapareguts, molts sota el poder d’aquestes xarxes d’explotació sexual. Així, i segons indica la ONG, les estadístiques facilitades pel Ministeri d’Interior rebel·len que al 2001 es van produir 8.951 denúncies per desaparició de menors. Quelcom més de la meitat (4.852) eren homes” (Hosteltur, 2004).

“Les condicions en les que viuen els menors immigrants no acompanyats (menes) quan són interceptats en territori espanyol estan envoltades de greus alteracions i vulneracions dels seus drets”, en bona mesura per la flagrant manca de recursos disponibles, una realitat que desemboca en situacions com sortides de nens dels centres no estan internats de la mà de màfies traficants i de nenes que estat víctimes de tracta de blanques sense ni tant sols haver estat identificades. Aquestes són algunes de les contundents conclusions de l’informe Els drets dels migrats no acompanyats en la frontera sud espanyola que ahir va publicar Unicef” (El Periódico, 2019).

Una reflexió sobre el fenomen dels anomenats mena, sobre qui són els encarregats de tal tràfic i perquè. Es poden apuntar hipòtesis sobre les preferències dels turistes, cada cop més exigents pel que respecte a la satisfacció dels seus somnis eròtics relacionats amb menors. Als europeus els hi surt més barat poder satisfer les seves exigències a Barcelona que no a Bangkok i, potser, filant prim en aquesta hipòtesis, podríem entreveure el tràfic humà de menors d’edat per a tal mercat, enlloc d’atribuir-lo a altres factors. Així mateix, els menors d’edat són peces clau per al transport i distribució de droga donat que no poden estar sotmesos a la jurisprudència dels adults.

Respecte a això, hem de referenciar l’Explotació Sexual Comercial Infantil (ESCI) i de la investigació relacionada amb la tesis doctoral de Laura Alicia Aguilar González podem extreure algunes de les hipòtesis plantejades.

“El turisme sexual és bàsicament un assumpte d’homes (les dones representen un 5% del mateix) que busquen dones joves i en menor mesura nens.

…Aquests poden ser nacionals, estrangers, residents o turistes, és a dir, els explotadors sexuals es caracteritzen per la seva heterogeneïtat, en termes d’edat, procedència, nacionalitat, classes social i orientació sexual … com a resultat, es principals víctimes són persones menors d’ambdós sexes … com plantegen diverses autores, l’anterior és part del contracte sexual patriarcal que estableix drets dels homes sobre les dones, així com l’accés d’aquests als cossos feminitzats, com és el cos dels nens” (Aguilar González, 2015).

Turistes heterosexual, homosexuals, transsexuals o bisexuals no es diferencien en quant a les seves ganes de cossos cada vegada més joves, però curiosament l’atenció dels mitjans de comunicació i certs espais progressistes només contemplen l’anomenada prostitució femenina adulta i al voltant d’ella emfatitzen un discurs trist i distorsionador.

En la relació home turista-dona receptora es troben dos elements importants: primer, els subjectes en aquesta dinàmica prefereixen seguir els seus rols en una presumpta relació que es determina des de discursos prèviament fabricats per les empreses dedicades al turisme. Segon, aquestes relacions s’emmarquen en usos asimètrics del poder, reproduint els rols dels seus països, en el quals els turistes són els dominadors.

En quant a la relació dona turista-home receptor crida a l’atenció la inexistència d’estudis al respecte d’aquest fenomen.

Respecte a la relació home turista-home receptor, trobem un dels esdeveniments internacionals més coneguts el Gay Pride. Això genera la necessitat de disposar d’una gran quantitat de prostituts capaços de calmar l’apetit d’aquesta voràgine internacional, sobre els qual les investigacions apunten a que la gran majoria dels homes prostituts inserits en aquest procés busquen satisfer necessitats creades per la indústria del consum que no significa cap canvi en la seva posició econòmica actual. Encara més important és que molts dels homes receptors en aquesta relació de turisme sexual no s’autodefineixin com homosexuals, sinó com heterosexuals que s’ho prenen com un treball més.

En el sistema polític on ens trobem, el mercat ofereix el que es demanda i, alhora, el capitalisme sap com promoure, augmenta i diversificar la demanda per tot això compta amb el monopoli dels mitjans de comunicació.

Certes opinions del progressisme postmodernista aposten per la sindicació dels i les prostitutes, acceptant amb això el manteniment de tal situació, tant sols millorant les seves condicions de treball enlloc d’eliminar les condicions de treball. Tals opinions són totalment contradictòries amb el discurs del “Tourist not welcome” ja que la gran oferta de prostitució, de totes les edats i per totes les butxaques és un dels atractius turístics.

Com senyala Lidia Falcón: “… Mai com avui, Barcelona exhibeix impunement i amb desafiament a les dones mig nues a les cantonades, als carrers, als parcs. Mai com avui hi ha tal quantitat de puticlubs, cases de massatges i pisos als que s’incita a visitar als turistes per uns xulos que operen com a ganxo al mig de les Rambles. Mai com avui, i les que hem invertit la vida en lluitar per la democràcia i el feminisme ho sabem, haguéssim pogut imaginar que es filmessin escenes de porno dur als carrers de la ciutat, per divertiment de tafaners i turistes i negoci d’aquesta altre fastigosa activitat que indueix als joves a violar dones”.

“… Si Espanya segueix l’exemple d’Alemanya, Holanda, Austràlia, aviat veurem a les dones penjades de vidrieres a les places més emblemàtiques de les nostres ciutats, exposades com a bestiar d’escorxador als prostituïdors, per diversió dels turistes i exemple dels nostres joves. Les nostres filles podran ser prostituïdes, exhibides a les ofertes de treball, i els nostres fills seran els clients dels bordells. ¿És aquest el país que volem?” (Canarias-semanal.org, 2019).

6. TURISME I INMIGRACIÓ

“Espanya es manté per tercer cop consecutiu com el país més competitiu del món en termes turístics, segons conclou l’Informe sobre Competitividad en Viages i Turismo 2019 que cada dos anys publica el Foro Econòmico Mundial. Aquest país “ha desenvolupat una economia focalitzada  en el turisme, en la que més de la meitat dels ingressos del sector procedeixen dels visitants internacionals” (Hosteltur, 2019).

Una competitivitat aparellada a unes determinades condicions de precarietat contractual, sota salaris i jornades interminables en el sector turístic. Podem contemplar en el anomenat món de la hostaleria, darrera de cada barra de bar, dintre de cada cuina d’un restaurant, traginant safates entres les taules de les infinites terrasses, netejant habitacions d’hotels, … a una immensa majoria de persones immigrades.

El 40% dels treballadors de l’hostaleria a Espanya són immigrants, percentatge que en el cas de Madrid i Catalunya s’eleva durant la temporada d’estiu per sobre del 60%, segons un informe de la consultora Randstad.

…De la feina de cambrera de pis es precisa que el 100% és d’origen estranger –amb un augment de personal dels països de l’Est durant 2007- degut a que és el treball al que s’opta com a primera opció al arribar a Espanya” (Hosteltur, 2019).

“L’hostaleria és un dels sectors més importants de l’economia de l’Estat espanyol. És per això que representa prop del 8% del PIB, amb aproximadament 300 mil establiments repartits al llarg i ample de la geografia espanyola i ocupant al voltant de 1,7 milions de treballadors.

…Dintre de la creixent importància que el sector serveis ha anat conquerint des de mitjans dels 80, producte de la política de desindustrialització que va començar el govern Felipe González i que els següents executius no han fet més que profunditzar. D’aquesta manera, es va construir una economia basada principalment en el totxo, el turisme i el sector terciari.

…Sent un dels sectors de major precarietat, la hostaleria és on es concentren molts dels principals mals de l’actual model laboral. La temporalitat, endèmica en el sector, és un d’ells, amb al voltant de la meitat dels contractes d’una duració menor a set dies. Aquests treballs, a la vegada, són en gran part (61,7%) de jornades parcials. Per tant estem parlant d’un dels sectors amb els salaris més baixos.

…Molts dels treballadors realitzen torns de més de 40 hores a la setmana, sense cap planificació horària posant enterament el teu temps a disposició de l’empresa amb l’amenaça de ser acomiadat si no compleixes… Els grans aparells sindicals, sobretot, CCOO i UGT, tenen una responsabilitat central en aquest procés. Les grans burocràcies dels majoritaris han estat culpables de deixar passar sense gairebé resistència totes i cadascuna de les contrareformes laborals que van impulsar els governs del PP i del PSOE en els darrers anys i que van ser la base del procés de precarització i reestructuració que va patir la classe treballadora” (Izquierdadiario.es, 2017).

7. AVUI I AQUÍ

Sens dubte, podem situar Catalunya dins de les zones econòmicament riques del planeta, tant pel seu producte interior brut com pel salari mitjà, tot i que al voltant del 20% de la població es troba dins del que les estadístiques de la Unió UE anomenat índex de pobresa. Una Catalunya de rics i pobres i rics entre els rics i pobres entre els pobres, però els rics i els pobres, és a dir, el segment d’entre el 30% i el 80% de la població disposen d’una segona residència, més o menys valorada però que genera xifres durant l’any 2018 de 4.325.000 desplaçaments només quantificant els caps de setmana a llocs amb la seva pròpia residència.

3.1 Viatges de turisme dels catalans a habitatge propi. Nombre de viatges per característiques.
4t trimestre 2018
	4t trimestre 2018			Acumulat any 2018
	Viatges (milers)	% s/total		Viatges (milers)	% s/total
Total	1.059,9	100,0%		6.777,5	100,0%
Mitjà de transport
Cotxe	979,6	92,4%		6.347,7	93,7%

 

El nombre total de persones que van viatjar per oci, lleure i vacances durant 2018 va ser de 21.030.000, i de les quals van anar a l’estranger 3.457.000 durant el qual la despesa declarada va ser de 3.958.000.000 euros.

Tot i que no s’especifica a les estadístiques de la Generalitat els desplaçaments turístics per països, si que a través de diverses informacions d’organitzacions turístiques s’aprecia el desplaçament turístic dels catalans cap a països en els que són molt elevades les xifres d’emigració (Àfrica) o a països amb situacions de gran violència com Colombia (que a demés és el país amb més desplaçats interns per causa de l’expulsió de la terra: 9 milions). Un increment dels viatges turístics als llocs exòtics com Tailàndia o l’increment del turisme cap a Laponia al cap d’any. Menció apart del gran increment del turisme de creuers.

Si estiguéssim interessats realment pel desig de conèixer als demés, podríem fer-ho fàcilment sense sortir de les nostres fronteres, de les nostres ciutats, dels nostres pobles o dels nostres barris.

La producció industrial i manufacturera, l’agricultura (part d’ella també intensiva i contaminant) que precisa important quantitat de mà d’obra s’ha traslladat a països de la perifèria, cap a Àfrica, Àsia o Amèrica Llatina; deixant semidesèrtiques immenses àrees que a mitjans del segle XX formaven part del teixit industrial de Catalunya. Tals àrees, s’enganxen com una taula salvavides a la indústria turística intentant exhibir les seves qualitats gastronòmiques o panoràmiques bàsicament pel turisme intern provinent de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Interminables cues de vehicles cada cap de setmana col·lapsant els diferents eixos radials en una desaforada carrera buscant un restaurant de pagès, d’un prat verd o d’una fira medieval on consumir quelcom elaborat artesanalment. Poca diferència entre allò que la Unió Europea ha decidit per Espanya, que sigui el seu espai d’esbarjo, i allò que el capitalisme català enclavat en l’àrea metropolitana de Barcelona ha decidit per les terres més enllà de la frontera o mur invisible de l’Eix Transversal, ple de segones residències més o menys luxoses, però que segons IDESCAT els desplaçaments de catalans cap a segones residències pròpies va representar al 2018, 6,34 milions de viatges amb una despesa total de 719 milions d’euros.

S’estableix una competència entre municipis per veure qui decora l’aparador més atractiu en un mercat que és la conseqüència de la autodestrucció dels coneixements i les obligacions, el resultat dels quals és la total dependència respecte als articles de primera necessitat elaborats a milers de quilòmetres de distància: a la regió de Guandong, a Xina o en qualsevol dels latifundis de les multinacionals alimentàries a Amèrica Llatina o Àfrica.

Una de les conseqüències d’aquesta dèria turística és la desestructuració social col·lectiva, moment de relació el qual és precisament durant els dies que no s’està lligat pels engranatges del mercat de treball.

Quan realitzem l’exercici polític de denunciar críticament les conseqüències de la massificació turística des del nostre ric país, hauríem de tenir una actitud critica cap als nostres tres milions i mig de ciutadans que anualment es desplacen cap a altres països no per motius de treball, estudi o negoci sinó per oci. I també una actitud crítica cap als modernismes apel·latius neo-progressistes que blanquegen la colonització per part de la nostra cultura prominent amb noms tant descriptius com turisme solidari, alternatiu, ecològic o qualsevol altre denominació per l’estil donat que les companyies aèries o tour-operadors tant se’ls en fot el qualificatiu, per a ells tant sols són clients necessaris per mantenir la roda de consum.

A Barcelona, milions de turistes venen a verificar si la realitat s’assembla a la visió virtual de a Sagrada Família, del mercat de la Boqueria, del barri Gòtic, de la tolerància pel respecte al consum d’alcohol, drogues de tota mena i de la simbiosis entre el museu Picasso o el CCCB i la part baixa de les Rambles amb la seva oferta de prostitució, on s’inclou l’infantil.

Les reiterades denúncies sobre l’impacte immobiliari amb la consegüent expulsió de persones que habiten a les zones de major densitat turística comporta un desplaçament intern cap a la perifèria de la ciutat i uns increments desorbitats en el preu dels lloguers.

Segons Augé (2003) “el turisme s’ha convertit en una segona colonització, sent una de les formes més espectaculars de la ideologia del present en la qual el mercat i el consum són la base d’un decrèpit creixement en el països rics del planeta, convertint les coses en espectacle per al consum massiu”.

I Europa segueix sent la regió de turisme emissor més important del món, font de casi la meitat de les arribades internacionals a nivell mundial (WTO, 2018).

Hotels i apartaments per tots el gustos i solvències, pisos turístics pels menys solvents econòmicament però al mateix temps causants de la onada de desplaçaments dels habitants històrics de pocs recursos de certs barris o ciutats cap a barris perifèrics o poblacions allunyades dels centres turístics.

Més de 19 milions de turistes durant 2018 dels quals prop de 15 milions provinents d’Europa que van deixar més de 20 mil milions d’euros, equivalent a un 9% del PIB a Catalunya i globalment a Espanya una afluència de 83 milions amb uns ingressos totals de 178.000 milions, un 14% del PIB (al 2016, un 11.1%, veure gràfic) sent el país de la OCDE amb major percentatge del PIB degut al turisme.

Podríem dir que el turisme és la locomotora de la riquesa d’Espanya i Catalunya, però la pregunta és: Aquest ha de ser el nostre futur?.

Davant les reiterades crítiques a la massificació turística i la reivindicació de limitar la mateix, hem de tenir en compte una sèrie de factors, el primer d’ells és que un descens del 50%  del turisme significa un descens del 6% del PIB. El turisme ha estat la resposta trobada per part del capitalisme espanyol i català davant el desmantellament dels sectors productius industrials i agraris, el descens del PIB en aquests sectors ha estat compensat pel sector serveis, i dintre d’aquest, el turisme. Tot i que l’aposta venia de més lluny dels anys 70 del segle XX quan van tornar centenars de milers d’emigrats que a partir del Pla d’Estabilització de 1959 van anar bàsicament a Alemanya, Bèlgica i França. El descens de l’entrada de divises procedents de les remeses dels emigrants van ser compensades per una aposta pel turisme.

Per iniciar un procés de reversió de la demanda turística cada cop més degradada és precís un increment de les taxes turístiques, la prohibició dels pisos turístics tot i els dictàmens de la Unió Europea sobre la cínica economia col·laborativa, inversions en allotjaments turístics de titularitat pública, control exhaustiu dels tour operadors i les seves campanyes publicitàries quan aquestes siguin fomentadores de la degradació social, i juntament a tot això una campanya pedagògica pública sobre el comportament social, on les associacions veïnals deuen tenir un paper protagonista en quant al control dels excessos turístics i dotar-les d’autoritat suficient per reclamar la intervenció de les forces repressives si són demandades per això.

En el següent gràfic podem apreciar les diferències entre els preus mitjos a la Unió Europea i Espanya relatius als diferents segments de consum. Les majors diferències es donen en el sector de la vestimenta i de l’alcohol i el tabac, però cap en relació a allò que denominen oci i cultura el qual és enganyós donat que els preus del que alguns anomenen eufemísticament oci, és a dir, els puticlubs i espais similars són més barats i amb més tolerància que a la resta de la UE. A tall d’exemple, Catalunya té l’honor de posseir el Paradise, a la Junquera, el puticlub més gran d’Europa.

Que vulgui venir gent a visitar-nos, bé, però que la nostra economia no estigui basada en aquests paràmetres: sol, cultureta, drogues i prostitució. Per tant, és precís un procés de reindustrialització paral·lel a la limitació turística tot i que és quelcom difícil mentre Espanya es mantingui dintre de la Unió Europea ja que tota la legislació tant en matèria normativa com econòmica està subordinada a les directrius de Brussel·les, i la burgesia catalana, per més independentista que s’autoproclami, també aposta per aquest model.

Mentre a Catalunya no s’articuli una força política amb una perspectiva clarament socialista, que mantingui com a eix central de la seva activitat la lluita de classes, que fugi del discurs modern de conceptes sense sentit i aposti decididament per la reconstrucció nacional en matèria econòmica i cultural com a clau d’una futura sobirania no hi haurà solució als excessos turístics.

I, paral·lelament, una aposta decidida per l’abolició de la prostitució masculina i femenina, el tancament dels prostíbuls, la il·legalització de les Associacions de Locals d’Esbarjo, l’enduriment penal del proxenetisme i la repressió contra els demandants de serveis sexuals, al mateix temps que l’establiment de xarxes de reinserció de prostituts i prostitutes controlats pels poders públics i allunyats de les mans d’associacions o fundacions que es lucren amb tals serveis. Que els milions d’euros que actualment surten de les arques públiques per engrossir el nepotisme dominant de les suposades organitzacions socials, s’utilitzen per finançar espais productius (agrícoles o industrials) que serveixin de base per a la reinserció i al mateix temps per establir, tot i de forma modesta, circuits de producció pròpia que limitin segons importacions.

El turisme consumista, és una exigència del sistema productiu del capitalisme, totalment allunyat d’una concepció proletària en la qual, l’oci i amb ell el turisme, fonamentalment intern, hauria de ser un element de descans col·lectiu, de tranquil·litat i de relació entre les persones. Per això caldria disposar d’una xarxa d’establiments de caràcter públic, tant al mar com a la muntanya, on poder viatjar les famílies de classe treballadora.

Josep Cónsola

Setembre 2019

POST SCRIPTUM

Aquest escrit, fet l’any 2019, abans de la bogeria mundial causada pels conglomerats químic – farmacèutics, precisa ara, dos anys desprès d’algunes reflexions en alguns aspectes del mateix, tot i mantenint el text original.

Què serà el turisme pandèmic?  Segons  el cap d’Estudis de la Cambra de Barcelona: ” Després de la caiguda del PIB català del 11,5% en 2020, remuntarà un 6% en 2021 i un 6,1% en 2022. Aquestes perspectives de recuperar el PIB de 2019 en 2022 van en línia amb el consens de Funcas per al conjunt d’Espanya. L’entitat calcula que els catalans tenen 12.000 milions d’euros estalviats durant els mesos de confinament i restriccions que impulsaran la despesa conforme s’aixequin les limitacions imposades.”. (El Economista 2021)

Una part d’aquests “estalvis” s’orientaran a la despesa impulsada per l’Agenda 2030 per la digitalització, la compra de aparells i instal.lacions  dirigits a la creació accelerada de nous espais virtuals obligats pel gran canvi de patró tecnològic. Una altra part, ja en ment dels organitzadors turístics, segons Hosteltur “De la revolució tecnològica que està per arribar, segurament abans del que pensem, només estem entrellucant la punta de l’iceberg. La convergència disruptiva de tecnologies com la realitat augmentada, la realitat virtual, la Internet de les Coses, la intel·ligència artificial, la robotización, la cadena de blocs (blockchain), etc. provocarà un canvi exponencial en les organitzacions lligades al turisme i en les experiències turístiques, molt més personalitzades.”. (Hosteltur 2021)

De cap manera es preveu un canvi del model turístic per una aposta decidida vers la reindustrialització, i la recuperació d’una economia que aspiri ser al màxim d’autosuficient, sinó una modificació del model, que pot ser molt pitjor que l’actual, segons Tourinews: “Molts experts i articulistes creuen que, després del període de tancament viscut a causa de la pandèmia, la gent estarà desesperada per viatjar i, quan tinguin l’oportunitat, es llançaran als aeroports i posaran rumb a qualsevol destinació que els faci desconnectar de l’estrès i tancament al qual s’han vist sotmesos.
Això s’ha començat a denominar-se “turisme de venjança” o viatjar al bèstia. I és una bona notícia per al sector, perquè suposa una gran oportunitat de recuperació per a les empreses que han vist perillar la seva existència a causa de la crisi. Però, què hi ha darrere d’aquesta reacció humana? Viatjaran les persones de manera compulsiva? Realment això és el que succeirà o, per contra, la població desenvoluparà algun tipus de fòbia? Està el sector preparat? Quins serien els primers destins a omplir-se? Estan les empreses de màrqueting i les destinacions turístiques preparant ja estratègies per a captar al major nombre de clients possibles si això ocorre?”. (Tourinews 2021)

Aquesta perspectiva, comportarà la destrucció d’una part del teixit turístic tradicional actual i la conversió vers un turisme molt més agressiu  però de molt més valor afegit.  Aquest nou model impulsat sota l’enganyós nom de “turisme sostenible” implicarà la creació de grans empreses o corporacions turístiques que aplegaran al seu sí un conjunt d’agències de viatge, transports, reservacions hoteleres, i control dels llocs turístics, desprès de la destrucció de les empreses familiars, petites o mitjanes, fins ara dedicades a aquest sector.

La concentració de l’activitat turística va de la mà de la concentració en totes les àrees de la economia, doncs la tendència decreixent de la taxa de guany també afecta a aquest sector.

Josep Cónsola

Juliol 2021

 

BIBLIOGRAFIA

Aguilar González, L. A. (2015). La explotación sexual comercial infantil en el turismo. Análisis del problema y propuestas para su abordaje. Oviedo, Universidad de Oviedo.

Augé, M. (1993). Los no lugares: Espacios del anonimato. Gedisa, Barcelona.

Augé, M. (2003). El tiempo en ruinas. Editorial Gedisa.

Boltanski, L., & Chiapello, E. (2002). El nuevo espíritu del capitalismo Ediciones Akal.

Boorstin, D. (1992), The Image: A Guide to Pseudo Events in America, New York, Vintage Books.

Cohen, E. (2005). Principales tendencias en el turismo contemporáneo. Política y Sociedad, 42(1), 11-24.

Coronado, G. (2008). Insurgencia y turismo: Reflexiones sobre el impacto del turista politizado en chiapas. Pasos.Revista De Turismo y Patrimonio Cultural, 6(1), 53-68.

Forga, J. M. P. (2015). Las motivaciones de los turistas LGBT en la elección de la ciudad de barcelona. Documents d’Anàlisi Geogràfica, 61(3), 601-621.

Gascón, G. G. (2009). El turismo en la cooperación internacional: De las brigadas internacionalistas al turismo solidario Icaria.

Gómez Pin, v. (2014). Reducción y combate del animal humano. Ariel, Barcelona.

Karl Marx (Ed.). (1984). El capital (1980th ed.). La Habana: Ciencias Sociales.

Lambert, C. M. H. (2015). Cuando la arqueología llega al rescate del turismo: El caso de bocana del rio copalita, huatulco, oaxaca, méxico. PASOS.Revista De Turismo y Patrimonio Cultural, 13(5), 1095-1111.

López Santillán, Á. A., & Marín Guardado, G. (2010). Turismo, capitalismo y producción de lo exótico: Una perspectiva crítica para el estudio de la mercantilización del espacio y la cultura. Relaciones.Estudios De Historia y Sociedad, 31(123), 219-260.

MacCannell, D. (2003). El turista: Una nueva teoría de la clase ociosa Melusina Barcelona.

Nerín, G. (2011). Blanco bueno busca negro pobre Roca editorial. Nora, P. (2009). Los lugares de la memoria. Santiago: Lom,

Prat Forga, J. M. (2013). El turismo industrial como elemento de revalorización del territorio: Un análisis desde las relaciones sociales presentes en los destinos: Análisis de casos en cataluña, escocia y alsacia.

Urry, J. (2008). La globalización de la mirada del turista. Barcelona Metròpolis.Revista De Información y Pensamientos Urbanos, 72, 48-57.

Veblen, T., & Galbraith, J. K. (1966). Teoría De La Clase Ociosa

Vellas, F. (2004). Economía y política del turismo internacional Síntesis.

Vicente, L. M. G., & Gomariz, M. J. B. (2006). La prostitución: Descripción, tipología y factores. Trabajo Social Hoy, (47), 67-92.

WEBGRAFÍA

Canarias-semanal.org. (2019, 13 mayo). Barcelona, ciudad prostituidora [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de http://canarias-semanal.org/art/25196/barcelona- ciudad-prostituidora

Cronica. (2018, 10 septiembre). La ‘agencia de viajes’ de los menores errantes [Conjunto de datos]. Recuperado 22 septiembre, 2019, de https://www.elmundo.es/cronica/2018/09/10/5b93c057e2704e30b18b4607.html

El periodico. (2019, 28 febrero). Mafias y prostitución acechan a los ‘menas’ en centros oficiales [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.elperiodicodearagon.com/noticias/sociedad/mafias-prostitucion-acechan- menas-centros-oficiales_1345973.html

Eldiario.es. (2017, 9 enero). Turismo solidario: ¿fenómeno sostenible o moda paternalista? [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.eldiario.es/viajes/guias_y_consejos/Turismo-solidario-fenomeno-sostenible- paternalista_0_599840188.html

Familitour. (2015, 28 julio). Familitur.- Encuesta de movimientos turísticos de los españoles [Conjunto de datos]. Recuperado 22 septiembre, 2019, de http://estadisticas.tourspain.es/es- ES/estadisticas/familitur/Paginas/default.aspx

Hosteltur. (2004, 6 febrero). España entre los países que más turismo sexual practica con menores [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.hosteltur.com/19398_espana-paises-turismo-sexual-practica-menores.html

Hosteltur. (2012, 9 abril). Boom del turismo de burdel en España [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.hosteltur.com/176840_boom-turismo- burdel-espana.html

Hosteltur. (2014, 14 noviembre). El turismo oscuro impulsa una nueva demanda de ocio [Conjunto de datos]. Recuperado 24 septiembre, 2019, de https://www.hosteltur.com/125085_turismo-oscuro-impulsa-nueva-demanda-ocio.html

Hosteltur. (2019, 4 septiembre). España revalida su liderazgo como país más competitivo del mundo en turismo [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.hosteltur.com/131015_espana-revalida-su-liderazgo-como-pais-mas- competitivo-del-mundo-en-turismo.html

Izquierdiario.es. (2017, 2 noviembre). “Tienes que poner tu tiempo a disposición de la empresa, con la amenaza de despido si no cumples” [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de https://www.laizquierdadiario.com/Tienes-que-poner-tu-tiempo-a- disposicion-de-la-empresa-con-la-amenaza-de-despido-si-no-cumples?id_rubrique=2653

Les7duquébec.com. (2019, 25 marzo). Du tourisme exotique au tourisme lubrique [Conjunto de datos]. Recuperado 25 septiembre, 2019, de http://www.les7duquebec.com/7-au- front/du-tourisme-exotique-au-tourisme-lubrique/

Sputnik. (2016, 14 octubre). España es la nueva meca del turismo sexual europeo [Conjunto de datos]. Recuperado 22 septiembre, 2019, de https://mundo.sputniknews.com/espana/201610141064105292-prostitucion-burdeles/

Traveler.es. (2019, 11 junio). La imagen viral del año en la cima del Everest ha propagado una gran mentira [Conjunto de datos]. Recuperado 24 septiembre, 2019, de https://www.traveler.es/viajeros/articulos/atasco-de-alpinistas-en-la-cima-del-everest- reflexion-fake-news/15432

UNICEF. (2019, 1 junio). Informe Anual 2018, para cada niño, todos los derechos [Conjunto de datos]. Recuperado 22 septiembre, 2019, de https://www.unicef.org/es/informes/informe- anual-de-unicef-2018

WTO (World Tourism Organization). (2018, 1 junio). Global Report on Inclusive Tourism Destinations: Model and success stories [Conjunto de datos]. Recuperado 24 septiembre, 2019, de http://affiliatemembers.unwto.org/es/publication/informe-global-sobre-destinos- turisticos-inclusivos-modelo-de-aproximacion-y-casos-de-ex

El Economista (https://www.eleconomista.es/economia/noticias/11188755/04/21/El-PIB-catalan-volvera-al-nivel-preCovid-a-finales-de-2022-.html)

Hosteltur (https://www.hosteltur.com/comunidad/004702_vuelve-el-turismo-tal-y-como-era-antes-de-la-pandemia.html)

Tourinews (https://www.tourinews.es/noticias/viajes-post-pandemia-hacia-turismo-venganza_4463078_102.html )