La Medicina té un recorregut molt llarg, molt més que un altre tipus “d’artesanies”, i bona part dels seus canvis tenen relació amb debats ideològics mil·lenaris. En definitiva, la Medicina tracta l’ésser humà en negatiu, no en estat de salut sinó de malaltia. Expressat de manera més clara, en la Medicina clàssica no hi ha malalties sinó malalts.
Sempre va ser considerada com a part del que abans es deien “humanitats” o disciplines que versaven sobre l’ésser humà. Només des de fa molt pocs anys li van donar un canvi per a integrar-la com una d’aquestes “ciències de la naturalesa”, una prolongació de la biologia: òrgans, teixits, cèl·lules, sistema nerviós… No hi ha dubte que l’ésser humà és un animal, però dir que no és una altra cosa diferent que un animal és reduccionista i mecanicista.
La Medicina tracta de la vida, que ha estat un altre cavall de batalla ideològic des de fa segles, molt abans que en el segle passat els biòlegs es comencessin a preguntar si els virus són éssers vius o no i si alguna cosa ha deixat molt clar aquesta “pandèmia” és que tots aquests pseudocientífics que han entrevistat en les cadenes de major audiència no sols no saben el que és un virus, sinó que tampoc saben definir el que és la vida, un ésser viu. Ni la més remota idea, la qual cosa parla molt malament d’ells i dels “ensenyaments” que imparteixen en les universitats.
En l’Antiguitat van conèixer més i més greus epidèmies que en l’actualitat perquè l’origen de les mateixes està en el desenvolupament de les forces productives i l’avanç en les condicions de vida i treball dels éssers humans. Els metges sempre van ser conscients d’això, per la qual cosa mai van atribuir les epidèmies als contagis. No coneixien la malaltia per “contactu”, ni la possibilitat que pogués transmetre’s de cap manera d’una persona a una altra, i molts menys d’un animal.
El nus filosòfic dels clàssics consisteix a afirmar que les malalties són com la vida mateixa: “neixen” o “brollen”, però no es transmeten dels uns als altres. Per contra, el concepte de propagació és una versió del mite religiós de la reencarnació: l’ànima passa d’uns cossos a uns altres i la malaltia també. Equival a dir que la malaltia no apareix i desapareix sinó que passa d’uns éssers a uns altres i en conseqüència, és eterna.
Els clàssics tampoc van admetre el concepte de “pandèmia”, que és un absurd. No és possible una malaltia que aconsegueixi “tots els éssers humans” perquè no tots ells comparteixen les mateixes condicions de vida i treball. En la Medicina clàssica les epidèmies són malalties estrictament locals. No es propaguen per contacte sinó perquè els malalts han compartit el mateix mitjà: mengen el mateix, beuen el mateix i respiren el mateix. Un mateix mitjà de vida genera les mateixes malalties.
En la seva obra sobre la pesta a Atenes, l’any 430 a.n.e., l’historiador Tucídides va atribuir el seu origen a l’enverinament dels pous d’aigua. Galeno també va escriure sobre el contagi com a responsable d’algunes malalties, però fa l’efecte que aquesta part de la seva obra, afegida en el segle XVI, és una extrapolació i a penes va ser citada pels científics posteriors a ell.
Les paraules llatines “contactu” i “infectio” tradueixen la grega “miasma”, que té un sentit diferent en Hipòcrates: el miasma és porqueria o brutícia. En termes actuals es podria dir que en la Medicina clàssica una epidèmia és la intoxicació col·lectiva dels qui comparteixen un mateix ecosistema pútrid: aigua contaminada, aire tòxic o aliment en mal estat. El paludisme és la malaltia de les “paludes” o llacunes de les terres baixes i la malària la del mal aire.
No crec necessari insistir que no tota la població compartia les mateixes condicions de treball i de vida i que, fins i tot dins de les mateixes ciutats, com la Roma imperial, les epidèmies només afectaven els esclaus, als qui patien fam, als qui executaven els treballs més durs o vivien en quadres al costat del bestiar.
El cos humà no és capaç d’adaptar-se de manera instantània als canvis ambientals. Per exemple, els canvis de temperatura estacionals, l’arribada de l’hivern, propícia les grips estacionals, i un viatge a determinats països remots requereix un temps d’adaptació durant el qual el cos emmalalteix. A vegades l’adaptació als canvis al mitjà no són factibles i sobrevé la mort.
Una pandèmia és el més estrafolari que un metge podia imaginar en l’Antiguitat perquè no concebia un ecosistema uniforme i comú en les diferents regions del planeta, perquè el mateix cos humà tampoc ho és i perquè diferents cossos mantenen relacions diferents amb el mitjà en el qual habiten: humitat, alimentació, pressió, contaminació, habitatge…
La colonització d’Amèrica va complicar bastant el panorama de la medicina. A partir de llavors va aparèixer un fenomen nou en la història: els viatges interoceànics, a llarga distància i, en conseqüència, la posada en “contacte” d’ecosistemes diferents i el mateix vaixell i la travessia com a patògens causants de noves malalties i la instal·lació de llatzerets en els ports marítims per a recloure als “contagiosos”.
Els miners tenen malalties específiques, com la silicosi, i els marins tenen les seves, com l’escorbut, a conseqüència d’un dèficit de vitamina C, al seu torn conseqüència de la falta d’ingesta de fruites.
Els navegants van dir “tropicals” a certes malalties que ells contreien i a les quals els nadius eren immunes. El terme es va mantenir com a sinònim d’epidèmies i malalties contagioses fins fa molt pocs anys, a pesar que el mateix nom denota un origen local.
Els historiadors del “nou món” escriuen que els espanyols van portar les seves malalties a Amèrica. Això com és confús des del punt de vista mèdic perquè fa l’efecte que van embarcar malalts o van contreure malalties durant la travessia, per tant, és erroni. El mateix que per a un colon europeu era plena salut, per a un americà era una malaltia, fins i tot letal.
Atès que el punt de vista de la medicina és colonialista, és a dir, que com a disciplina la medicina expressa el punt de vista dels colonitzadors, els manuals i les doctrines només es refereixen a ell exclusivament; mai han estudiat l’altre. Mentre unes epidèmies es van convertir en un malson mortal per als americans, que van morir massivament, unes altres van remetre a Europa i també les va caldre van començar a proliferar a partir del segle XVI.
És el cas de les malalties venèries, especialment la sífilis, la malaltia típica del Renaixement, en la qual no cal posar en dubte el contacte, ja que es transmet per les relacions sexuals.
a sífilis ja era coneguda a Europa abans de 1492, a vegades amb el nom de “morbum gallicum” o malaltia “francesa”, una denominació forjada de la mateixa factura amb la qual el coronavirus adquireix avui la nacionalitat xinesa per art de màgia.
Fins a 1838 sota aquesta denominació es comprenien els diferents tipus de malalties venèries, si bé a causa dels viatges transoceànics i del creixement de la població urbana, la sífilis i les malalties venèries es van convertir en una malaltia preocupant.
L’autor del primer estudi sobre la sífilis va ser l’italià Jerónimo Fracastoro (1478-1553) i la seva obra és típica del Renaixement, una cruïlla en la qual es barregen molt diferents doctrines, tant materialistes com idealistes, entre les quals la síntesi resulta impossible.
El pensament de Fracastoro és irreductible i incoherent, una autèntica cruïlla, perquè la seva obra no és original sinó un intent de síntesi dels coneixements existents en aquell moment, la qual cosa explica l’èxit que va tenir.
El fonament de la seva obra és la teoria humoral. L’italià rendeix tribut a l’Antiguitat preservant el concepte de miasma en el qual introdueix un component clarament materialista en concebre-la com una espècie de vapor o fluid subtil, invisible i ocult. En parlar del tifus, per exemple, diu que no és una malaltia contagiosa, que no passa d’un malalt a un altre sinó que s’adquireix de la contaminació de l’aire.
No obstant això, divideix les malalties contagioses en tres categories: les que es transmeten per contacte directe, les que són transportades per mitjà de vehicles materials (fomites, la qual cosa avui els científics diuen “vectors”) i les que actuen “a distància”. Amb aquesta casuística és evident que Fracastoro està barrejant malalties d’etiologia diferent, al mateix estil del qual avui llegim en els tractats de medicina.
Al mateix temps, la confusió puja de grau quan utilitza indistintament els termes “contagio”, “miasma” i “virus”, un altre barreja de conceptes en el qual alguns historiadors han cregut trobar al fundador de la microbiologia en les seves pitjors versions, com les avui dominants, que defensen el caràcter patològic dels microbis.
Quan els clàssics utilitzen la paraula llatina “virus” es refereixen a una substància, a un verí o a un tòxic, això és, a matèria inerta. No obstant això, en el Renaixement, per influència del platonisme i, en suma, de l’idealisme objectiu, es difon la noció de panspèrmia, que la vida està disseminada pertot arreu o que tot està dotat de vida, una concepció que arriba fins a l’actualitat.
La influència de l’idealisme transforma als virus en “contagium vivum” sense acabar amb el materialisme antic, per la qual cosa al costat de les malalties causades pel mitjà apareixen les causades per elements vius per mitjà del contacte (“seminaria contagiorum”). Hi ha un tipus de malalties que es generen i unes altres que es transmeten.
En el Renaixement el platonisme concep un món ple d’aquestes “llavors” invisibles, divines o celestials (immaterials), dotades de la força del seu desenvolupament posterior (potentia generandi). No és que siguin éssers vius sinó que s’identifiquen amb la vida mateixa. Són gèrmens que el mateix engendren vida que malaltia.
A la fi del segle XIX, en les albors del triomf de les doctrines idealistes del contagi, la batalla ideològica encara era evident entre els materialistes, que buscaven l’origen de les malalties contagioses en el mitjà “amorf”, i els idealistes emergents, que es recolzen en els microbis “formis”.
El concepte de “fomites” de Fracastoro ha passat al llenguatge mèdic actual (fómites en castellà), en el qual també preval la seva condició inerta, si bé com a portadora d’un organisme viu, un microbi. En 1900 als virus se’ls qualificava de “filtrables” per a destacar la seva condició de substància líquida, soluble. Però fins a 1935 es van utilitzar indistintament les paraules virus i bacteri. Un dels primers microbiòlegs, l’holandès Beijerink, encara definia als virus com “contagium vivum fluidum”, una expressió que resumeix les contradiccions passades i presents de la biologia: és alhora una molècula i un ésser viu.
Eren les últimes raneres d’un saber moribund. A partir de llavors la medicina i la ciència van deixar de parlar llatí i es van passar a l’anglès. En el “contagium vivum fluidum” van separar per sempre el fluid (inert) del ser (viu). Es van oblidar del primer per a centrar-se en el segon. Si tots dos eren diferents, era possible eliminar els virus de qualsevol classe de fluids, crear ecosistemes asèptics, nets de “gèrmens”.
És una obstinació que porta fracassant des de fa cent anys. Ni els virus són éssers vius ni és possible erradicar-los de cap lloc. Convivim amb ells i així continuarà sent en el futur. Ni els virus poden matar als éssers humans, ni els éssers humans poden matar als virus; ja estan morts.
(traduït al català de la web www.movimientopoliticoderesistencia)
