Començar el dia llegint un article del que pretén ser la revista de referència progressista i anticapitalista del territori català pot ser molest si el que et trobes és el següent:
“Per què la revolució soviètica que, segons esbossa a l’Estat i la Revolució estava cridada a extingir la forma Estat i obrir pas al protagonisme de les masses en totes les esferes de la vida, va desembocar en un aparell burocràtic-militar en tot punt aliè al projecte comunista? Per què les lluites d’alliberament nacional posteriors a la Segona Guerra Mundial no tan sols no van emancipar el conjunt de la nació, sinó que a més van generar sovint noves dinàmiques d’opressió nacional? Per què les revolucions socialistes del segle passat no van ser capaces, a banda d’apropiar-se estatalment dels mitjans de producció d’emancipar els treballadors de l’alienació i la disciplina fabril del procés productiu, així com d’articular l’organització social que controlés aquest procés i el sotmetés conscientment a les seves pròpies necessitats de desenvolupament humà? A què es deu la paradoxa de què les revolucions passades aturessin llur impuls emancipador a les portes de les cases i de les estructures patriarcals que esclavitzen a les dones, malgrat que aquestes constantment apareixen al llarg de la Història com a punt de llança d’aquestes revolucions?”
Podríem rebatre punt per punt el simple fet d’evidenciar el caràcter revisionista i reduccionista del paràgraf, doncs, si alguna d’aquestes preguntes presentades gairebé com a afirmacions fossin certes, podria considerar-se un acte de poca educació. Aquesta manca d’educació pel passat i per les gestes de diverses societats, especialment aquelles que han practicat probablement un dels processos més complexos i complicats de la història: la construcció del socialisme, es a dir, un projecte plantejat des d’un marc teorètic d’emancipació de l’explotació de l’home per l’home i basat en els postulats de diversos autors on destaquen Marx i Lenin, tant per la teorització de les formes d’explotació capitalista com per les tesis d’anàlisis dels aparells d’estat i l’ús d’aquests per transformar la societat des de la infraestructura a partir de la superestructura que significa el control estatal.
El paràgraf, per altra banda, el podríem definir de superb, doncs l’objectiu que busca es el de criticar i menysprear totes aquelles experiències que refereix per, acte seguit, presentar un altre projecte dintre de la teoria política d’esquerres: el confederalisme democràtic.
Aquest text no busca reflexionar sobre la vigència o legitimitat moral d’una ideologia o d’una altra, de si el socialisme científic té més sentit que els postulats àcrates o de si amb el confederalisme democràtic es podrà arribar a assolir una harmonia i justícia social per la humanitat. Lluny de tot això, pretén presentar una petita reflexió al voltant de dos conceptes que per tot aquell que s’anomeni anticapitalista o al menys entén el sistema d’acumulació de capital a partir de l’extracció de la plusvàlua de la classe treballadora com una relació de producció entre explotats i explotadors. Aquests conceptes són la infraestructura i la superestructura i van ser encunyats per Marx al 1859 al pròleg de la Contribució a la crítica de l’economia política. El primer, la infraestructura, és la base material de la societat que determina l’estructura social, el desenvolupament i el canvi social; en ella s’inclouen les forces productives i les relacions de producció. La superestructura, en canvi, són aquell conjunt d’elements no materials que condicionen la vida en societat com vindria a ser: les formes jurídiques, polítiques, artístiques, filosòfiques, culturals o religioses d’un context històric. Alhora, com recorda la teoria marxista, la base o infraestructura, determina la superestructura, però la relació no és estrictament causal, perquè la superestructura sovint influeix en la base.
Marx no s’equivocava quan assegurava que la base influeix molt més a la superestructura que la superestructura a la base, doncs només cal fer un petit anàlisis cronològic dos segles enrere per adonar-nos de que la infraestructura del capitalisme ha estat sòlida com una roca, i tot i els grans avenços tecnològic o les canviants propostes polítiques que s’han donat a escala mundial o social en les societats, la relació d’extracció de plusvàlua per part del capitalista vers a la classe treballadora, es a dir, d’explotadors i explotats, és la mateixa. Per altra banda, alguns elements superestructurals que han definit el lliure mercat i l’explotació capitalista, curiosament, han estat inmutables en el temps. Exemple d’això podrien ser les múltiples borses o mercats de valor que van anar apareixent en el món occidental a partir del segle XVI, especialment durant el segle XIX amb l’assoliment absolut del capitalisme envers el mercantilisme i ja durant el segle XX a tot el món, fins i tot a la Xina comunista a partir de Deng Xiao Ping. Per, altra banda, la infraestructura ha esta sempre un centre d’atenció del marxisme-leninisme i, sense dubte la principal obsessió, sinó perquè el famós lema de: Proletaris del món, uniu-vos. Doncs, perquè ja des de l’època de Marx, estava ben clar que compartien totes les societats des de San Francisco fins a Hamburg: la infraestructura, la relació de producció entre explotats i explotadors. És precisament per això, que el capitalisme ha fet tants esforços en desviar l’atenció d’aquest mínim comú denominador. Aquest ha estat el seu gran èxit i, fins i que no ens n’adonem d’això, poc evolucionarem com a societat.
Exemples de com el capitalisme ha utilitzat la superestructura perquè les societats desviessin l’atenció de la crua realitat que es donava a la infraestructura hi ha hagut molts durant els darrers segles. Durant el segle XIX i inicis del XX, els nacionalismes van servir per dividir a la classe treballadora sotmesa a l’extracció de la plusvàlua fins a generar un fenomen tant pervers com fou el feixisme. Més endavant, quan els estats-nació capitalistes eren sòlids i ja no necessitaven legitimar-se, però el comunisme havia avançat a un ritme inesperat després de la II Guerra Mundial, llavors el capitalisme va entendre una estratègia molt intel·ligent: podrir les pomes des de dins. I així és com poc a poc, els històrics Partits Comunistes que havien sostingut la lluita armada contra les diverses ocupacions feixistes, van anar assumint els postulats eurocomunistes, pròxims als socialdemòcrates al denigrar de la lluita armada com a motor de transformació revolucionaria per suplantar l’estat capitalista. Aquests antics partits, ara eurocomunistes, poc a poc van anar assumint una dinàmica pactista amb les forces polítiques i els elements de pressió del capitalisme fet que els va portar a ser cada vegada més residuals i amb tot el sentit, doncs perquè una persona havia d’escollir entre ells o els diversos partits social-demòcrates ja existents que presentaven gairebé els mateixos programes i les mateixes dinàmiques pactistes dintre dels diversos parlaments burgesos.
Per altra banda, la ciència i la producció intel·lectual, per exemple en el camp universitari, el materialisme històric va anar desapareixent poc a poc com a mètode analític donant pas al postmodernisme i amb el temps els professors considerats marxistes es podien comptar amb la mà. Aquest fet es cabdal ja que realment la gran diferència entre el materialisme històric és on centra cada mètode la seva atenció. Així com des del materialisme històric es pot arribar a analitzar tot element de la vida en societat partint sempre de la base, es a dir, la infraestructura; el postmodernisme significà tot el contrari i allunyà tota atenció de la infraestructura i les relacions de producció per centrar-se en la superestructura i perdre el temps en discussions bizantines sobre el gènere, les identitats, etc. El postmodernisme va significar el culte a la individualitat i l’absència d’interès pel bé comú així com la negació al racionalisme i la dialèctica de les fonts, fet que possibilitava que qualsevol hi participés d’aquesta corrent cultural propiciant una hiperproducció traduïda en un excés d’informació molt útil per esdevenir l’alienació massiva que coneixem avui en el comú de la humanitat.
Alhora, tot plegat venia acompanyat del neoliberalisme que no deixen de ser dos elements indestriables perfectes per introduir la societat de consum, basada en el canvi constant, la cultura d’allò efímer amb l’objectiu de la cerca de la felicitat per un mateix sense pensar en els demés. Tot plegat pretenia acabar amb qualsevol element ideològic i més aquelles doctrines com el marxisme-leninisme que necessiten de compromís i dedicació, dos fenòmens que cada dia més brillen per la seva absència. Tot aquest marc cultural vindria acompanyat de la informàtica, la robòtica, la telemàtica i tot un seguit de polítiques de destrucció industrial per donar pas al sector serveis on la classe treballadora sempre ha estat més dèbil.
Amb tot plegat, el capitalisme ja tenia el seu cavall de Troya per acabar de defenestrar les organitzacions d’esquerres, aquelles nascudes per defensar els interessos dels treballadors. Ara ja no es tractava de rebatre alguns paràgrafs dels textos de Marx com va fer el revisionista Bernstein a principis del segle XX i que tant va afectar als partits socialistes que esdevingueren en la social-democràcia que tants favors va facilitar al capitalisme. Ara es tractava de regirar la cultura, escorxar l’estructura i mecanismes interns dels partits i generant noves inquietuds abstractes on perdre el temps mentre els estats neoliberals s’encarregaven de vehicular tots els canvis esmentats amb les mínimes pèrdues i gairebé una resistència a la dominació invisible. Així és com s’ha passat del centralisme democràtic a l’assemblearisme o com la lluita sindical s’ha anat oblidant en benefici dels debats sobre l’heterogeneïtat sexual de la humanitat o la legitimitat de menjar carn, ous o un tros de formatge.
Així doncs, cal reconèixer l’èxit de l’enemic doncs, a partir de la subversió de la superestructura ha aconseguit que molt pocs es preocupin per la infraestructura que segueix sent l’eix director de les societats. El capitalisme ha aconseguit controlar les dinàmiques d’aquells que haurien d’estar plantant cara i generant resistències assegurant que aquests mai puguin ser una amenaça pel sistema. Primer ho va fer obligant-nos a oblidar el mecanisme per alçar-se amb el poder: la lluita armada i, més tard, ho ha fet subvertint les dinàmiques d’eficiència dels antics partits que lluitaven per una societat sense explotadors i explotats deixant-nos orfes d’aquelles organitzacions que estructurades a través del centralisme democràtic van aconseguir estar presents en qualsevol lluita de la classe treballadora i el camperolat. Però, alhora, ha aconseguit que oblidem les causes comunes per imposar l’avarícia individual traduïda en el consumisme i el plaer immediat. Per tant, des de la UCPC creiem prioritari que les organitzacions de l’anomenada esquerra transformadora defugin de les famoses deconstruccions i deixin de banda el terreny d’allò simbòlic per tornar el centre d’atenció al fet material. Amb estructures reals i eficients que abordin els fets concrets i les preocupacions pràctiques de la classe treballadora assenyalant el capitalisme com l’arrel del problema.
UCPC
Agost 2020
