LA CENSURA
La història de la censura és vella, hi han referències a les prohibicions de la Constitució Espartana de Licurgo, i la condemna de Sócrates a Atenes; les disposicions de l’imperi xinès de fa dos mil dos cents anys; durant l’imperi romà i posteriorment amb el triomf polític del cristianisme que va prohibir qualsevol escrit contrari a la seva interpretació de la Biblia o als Evangelis autoritzats.
S’ha anat repetint ja sigui durant l’Edat Mitja o la Il.lustració, posteriorment incrementada desprès del 18 Brumari de Bonaparte, en la preparació de la primera part dela guerra mundial, en el transcurs d’aquesta i amb posterioritat a la mateixa, en la preparació de la segona part de la guerra i posteriorment, sent espacialment significativa la moderna “cacera de bruixes” portada a terme a Estats Units pel Senador McCarthy a la dècada dels 50. Durant les dictadures militars a Portugal, Espanya, Grècia, i totes les d’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia.
En definitiva, podem constatar que la censura, exercida ja sigui per les Esglésies o per Laics ha estat una constant al llarg de la història. I al seu costat les oportunes lleis que donaven cobertura a la mateixa sota definicions diverses: propaganda il.legal; incitació a la revolta; manca de respecte a l’autoritat; etc. No fa gaire hem vist que posar una foto del monarca espanyol cap per avall, escriure sobre la corrupció o parlar d’autodeterminació dins un Parlament era condemnat pel sistema judicial.
L’AUTO-CENSURA
L’autocensura, tampoc és cosa nova i ha anat aparellada a la por de possibles càstigs al llarg del temps, i quan s’han eliminat formalment aquests, han quedat altres similars al ostracisme de l’època romana, és a dir la condemna a “no ser”. Tal vegada per això ja fa molts anys que periodistes, escriptors, historiadors, locutors, artistes,professors,… aquells que amb la possibilitat d’incidència a nombrosos conglomerats humans i a sou de l’Estat o depenent de les seves subvencions, o contractats per corporacions privades, van aprendre a no dir ni fer res política, social, econòmica i culturalment “incorrecte” segons prescripció dels aparells de l’Estat o corporacions econòmiques, i si per això calia emmudir esdeveniments, no dubtaven en fer-ho, si per això no calia representar segons quines obres teatrals o segons quins guions de cine, tampoc. Si per això es tenia que reproduir literalment vers l’alumnat un contingut curricular que tergiversava fets històrics, ho feien sense cap penediment. Si dels continguts curriculars de biologia es tenia que esborrar la memòria de Claude Barnard o d’Antoine Bechamp es feia sense cap mirament.
La por i els interessos són les fonts més freqüents de l’autocensura. Una sucosa pauta comercial, una amenaça o el temor a rebre amenaces, apareixen com a mordasses que s’imposen a si mateixos els periodistes i els mitjans de comunicació. La combinació d’informacions que es comuniquen i de dades que callen és una de les formes més conegudes de l’autocensura, que no sols calla sinó que suggereix o explicita falsedats, les quals operen més eficaçment a la voluntat d’encobrir. L’autocensura sovint consisteix a dir sense dir.
Si tant la censura com l’autocensura, tenen darrere seu una repressió més o menys patent i així poden justificar-se els que l’exerceixen i, fins i tot, quedar com possibles màrtirs, no passa el mateix amb els que s’ocupen de la manipulació informativa entesa aquesta com un nivell superior d’autocensura plenament acceptada i consensuada.
Però, no es un fenomen recent l’autocensura en els mitjans de comunicació. Podem posar com exemple clàssic a John Swinton cap editorial del NewYork Sun fins a 1883, data en què ho va abandonar per a posar en marxa un diari propi, en un acte amb directors de diversos periòdics, va respondre quan aquests van demanar un brindis per la “premsa independent”, segons MichaelParenti, (Parenti. M. “Inventing Reality: The Politics of News Media”. St. Martin’s Press Inc., 1993. p. 39.) I les seves paraules van ser: «There is no such thing in America as an independent press. [···] You know it and I know it. There is not one of you who dares to write his honest opinions, and if you did you know beforehand that it would never appear in print. I am paid [···] for keeping my honest opinions out of the paper I am connected with ―others of you are paid similar salaries for similar things―and any of you would be so foolish as to write his honest opinions would be out on the streets looking for another job. [···] We are the tools and vassals of rich men behind the scenes. We are the jumping-jacks; they pull the strings and we dance. Our talents, our possibilities, and our lives are all the property of other men. We are intellectual prostitutes”».
Que en una traducció pròpia al català seria: “No hi ha tal cosa a Amèrica com una premsa independent… Jo ho sé i vostès ho saben. No hi ha ningú que s’atreveixi a escriure les seves opinions honestes, i si ho fas saps per endavant que mai serà publicat. Em paguen per a mantenir la meva veritable opinió fora del periòdic al qual estic lligat ―a alguns de vosaltres us paguen quantitats similars per fer el mateix ― i qualsevol de vosaltres que sigui tan estúpid com per a escriure les seves sinceres opinions es trobarà al carrer buscant un altre treball… Som les eines i vassalls dels homes rics darrere de les bambolines. Som els titelles; ells tiren de la corda i nosaltres ballem. El nostre talent, les nostres habilitats i les nostres vides són propietat d’altres homes. Som prostitutes intel·lectuals”
LA DESINFORMACIÓ COM PART DE LA AUTO-CENSURA
Alguns investigadors han separat la desinformació culposa o per error (misinformation) de la qual es presenta amb premeditació i engany (disinformation) Segons Guy Durandín la paraula desinformació semblen provenir de la inclusió del terme Dezinformatsia (дезинформация) en la primera edició (1949) del Diccionari de la Llengua Russa (Словарь русского языка),definida aquesta com la “acció d’induir a confusió a l’opinió pública mitjançant l’ús d’informacions falses”. Durandín defineix la desinformació com un conjunt organitzat d’enganys en una era en què els mitjans de comunicació massius es troben enormement desenvolupats. Per a ell, cal analitzar sis elements: a) la diferència entre coneixement, realitat i discurs; b) la intenció d’enganyar; c) els motius que la causen; d) els objectes sobre els quals recau; e) els destinataris; i f) els mètodes que utilitza. Classifica les tres accions primàries que poden considerar-se desinformatives: a) eliminar elements o silenciar la totalitat de la informació; b) alterar informacions; i c) inventar esdeveniments.
El capítol XVIII del príncep, de Nicolás Maquiavel (1532), recomana al príncep mostrar-se d’acord amb els valors que menysprea. Així, s’adapta a les exigències de la plebs, la ignorància i la necedat dels quals justifica que se’ls enganyi. En aquest capítol es llegeix: “Els homes són tan simples i de tal manera obeeixen a les necessitats del moment que qui enganya trobarà sempre qui es deixi enganyar”.
HerbertSchillera 1969 publicava un llibre titulat “Els manipuladors de cervells” on venia analitzant les estratègies utilitzades pels mitjans de comunicacióper a manipular l’opinió pública i fa referència al que considera tres mites institucionals: la propietat privada, la neutralitat i el pluralisme dels mitjans de comunicació, unint aquestes reflexions amb l’absència d’anàlisi dels conflictes socials i l’increment d’emocions humanes que demanden cert tipus d’informació. Les ciències polítiques i la comunicació han contribuït a estudiar actituds socials com la “espiral del silenci”de Noelle-Neumann on anota: “un individu adapta el seu comportament a les actituds predominants del seu entorn per por de l’aïllament, amb la finalitat de sumar-se a una idea col·lectiva, majoritària o consensuada, en la qual els mitjans de comunicació defineixen matrius i climes d’opinió sobre els quals la societat actua”.
Des del mes de març passat la totalitat de mitjans de comunicació difonen el mateix discurs, amb la mateixa estructura, i portat a terme amb els paràmetres que en el seu moment va descriure Duradín: 1) diferència entre coneixement, realitat i discurs. En aquest aspecte el coneixement d’un fet s’anomena SARS-Cov-2, la realitat es que es tracta d’una epidèmia estacional similar a les de 2016 i 2018 que afecta greument a les persones amb un sistema immunitari feble, amb patologies anteriors, amb excés de medicalització i vacunacions. 2) La intenció d’enganyar. La construcció d’un relat i d’un nom (coronavirus) com si fos inexistent abans, quan aquest tipus de virus ja era sobradament conegut d’altres anys. 3) motius que la causen. Això ho anirem sabent en el temps, però com a hipòtesi podem avançar que no estan allunyats del procés global de reestructuració del capital i d’eliminació de sobreproduccions. 4) Els objectes sobre els quals recau. Un fragment microscòpic d’ARN culpabilitzant-lo de tots els mals i com a responsable d’una pandèmia. 5) Els destinataris. Una part de la població que tindria capacitat organitzativa per respondre a la davallada econòmica i social derivada del procés de reestructuració. 6) Els mètodes que utilitza. La por en primer lloc, la manipulació de dades, la crida a la delació com acte sol.lidàri, la creació de sentiment de culpa, l’insult, davant la manca d’arguments per contrarestar-los (negacionistes, paranoics, etc.) a qui presenta proves que contradiuen el discurs oficial malgrat aquests són professionals i científics de llarga trajectòria.
I en quant a les accions primàries desinformatives, la eliminació de segons quins elements i silenciar una part de la informació i alterar-la ha estat i és encara ara un dels trets fonamentals, així com inventar esdeveniments.
En un recent article del Dr. Pascal Sacré, anomenat “Una epidèmia està en marxa”, diu així: “Una terrible pandèmia està fent estralls en el món avui dia, i com els mitjans de comunicació dominants no ens parlen d’ella, amb xifres de morts diàries, m’afanyo a reparar aquesta injustícia: Una mort cada 6segons, 14.400 al dia, 5 milions de morts a l’any. Altres malalties farien els titulars per menys que això! Avui dia, hi ha més de 460 milions de persones en el món afectades per aquesta epidèmia silenciosa, més i més cada any. A França, es diagnostiquen més de 400 nous casos cada dia. Entre les persones majors de 65 anys, 1 persona de cada 4 està afectada!
Detindré el misteri aquí. És la diabetis.
Pots imaginar-te si tots els dies els presentadors de les notícies de la televisió comencessin a dir-nos: “Diabetis: 14.400 morts més avui! » Tots els dies, sense interrupció.També podrien fer-ho per a les malalties cardiovasculars (atacs cardíacs o apoplexies), els càncers (1 de cada 6 morts a tot el món), les insuficiències respiratòries cròniques, etc. El que estan fent pel SARS-Cov, anunciant cada dia el nombre de morts, el nombre de casos nous, mai l’havia vist en tota la meva carrera com a metge”.
Explica el Dr. Sacré estar sobradament demostrat que un dels desencadenants de la diabetis es l’estrès tóxic. Estrès augmentat per la por a perdre el treball. Por de sortir de casa. Por d’abraçar i de ser abraçats. Por d’anar a l’hospital. Respiració impedida per l’ús continu del morrió, amb tots els efectes perjudicials de la respiració insuficient crònica, el pitjor dels quals és l’augment de l’acidesa de la sang i la hipoxèmia.
Ens podrem preguntar com és que els titulars diaris que encapçalen els mitjans de comunicació només hi veiem la paraula coronavirus, doncs les altres afeccions tenen una base suficientment demostrable: Contaminació, estrès, mala alimentació, intoxicació alimentària,… Però aquesta base demostrable exigeix prendre mesures repressives contra la industria agro-química, alimentària, d’armament, industrial, minera, … que te noms i cognoms, no són fragments d’ARN, sinó societats anònimes, consells d’administració, gerents, presidents, magistrats, especuladors, usurers, … I els governs no volen ni poden enfrontar-se a qui els hi dona de menjar i els hi permet inflar els seus comptes corrents. Es tracta d’una corrupció generalitzada d’una punta a l’altra del planeta, intrínseca amb el sistema capitalista.
Dins la desinformació o la manipulació, com a cas emblemàtic, s’ha de recordar, que va passar a Espanya a partir del dia 2 de Maig de l’any 1981 quan va començar una suposada epidèmia que va afectar a més de 24.000 persones que van quedar amb lesions permanents i al voltant d’un miler de morts en una posada en escena de tots els elements característics que nombrava Duradin: Va començar a emmalaltir i morir gent. El llavors Ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, que havia estat director general de RTVE l’any 1975, va aparèixer a la televisió afirmant. “La epidemia la causa un bichito tan pequeño…que si se cae de la mesa se mata”, i continuava la seva compareixença televisiva dient: “Es detecta el micoplasma i cap altre agent. En els cultius, el germen creix com micoplasma… Se sap quin és l’agent en un 90%, però no el seu segon cognom… Les preocupacions de Sanitat no se centren en el brot epidèmic, sinó en què no es creï un ambient de psicosi, una sensació més perillosa que la pròpia epidèmia». La qual cosa estava molt allunyat de la realitat i plagat de contradiccions. El nom inicial que es va inventar era de “neumonia atípica”. Al cap de dies desprès va canviar-se el nom per el de “síndrome tóxico”, i al final “intoxicació per “oli de colza”. Però repassem una mica la història d’aquest fet.
Des del Ministeri de Sanitat es va crear una comissió per investigar els fets la qual estava dirigida pel doctor Antonio Muro Fernández Cavada, director del Hospital del Rey, de Madrid, amb una ampla carrera i reconegut prestigi professionali ètic. Aquesta comissió fa un primer informe apuntant que la causa segurament es deguda a una intoxicació per organofosforats, la qual no coincidia amb les declaracions del Ministre. El dia 12 de maig apareix en el diari madrileny Cambio16 un article del Dr. Ángel Peralta Serrano, cap d’Endocrinologia de La Paz, en el qual diu textualment que els símptomes de la síndrome tòxica s’expliquen millor per l’acció d’insecticides organofosforats que per una infecció pulmonar. Per primera vegada, una autoritat mèdica apunta a unes substàncies usades àmpliament en l’agricultura intensiva (i també en la guerra química). El mateix dia 12 el Centre Nacional de Virologia i Ecologia Sanitària fa gestions a Estats Units, al Epidemiology Program Office i a l’agència nord-americana per al control de malalties, el CDC, que envia a Madrid, des de la base italiana de l’OTAN de Palerm a l’epidemiòleg William Baine.
L’equip de científics nord-americans dels CDC que va desembarcar a Espanya per a “ajudar” es va encarregar que els estudis epidemiològics només apuntessin a l’oli com a culpable sota la permissivitat absoluta del Director General de Salut Pública Luis Valenciano.
El 15 de maig, Sanitat va destituir de manera fulminant al Dr. Muro com a director de l’Hospital del Rei i cap de la comissió d’investigació, així com els metges del seu equip que descobrien una veritat altament incòmoda van ser represal.liats i apartats dels seus càrrecs.
El Director General de Salut Pública Luis Valenciano va anunciar per TVE el dia 10 de juny la relació entre oli de colza i malaltia, tot i sabent que la intoxicació per anil.lines no produeix els símptomes de la síndrome tòxica i no hi havia cap evidència científica de la seva culpabilitat. Amb posterioritat Luis Valenciano va ser encimbellat a Director Mèdic dels laboratoris Glaxo Wellcome i Director General de la Fundació Wellcome, imperi farmacèutic angloamericà de Rockefeller i la seva Fundació que va monopolitzar amb els CDC l’altra gran epidèmia “vírica” dels vuitanta, la SIDA.
Ara, quaranta anys desprès, la mateixa Fundació Rockefeller i els mitjans de comunicació a nivell mundial que controla, així com diversos governs. Actualment, es capdavantera en la propagació de la “única veritat” sobre la suposada pandèmia SARS-Cov2 i qui dicta les orientacions tan de l’origen víric, com les mesures de confinament, allunyament, seguiment, i obligatorietat de vacunació amb estreta col.laboració dels CDC, la Fundació Gates i la OMS.
El dia 22 d’Agost a la web en espanyol de BBC News, en un extens i documentat article signat per un Catedràtic de Genètica i un Professor de Salut Pública espanyols fan aparèixer un terme nou pel que fa a la pandèmia, aquest concepte és: “INFODEMIA”i l’expressen així:
“En la pandèmia de covid-19, l’abundància d’informació està derivant també en una “infodèmia” en la qual resulta difícil fer-se una idea total del que realment està passant. I un dels assumptes que pot haver generat major inquietud és tot el relacionat amb el risc de mort. Ara que tothom sembla haver après epidemiologia a través dels mitjans de comunicació, és difícil trobar qui no tingui una opinió formada sobre com evoluciona la situació epidèmica i la letalitat, fins i tot ignorant els conceptes bàsics… S’utilitza el contatge, així sense més i quan es pot, de casos diagnosticats i de morts. Però sense tenir en compte la població de la qual provenen, ni les circumstàncies en les quals viuen, ni tampoc el mètode d’obtenció de les dades, la qual cosa dóna lloc a conclusions equívoques.”
LA REPRESSIÓ
Només amb la censura, l’autocensura, la desinformació i la manipulació no es suficient per enganyar tothom. Al seu costat, tot un teixit repressiu, compost per l’el.laboració de lleis “ad hoc”, sancions administratives, intervencions policials o militars, xarxes de civils paramilitars, xarxes de confidents, amenaces, detencions,… per intentar agenollar aquelles persones que poden tenir dubtes davant els prejudicis artificialment el.laborats.
Tampoc és res de nou, normalment la censura i la desinformació sempre han anat lligades a la repressió des de temps llunyans. Però al costat d’aquesta repressió també hi ha hagut la rebel.lió, els “maquisards” rurals o urbans, o la militància política que han resistit i combatut “l’estat de les coses” a despit de les conseqüències que això representa. Tenim prous exemples a casa nostra ja que hem viscut llargs anys de dictadura franquista abans de convertir-nos en súbdits de la dictadura democràtica-monàrquica.
L’aparició d’alts càrrecs militars i policials al començament del discurs pandèmic amb discursos de contingut bèl.lic com el pronunciat pel General Villarroya el 20 de Abril, dient: “Sí, hoy es viernes en el calendario, pero en estos tiempos de guerra o crisis, todos los días son lunes… Ayer hablé de disciplina en esta rueda de prensa; tengo que felicitar a todos los españoles por la disciplina que están mostrando, todos los ciudadanos comportándose como soldados en este difícil momento… demostremos que somos soldados cada uno en el puesto que nos ha tocado vivir“.
Si es considera que estem en estat de guerra, si hom es considerat soldat, l’avís per a navegants és que pot aplicar-se la justícia militar a qui no obeeixi les ordres. Tanmateix a tots nivells de policies autonòmiques o locals, que pel que sembla havien de “salvar” la gent matant virus a cops de metralleta i en cas de no poder, per invisible i fruit de la seva disbauxa mental, fer recaure tot el pes repressiu sobre les persones considerades enemigues i portadores del maligne virus. Aquestes persones eren les que no acceptaven l’arrest domiciliari doncs no havien comès cap delicte.
Milers, centenars de milers de multes administratives, escorcolls al mig del carrer, identificacions indiscriminades, bé indiscriminades no, doncs als barris residencials de la burgesia no hi apareixien els militars, ni els guàrdies civils, ni les policies. Com es normal en els estats d’excepció l’enemic està en els barris populars, entre la gent treballadora, considerada la que transmet qualsevol mal o pot ser subjecte organitzador de protesta col.lectiva davant els abusos del poder.
