El gener de 2008, el Banc Mundial, a través de l’Oficina de l’economista en Cap va publicar un ampli informe analitzant dues epidèmies: la de Surat (l’Índia) en 1994 i la de SARS en Guangzhou (la Xina) en 2003. Posteriorment, en The Journal of Immunology d’1 de novembre de 2008 es va publicar un llarg estudi: “Recerca sobre Malalties Infeccioses Emergents i Reemergentes del Ministeri de Salut, Treball i Benestar del Japó, pel programa de Centres d’Excel·lència del Segle XXI sobre Estratègies Globals per al Control de Malalties Infeccioses Emergents i Reemergentes. Malalties Infeccioses en la Universitat de Nagasaki i pel Ministeri d’Educació, Cultura, Esports, Ciència i Tecnologia del Japó”, en el qual s’analitza la síndrome respiratòria aguda severa (SRAS) que es va originar a la Xina en 2003 i es va estendre per 34 països del món, sense que hi hagués cap declaració de pandèmia per part de l’OMS. En una de les seves conclusions assenyala que: “Els detalls del mecanisme pel qual el coronavirus associat a la síndrome respiratòria aguda severa (SARS-*CoV) causa una pneumònia greu no són clars, encara que l’alliberament incontrolat de mediadors immunes s’ha implicat en la patogènesis de la SARS, mentre que els perfils de citocines dels pacients amb SARS no han dilucidat la causa de la pneumònia a causa de la seva diversitat. Sembla probable que els diversos perfils de citocines observats entre els pacients adults amb SARS estiguin relacionats amb l’anamnesi (*) del pacient”.
(*) L’anamnesi és el procés de l’exploració clínica que s’executa mitjançant l’interrogatori per a identificar personalment a l’individu, conèixer les seves malalties actuals, obtenir una retrospectiva d’ell i determinar els elements familiars, ambientals i personals rellevants. Per a aprendre a interrogar al pacient i obtenir una història clínica adequada es requereix una guia organitzada i objectiva. Solament així es pot evitar l’elaboració d’històries ambigües, superficials, desorganitzades, artificioses i redundants.
Concloent aquesta recerca amb el següent: “Els autors van arribar a la conclusió que les respostes esbiaixades per Th2 (tipus de limfòcits) dels hostes vacunats després de la infecció per SARS-CoV podrien agreujar la inflamació pulmonar, ja que la resposta principal de l’hoste continua sent desconeguda.” (J Immunol 1 de novembre de 2008, 181 https://doi.org/10.4049/jimmunol.181.9.6337)
Tornant a l’informe del Banc Mundial comença dient: “El document analitza en particular com la gent forma judicis subjectius de probabilitat sobre risc de malaltia. Enquestes d’opinió pública durant el brot SARS proporcionen evidència suggeridora que la gent a vegades tenen percepcions excessivament altes del risc d’infectar-se o, si s’infecta, de morir de la malaltia.” http://documents1.worldbank.org/curated/en/101511468028867410/pdf/wps4466.pdf
En una enquesta a Taiwan, el 76 per cent dels enquestats van qualificar la probabilitat de mort després de contreure SARS amb una qualificació de 4 sobre 5, en una escala de 0 a 5. Gairebé una quarta part dels enquestats a Hong Kong va pensar que era molt probable infectar-se amb la SARS encara que a posteriori la taxa d’infecció a Hong Kong (casos probables notificats a l’OMS en relació amb la població) era de només 26 per 100.000 habitants (0,026 per cent). Segons G.M. Leung, diverses enquestes realitzades durant el brot de SARS proporciona evidència directa sobre les persones avaluacions de probabilitat subjectiva. (Leung, GM, S. Quah, LM Ho, SY Ho, AJ Hedley, HP Lee i TH Lam. (2004). “Història de dues ciutats: vigilància psicoconductual comunitària i altres Impactes en el control de brots a Hong Kong i Singapur durant la fase de l’epidèmia de síndrome respiratòria”. Control d’Infeccions i Epidemiologia Hospitalària. Vol. 25. No.12)
I Segons R.J. Blendon, als Estats Units, al voltant del 16 per cent dels enquestats van pensar que infectar-se ells o la seva família immediata per SARS en els pròxims dotze mesos era molt probable (Blendon, RJ, J. Hazel, CM DesRoches, “SARS a Toronto i els EUA” Projecte sobre Seguretat Biològica i el Públic, Escola de Salut Pública de Harvard; i Health Canada. 6 de juny de 2003. http://www.hsph.harvard.edu/press/releases/blendon/torontosars.doc)
Després de veure un accident de cotxe, la subjectivitat de les persones augmenta en el sentit d’augmentar la probabilitat de tenir un accident, mentre que subestimen altres riscos més comuns. (Slovic, P. i EU Weber “Percepció del risc plantejat per esdeveniments extrems”, Conferència sobre ‘Estratègies de gestió de riscos en un context incert“, Nova York, 12-13 d’abril de 2002)
Segons recerques en psicologia del comportament aplicades en el cas de Surat i Guangzhou, sota unes condicions de mala informació i estrès, les persones arriben a conclusions esbiaixades o errònies i apreciacions subjectives sobre aquestes malalties, la qual cosa els porta al pànic, amb la qual cosa la prevalença de la malaltia al seu torn també es veurà afectada pel canvi de comportament de la població. (Philipson, Gersovitz i Hammer “Model elàstic de prevalença del comportament en el context d’un model epidemiològic estàndard SIR)
En el cas de la Xina, el boca a boca sobre la malaltia es va estendre ràpidament tant dins com fora de la Xina, a causa de l’accés generalitzat a telèfons mòbils i Internet. S’estima que “milers de milions” de missatges de text de telèfons cel·lulars amb alguna referència a la malaltia es van enviar al país. Del 8 al 10 de febrer de 2003, el missatge de text SMS “Hi ha una grip mortal en Guangzhou” es va enviar 126 milions de vegades només a la ciutat de Guangzhou, i per al 26 d’abril, els periodistes calculaven que un milió de persones abandonaven Pequín. (Washington Post, 26 d’abril de 2003. Pomfret, J. “SARS: Funcionaris de Pequín intenten detenir als viatgers). El recompte final de l’OMS per a la SARS va ser de 8.096 casos probables a tot el món.
Igual que a Surat (l’Índia) en 1994 en què els rumors i els informes exagerats dels mitjans a fer la seva pròpia avaluació sobre la probabilitat d’un brot de pesta i del perill d’infecció de persones i famílies, va desencadenar caos i pànic desproporcionat. “Del 19 al 22 de setembre de 1994, va haver-hi tres dies seguits de caos en l’estació de tren i autobús de Surat. La gent se’n pujava a tots i cadascun dels vehicles que podien portar-los-hi… Més de la meitat dels metges també van marxar. I per al 26 de setembre es va estimar que fins a una quarta part dels 2,2 milions d’habitants havien fugit de la ciutat. Pànic que es va estendre a altres ciutats importants”. (Ramalingaswami, V. “Els efectes psicològics del brot de pesta de 1994 en Surat, l’Índia”, Medicina militar, desembre de 2001; 166, 12, pàg. 29)
Com es formen en les persones aquestes probabilitats subjectives?
“La infecció és inseparable de l’home. Quan es presenta una epidèmia es produeix una convulsió social que a penes ha canviat amb el temps. Després de la sorpresa inicial, els ciutadans se submergeixen en una mescla d’incertesa, por, i ira col·lectiva.
La por modula la percepció subjectiva del risc. No tenim por de viatjar o a fumar, la qual cosa causa milers de morts, una veritable pandèmia!, perquè se suposa que exercim un control personal. No obstant això temem allò desconegut, allò incontrolable. Probablement, com la por a les serps o a la foscor, té algun component constitutiu. La por és emocionant i contagiosa; més com més intens. Simples rumors poden canviar una situació de temor individual a un pànic col·lectiu incontrolable. S’exigeixen bovines, diagnòstics i tractaments inexistents, ocupació d’hospitals, demandes, en fi, impossibles de complir. A Espanya tenim recents exemples: recordem l’assumpte de la “colza” (demanda massiva d’eritromicina), la legionel·losi, l’última epidèmia de meningitis amb l’esgotada rifampicina i rocambolesca cerca de la vacuna, el problema de les vaques boges, el “bacteri assassí“, o l’aspergilosis (malalts rebels o redundants dels hospitals).
Els periòdics, televisió, etc. sintonitzen amb la societat “venent” molt bé les males notícies. El ciutadà espera impacient les següents notícies, cerca en altres mitjans, i es troba amb un degoteig de dades “objectives”, comprensibles i impactants: “Més de 100.000 afectats”, “un mort més”, “en 3 dies es van esgotar…” Interessa la notícia del risc que provoca les primeres reaccions. Es busquen possibles fraus com a rerefons de manipulació o bioterrorisme. S’espera l’ensopec en les declaracions o mesures que prendrà el ministre de torn. La morbositat està garantida”. (José Prieto. Metge. Universitat Complutense de Madrid.
https://www.esferasalud.com/especialidades-sanitarias/microbiologia/infecciones-epidemicas-arrastran-epidemias-conducta)
Diversos psicoanalistes han reflexionat sobre les conseqüències de la violència social extrema en la qual el discurs autoritari que emana d’institucions de poder adopta una lògica causal basada en hipòtesis falses, se sosté en valors ètics perversos que promouen accions corruptes. “L’estat d’amenaça és una situació en la qual el jo perdo la capacitat de reconèixer els signes que l’habiliten per a percebre els perills del món exterior i diferenciar entre imaginació, realitat, vida o mort”. (Guillermo Bodner. Psicoanalista didàctic i expresident de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP-*IPA) https://www.temasdepsicoanalisis.org/2012/01/01/la-subjetividad-en-tiempo-de-crisis/)
També la ciència, allunyada dels interessos populars i al servei de la classe dominant està prenyada d’una alta dosi d’ufana subjectivitat que és col·loca per sobre de tot l’existent però excloent a les persones com a subjectes del quefer i arraconant-los en un estat de simple objecte.
Com planteja Francisco Rodriguez, “El drama d’una ciència, que com la clàssica, renúncia a entendre a l’univers d’una altra manera que no sigui en termes de processos susceptibles de ser apresos a través de lleis universals i absolutes, planteja el dilema d’una “Raó messiànica” que al mateix temps que postula un programa de salvació de la humanitat a propòsit del desenvolupament de les estructures científic–tècniques, expulsa al subjecte del regne de l’empresa que aquesta tasca significa… podem veure a la ciència com a cosa de subjectes que es relacionen amb altres subjectes en el procés de producció de coneixements, per tant en si mateixa, relació social fonamentada a poder i intersubjectivitat. Afortunadament, estem avui en condicions d’abandonar aquesta posició epistemològica pel caràcter antihistòric i ideològic-neuròtic que ha comportat. I no obstant això, en descàrrec de la ciència realment compromesa amb la vida i l’home, podem dir que aquesta posició epistemològica i aquesta manera de fer ciència, no és més que una via en l’ampli camí de la producció de coneixements en funció de la transformació social.” (Francisco Rodríguez. “Subjectivitat en la ciència: crítica a la raó neo-positivista”)
Tucídides, en la “Història de la Guerra del Peloponès”, al·ludeix a una plaga a Atenes en els anys 429 i 430 a.n.e., i que a partir d’ella, amb la derrota d’Atenes i el triomf d’Esparta es va fer un canvi radical en el repartiment de poder de l’antiga Grècia i amb ell un canvi en els costums i la política: la fi de la democràcia atenesa i l’ascens del militarisme espartà. (https://helenika.files.wordpress.com/2014/04/tucidides-historia-de-la-guerra-del-peloponeso.pdf)
La militarització de la pandèmia, l’autoritarisme rampant, la censura de qualsevol mitjà que posi en dubte el discurs oficial, en paral·lel a un increment de la repressió i la propagació del terror mediàtic mitjançant el qual diàriament es bombardeja la població amb l’asseveració que la seva vida corre perill, que l’amic, veí, company de classe pot ser l’enemic mortal, només pot conduir a una situació com la descrita per Tudícides.
Josep Cónsola
Setembre 2020
