“Alguns dels dogmes de fe de l’àmbit laboral que han caigut amb l’experiment més gran de teletreball de la història, obrint la porta a nous escenaris en els quals el teletreball postpandèmic cobri molta més força que abans, i les conseqüències de la qual també esquitxaran a les oficines, que podran, si no eliminar-se per a moltes empreses, sí que contreure’s i canviar el seu model. El teletreball ja és aquí, i encara que la transició dels qui li ho poden plantejar no sigui total i immediata, sí que podem començar a veure una metamorfosi gradual en els pròxims anys amb la pandèmia prenent la metxa… La conseqüència serà que ni tan sols faci falta tenir a tots els empleats vivint en la mateixa ciutat que l’empresa. Podem intuir un panorama en el qual la proximitat amb el lloc de treball ja no sigui tan decisiva a l’hora de triar on viure”. (https://www.xataka.com/empresas-y-economia/oficinas-tradicionales-peligran-mundo-post-pandemia-teletrabajo-cambiara-concepto-que-tenemos-ellas.
Segons l’informe “Perspectives de l’ocupació de l’OCDE 2020” de data 7 de juliol de 2020, existeix una menor probabilitat que persones que abans s’haurien considerat «típics» treballadors amb una qualificació mitjana exerceixin ocupacions d’aquesta qualificació, i una major probabilitat que ocupin un de baixa qualificació. Aquesta tendència s’ha observat en els treballadors amb un nivell educatiu mitjà en els 37 països de l’OCDE que al maig d’enguany van comptabilitzar 54,5 milions d’aturats i durant la pandèmia en aquests països un 39% dels treballadors van fer teletreball.
A Espanya, la incidència del teletreball en 2019 era d’un 4,8% de les persones ocupades, ja sigui treballant normalment des del seu domicili o la meitat del temps, però durant les setmanes dels arrestos domiciliaris aquest percentatge va aconseguir el 34% mentre que segons les enquestes de l’INE el total de treballadors de tots els rams de producció que no poden realitzar teletreball se situa en un 45,3% del total de les persones ocupades. (IvieLab. Institut valencià de Recerques Econòmiques. Maig 2020)
La implantació de la Indústria 4.0 porta aparellada la desestructuració del treball assalariat. La perspectiva és que aquest, en un percentatge molt important, ja no es realitzi en una ubicació física, digui’s taller, oficina, consultori o escola, sinó en el domicili de les persones assalariades, posant aquestes l’espai físic sigui de propietat, lloguer o hipotecat. És una retallada important de despeses per a les empreses.
Un exemple: El cost de lloguer d’oficines a Barcelona és del voltant de 30€ el metre quadrat. Una oficina de 500 metres suposa un cost, incloent-hi IVA, de 18.000€ mensuals, sense incloure les altres despeses (neteja, electricitat, telèfons, aigua, calefacció, aire condicionat, etc.). Si el treball es realitza en els domicilis particulars, segurament la seu empresarial precisarà solament d’un espai de 70 o 80 metres quadrats el que significarà un cost de lloguer de 3.000€ mensuals i un estalvi important en la resta de serveis. En algunes empreses, com les financeres, significarà el tancament de centenars o milers d’oficines que, o deixaran de pagar lloguer o si són de la seva propietat, les posaran a la venda. El negoci està servit.
La legislació sobre el treball a domicili i el teletreball, apunta que l’empresa ha de subministrar els utensilis de treball i cobrir les despeses per al seu funcionament (energia i telèfon) però no fa esment a tenir l’obligació de pagar en concepte de lloguer pels metres quadrats que utilitza el treballador a domicili.
És la continuació de les successives modificacions que ha sofert el sistema industrial o de serveis al llarg dels anys. Fa un segle, les immenses manufactures agrupaven milers de treballadors sota un mateix sostre, baix el qual es realitzaven diferents operacions fruit de les quals sorgien ja sigui vehicles, màquines de tota mena, mobles, roba, sabates, aliments, electrodomèstics…, Unes entitats productives en les quals es realitzava un procés de producció integral, des de la manipulació de la matèria primera, la seva transformació, la seva mecanització, la seva acabant, pintura, etc. A mesura que els mitjans de transport s’han fet més ràpids i han desaparegut les legislacions que emparaven i protegien les indústries nacionals, seguint les directrius de l’Organització Mundial del Comerç, les entitats productives es van anar encongint: van deixar de ser processos integrals de fabricació per a convertir-se unes en productores de parts d’un tot i altres en anelladores de peces elaborades en qualsevol part del món. Mitjançant aquestes operacions no tan sols es van disseminar dràsticament als treballadors en diverses empreses de més reduïda grandària i en llocs geogràficament distants, sinó que es van eliminar els coneixements professionals i les transmissions d’aquests coneixements, fent desaparèixer multitud de professions i una visió integral del que s’estava produint, augmentant a escala geomètrica l’alienació respecte al que produeixen.
Davant d’aquest procés de desestructuració del treball per compte aliena, entès en la forma tradicional dels darrers temps, no es tracta de fer una defensa del treball assalariat com a ideal del proletariat, això seria un error, sinó que la solució seria acabar amb el treball assalariat i l’alienació respecte al produït.
Per a això la Indústria 4.0, si estigués en mans del proletariat, podria suposar un increment de les capacitats, un increment dels coneixements i un control eficient per a què produir, com produir i per a qui produir, controlant de manera fàcil la totalitat del procés productiu incrementant al mateix temps el nombre de persones que formarien part del mateix no virtualment, sinó presencialment amb la condició de reduir dràsticament la jornada de treball. Quantes hores? Possiblement dos o tres serien suficients, amb la qual cosa les relacions socials s’intensificarien al màxim, la participació en el coneixement global de què es produeix augmentaria enormement i al costat d’això la capacitat organitzativa del proletariat.
Si el control de la tecnologia es rescatés de mans del capital, es tindria el control de la producció, el control de distribució i el control del consum, evitant les sobreproduccions i els consums superflus. Però al llarg dels anys s’ha anat robant el saber obrer, la seva capacitat per a saber que produïa, encara que no fos amo de la producció. Ja no és tan sols l’alienació respecte al producte del seu treball, sinó una doble alienació en convertir-se en apèndix d’una operació determinada, de la qual no sap la seva finalitat, tant pot estar produint una peça per a un aparell de destrucció, com una per a millorar el benestar.
Burgesia, capitalisme, capitalisme liberal, capitalisme monopolista, capitalisme corporatiu…, i arribem al capitalisme tecnocràtic (del grec tékhnē, «tècnica» i krátos, «poder, domini») en al·lusió al Krátos de la mitologia grega que, com a personificació del poder i la força, va anar al costat de Hefesto i Bía, a encadenar i encegar a Prometeu com a càstig per haver robat el foc als déus i lliurar-lo als homes.
Aquesta Tecnocràcia l’hem vist entrar en funcionament en tota la seva dimensió a partir del mes de març del 2020. Moment en què les decisions en matèria econòmica i de producció van emanar dels Tékhné- Krátos sanitaris, alguns d’ells seguint ordres estrictes de les corporacions químic-farmacèutiques, uns altres actuant com l’autòmat construït per Wolfgang von Kempelen (1769), que era capaç de replicar cada jugada d’un jugador d’escacs amb una altra jugada contrària que li assegurava guanyar la partida. Aquest ninot vestit de turc estava assegut enfront d’un tauler d’escacs posats sobre una àmplia taula i un sistema de miralls feia la sensació que aquesta taula era transparent pels seus quatre costats, però en realitat dins d’ella estava assegut un nan que era un mestre en el joc d’escacs i que guiava la mà del ninot mitjançant fils.
El foc, que Prometeu va robar als déus per a lliurar-lo als homes, podem entendre-ho com la capacitat, el coneixement, l’art, la tècnica, la ciència… que la classe obrera en el seu fer va anar perfeccionant al llarg dels anys al mateix temps que emergia l’esperança i la lluita per un món millor. Però a mesura que va anar dissolent-se l’esperança i paralitzant la lluita, el foc ha anat retornant als déus.
En l’antiguitat grega, els mites emanaven com a explicacions a la incomprensió de les causes de les adversitats, i els herois, rebels, es construïen al llarg del temps mitjançant un procés en el qual la població era al mateix temps creadora i receptora tant dels mites com dels herois. Però avui, els mites són alimentats per les necessitats del capital i els herois creats a l’instant mitjançant la propaganda, i la població, passiva, és solament receptora. Així mateix, les funcions tant dels mites com dels herois també s’han modificat. Als mites se’ls ha cobert amb un mantell científic fet a mida del sastre que l’ha confeccionat, i els herois, transformen la seva rebel·lia en passivitat a costa de les subvencions dels pressupostos de l’Estat, i d’aquesta manera el seu objectiu ja no és “portar el foc als homes” robant-lo als déus, com Prometeu, sinó retornar als déus els calius encesos que queden encara en mans dels homes.
Si mirem una mica més enllà dels nostres espais circumdants, segons fonts de l’OIT hi ha 1.600 milions de persones treballadores del que es denomina “economia informal” i els ingressos de la qual es calcula que van disminuir un 60% des de l’inici de la declaració de pandèmia per part de l’OMS, fruit de les disposicions polític-militars de diversos països impedint els desplaçaments i els mercats en els quals aquestes persones feien les seves tasques.
Què és l’economia “informal”?
Segons Karl Polanyi, és aquella economia que no està sotmesa als cànons del capitalisme modern. És un tipus d’economia de subsistència o supervivència basada en el mercat . I, Què és el mercat? Segons la definició de Karl Polanyi “és un lloc de reunió per a la realització de la barata o la compravenda”. I segueix Polanyi: “els mercats no són institucions que funcionin principalment dins d’una economia, si no fora d’ella”. (Karl Polanyi. La Gran Transformació. Fons de Cultura Econòmica. 1992)
Però en “l’economia formal” és probable que molts treballadors amb sous baixos i els salaris dels quals es van estancar ja arran de la pandèmia financera del 2008 a causa de la pèrdua de poder i voluntat dels sindicats i el canvi de situació contractual, tindran una major erosió dels seus ingressos a mesura que augmentin les llistes d’aturats, i altres simplement engrossiran aquestes llistes, amb la qual cosa augmentarà la depauperació d’una part molt important de la població treballadora mundial, mentre que en una altra petita part augmentaran els ingressos, especialment en treballs d’alta i mitjana tecnologia.
Però això no serà cap novetat, sinó la repetició dels cicles crítics del capitalisme que sense rubor, les Nacions Unides en el seu informe d’1 de juny de 2020 constatava que “Històricament, les crisis econòmiques, les pandèmies i les guerres han aguditzat les desigualtats” (https://news.un.org/és/*story/2020/06/1475242)
Al capital se li ha plantejat l’interrogant de cóm penetrar i mantenir en la consciència col·lectiva un nou paradigma en una situació mundial en la qual no li sembla viable una guerra convencional interimperialista a gran escala, com ha fet amb anterioritat implicant grans catàstrofes a conseqüència de les guerres per a imposar els grans canvis tecnològics. Tal vegada hagi trobat la manera de realitzar-ho a través de la Tecnocràcia.
En aquesta crua realitat cal fer-nos algunes preguntes: Com és la situació organitzativa del proletariat mundial? De quines formacions polítiques disposa que es mantinguin coherentment en lluita constant amb la perspectiva de la presa del poder?
Trobar algunes respostes pot ser l’inici del retorn del foc als homes.
Josep Cónsola
Octubre 2020
