Després de llegir el llibre Salud e Infección Auge y decadencia de las vacunas, de Fernand Delarue, del qual la primera edició es va fer el 1977 en francès, i tenint en compte el moment actual que ens trobem: a finals del 2020 i sota una pandèmia, en la qual els mitjans de comunicació cada dia s’encarreguen de recordar-nos que la vacuna n’és la solució; us vull presentar alguns extractes d’aquest llibre i unes observacions finals pròpies.
Primer de tot, situar a Fernand Delarue, nascut a l’estat francès el 1924, professor parisenc i president de la Ligue Nationale pour la liberté des vaccinations. És l’orientador dels que pensen que és necessari modificar la legislació i actitud mental respecte les vacunacions. Així que bona part dels extractes del llibre remeten a l’estat francès.
Aquesta selecció d’extractes està compresa pel següents apartats: introducció, vacunacions i la regressió de les pandèmies, persistència i desenvolupament del mite vacunatori, el mecanisme de la compulsió i l’argumentació a favor de les vacunes: les seves relacions amb la imposició; i un últim apartat: i ara, al 2020.
INTRODUCCIÓ
A partir de materials estadístics a vegades bastant esbiaixats s’extreuen conclusions comparatives que estarien indicant conseqüències més negatives que positives sobre l’aplicació de les vacunes.
Si tracem un cop d’ull històric entorn al desenvolupament dels esquemes d’immunització, sorgeix un anàlisi en dos nivells: el que correspon als països de capitalisme avançat i el que correspon a la majoria de països de capitalisme depenent. La importància de l’eficàcia i del sentit de les vacunes, o almenys de les principals vacunes, està en relació molt estreta amb els processos de desenvolupament desigual que caracteritza la constitució del procés capitalista.
Per tota una sèrie d’autors, les vacunes, constitueixen, igual que el desenvolupament de la producció massiva d’antibiòtics, formes d’encobriment dels processos reals de malaltia i mortalitat que afligeixen a les nostres poblacions.
El consumidor de vacunes pensa que es beneficia amb un producte gairebé perfecte, perfectament posat apunt amb una sèrie de precaucions que suposen que s’han tingut en compte per assegurar la seva eficàcia i innocuïtat. En general, la gent, no sap res del que realment passa, si en tingués alguna idea, seria la fi de la seva confiança.
VACUNACIONS I LA REGRESSIÓ DE LES EPIDÈMIES
“Les epidèmies del passat han desaparegut. La vacunació ha aprovat els seus exàmens i la seva eficàcia ja no necessita ser demostrada”
El 1348 la pesta negra va aniquilar a més de dos terços de la població francesa. En temps més propers, la còlera va sembrar la por durant segles. Aquestes dues malalties han desaparegut del nostre país, sense vacunes. Cal remarcar, que persisteixen, així com altres més, en alguns països, tot i les vacunacions.
Són les xifres de morbimortalitat les que permeten als partidaris de les vacunes creure en la seva eficàcia. Aquestes, un cop analitzades des de tres angles successius complementaris, on cadascun d’ells aporta raons per dubtar d’aquesta eficàcia i la seva incorporació deixa veure la prova de la inexistència de tal eficàcia.
-
La Regressió de les epidèmies sense vacunacions: una evolució semblant en països vacunats i en països no vacunats.
La diftèria ha retrocedit gairebé fins a la seva desaparició, sense vacunació. Respecte la tuberculosis, des de fa més d’un segle es contempla un gran disminució de la mortalitat en tots els països amb un alt nivell de vida. El tètanus no és una malaltia contagiosa susceptible d’engendrar epidèmies, malgrat això en el conjunt del país, de 1943 a 1947, almenys es van vacunar 5 milions de nens, però les estadístiques oficials mostren que la quantitat de morts infantils no van baixar de 1943 a 1947. La verola, desgraciadament, és difícil comparar el decreixement d’aquesta en els països vacunats i en els no vacunats, ja que la vacunació ha estat practicada a tot arreu, tot i que en èpoques ben diferents.
-
L’extensió de les epidèmies tot i les vacunacions. Si les vacunacions haguessin estat les que impedissin les epidèmies, haurien exercit la seva acció protectora individualment de forma constant. Ara bé, res d’això va passar; els exemples són innombrables. Per exemple, quan a Anglaterra es va vacunar al màxim de la verola, no només el país va patir els atacs més durs de la verola, sinó que la major part dels casos van tenir lloc al llarg d’aquesta època, i entre els vacunats.
Un altre exemple interessant sobre la poliomielitis és quan a Canadà el 1954 la vacunació va ser practicada de forma sistemàtica. La morbiditat poliomielítica va disminuir progressivament els següents anys; amb la qual cosa es va voler atribuir aquesta declinació de la poliomielitis a la vacuna. El 1959, després d’aplicar 20 milions de dosis de vacuna des del 1955, amb la major part de la població infantil vacunada, hi va haver un agreujament brusc de la poliomielitis: fins a arribar el 1959 amb 1080 morts (més de 5 vegades més els morts registrats l’any anterior).
Una vegada més se’ns imposa que en absència de condicions favorables a la regressió d’una malaltia contra la qual es vacuna, no només aquesta regressió no es produeix, sinó que molt sovint la vacunació sistemàtica coincideix amb una ràpida i important progressió de la malaltia.
-
L’impacte específic de la vacunació en l’evolució d’algunes malalties:
Gran Bretanya és exemplar en aquest sentit ja que el nombre de casos mortals de la verola així com el percentatge de vacunacions es publiquen tots els anys. Tot i que el 1872 el cens de vacunacions no estava organitzat d’una manera centralitzada, el seu percentatge s’apropava al 90%. L’espectacular epidèmia de 1871 – 1872 que es va produir després de 13 anys de vacunacions voluntàries, seguides de 18 anys de vacunacions estrictament obligatòries. Davant el fracàs tant flagrant, van afluixar una mica el ritme de vacunacions però implantant un programa d’higiene – cloaques, desaigües, recol·lecció d’escombraries,…. La verola retrocedeix de forma espectacular. No és possible, en conseqüència, atribuir a la vacuna el menor paper en l’eradicació d’aquesta malaltia a Gran Bretanya, ja que la verola va causar estralls en el país quan el percentatge de vacunats era el màxim.
Situacions similars són els casos de diftèria a França de 1912 a 1960, les morts per tuberculosis a Dinamarca de 1921 a 1964. Cadascun d’ells mostra el caràcter perfectament il·lusori de la protecció o de l’eficàcia de les vacunes.
Està clar que els exemples no engloben la totalitat de l’evolució de les diferents malalties epidèmiques a tots els països del món, ni tan sols d’Europa. Es pretén afirmar que tot argument si arribés a existir, per poder ser apreciat hauria de constar en el seu context i que per més contundent que eventualment sigui no podria prevaldre per sobre dels que aquí s’han presentat. L’objectiu només apunta a denunciar i a desmitificar les afirmacions “partidistes” que han volgut enfonsar l’estudi racional i crític de les vacunes a l’ombra dels tabús i de les prohibicions.
Com a síntesi:
-
A igual nivell de vida, les malalties evolucionen en corbes paral·leles tant en els països vacunats com en els que no ho estan.
-
En absència de vacunació, les epidèmies retrocedeixen en tots els països on s’eleva el nivell de vida.
-
Malgrat les vacunacions, les epidèmies no experimenten regressió en els països on les condicions d’higiene o el nivell de vida els ho impedeixen.
-
Presentar les xifres de regressió de malalties a partir del moment en el es va començar a vacunar i ometre les que les precedien és una habilitat publicitària indigna de l’objectivitat científica. Treure la conclusió de que aquestes regressions es deuen a la vacunació és, almenys, una inexactitud greu.
PERSISTÈNCIA I DESENVOLUPAMENT DEL MITE VACUNATORI
A finals del segle passat, els congressos de la Lliga per la llibertat de vacunació, eren seguits per centenars de metges. Denunciaven els danys de la vacunació antiveròlica, així com la seva ineficàcia. Les seves conclusions eren simples: s’ha d’abandonar la vacunació. En el moment en que el parlament francès va votar l’obligatorietat de la vacunació antidiftèrica, als mitjans mèdics es va desenvolupar una gran campanya d’oposició: d’acord a les seves pròpies observacions, els metges van retreure a la vacuna no només que no donés protecció contra la malaltia, sinó que la provoqués, així com que també causés molts accidents. Alguns afirmaven que la generalització de la vacuna corria el risc de desencadenar una ona de diftèria més important que les conegudes fins en aquells moments. Els fets els van donar la raó: ja que la taxa anual de diftèria no va deixar de créixer, tot i l’augment de les vacunacions. Tot i aquesta catàstrofe denunciada tantes vegades; la vacunació va triomfar, una vegada l’ona epidèmica va haver passat (totes les malalties tenen fases d’evolució): se li va atribuir a la vacuna el mèrit de la victòria.
Contra tots els fets, va triomfar el mite: tal és el poder de la propaganda quan hi ha en joc d’interessos morals, que es donen suport a la vegada en interessos financers.
Els metges joves, acabats de sortir de les facultats, es veuen, ingènuament condicionats a si mateixos en la mesura en què les mil d’observacions portades a terme pels adversaris de la vacuna gairebé mai els arriben a les seves mans; d’aquí que extreguin de l’ensenyament que van rebre i de la propaganda que atribueix a les vacunes l’eradicació de tal malaltia, la convicció de la seva eficàcia i la innocuïtat d’aquelles.
Entorn la justícia, la llei pràcticament queda sense efecte, i molt més si el dany del qual s’ha estat víctima aparentment no guarda una relació directa amb la vacunació que pugui ser provada (tuberculosis o impotència sexual després de la vacuna antiveròlica o antidiftèrica; leucèmia, càncer o disminució intel·lectual després de qualsevol vacuna,…)
Quina és la posició del Ministeri de Salut Pública, tants cops atacada? Totes les vegades que pot, es nega a considerar que el mal segueix sent actual tot i que l’accident hagi passat fa més de 4 anys. Alguns dels nens afectats passen vint anys d’agonia abans de morir.
La base de l’edificació de la protecció del dogma en formen part una sèrie de confusions voluntàries, com: l’assimilació dels malats o dels morts vacunats als individus no vacunats. Aquesta astúcia és encara més greu quan permet establir la prova de la innocuïtat i de l’eficàcia d’una vacuna, l’aplicació de la qual, per aquest fet, haurà de ser estesa a tota la població. El professor Tissot va redactar un informe en aquest sentit significatiu. Els fets – afegia Tissot- han demostrat que l’afirmació segons la qual “aquesta vacuna havia provat la seva eficàcia i la seva innocuïtat” era falsa; ja que el nombre de casos de diftèria no van parar d’augmentar durant els set primers anys de vacunacions voluntàries, ni durant els vuit anys que van seguir a la seva obligatorietat. Un estudi del doctor Robert Rendu mostra la mateixa sorprenent aberració en relació a la vacunació antitifoidea.
La negativa a reconèixer els accidents constitueix una de les raons que permeten mantenir el dogma de la innocuïtat de les vacunacions. Les autoritats franceses prefereixen simplement no establir cap estadística que concerneixi als accidents.
Sorprenentment hi ha una escassetat d’informacions precises sobre la qüestió dels trastorns neurològics consecutius a la vacunació antiveròlica. Seria necessari donar directives precises als metges amb la finalitat que siguin declarats casos d’encefalitis posvacunatòria, així com tota altra complicació que interessi al sistema nerviós. (Médecine et Hygiene, núm. 710 p.1120)
Alguns exemples d’alteració de la veritat:
L’explotació “partidista” de certes xifres estadístiques ens deixen sorpresos. Per exemple: el 1871, hi va haver 116 casos de verola, dels quals 112 estaven vacunats i 4 no ho estaven. D’aquests últims, dos van sucumbir i ho van fer 13 d’entre els vacunats. Anem a veure com van publicar les estadístiques oficials:
Morts no vacunats: 50% ; Morts vacunats: 12%
Aquests percentatges són matemàticament exactes, però la seva publicació en brut permet creure que existeix un avantatge enorme en els vacunats, amb una hecatombe evident en els no vacunats, és a dir, exactament el contrari de la realitat.
Existeixen altres tipus d’informacions fal.laçes, moneda de la intoxicació vacunatòria.
Es coneix la historia del jove Joseph Meister, “curat” de la ràbia per Pasteur: és una d’aquestes imatges sagrades que commouen al públic i edifiquen la llegenda. Però pocs saben que Max Vone, el propietari del gos que va mossegar al nen, així com vàries persones mossegades el mateix dia per aquell animal, van conservar la seva bona salut, sense seguir cap tractament. La qual cosa significa que el gos no estava rabiós, que Joseph Meister no corria risc de contraure la ràbia i que si Pasteur el va vacunar, és una mica excessiu deduir d’aquest fet que el va curar de la ràbia. El mite de la vacuna, des de Pasteur fins als nostres dies, es recolza en aproximacions d’aquest tipus, és a dir pura i simplement en mentides.
No sembla preocupar-li a ningú que cap vacuna (vacuna contra la ràbia) utilitzada fins ara pel tractament del ser humà sigui capaç de protegir experimentalment als animals infectats, si el tractament s’inicia diverses hores després de la infecció (professor Tadeusz Victor, col·loqui de la Sociedad de Patología Infecciosa, desembre 1974)
La presentació d’estadístiques trunques o la comparació de dues o vàries xifres triades que concerneixen als casos de mortalitat o de morbiditat per tal malaltia, sempre han estat utilitzades pers partidaris de la vacunació.
La psicologia de les masses al servei del mite. Actualment els especialistes en propaganda han analitzat perfectament i saben explotar de manera sistemàtica les imatges aptes per subjugar les masses: les de l’investigador, del savi, del professor són les més eficaces. La por és una eina que actua poderosament sobre les masses.
El metge fins que inicia els seus estudis universitaris, entra en el cicle especialitzat: allà entra en la impregnació de la doctrina; no només a través de les paraules i les classes, sinó encara més a través del silenci. Silenci imposat a tots els inconformistes i a les seves doctrines dissidents, silenci sobre el perill de les vacunacions, sobre l’enorme literatura antivacunatòria i sobre les seves observacions….Un esperit científic exigiria l’estudi d’aquests aspectes diferents d’un mateix problema amb la finalitat de fer d’ells una síntesi o de sotmetre les teories a la prova dels fets. Si entre els seus pacients un nen vacunat contrau la malaltia contra la qual l’ha vacunat creurà sempre que es tracta d’una coincidència. Si els casos es multipliquen, reconeixerà llavors, potser, que la vacuna pot ser perillosa; però seguirà vacunant perquè està persuadit de que, en conjunt, la vacunació constitueix, malgrat tot, un bé per la humanitat.
EL MECANISME DE LA COMPULSIÓ
En matèria de vacunacions, la compulsió no és només l’efecte de lleis que les tornen obligatòries, ni de procediments excessius per part d’alguns dels seus gelosos guardians. Es tracta, en primer lloc, de l’agressió permanent que pateix la nostra personalitat a través d’una propaganda, a vegades insidiosa i lleugera, altres estrepitosa i brutal, que toca hàbilment en tots els teclats psicològics dels grans òrgans del condicionament.
D’aquesta manera es publicava el 24 d’octubre del 1970 un article la primera part del qual es titulava: “la campanya de la publicitat a la televisió que va esgotar les reserves; metges i farmacèutics no es posaven d’acord sobre l’oportunitat de la seva aplicació”. L’operació publicitària que es va realitzar per promoure la venda d’aquesta vacuna va superar totes les esperances de rendibilitat, ja que les tres firmes que la fabricaven: Institut Pasteur y Mérieux, laboratoris Philips-Duphar, desbordats per la demanda massiva que va seguir la campanya, van ser incapaços de fer-hi front i es van trobar ràpidament al límit d’esgotar les reserves….fins i tot, la gent va començar a comprar la vacuna al mercat negre.
Aquella campanya va permetre que es posés de nou al cap de la gent el concepte essencial de la vacuna salvadora. Va permetre, a més a més, afirmar que l’epidèmia de gran importància que “era de tenir por” (epidèmia fantasma, com hem vist) va ser evitada gràcies a la vacunació.
En 24 hores el pànic es va instal·lar, les fronteres es van tancar, alguns països van córrer el risc de bloqueig i de l’asfíxia econòmica.
Aquesta campanya va permetre a l’Institut Pasteur que esgotés el seu stock de vacuna anticolèrica, la qual cosa contribuiria, sense cap dubte, a restablir el seu equilibri financer.
L’èxit perfecte de la campanya a favor de la vacuna antipòlio del 1957-1958 és una prova amb la que es va saber treure els aprenentatges del pànic general organitzat el 1955, i que va portar a vacunar inútilment a 11 milions de persones en unes setmanes. Aquesta campanya va continuar, amb intervals “necessaris per no incomodar les opinions”, elevant a la categoria d’epidèmia o d’amenaça d’epidèmia a l’aparició de cada cas de pòlio, sense deixar de recordar el caràcter mutilant d’aquesta malaltia, evocant les victòries a la vacuna i jugant a la vegada, amb la por i la necessitat de protecció, fins a arribar a la sanció d’obligatorietat el 1964. El ministre de Salut Pública justificava d’aquesta manera el seu decret recent que instituïa la pena de presó pels resistents.
L’explotació publicitària d’aquests congressos contribueix enormement a instal·lar amb solidesa en el públic, en els metges i en els parlamentaris, les opinions desitjades.
El “cargol” de la vacuna cada cop ens estreny més fortament, sobretot a causa de la teoria de la immunització col·lectiva.
Els partidaris de la vacunació antiveròlica van pensar i afirmar, a l’inici que protegia tota la vida. Ara bé, el fracàs va ser flagrant i les epidèmies afectaven als vacunats. Es va discutir sobre la tipologia de vacunes (aquesta discussió, per altra banda, no està acabada), però com que continuaven els fracassos, es va imposar la necessitat de revacunar. Com que els fracassos encara persistien, tot i en les poblacions més vacunades, es van adoptar mesures generals d’higiene, establint, al mateix temps, l’obligatorietat de la vacuna….i se li va atribuir l’èxit a aquesta última. De forma contrària, hauria estat desprestigi.
El 1938 – 1939 i el 1964, quan es van votar les lleis d’obligatorietat que concernien a les vacunacions antidiftèrica, antitetànica i antipolio, el legislador no va oblidar d’estipular allò que l’administració havia imposat: va combinar l’obligació penal prevista per qualsevol delicte amb la obligació “xantatge” a la instrucció, una coacció enorme, contradicció amb el principi de l’obligació escolar. Es van veure, per exemple, casos de nens exclosos de l’escola per falta de vacunació, els pares dels quals se’ls va privar de la seva assegurança social en la mesura que els seus fills no assistien a l’escola.
Alguns funcionaris de Salut Pública, més respectuosos de les lleis i dels drets dels ciutadans, vacil·laven a recórrer a solucions de força i a vacunar als nens, tot i els certificats mèdics o l’oposició de les famílies. Com que els resultava insuportable saber que si els pares pagaven la multa prevista per la llei contra els refractaris, els nens podien quedar igualment sense vacunar, van haver de buscar el mitjà d’obligar als pares: es tractava d’aplicar l’ordenança del desembre de 1958 relativa a la protecció de menors en perill i que podia arribar a significar “la privació de la tinença del fill”.
ARGUMENTACIÓ A FAVOR DE LES VACUNES: LES SEVES RELACIONS AMB LA IMPOSICIÓ
L’Estat ha d’imposar l’obligatorietat de la vacunació –es diu-, doncs el seu deure és protegir la població de manera global contra les epidèmies. L’únic mitjà de prevenir-les és, “evidentment”, vacunar a nivell global. La vacunació s’imposa en el moment en que es pel “bé” de tots.
Els arguments que es plantegen per justificar aquestes afirmacions són els següents:
-
Les vacunacions han passat suficients proves ja que gràcies a elles les epidèmies han desaparegut.
-
Els individus invacunats poden ser portadors de gèrmens i disseminar la malaltia.
-
Per això, és important mantenir “una barrera d’immunitat”, la única capaç de protegir a la col·lectivitat. Aquesta “protecció vacunatòria” només pot ser eficaç quan cobreix entre el 80% o el 85% de la població.
Com que l’objectiu no és convèncer, sinó treure a la llum problemes per a provocar la reflexió, importa poc alinear de nou una bateria completa d’arguments per contradir la principal gran afirmació segons la qual les vacunacions haurien passat ja suficients proves, ja que les malalties corresponents han desaparegut. Amb la qual cosa recordo les conclusions que es poden treure de l’examen de les estadístiques:
-
L’amplitud de les malalties epidèmiques havia ja retrocedit a la meitat o en les tres quartes parts abans de la intervenció de les vacunacions.
-
Aquestes de cap manera van desviar la corba per precipitar la seva millora.
-
Els “resultats” espectaculars només van aparèixer quan es va vacunar massivament “en marea baixa”
-
Cap vacunació massiva ha pogut parar o impedir una recrudescència de la taxa epidemiològica quan la vacunació es va realitzar en “marea alta”.
Amb la qual cosa es torna a confirmar l’anterior conclusió: és l’elevació del nivell de vida el que protegeix i no la vacunació.
Estar convençut de l’eficàcia de les vacunacions, no és una raó per imposar-les. Si són eficaces, no cal que patiu per res. Nosaltres jutgem que són perilloses.
-
De cap manera, replicaven els partidaris de la vacuna. El contagi existeix! Si vostès no estan immunitzats poden contreure la malaltia i aleshores nosaltres correm el risc de contaminar-nos. Per la seguretat de tots, ningú hauria de poder sostreure’s a la vacunació.
-
Si vostès temen a la malaltia, al mateix temps que pretenen estar immunitzats contra ella, confessin aleshores, que reconeixen la ineficàcia de les vacunes. Vostès, afirmen, en suma, que les vacunes protegeixen quan no hi ha perill, però que són inoperants en cas d’amenaça d’epidèmia o quan s’està en contacte amb algun malalt?
I ARA, AL 2020
Desembre de 2020, al llarg de l’arrest domiciliari iniciat el 13 de març del 2019, mesures de “seguretat” se’ns imposen: ús de la mascareta de forma obligatòria per sortir al carrer, l’ús de gel hidroalcohòlic de forma constant a la nostra vida, l’arrest al municipi al llarg del cap de setmana, el toc de queda de les 10 de la nit a les 6 de la matinada diari, …. En fi la normalització d’un munt d’elements a les nostres vides amb la suposada finalitat de fer baixar les xifres de contagi de l’epidèmia.
Uns alumnes que han d’anar a l’escola, un espai que hauria de ser d’aprenentatge i creixement del ser, on hi han de passar una part important del seu dia sense poder-se relacionar amb plena llibertat i creant barreres de socialització amb tots els elements usats com a “seguretat”. Els alumnes que decideixen no fer ús d’aquests elements obligatoris surten als mitjans, així la societat els apunta a ells i a les seves famílies, i com a elements disruptius, en conseqüència del no voler obeir els aïllen a casa, podent fer, això sí, unes classes online.
Campanyes publicitàries que ajuden a sembrar la por, com: “Cap Fred” que ofereix cada dia, la televisió pública de Catalunya, en la qual pretén instruir-nos en els nostres actes i no mostrar afecte físic i menys cap contacte en aquests moments.
La cursa per una vacuna del coronavirus eficaç, efectiva i eficient arriba aquest hivern amb quatre laboratoris (Moderna, Pfizer, AstraZeneca i Janssen) sol·licitant autoritzacions d’emergència i dues tecnologies mai provades en humans, que podrien canviar la historia de les vacunes.
Ara ens diuen que ja tenen el pla per aquest inici d’any, i sembla ser que per a tot el proper.
Sembla que ara al 2020 no estem tant lluny de les reflexions que Fernand Delarue amb el seu llibre ens ha exposat.
Que no ens dominin amb la por i no ens instrueixin amb la nostra salut.
Àngels Carbonell i Tor
Desembre 2020