PÚBLIC O PRIVAT?

Aquest sembla ser el “gran debat” en torn a qualsevol qüestió, però arrel de la suposada pandèmia, s’ha accentuat en el camp de la sanitat i en el de la educació. Si em de fer cas a les proclames de diversos sindicats i partits polítics, sembla que la solució a tots els mals està en la transformació a ens públic. del sistema sanitari i educatiu. Però quan ens referim a aquesta transformació pública, a que ens referim? A instal·lacions, edificis i personal? Al que podem anomenar com el “hardware”?, és a dir l’entorn material en el qual es posa en pràctica les dues especialitats esmentades, o es tracta de treure de les mans privades el contingut immaterial de les mateixes? El que en podem anomenar el “software” concretant-lo en la concepció de la salut i de la malaltia en un cas, i en els continguts curriculars en l’altra.

Les crítiques, pel que fa al sistema sanitari s’han centrat en les retallades pressupostàries que van eliminar personal i tancar part de les instal·lacions; manca de material (equips de seguretat, roba i aparells), contractació precària i manca d’inversions. Podem veure que aquest paquet reivindicatiu intenta explicar el perquè la manca de personal ha pogut produir una mala praxis vers les persones emmalaltides, però es que en les empreses privades del sistema sanitari, de les quals es reclama la seva conversió a públiques, els ratis de personal i els sous estan en inferioritat de condicions que en el sector públic i en canvi s’argumenta que la atenció de pagament era millor que la pública. Curiosament les condicions de treball a la privada són molt inferiors: Segons el conveni de la sanitat privada la jornada de treball és d 1.734 hores anuals, a la pública 1.642; els salaris mensuals de la categoria tècnic 1 equivalent a llicenciats a la privada és de 1.947 euros, a la pública 2.750 i així la diferència és va mantenint proporcionalment fins la categoria 5 equivalent a auxiliars que a la privada és de 1.111 euros i a la pública 1.228. Com es pot entendre que és faci esment a que el tracte a les persones emmalaltides és millor en la privada que en la pública quan les condicions de treball son més inferiors?

El rati a Espanya és de 5,7 persones d’infermeria  i 3,8 metges per cada mil habitants segons la “Health Statistics 2019” de la OCDE, ocupant el lloc 20 entre 194 països del món analitzats.  I 3 llits per cada mil habitants, per sobre de Suècia (2,4), Dinamarca (2,5) Irlanda (2,8) i Anglaterra (2,8), I una mica per sota de Portugal (3,4), Itàlia (3,4), Islàndia (3,4) i Noruega (3,8). Això sí, molt per sota dels 13,8 llits per mil habitants de la República Popular Democrática de Corea del Nord. És a dir, que no es pot parlar de “tercermundisme” com alguns volen caracteritzar.

A la taula precedent amb dades extretes del Ministeri de Sanitat d’Espanya podem veure com no hi ha una correspondència directa entre la despesa sanitària per càpita i el nombre de persones mortes teòricament afectades pel COVID. Els 13 països amb una despesa sanitària per habitant inferior a Espanya són els que els que tenen percentatges de defuncions, en relació al nombre d’habitants, més baixos, no tan sols d’Espanya, sinó de la resta de la Unió Europea, a excepció de Finlàndia, Islàndia i Noruega. Les dades de la taula, són: la despesa sanitària per habitant; la població total; el nombre de defuncions des de març fins el 8 de juny, el percentatge de defuncions sobre el total de la població i l’esperança de vida.

Hem de cercar altres motius al marge de la despesa per càpita, de les causes de la mortalitat, entre ells algunes variables.  Sobre l’estadística, crec que caldria fer dos blocs o tres blocs: els països d’occident de la UE, els països de l’Est, i el bloc escandinau. La xifra absoluta demostra que no és un argument determinant, però cal anar als models d’atenció, en el segon cas els que eren de “l’Est”, on podrien entendre’s també a Portugal pels recursos que manejava, de predomini públic i estalvi adaptat als pocs recursos que fa que utilitzin molt més mètodes preventius, poc consum de fàrmacs dispensats en dosis concretes i a granel, molta medicina tradicional. En els països escandinaus, el model sanitari tradicionalment eficient ha tingut expressions diferents, segons els sistemes preventiu, però, generalment basat en la medicina privada lligada als fondos de pensions, que fa augmentar significativament  la despesa per càpita. I, que els dos països amb més defuncions són els que tenen el índex més elevat d’esperança de vida de tot Europa (Espanya 83,50 anys i Itàlia 83,40).

Una variable és la gran quantitat de persones d’edat avançada  extremadament medicalitzades i amb patologies prèvies tancades en instal·lacions geriàtriques. A data 15 d’Abril de 2020 la noticia de El País era aquesta: “Al menos 11.600 personas han fallecido en residencias de servicios sociales por coronavirus o con síntomas compatibles. La cifra engloba los centros de mayores y también los de personas con discapacidad, por lo que es imposible conocer la magnitud del golpe específicamente en las residencias de ancianos. Pero es indudable que este es uno de los grandes focos de contagio. El dato resulta de recopilar las cifras que ofrecen las comunidades autónomas. Cada una decide qué datos hace públicos. El Gobierno continúa sin dar información al respecto, dado que hay comunidades que aún no han entregado los datos requeridos. En España, 18.579 personas han muerto por covid-19, según los datos ofrecidos por el Ministerio de Sanidad este miércoles. Se trata de fallecidos a los que se ha realizado el test, la mayoría en hospitales.”.

L’altra variable, l’estat general de la salut de la població (contaminacions, alimentació deixalla, alcoholisme, depressió, hipermedicalització,..) i POR generada intencionadament per mitjà d’una campanya de terror en la que en lloc de aconsellar tranquil·litat, de explicar quines mesures de higiene serien necessàries, explicar clarament la sintomatologia, de no saturar els centres sanitaris sense necessitat; es va alarmar amb explicacions sesgades, fins i tot falses, i imatges dantesques la saturació de les funeràries, de manca de taüts, de manca de respiradors i de morrions,etc., i tancant en arrest domiciliari sota estat d’excepció presidit per policies i militars a tota la població.

“ la decrepitud, la individualitat i la sociabilitat de la persona, experimentades de forma conscient, converteixen la experiència del dolor, la malaltia i la mort en una part essencial de la vida. La capacitat de superar aquestes tres coses de forma autònoma és la base de la salut. Si hom es torna dependent  de la administració burocràtica de la intimitat personal, llavors abandona la seva autonomia. En realitat, el miracle de la medicina és una invenció dels dimonis. Consisteix en que no solament els individus, sinó poblacions senceres, són obligades a sobreviure amb un nivell infame  e inhumà de salut personal” (Iván Illich. “Die Nemesis der Medizin, vierte überarbeitete Auflage”, Munich 1995).

DE QUINA CONCEPCIÓ DE LA SALUT ESTEM PARLANT?

Quan la concepció i la acció sanitària està basada en la malaltia, en el etiquetatge de les persones a imatge i semblança de la obra teatral “Knock ou le triomphe de la médecine” de Louis Farigoule (Jules Romains), concepció que parteix de la base que una persona sana és la que no sap que està malalta. D’aquesta manera hi ha un conjunt de malalties “provocades” i al mateix temps medicalitzades a major glòria de la industria farmacèutica.. La salut no genera beneficis. Un petit exemple que pot il·lustrar aquestes afirmacions: A començaments dels anys 90 del segle XX, a Alemanya, els valors que determinaven la medicació per la hipertensió anaven  de 160 a 100, estaven comptats al voltant de set milions d’hipertensos. La Associació Alemanya per la Hipertensió, una associació creada l’any 1974 formada per metges i representants de empreses farmacèutiques, va establir a partir de 1991 que el nou valor tenia de ser de 140 a 90 i d’un dia per l’altre el nombre de persones hipertenses es va triplicar i per tan medicalitzar. (K. Koch “Ein Volk von Kranken”. Süddeutsche Zeitung. 08/02/2002).

Un altra exemple podria ser sobre el invent del SHDA (síndrome de hiperactivitat i dèficit d’atenció) a partir de l’any 1987 de la mà de la Associació Americana de Psiquiatres, amb la consegüent recepta de Metilfenidato al qual desprès s’hi va afegir Dexedrina (a Espanya comercialitzats amb les marques comercials de Ritalin i Rubifen).  Tot i que curiosament el metilfenidato és una substància subjecta a la Llei Alemanya d’Estupefaents, el consum va disparar-se de 34 quilos consumits a 1993 fins a 693 quilos al 2001 entre la població alemanya (Jörg Blech: “Die Krankheitserfinder. Wiewir zu Patienten gemacht werden”. 2003). A Espanya, el consum de “dosis diàries definides” (DHD) per mil habitants i dia va passar de 2 dosis diàries al 2003 a 10,98 dosis al 2012 entre la població entre 5 i 19 anys -una dosi consta de 30mg de metilfenidato i 80 mg de atomoxetina -, (Sainz Fernández. “Evolución DHD de fármacos para el TDAH en España, en la población de entre 5 y 19 años”. 2013) entre gran alegria de les empreses farmacèutiques i per desgràcia també per una part dels professionals de la educació tot i ser conscients dels efectes de la droga – adició en el desenvolupament posterior de la personalitat.

“TDAH: fer visible l’invisible. Llibre Blanc sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH): propostes polítiques per abordar l’impacte social, el cost i els resultats a llarg termini en suport als afectats” de Young, Fitzgerald i Postma, presentat al maig de 2013, el primer llibre blanc d’Europa sobre el TDAH. El document, de 32 pàgines, va ser impulsat i finançat per la farmacèutica Shire Ag. Shire Pharmaceuticals és l’empresa capdavantera de venda de fàrmacs en el sector TDAH. Shire comercialitza la lisdexanfetamina, Elvanse®, ja a la venda a Espanya, i Equasym®, mescla de metilfenidato comuna i d’acció retardada. El Llibre Blanc ha tingut darrere a una potent empresa de màrqueting, APCO Worldwide amb clients que van des de Ikea a Microsoft, Novartis o United Airlines.

La redacció científica va ser a càrrec de Completi Medical Comunnication, empresa experta a empaquetar coneixement científic amb finalitats comercials i que, segons la seva pròpia publicitat “ofereix suport a mida per a una àmplia gamma de publicacions mèdiques i programes de comunicacions d’atenció mèdica a través de moltes àrees terapèutiques…  L’amplitud i profunditat de la nostra experiència ens permet satisfer les necessitats dels nostres clients amb una combinació de perspicàcia científica, experiència comercial, i l’excel·lència en la prestació de serveis“  (perspicàcia, segons el diccionari de Maria Moliner és ser “sagaz” i sagaz és ser “astuto, enviso, guitarrón, peje”) , en definitiva que la propaganda no està basada en “evidència” científica, sinó en “perspicàcia”, és a dir en arts de lladregots i mentiders.

La veritable causa de la invenció del SHDA i del consum de metilfenidato la podem trobar els experiments dels psiquiatres Keith Conners i Leon Eisenberg (Eisenberg va ser Cap de Psiquiatria del Hospital Johns Hopkins de Baltimore i del Departament de Salud Global i Medicina Social de la Facultat de Medicina de Harvard), a dues escoles de Baltimore, en el Estat de Maryland i en correccionals (American Journal of Orthopsychiatry: A PSYCHOPHARMACOLOGIC EXPERIMENT IN A TRAINING SCHOOL FOR DELINQUENT BOYS: Methods, Problems, Findings^* LEON EISENBERG M.D., C. KEITH CONNERS Ph.D. .First published: April 1963) en les que majorment hi anaven nens i nenes de raça negra i de famílies de baixos ingressos  o que vivien de la assistència social. Van comprovar que  al administrar aquesta droga van desaparèixer els aldarulls i va “millorar el comportament a la aula i una millor resposta davant la autoritat” (P.Schraf; D.Divoky: “The myth of the hyperactive child”. New York. 1975). Un gran experiment de control social primerament provat amb “negres pobres i problemàtics” per desprès escampar-ho a la resta de població “inquieta, desobedient, conflictiva o pobre”, encara que sigui blanca.

Curiosament trobem el 18 de octubre de 2019, el Centre Johns Hopkins per la Seguretat de la Salud, – el mateix que havia impulsat el experiment de Baltimore-, en associació amb el Fòrum Econòmic Mundial i la Fundació Bill i Melinda Gates, en el que també va participar-hi Xina, encapçalant el anomenat  “Event 201, A Global Pandemic Exercice” que va ser el preludi de la pandèmia del COVID, que a mesura que han anat passant els mesos es va aclarint cada cop més que darrera la campanya de terror hi ha tota una proposta de control social a nivell mundial. No és cosa nova la participació de les universitats en els experiments de control social amb plena sintonia amb el complex químic – farmacèutic – industrial – militar.

Joseph Knobel Freud, psicoanalista infantil espanyol i nebot – net  de Sigmund Freud, postula que «El TDAH no existeix, i per tan no es un trastorn neurològic; sinó que realment és un invent d’aquesta societat de la immediatesa  en la que vivim, i que ens porta a la hipermedicalizació dels nens que són més moguts».   (Reconocido psicoanalista afirma que el trastorno de hiperactividad “es un invento”. RadioBiobio.cl del 29 de noviembre 2013.)  Segurament una opinió encertada si tenim en conte els diferents noms que ha tingut aquest invent: primer es va anomenar “trastorn de comportament funcional”, desprès “disfunció cerebral mínima”, posteriorment “trastorn hipercinètic” i finalment SHDA, doncs científicament no era demostrable ni que era un trastorn ni una disfunció, (per això la FDA americana va prohibir aquests noms), era tan sols un “síndrome”, és a dir una sèrie de observacions sense base analítica alguna.

La autonomia personal, el coneixement del propi cos, voler saber l’origen de les disfuncions que puguem tenir, la capacitat per a prendre decisions per si mateix, una vida saludable, un enfrontament contra la injustícia,… i en algun moment demanar la opinió a un especialista sense que això hagi de condicionar la nostre presa de decisió autònoma. El ple respecte dels professionals de la medicina a aquestes decisions, impulsar la educació per a la salut, intentar cercar les causes de les malalties i en moments determinats intervenir ja sigui quirúrgicament medicalitzant, però posant sempre per davant la màxima de “primum non nocere” , primer no fer mal. I per tal de no fer mal cal que la medicina no estigui subordinada a la industria farmacèutica i que els professionals tinguin com a treball prioritari la conservació de la salut abans que el “tractament” farmacològic de la malaltia.

Com a reflexió de tot això el problema no és la sanitat pública o privada, doncs en tots dos espais es donen las mateixes constants, i mentre no canviï la percepció respecte a la persona humana i els paradigmes mèdics imposats per la industria bio- químic – farmacèutica que en definitiva són els qui controlen les revistes científiques i els  que marquen les pautes sobre els continguts curriculars de les diverses disciplines mèdiques, la diferència entre públic i privat és tan sols una qüestió de forma, que no de contingut. Això pel que fa als grans centres hospitalaris i demès institucions que malgrat  siguin de titularitat privada es nodreixen dels concerts amb les institucions públiques i en aquest cas val la pena denunciar aquest malbaratament dels recursos públics en forma de transferència vers diverses societats anònimes amb afany de lucre.

Dit això, cal una altra reflexió al respecte. Diversos professionals, en desacord amb les concepcions sobre la salut, no troben espai on desenvolupar els seus coneixements, ni a les institucions públiques ni a les corporacions privades, llavors no queda altra remei que aplegar-se en petits espais privats on poder exercir, -amb la pressió constant de les autoritats sanitàries -, ja que posen en tela de judici l’anomenada versió “oficial” de la medicina i en aquest camp la censura, la amenaça de inhabilitació, la campanya de desprestigi, el encalç constant, la persecució judicial en alguns cassos que arriba a la denuncia de terrorisme;  són similars als utilitzats per desautoritzar o prohibir les organitzacions polítiques que no volen formar part del consens social tal com ho reflecteix la Llei Orgánica 6/2002, de 27 de juny, de Partits Polítics, on el l’article 6 és prou explícit: “Los partidos políticos se ajustarán en su organización, funcionamiento y actividad a los principios democráticos y a lo dispuesto en la Constitución y las leyes”.

Llavors, no cal confondre l’exercici “privat” de diversos col.lectius de professionals de la salut en desacord amb els cànons imposats per estructures oficials i les seves “Lleis”, amb la medicina “oficial pública”, encara que privada, de les grans corporacions sanitàries. Per tot això la reflexió ha de ser, com ha estat al llarg de la història, sobre la necessitat d’actuar al marge de les institucions oficials del sistema, fins poder canviar d’arrel el sistema, ja que aquestes estan subordinades als interessos de la reproducció del capital. Això ho veurem pel que fa a un dels altres grans apartats en el qual el debat públic – privat sembla ser el nus de totes les reivindicacions sindicals i polítiques de l’anomenada esquerra: EL SISTEMA EDUCATIU.

DE QUINA CONCEPCIÓ DE LA EDUCACIÓ ESTEM PARLANT?

El Pla Condorcet, presentat davant l’Assemblea Legislativa de França el dia 20 d’Abril de 1792, entre altres coses plantejava: “… Que el poder de l’Estat es quedi a la porta de les escoles, que cada mestre pugui ensenyar les opinions que crea veritables i no les que l’Estat hagi jutjat com a tals”. Continuava: “… Que la designació dels mestres no sigui potestat de l’Estat sinó de Societats Científiques” (cal dir que aquestes societats científiques estaven controlades per la burgesia).

El 10 d’agost de 1792 l’Assemblea Legislativa va suspendre les funcions constitucionals del rei i el 20 de setembre es va crear la Convenció Republicana com a cos legislatiu i el Comitè de Salvació Nacional com a cos executiu

El mateix Condorcet, en 1793, una vegada proclamada la República, plantejava: “…l’ensenyament ha d’estar dirigit i vigilat per l’Estat” .

És tot un exemple de la lluita de classes en el camp educatiu en un moment en que aquesta es lliurava a França entre la burgesia i la noblesa.  La burgesia, revolucionària en aquella circumstància, hagués entrat en contradicció amb sí mateixa si hagués defensat  l’ensenyament “públic”, dons lo públic era l’absolutisme monàrquic i per tan el que disposava què, com i perquè s’havia d’ensenyar. La burgesia francesa va defensar, coherentment, la “privatització” del sistema educatiu, des dels continguts fins la designació dels mestres. Un cop pres el poder polític per aquesta mateixa burgesia, tan sols un any desprès defensava l’ensenyament públic,  dirigit i vigilat per l’Estat, un Estat substancialment diferent del de l’any anterior.

És irònic, per no dir trist, que la gran reivindicació i exigència sindical i política de les anomenades esquerres sigui : “l’ensenyament públic”, és a dir reivindicar que el sistema educatiu estigui dirigit i vigilat per l’Estat i per mitjà d’uns representants governamentals ja siguin portaveus del capital espanyol o català, tan se val, i aquests són els que construeixen i implanten obligatòriament el contingut curricular, contingut fet a mida del manteniment de les diferencies classistes i que te com objectiu la reproducció i l’ensinistrament per les noves formes de desenvolupament social, cultural, econòmic, polític i ètic que constantment està implantant el capital.

Mentre la reivindicació quedi emmarcada dins el motlle de “més del mateix”, és a dir, millors sous, menys alumnes per aula, millors instal·lacions,… el sistema pot respirar tranquil, doncs per poc que pugui donarà satisfacció a aquestes reivindicacions i si no ho fa ho argumenta amb la crisi o coses similars que deriva el debat a un punt que desdibuixa el fons. Que si els diners dedicats a defensa es dediquin a ensenyament, que si els diners regalats a la banca es dediquin a ensenyament, diners, diners, diners,… Quan la lluita pel control social de l’ensenyament  i el seu contingut hauria de ser la peça fonamental, peça que tiraria per terra tot el discurs pressupostari, doncs per trastocar d’arrel tot el contingut curricular no fan falta diners, per treure el control de mans dels portaveus del capital tampoc. I si els nous continguts s’han de donar en barraques de palla o en tendes de campanya, és el de menys.

A Catalunya el món educatiu te un deute moral amb Francisco Ferrer i Guardia, afusellat el 13 d’octubre de 1909 desprès d’un judici, acusat de terrorista, ple de falsedats, com molts que s’han fet posteriorment. No van afusellar-lo per terrorista, sinó per pedagog. Era intolerable per la rància burgesia catalana i espanyola i l’església la existència d’una proposta educativa basada en el benestar del proletariat i enemiga de la burgesia.

“l’educació no pot ser més del que és avui. No tracta de recolzar el desenvolupament espontani de les facultats de la criatura, tracta d’imposar-li pensaments fets; de impedir-li per sempre pensar d’una altre manera que la necessària per la conservació de les institucions d’aquesta societat; de fer d’elles, en definitiva, individus estrictament adaptats al mecanisme social. No hi ha cap raó perquè els governs canviïn  de sistema, han aconseguit servir-se de la instrucció per al seu profit, i així seguiran aprofitant-se també de totes les millores que es presentin” (Ferrer i Guardia. “La Escuela Moderna . La renovación de la escuela”).

La influència de moviments pedagògics com el de l’Escola Moderna i els centres escolars vinculats als ateneus obrers havien creat una oferta pedagògica amb uns continguts ideològics que no podien satisfer gens la burgesia industrial, i finalment aquesta va considerar convenient fer una oferta pròpia de places gratuïtes d’ensenyament públic de “qualitat”. Desprès de l’assassinat de Ferrer i Guardia, en 1914 l’Ajuntament de Barcelona crea l’Escola del Bosc “pública, gratuïta i de qualitat” però amb els continguts adients als interessos de la burgesia.

Tan l’Ajuntament de Barcelona com la Diputació volien oferir subvencions a l’Escola Moderna. Però quina era la opinió de l’Escola Moderna sobre les “gratuïtats i les subvencions”? En el seu Butlletí és clarificador un apartat dedicat aquest tema titulat “Acerca de las Subvenciones”, diu així: “Tristesa i indignació ens va causar llegir la llista de subvencions que l’Ajuntament de Barcelona va votar per a unes certes societats populars que fomenten l’ensenyament. Vam veure quantitats destinades a fraternitats republicanes i altres centres similars, i no solament aquests centres han rebutjat la subvenció, sinó que han votat missatges d’agraïment. Que succeeixi això entre gent catòlica i ultraconservadora es comprèn… però que els republicans es transformin de revolucionaris en pidolaires, com cristians humilíssims, això si que no podem veure-ho sense donar la veu d’alerta… Alerta, els diem que no us emancipareu ni emancipareu als vostres fills confiant en forces alienes i en proteccions oficials o particulars”.

I no hi ha dubte que l’Escola Moderna era una institució d’ensenyament “privat”.

Tanmateix, Hubert Lagardelle, fundador a França de “Le Mouvement Socialiste”, defensor del sindicalisme revolucionari i de la idea que els obrers, a més de crear per sí mateixos organitzacions de lluita tenien que disposar d’institucions culturals on el·laborar la seva pròpia ideologia. En un dels seus escrits “El monopoli de l’ensenyament”, diu així: “El mestre ha representat el paper del capellà laic, encarregat de preparar fidels súbdits i bons electors al règim, ha oposat al catecisme de l’església, el catecisme de l’Estat. Què més semblant a la moral cristiana que la moral laica? Conte  les mateixes prescripcions de obediència, respecte i servitud; … i en els tallers o en les places públiques, proletaris tímids que tremolen davant les lleis, els patrons i els gendarmes; població d’esclaus a qui l’escola laica havia suggerit  l’amor a la esclavitud. Es comprensible  que hagi burgesos  i radicals que exaltin aquest ensenyament; lo estrany es que no ho denunciïn obrers i socialistes”.

Celestine Freinet, comunista i mestre francès ens ha deixat un munt de textos, denuncies i propostes sobre el tema educatiu.

En Freinet convergeix, la seva militància comunista i la base marxista del seu discurs, les crítiques de la societat capitalista i les propostes d’una pedagogia popular: “L’Escola Nova” en la que la estructura curricular ha de quedar subordinada a les necessitats, les expectatives, el que passa fora de l’escola, des d’un principi d’integralitat i de cooperació. En 1932, s’inicia dins el món educatiu francès una campanya contra Freinet que conclou amb una decisió administrativa de trasllat forçós de destí. Es nega a acceptar aquesta decisió  doncs seria tan com reconèixer la seva degradació per incapacitat, per aquest motiu va abandonar l’ensenyament públic per poder portar a la pràctica un altra tipus d’ensenyament i junt a una colla de col·laboradors van posar en funcionament una escola “privada” que va acollir des dels seus inicis, fonamentalment fills i filles de republicans espanyols que sortien d’Espanya desprès de la derrota de 1939.

Tot va tenir el seu inici creant, en 1934, amb recolzament de militants comunistes una escola lliure experimental a Vence, alumnes de la qual eren majoritàriament interns provinents de llars obreres. Al començar la segona guerra es va tancar l’escola i Freinet va ser detingut i internat en un camp de concentració del que va fugir i va incorporar-se al maquis de Briançonnais al qual va dirigir fins el final de la guerra, presidint posteriorment el Comitè d’Alliberament dels Alts Alps i obrint de nou la escola a Vence.

Aquest principi de cooperació va fer possible la creació a 1951 del “Institut  Cooperatiu de la Escola Moderna”  que posteriorment va repercutir internacionalment quan a 1957 es va crear la “Federació Internacional de Moviments de la Escola Moderna”, malgrat que a 1953 va ser expulsat del Partit Comunista Francès i va patir una gran ofensiva amb l’objectiu de destruir el sistema cooperatiu “privat” que havia aplegat a més de 50.000 socis i posava en entredit tot el sistema educatiu francès. S’ha de tenir en compte que la direcció del Partit Comunista Francès, durant el decenni de 1950 va recolzar “críticament” l’imperialisme francès durant la guerra d’Indoxina, malgrat molts militants formaven part dels moviments anticolonialistes. I aquesta ofensiva contra el moviment cooperatiu de l’ensenyament per part del partit comunista no està deslligada de la instauració de la “coexistència pacífica” establerta pel PCUS desprès de la mort de Stalin.

Freinet va pretendre una renovació pedagògica des de la perspectiva de l’escola pública, però això va ser impossible, com he esmentat abans degut a les sancions administratives que va patir, i que com única possibilitat de portar a terme un projecte amb contingut de classe, va ser la creació d’una escola “privada” des de l’òptica jurídica, però que des del seu inici va estar marcada per un decidit objectiu social i públic, en una lluita constant contra la política ideològica institucional que caracteritza l’escola pública en les condicions de França, com un aparell social capitalista.

L’Escola Cooperativa estava dirigida als fills i filles de la classe obrera, amb interessos populars, amb democràcia interna i cultura participativa, sense imposicions externes, en contra de la domesticació de la escola capitalista i sense la competitivitat característica de les escoles públiques. Freinet va ser dels primers pedagogs que contemplava els nens i nenes escolars des de diferents perspectives, entre elles la atenció prestada a la seva salut i l’equilibri mental de les criatures el que suposa una visió integral del desenvolupament infantil doncs el alumne no és solament un “escolar”, és una persona que creix i es desenvolupa en un mitjà complex, escolar, familiar i social. El concepte de “malalties escolars” proposat per Freinet va constituir tota una base per a l’estudi de les influències pertorbadores de l’escola sobre la personalitat infantil.

Com a consideracions finals d’aquestes reflexions, cal posar en tela de judici com a única  validesa reivindicativa sindical i política la dicotomia públic – privat doncs cal pensar que tal vegada serà necessari , com deia Hubert Lagardelle que “els obrers, a més de crear per sí mateixos organitzacions de lluita tenien que disposar d’institucions culturals on el.laborar la seva pròpia ideologia”.

Josep cónsola

Juny 2020