Perquè en general, els que estan realment convençuts de que per mitjà de les històries monogràfiques tenen una acurada visió del conjunt crec que els hi passa una cosa semblant als qui un cop han vist escampats els membres d’un cos abans ple de vida i bellesa, jutgen al cap i a la fi que han estat testimonis oculars suficients del seu vigor, vida i bellesa. Però si algú tornès a composar de sobte el cos viu i pogués tornar-li la seva integritat, amb la forma i el benestar del seu esperit i, un cop fet això, mostrés de nou el cos a aquells mateixos que el van veure fet a trossos, estic segur que tots confessarien que s’havien quedat molt lluny de la veritat, tan com els que veuen visions mentre somnien.
Es cert que les parts poden oferir una certa idea del tot, però es impossible que d’elles s’arribi a obtenir un coneixement complert i un judici exacte.
Polibio
“Tenim el plànol, els materials, tots els elements d’aquest preciós edifici que és el socialisme? Els sectaris diran que sí. Els revolucionaris diran que no, perquè coneixen millor el futur que espera al socialisme”
Louis Auguste Blanqui (Crítica Social, part II)
L’any 1988, la població que vivia en països que s’autoproclamaven socialistes, o repúbliques democràtiques populars, o repúbliques que tenien en els seus principis constitucionals la definició de societat socialista, era de 2.130 milions de persones, el 41% del total d’una població mundial de 5.100 milions en aquell any.
Avui, després de 32 anys, la població que viu en països que encara mantenen formalment el concepte socialista en les seves constitucions és de 1.540 milions de persones, un 20% del total d’una població mundial de 7.700 milions.
De les 34 repúbliques existents en 1988, l’Afganistan, Albània, Angola, Armènia, Azerbayan, Benín, Bielorrussia, Bulgària, Cambodja, Txecoslovàquia, la Xina, Congo, Corea del Nord, Cuba, Estònia, Etiòpia, Geòrgia, Hongria, Kazajastan, Kirguizistan, Laos, Letònia, Lituània, Moldàvia, Mongòlia, Moçambic, Polònia, R. D. Alemanya, Romania, Rússia, Somàlia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Vietnam, Iemen, Iugoslàvia. Solament 5 mantenen avui en les seves consideracions constitucionals el qualificatiu de socialisme (les marcades en negreta i subratllades).
D’aquests països caldria determinar si els seus principis constitucionals, l’aspecte “legal”, té concordança amb el funcionament “real”, és a dir, si els postulats coincideixen en la pràctica amb els principis del socialisme, del paper decreixent de la llei del valor, del internacionalisme proletari, de l’acceptació de la lluita de classes a nivell internacional i de la participació de la classe obrera en la presa de decisions en matèria política, econòmica, científica, tècnica, social i cultural dels citats països.
Els canvis constitucionals realitzats en aquests cinc països des de 1990 fins avui han incorporat conceptes, premisses, similars als que es van realitzar en 1975 en l’extinta URSS.
Les constitucions no són només un referent jurídic-formal, són per sobre de tot, un sostre politic-ideològic i un fenomen social objectiu. Les constitucions són una categoria classista i expressen, per consegüent, els interessos de la classe dominant, afermant la supremacia d’una classe sobre una altra; i com són una categoria classista expressen la correlació real de forces en la lluita de classes i constitueixen, en l’escenari de la creació jurídica una expressió d’aquesta lluita en un moment històric determinat i és per això que generalment responen a les relacions socials existents i consegüentment vertebren i consagren els sistemes. Per tot això, els canvis constitucionals que s’han anat produint gradualment en els països que encara mantenen l’apel·latiu socialista hem d’analitzar-los si entren o no en contradicció amb els pressupostos a llarg termini de la construcció d’una societat comunista, o per contra, es tracta d’involucions i/o retorns al sistema de lliure mercat amb unes certes garanties socials i alguns elements de redistribució de la renda. No gaire lluny de les propostes de la socialdemocràcia d’esquerres.
Tant si els processos són progressistes o reaccionaris, tenen els seus defensors i detractors més enllà dels límits geogràfics en què es produeixen i s’estableix un cordó umbilical que abasta una part important del planeta i crea uns llaços d’interdependència que generalment basculen a favor dels grups que en qualsevol lloc determinat ostenten una certa dosi de poder.
La interrelació o interdependència que s’estableix crea automàticament un mecanisme que fa prevaler el subjectiu sobre l’objectiu, minimitza la crítica o l’anul·la totalment, i més enllà enalteix o justifica accions o omissions injustificables i fins i tot combatudes en altres zones o sistemes.
El procés de formació de conceptes nous incorporats en els textos constitucionals, són al mateix temps, un procés de transformació de conceptes. Sempre queda alguna cosa de l’anterior en la producció d’un concepte nou, per això moltes innovacions teòriques es formen amb la incorporació o reconstrucció d’antics conceptes. El motiu més comú per a produir conceptes nous és la insatisfacció amb la capacitat dels ja existents per a resoldre problemes empírics. D’aquesta manera quan els casos empírics no encaixen bé amb el mapa conceptual existent en la societat tot fa pensar que es necessiten conceptes nous i una vegada reconeguda -objectiva o subjectivament- la necessitat de canvis, és quan es tracta d’actuar de formes diverses per a modificar el detectat.
Posem uns exemples dels Estats que mantenen actualment el concepte socialista en les seves cartes Magnes.
La Xina va elaborar la seva primera Constitució en 1954, la segona en 1975, la tercera en 1978, la quarta en 1982 i a partir d’aquesta última s’han realitzat cinc esmenes. La primera a l’abril de 1988 en la qual s’incorporava la transferència de la titularitat de l’ús de la terra i la propietat privada. La segona al març de 1993 en la qual es definia el socialisme amb característiques xineses, l’eliminació de les comunes i la definició d’economia socialista de mercat. La tercera al març de 1999 incorpora la Teoria Deng Xiaoping, l’economia privada deixa de ser un “complement” per a convertir-se en “un gran component”, i l’eliminació del terme “contrarevolucionari en la definició dels enemics del país. La quarta al març de 2004 estableix que l’Estat deixa de representar a una sola classe social, s’estableix la protecció dels guanys i regula el sector no públic de l’economia. La cinquena al març de 2018 estableix les prioritats de l’Estat en matèries per al desenvolupament tècnic-científic per a la modernització.
Vietnam va elaborar la seva primera Constitució en 1946 després de derrotar als colonialistes francesos, una segona en 1959, una tercera en 1980, una quarta en 1992 en la qual es va incorporar el concepte Dôi Mói (renovació, a semblança de la perestroika soviètica). En 2001 es va aprovar una esmena incorporant el terme “economia de mercat socialista” i en 2013 una cinquena Constitució en la qual el seu article 52, estableix que “L’Estat ha de desenvolupar i millorar les institucions econòmiques i regular l’economia sobre la base del respecte a les regles del mercat”.
Laos va elaborar la seva primera Constitució socialista en 1986 en la qual estableix “nous mecanismes econòmics” i en 1988 una esmena denominada “Codi d’Inversions” per a facilitar la inversió estrangera. Una segona va anar aprovada en 1991 en la qual es consagra la, propietat privada i l’economia de lliure mercat. La tercera va anar aprovada en el 2003 seguint les pautes de les esmenes anteriors.
Cuba va aprovar la seva primera Constitució socialista en 1976, una revisió de la mateixa en 1992 de tal extensió i conceptes que es podria denominar una segona encara que no va anar així determinat pel govern cubà, modificació en la qual s’incorporen els elements necessaris per a l’autonomia de les empreses i s’elimina el concepte internacionalisme proletari entre moltes altres modificacions (un total de 73 articles, incorporació de 3 capítols i realització de 140 canvis de contingut). Una segona aprovada en 2019 en la qual desenvolupa més detingudament la iniciativa privada en el desenvolupament econòmic cubà.
República Popular Democràtica de Corea va aprovar la seva primera Constitució en 1948 a semblança de la soviètica de 1936. La seva primera reforma va tenir lloc en 1972, quan formalment la doctrina Juche d’autosuficiència va reemplaçar al marxisme-leninisme com la ideologia oficial. Posteriorment va ser reformada en 1992 i després en 1998. En una de les seves últimes esmenes, la qual va tenir lloc en 2009, es va eliminar tota referència escrita al comunisme, mentre que en la seva reforma de 2012 el país va ser definit com “nuclearment armat”. Actualment manté la definició de l’Estat com una dictadura del proletariat. És l’únic dels cinc països analitzats que manté aquest concepte.
Una de les característiques dels canvis constitucionals enumerats, ha estat la incorporació del concepte de “crèdit” com un dels pilars per al desenvolupament econòmic el qual Marx va considerar molt perilloses les idees de Proudhon sobre el “crèdit gratuït” com a via per desenvolupar un socialisme petit burgès. No solament va respondre Marx a aquestes idees de Proudhon en “Misèria de la Filosofia”, sinó que al Capital dedica especial atenció a criticar el seu sistema teòric:
“Finalment, no cap el menor dubte que el sistema de crèdit actuarà com un poderós ressort en l’època de transició del règim capitalista de producció al règim de producció del treball associat, però solament com un element en relació amb altres grans commocions orgàniques del mateix règim de producció. En canvi, les il·lusions que alguns es fan sobre el poder miraculós del sistema de crèdit i del sistema bancari com un sentit socialista, neixen de la ignorància total del que és el règim capitalista de producció i del règim de crèdit com una de les seves formes. Tan aviat com els mitjans de producció deixin de convertir-se en capital (el que implica també l’abolició de la propietat privada sobre el sòl), el crèdit com tal no tindrà cap sentit, cosa que, d’altra banda, han vist fins i tot els santsimonians. I, per contra, mentre perduri el règim capitalista de producció, perdurarà com una de les seves formes el capital a interès i seguirà formant, de fet, la base del seu sistema de crèdit”.
Seria inexacte afirmar que els actuals textos constitucionals d’aquests països no recullen elements de justícia social i de participació superiors a les constitucions vigents en la majoria de països del món, però l’objectiu no és comparar aquestes constitucions amb les dels països que clarament defineixen la propietat privada com a eix central i pilar fonamental de la societat, sinó de comparar aquests textos amb les bases teòriques del marxisme.
Per a situar un exemple: Si es manté que el socialisme, com a forma de producció transitòria cap al comunisme és l’única forma possible de societat post capitalista, llavors la dicotomia capitalisme – socialisme s’ha de considerar el marc conceptual adequat.
Però des d’aquest marc, les societats que fins ara havien estat denominades socialistes, haurien de ser vistes necessàriament com una varietat de socialisme o una varietat de capitalisme, en funció de les diferències i contradiccions existents en elles.
De ser una varietat de capitalisme significa que el produït en el transcurs del temps és tan sols una evolució diferenciada i conjuntural de la societat classista així classificada. De ser una varietat de socialisme podem arribar a la conclusió que el canvi qualitatiu per si mateix faria impossible una regressió a una manera de producció anterior.
Però si s’introdueix una línia de demarcació nova, diferent entre la manera de producció capitalista i socialista, que podríem denominar “economia socialista de mercat”, el que era considerat com a capitalisme o socialisme hauria de tractar-se conceptualment com una forma de producció diferent.
En la mesura que els mitjans de producció són de caràcter estatal, i és l’estat qui organitza el sistema de producció, reproducció i distribució, ens trobem que l’organització, és a dir, les condicions de cooperació coordinades entre els treballadors dins d’una divisió complexa del treball, constitueix un recurs productiu per dret propi.
També en el capitalisme l’organització constitueix un recurs productiu, però en un sistema centralitzat no és simplement la comesa de directius i empresaris sinó que s’estén als òrgans centrals de planificació dins de l’estat i en funció del grau d’autonomia o independència de què puguin disposar els administradors dels centres productius.
D’aquesta manera si diguéssim que en una mena de societat en la qual s’ha eliminat la propietat privada dels mitjans de producció, l’apropiació es basa en el poder burocràtic, significaria que és el control sobre els béns d’organització el que defineix la base material per a les relacions de classe i conseqüentment per a l’apropiació (o explotació).
Afirmar que el control efectiu sobre els béns d’organització constitueix una base per a l’explotació equival a dir que: Als no directius els aniria millor, i als directius i buròcrates pitjor si el control sobre l’organització es democratitzés mitjançant la participació de les masses, ja que en controlar de manera efectiva els béns d’organització, els directius i buròcrates controlen una part o el tot de l’excedent social produït.
Problema ja detectat fa molts anys, podríem posar com a exemple un fragment de l’informe central del XIX congrés del PCUS d’octubre de 1952 presentat per Giorgi Malenkov:
“Hi ha un bon nombre de directius que obliden que les empreses confiades al seu càrrec són empreses de l’estat i tracten de convertir-les en els seus dominis privats… és precís verificar els resultats del nostre treball des de baix tant per les masses del partit com les masses sense partit.”
I, segurament Fidel Castro va encertar quan en l’informe al tercer Congrés del Partit Comunista de Cuba, el 4 de febrer de 1986, en la proposta del Procés de Rectificació d’Errors i Tendències Negatives, deia: “Com anàvem a resoldre nosaltres els problemes de la producció material i del desenvolupament del país? Aparentment, ens imaginàvem que disfressant a un individu de capitalista anàvem a aconseguir una producció eficient a la fàbrica, i comencem a jugar al capitalisme, en una certa forma. Perquè en el socialisme únicament es podria disfressar a un administrador de capitalista; si vostè ho vol fer capitalista, hauria de fer-ho propietari de la fàbrica i res més, tornar al sistema capitalista.”
Segurament el diagrama elaborat per Erik Olin Wright pot ajudar-nos a dibuixar un petit esbós de l’actualitat del socialisme en el segon decenni del segle XXI tenint en compte els canvis produïts en l’últim decenni del segle XX.
L’element central: la lluita de classes. Podem veure com aquesta lluita pot transformar l’estructura de l’Estat i l’estructura econòmica però al mateix temps l’estructura de l’Estat selecciona la lluita de classes i l’estructura econòmica la limita, al mateix temps que l’estructura econòmica condiciona l’estructura de l’Estat i aquesta pot reproduir o modificar una determinada estructura econòmica. I tant l’estructura econòmica com l’estructura de l’Estat vénen definides en les corresponents Constitucions, tant si es tracta de les que defensen a ultrança la propietat privada, com les que intenten buscar un equilibri entre propietat pública i privada, que tal és el cas de quatre, entre les cinc que hem analitzat.
Dins d’aquesta lluita de classes als països que analitzem, hem de veure que tipus de relacions s’estableixen en tres aspectes fonamentals: relacions de producció; relacions socials; i relació teoria – pràctica. Respecte a aquesta última relació, si el discurs polític contradiu la percepció que es té de la realitat quotidiana, es trenca la fermesa de la teoria i aquesta comença a flaquejar, encara que sigui imperceptible al principi, és un procés que corroeix els sentiments de solidaritat, ajuda mútua, esperança en el futur,…
Per a segons quines lectures reduccionistes del llegat de Marx, la superestructura (pensament, política, lleis, organització de l’Estat),… està condicionada o determinada en última instància per la infraestructura econòmica i aquest tema ha estat motiu de forts debats i divisions entre la comunitat socialista, encara que Engels, aclaria en 1890, en una carta dirigida a Joseph Bloch, el següent:
“El fet que els deixebles a vegades recalquin més del que cal en l’aspecte econòmic, és una qüestió de la qual, en part, tenim la culpa Marx i jo mateix. Enfront dels adversaris, havíem de subratllar aquest principi cardinal que ells negaven, i no sempre disposàvem de temps, espai i ocasió per a donar la deguda importància als altres factors que intervenen en el joc de les accions i reaccions”.
Tal vegada algun dels errors conceptuals derivats d’aquestes consideracions que realitzava Engels les podem trobar en la següent afirmació que va ser generalitzada en l’antiga URSS: “Les lleis de l’economia política, tant si es tracta del període del capitalisme com del període del socialisme, el mateix que en les ciències naturals, les lleis del desenvolupament econòmic són lleis objectives que reflecteixen els processos del desenvolupament econòmic, processos que operen independentment de la voluntat dels homes. Els homes poden descobrir aquestes lleis, arribar a conèixer-les i aprofitar-les en benefici de la societat, canalitzar cap a una altra direcció l’acció destructiva d’algunes lleis, limitar l’esfera de la seva acció, donar via lliure a altres lleis que vagin obrint camí; però no poden destruir unes lleis econòmiques i crear altres de noves”.
Per què les noves relacions socials que s’afirma existeixen, es manifesten sota la forma de les seves contràries? Per què desenvolupar uns mecanismes pertanyents a les formes i fons d’una societat que s’intenta sobrepassar?
L’equilibri econòmic, entès com la rendibilitat global de la gestió social productiva, és un factor inherent a qualsevol societat. Cap tribu podria haver sobreviscut en cas de consumir més del que era capaç de produir.
Però, aquest principi fonamental, aquesta racionalitat econòmica, no és la Llei del Valor, ja que en cas de ser-ho caldria plantejar que aquesta Llei és universal, que ha regit i regirà sempre, de manera inexorable. La Llei del Valor és, simplement, la teoria que explica la forma mitjançant la qual aquest equilibri s’estableix, de manera espontània, en la societat burgesa. El Pla, o la Planificació socialista, pel seu costat, és la forma en què s’obté aquest equilibri, de manera conscient, en la societat socialista i comunista.
Però, certes qüestions conceptuals, ja des de mitjans del segle XX, imposades des de els aparells ideològics del socialisme anaven en una altra direcció: “El mal del capitalisme no radica en l’esforç per obtenir guanys sinó en la seva distribució” (V.I. Belkin “La independència de les empreses i l’estímul econòmic” Izvestia, 4 de desembre de 1964). D’aquesta manera, acceptant que el guany socialista no difereix en essència del guany capitalista, els economistes revisionistes soviètics argumentaven que no hi ha res de dolent amb el guany als països capitalistes; el que “distingeix” el guany socialista, és la seva distribució, trencant qualsevol similitud amb els postulats de Marx i Engels y centren el tema no en les relacions de producció, és a dir en les relacions d’explotació, sinó en un repartiment més o menys proporcional. Senzillament això no és una altra cosa que la formació capitalista del nomenat Estat del Benestar, en el qual no es qüestionen les relacions d’explotació ni el treball alienat, a canvi de certes recompenses materials.
Ché Guevara, en la carta a José Medero Mestre, el 26 de febrer de 1964 reflexionava sobre aquestes qüestions i assenyalava que: “ … Vèncer el capitalisme amb els seus propis fetitxes, als que se’ls hi ha pres la seva qualitat més eficaç, el lucre, em sembla una cosa molt difícil… La palanca del interès material en el socialisme es com la loteria de La Pastorita: no estimula als més ambiciosos ni mobilitza la indiferència de la resta… Dissortadament, als ulls de la majoria del nostre poble, i als meus propis, ens arriba més la apologia d’un sistema que no l’anàlisi científic del mateix”.
Hem de preguntar-nos com s’ha anat formant la mentalitat de les noves generacions als països que mantenien el concepte socialisme i en els que encara el mantenen, ja que pel que hem anat constatant, l’economicisme, el benefici, el crèdit, la mercaderia, la Llei del Valor,… són presents en els principis fonamentals de les seves Cartes Magnes. I, per consegüent, s’han traslladat al sistema educatiu amb més o menys variables però seguint les pautes de la filosofia pedagògica d’Iván Alexandrovich Kairov, segons el qual s’han de prioritzar el que considerava matèries fonamentals, especialment les matemàtiques i les ciències físiques. I està àmpliament comprovada la superioritat en aquestes matèries amb tan sols albirar l’ampli desenvolupament en aquests camps particularment a la Xina, Rússia i Corea com ho demostra la supremacia en el món de la cibernètica i la construcció de sofisticat armament.
El dogmatisme i l’esquematisme, com reflexiona Carlos Tablada, en El marxisme del Che: “Van bandejar l’humanisme, desenvolupant un materialisme, també basat en el marxisme, en el qual tot venia determinat per les lleis econòmiques. L’home sols podia interpretar aquestes lleis i aplicar-les. “…En opinió de Che Guevara la ruptura de Marx i Engels amb el humanisme ètic de Feuerbach, no implica que el marxisme no hagi de dedicar una part molt important de la seva teoria al desenvolupament de l’ètica i la moral, tant en el procés de la presa del poder, com en el període de transició socialista”.
Però com encertadament assenyalava Bogdan Suchodolski en Pedagogia de l’essència i pedagogia de l’existència: “S’ha de posar en dubte que progrés i desenvolupament s’hagin de mesurar amb índex tecnològics i econòmics que estan allunyats del context humà i social. Els índex que s’utilitzen només serveixen per avaluar progrés i desenvolupament per a un model de vida euroamericana, gran, industrial i consumista. Ensenyar la necessitat d’una revisió fonamental d’aquestes concepcions sobre progrés, hauria de ser el paper dels professors.”
O, com planteja Peter McLaren, en L’ensenyament contra el capitalisme i el nou imperialisme: “La pedagogia revolucionària ha d’ensenyar que la propietat privada, l’acumulació capitalista, l’apropiació de l’excedent laboral i la cerca de guanys no són fenomens naturals de la vida, sinó pràctiques socialment condicionades que dificulten el progrés en el coneixement y autogestió del sistema productiu com a praxi i que bloquegen el lliure desenvolupament dels individus”.
Che Guevara ens va deixar importants reflexions sobre la construcció del socialisme, entre elles el paper de la educació, com ho reflecteix en les seves notes al Manuel d’Economia política: “Enfront de la concepció del Pla com una decisió econòmica de les masses, conscients, se li dóna un succedani, on les palanques econòmiques decideixen el seu èxit. És mecanicista, antimarxista. Les masses han de tenir la possibilitat de decidir la seva destinació, resoldre quant va per a l’acumulació i quant al consum, la tècnica econòmica ha d’operar amb aquestes xifres i la consciència de les masses assegurar el seu compliment. És el deure social de l’individu el que obliga a actuar en la producció, no la seva panxa. A això ha de tendir l’educació”.
COM A RESUM
El capital no és una cosa, sinó una relació social. L’acumulació de capital ha de ser entesa com la reproducció de les relacions socials capitalistes en una escala sempre creixent. I segurament ampliant les reflexions aquí realitzades sobre els socialismes en el segle XXI, sobre un anàlisi basat en el materialisme històric, podrem determinar si el discurs sobre l’acumulació, els beneficis, els crèdits, la competència pels mercats, les especulacions borsàries, les inversions estrangeres, les repatriacions de beneficis,… l’apologia d’un món globalitzat, tecno-científic i deshumanitzat, fa avançar o retrocedir la perspectiva del comunisme.
Defensar que el capitalisme està en permanent crisi i anunciar de manera constant que està a dos passos de l’enfonsament, que la revolució està a l’altre costat de la porta, que l’organització ha d’estar de guàrdia permanent per a assumir els combats decisius, tal és el credo del catastrofisme. Desgraciadament, generacions senceres de militants s’han consumit en ell, i un bon número d’ells han renunciat al marxisme, o renegat d’ell. Tal és la trista realitat del catastrofisme. Aquesta teoria que constantment la veiem reflectida en els pamflets de les organitzacions comunistes, no funda la perspectiva de comunisme, l’activitat revolucionària i la convicció militant sobre una anàlisi materialista, històric i dialèctic de les contradiccions de classe en el moment actual, sinó sobre un immediatisme anecdòtic mecanicista incapaç d’analitzar amb una visió de totalitat la situació de la lluita de classes tant a nivell nacional com internacional en el segon decenni del segle XXI.
El món sencer està vivint o mal vivint les conseqüències d’una simbiosi especulativa i oportunista entre els llegats teòrics dels revolucionaris del segle XIX nascuts d’una tenaç lluita de classes, i els postulats d’Adam Smith, Malthus i l’Escola Austríaca d’Economia. Podem plantejar la hipòtesi que l’aspiració a un suposat Estat del Benestar Socialista actualment és una quimera a tenor dels plantejaments que hem analitzat i que per desgràcia s’estan materialitzant amb el consens global entorn de la suposada pandèmia i a una desesperada carrera per a abocar en el mercat una també suposada vacuna per a alguna cosa que es desconeix el seu propi origen, però que està sent utilitzat a major glòria de les corporacions multinacionals ja siguin europees, nord-americanes, russes o xineses.
La carrera per la cerca de l’hegemonia d’un Estat en l’entramat internacional, no té res a veure amb la cerca d’una hegemonia proletària necessària per a destruir el capitalisme.
Per què no es van parar a temps les còpies de les relacions de producció capitalistes i les formes culturals derivades d’aquestes?
EPÍLEGS
(Màximo Sandín) “Ens volen convèncer, ens prediquen permanentment, des de l’escola fins als mitjans de comunicació, que la vida és una competència permanent de tots contra tots. Però, Quin és l’origen d’aquesta sòrdida visió de la realitat? i, sobretot, A qui beneficia? El darwinisme no és només una suposada teoria científica, és tota una concepció de la realitat que comparteix les seves arrels històriques i culturals amb la doctrina del “lliure mercat” i per això s’ha convertit en una peça central en l’adoctrinament social sobre la concepció del món”
Entrevista a Ernesto Che Guevara en el periòdic EL-TALIAH de El Caire, abril de 1965
Pregunta: I segons el seu punt de vista Quin va ser el punt de partida equivocat?
Resposta: “S’han realitzat intents per a construir el socialisme amb motivacions capitalistes, sense donar a aquestes motivacions la seva força total en termes de realitzar els objectius involucrats sota el sistema capitalista.
L’incentiu material en un sistema socialista comporta majors salaris per als més treballadors, però un règim capitalista condueix a la persecució de guanys i a l’explotació d’uns altres. Així té un efecte més fort i total sota el capitalisme, però sota el socialisme aquestes motivacions són incompletes en la seva operativitat.
I, quins són per exemple, els mitjans emprats en els sistemes tradicionals socialistes i que han estat presos del règim capitalista? Està la Llei del Valor, l’interès bancari, els diners i l’incentiu material directe.
Aquests són alguns exemples; la més important d’aquestes lleis és la Llei del Valor que governa el capitalisme i que es transforma, sota el capitalisme desenvolupat, en la llei del guany màxim.
La llei bàsica en la qual crec i de la qual es deriven totes les altres lleis en el sistema socialista, és una llei sociològica, i no una llei econòmica. Aquesta llei bàsica no s’ha descobert encara.”
Josep Cónsola
Novembre 2020
