“L’educació que mou a l’autoeducació és justament, segons el meu íntim convenciment, la veritable educació. Ensenyar a l’individu a autoeducar-se és infinitament més difícil que organitzar distraccions dominicals”
(Vasili A. Sujomlinski. Educació i autoeducació. Sovietskaia Pedagoguica. Núm. 11. 1970)
En el segle XIX, el 21 de setembre de 1882 Federic Engels publicava un fullet amb el títol “Del socialisme Utòpic al socialisme científic” que contenia tres capítols del seu llibre “La subversió de la ciència pel senyor E. Dühring”, escrit en 1878.
En el pròleg de l’edició anglesa de 1892 feia referència als avanços de la ciència amb aquestes paraules: “La química moderna ens diu que tan aviat com es coneix la constitució química de qualsevol cos, aquest cos pot integrar-se a partir dels seus elements. Avui, estem encara lluny de conèixer exactament la constitució de les substàncies orgàniques superiors, els cossos albuminoides, però no hi ha absolutament cap raó perquè no adquirim, encara que sigui dins de diversos segles, aquest coneixement i amb ajuda d’ell puguem fabricar albúmina artificial. Quan ho aconseguim, haurem aconseguit també produir la vida orgànica, perquè la vida, des de les seves formes més baixes fins a les més altes, no és més que la modalitat normal d’existència dels cossos albuminoides”.
Aquesta il·lusió respecte a la ciència i els seus avanços a la fi del segle XIX, producte de la transformació i canvi del patró tecnològic a partir de la crisi de 1873, i la desafortunada frase de “haurem aconseguit també produir la vida orgànica”, segurament ha estat un element que ha calat en el pensament dels escolàstics del socialisme científic fins a l’extrem de realitzar paral·lelismes entre la ciència social que emana de l’anàlisi de la societat i de la lluita de classes en la mateixa i la ciència aplicada per les classes dominants a efecte de mantenir el control social per a pal·liar els efectes d’aquesta lluita de classes.
Hem arribat a un punt en el qual la denominada “ciència” no és utilitzada precisament per a aconseguir el que Engels anunciava en el citat document. “Per primera vegada, es dóna ara, i es dóna d’una manera efectiva, la possibilitat d’assegurar a tots els membres de la societat, per mitjà d’un sistema de producció social, una existència que, a més de satisfer plenament i cada dia amb major folgança les seves necessitats materials, els garanteix el lliure i complet desenvolupament i exercici de les seves capacitats físiques i espirituals”. Tot el contrari ha ocorregut.
Però les lectures interessades han fet mossa en els cervells dels paladins del pensament crític, ja siguin aquests partits polítics, moviments socials, universitats o intel·lectuals de l’àmbit progressista i anticapitalista. I el concepte de progrés s’ha associat a una millora del benestar, pràcticament gairebé sempre concebut com a més possessió de béns materials la qual cosa seria cert si va associat a una equitat social, econòmica, política, cultural, ecològica i de llibertat, però obviant que aquest progrés és una condició necessària per a la revaloració del capital i per tant dirigit, controlat i lloc en pràctica per ell. Solament des d’aquesta òptica es pot comprendre la claudicació i seguidisme respecte al qual ha ocorregut durant l’any 2020, seguint a ulls clucs les recomanacions i ordres emanades des de les més altes instàncies del capitalisme mundial.
La pregunta del perquè d’aquesta submissió no la podem simplificar amb apel·latius despectius a l’estil de “s’han venut a les multinacionals” o altres similars. El tema és més complex i mereix una reflexió pausada, reflexió que de no realitzar-se possiblement serà difícil de comprendre aquesta acceptació acrítica de les interpel·lacions del capital i de pas la renúncia total no solament al socialisme científic, sinó a la mateixa utopia, que per cert no era desmerescuda en el fullet d’Engels al qual feia esment referint-se a Saint Simón, Owen o Fourier.
Segurament, la visió de progrés, la valoració de la ciència, que segons s’atribueix a Lenin “Comunisme és soviets més electricitat”, podia tenir sentit en un país com Rússia de principis de segle XX en el qual les masses pageses vivien majorment en condicions sub humanes, el mateix que quan Engels a mitjans del segle XIX va descriure la situació de la classe obrera a Anglaterra.
I no hi ha dubte que els descobriments científics i les aplicacions tècniques han jugat un paper important en la millora de les condicions d’existència d’una part molt important de la població als països del centre del sistema capitalista, però que durant un cert període revolucionari aquesta ciència i aquesta tècnica quedaven subordinades a l’URSS a la lluita de classes a favor del proletariat fins a mitjans del segle XX.
A partir d’aquest moment, es va començar a teoritzar el caràcter neutre de la ciència, també prenent com a referència algunes al·lusions de Marx sobre aquest tema i d’aquesta manera el concepte de progrés va quedar tan sols com una carrera per a aconseguir el grau de consum dels països capitalistes. Uns canvis importants es van succeir en l’Acadèmia de Ciències de l’URSS que es van irradiar cap al conjunt del moviment comunista internacional i van impregnar les concepcions ètiques, polítiques i filosòfiques dels seus dirigents i militants, derivant en massa supòsits, quan no degenerant, a una nova concepció de conducta moral que s’allunyava de les aspiracions del socialisme.
Dos tòpics s’han utilitzat durant molts anys per a definir les societats que en els seus principis constitucionals figurava el concepte socialisme: Salut i educació gratuïtes. Un d’aquests tòpics no es basava tant en el concepte de salut, sinó en el d’incidir positivament sobre la malaltia, amb la qual cosa es posava en primer lloc el gran nombre de metges, el gran nombre de policlíniques, el gran nombre de llits hospitalaris i el gran consum de medicaments, però amb molt poques referències a la salut com a concepte d’autoconeixement personal, de cura d’un mateix i de la societat en conjunt, i posant aquesta a les mans de milers de “tècnics” disposats a recompondre una salut malparada.
Aquest desistiment per la salut i aquesta fixació per “curar la malaltia” per part de nombrosos especialistes va crear un abandó de l’educació per la salut i creant amb això una percepció sanitària allunyada del debat democràtic, assumint aquest desistiment tant per part de la població com per part dels militants comunistes, creant uns hàbits no saludables, però amb la confiança que els tècnics o la ciència resoldrien les disfuncions.
Si bé és cert que el sistema educatiu era universal i gratuït, basculava fonamentalment en matèries tecnocientífiques, físiques, matemàtiques, etc., deixant en lloc secundari tant el tema esmentat de la cura de la salut, com el conjunt de les denominades humanitats. I aquesta tònica general es va anar transmetent de generació en generació amb un símil al qual descriu Skinner en la seva novel·la Walden2: “Vam resoldre el problema de les ovelles amb una tanca elèctrica portàtil que pogués utilitzar-se per a moure el ramat per la gespa com una segadora gegant, però deixant lliure la major part del prat en qualsevol moment desitjat.
Aviat ens vam adonar que les ovelles es mantenien dins del quadrat i sense tocar la tanca, per la qual cosa aquesta ja no necessita estar electrificada. De manera que vam posar una corda, que és més fàcil de transportar.
I les cries? —va preguntar Bàrbara, mirant a Frazier amb dissimulació.
Es deixen soltes —va confessar Frazier—, però no causen cap molèstia i aviat aprenen a estar amb la resta del ramat. El curiós és que la majoria d’aquestes ovelles mai els ha donat enrampada. La majoria van néixer després que llevem el filferro. S’ha fet ja costum entre les nostres ovelles no acostar-se mai a la corda. Les cries ho aprenen dels seus majors, la sensatesa dels quals mai posen en dubte“.
La competència en matèria científica entre la proposta socialista i la capitalista es va centrar bàsicament en aplicacions derivades de la carrera armamentística, la qual va produir un enorme desequilibri en els comptes estatals socialistes la conseqüència dels quals va ser una disminució dels articles de consum per a la població sobretot perquè a diferència del capitalisme no es van traslladar cap als objectes de consum les invencions tècniques de la indústria militar. Però la “ciència” avançava a marxes forçades.
L’autorealització de les persones, la seva autonomia, el coneixement de si mateixos i del seu entorn quedaven subordinats als grans assoliments infraestructurals, a vegades certs, a vegades no tant, però utilitzats com a pedra angular del proselitisme. I la translació al conjunt del moviment comunista de l’il·lusori pensament que un major nombre de tècnics mèdics o d’infraestructures hospitalàries era una de les solucions per a aconseguir salut. Cras error, totes aquestes infraestructures eren i són per a la malaltia, perquè la salut s’ha d’educar a l’escola, des dels mitjans de comunicació, des de les organitzacions socials, des dels barris, des dels centres de treball i a més tot això aparellat amb un sistema productiu que no destrueixi l’entorn, que no contamini l’aire, l’aigua, el sòl i els aliments amb tòxics, en definitiva que no siguin elements de destrucció de la salut.
Aquesta cultura de la malaltia, que en el seu moment es va teoritzar des de les instàncies ideològiques dels comunismes oficials venia avalada en la dècada dels anys setanta del segle XX pel concepte de “revolució cientificotècnica” com a panacea de tots els mals tant del cos com de la societat. Concepte mal copiat de la propaganda capitalista en uns moments que es preparava per al que es va denominar la revolució microelectrònica o tercera revolució industrial, en la qual es van establir els fonaments per a la indústria biotecnològica i cibernètica.
I, el concepte de comunisme va deixar de ser l’aposta per una societat diferent de la capitalista per a convertir-se en una competència de la mateixa utilitzant els mateixos paràmetres, ja no es tractava de crear una societat diferent sinó de guanyar una carrera les metes de la qual coincidien. Així els assoliments del socialisme s’entenien com els mateixos que el capitalisme, però atenuant les diferències socials existents en aquest, produint-se gradualment una situació en què els models morals, i per tant culturals, tendissin a vibrar en la mateixa freqüència, situant en les poblacions dels països socialistes un anhel dels models de vida dels països centrals del capitalisme, ja que l’objectiu de fons era la disposició més gran de béns materials.
I quan es produeix l’autodestrucció dels països socialistes, sense cap anàlisi crítica d’aquest, i al mateix temps es produeix la desbandada del conjunt de les formacions comunistes a tot el món, l’única cosa que va quedar per als supervivents de tal desastre va ser l’esquema utilitzat abans de l’autodestrucció, i des d’aquell moment, en una paràlisi total, simplement s’han anat repetint conceptes, consignes, paradigmes que van portar al desastre.
En lloc de recuperar la memòria teòrica i pràctica, d’adequar-la al moment actual, de reflexionar sobre el present i elaborar perspectives de futur, com van fer els revolucionaris del segle XIX, els actuals revolucionaris han estat contagiats pel virus de la distopia, negant la possibilitat d’imaginar un món i una societat diferent. No és d’estranyar que aquests revolucionaris del segle XXI s’hagin sotmès als dictats del gran capital i hagin acceptat el discurs pandèmic amb més afany que els mateixos promotors d’aquest.
De tot això podem extreure una petita lliçó: no serà a través de la ciència i la tècnica del capital que podrem desfer-nos d’ell, sinó intentant elaborar, conrear i defensar una alternativa cientificotècnica que partint de la base d’inserir-la dins del debat democràtic i amb el pensament posat de nou en la utopia, ens permeti avançar en una mena d’organització política i social que de manera constant posi en dubte el sistema capitalista reprenent els principis essencials del socialisme científic per a lluitar intrèpidament contra els intents distòpics dels teòrics de la fi de les ideologies.
Gener 2021
Josep Cónsola
