El 16 de febrer de 1600, fa més de quatre segles del dia en què l’Església Catòlica va executar cremant en la foguera al filòsof i científic italià, Giordano Bruno, pel crim d’heretgia.
La moderna inquisició ja no crema físicament i en públic, perquè la dictadura actual que va prendre fa anys ja el relleu de l’Església, mata d’altres formes i mitjançant altres procediments als quals considera heretges. Mort que pot ser física a vegades o mort política, o en una condemna de presó, a l’ostracisme o a la marginació.
La Inquisició va lliurar el seu veredicte el 20 de gener de 1600: “Per aquest mitjà, en aquests documents… pronunciem sentència i declarem a l’avantdit germà Giordano Bruno un impenitent i pertinaç heretge,… A més, condemnem, reprovem i prohibim tot el per tu esmentat i els teus altres llibres i escrits per herètics i erronis, i nosaltres ordenem que tots els que han arribat o puguin arribar en el futur a les mans de l’oficina santa siguin destruïts i cremats públicament a la Plaça Sant Pere”
Avui dia podem establir un paral·lelisme, amb la Sentència, no gaire diferent en la intenció, de la dictada per la majoria de membres del Tribunal Suprem respecte a les cançons de Pablo Hasel atès que Giordano Bruno va presentar en “Chiamato il fastidio” una acusació contra l’Església. “Vostè veurà arravataments de carteristes, ardits de tramposos i empreses de trinxeraires en una entremesclada confusió; també deliciosa repulsió, dolços amargs, decisions absurdes, fe confosa i esperances lesionades, caritats de gasius, jutges nobles i seriosos envers els propis, veus d’astúcia, no de misericòrdia, de manera que el que més creu és més enganyat, i pertot arreu l’amor a l’or”. Acusacions similars a les lletres de Hasel i de plena actualitat pel que respecta al modus operandi i modus vivendi dels membres de la casta política del nostre país.
Ha tingut sort Pablo que hagin transcorregut una mica més de quatre-cents anys, en cas contrari en lloc d’empresonat hagués cremat al pati del Palau del Pardo.
Salvant aquestes minúcies, poca cosa més ha canviat perquè Ses senyories assegudes en les seves poltrones o escons de paper, que diria Chicho Sánchez Ferlosio, del Congrés i Senat fan d’espectadors, igual que en 1600, davant la condemna de qui canta veritats com a muntanyes.
Haurem d’esperar quatre-cents anys més per a revertir la realitat actual?
Josep Cónsola
Febrer 2021
