Kristin Ehnmark era una de les ostatges en l’assalt al banc Kreditbanken, de la plaça Norrmalmstorg d’Estocolm en l’estiu de 1973 que es va sentir identificada amb els assaltants que la tenien retinguda. Poc després, el psiquiatre Nils Bejerot, va explicar que Kristin havia actuat d’aquesta manera a causa de la seva conducta irracional, era una síndrome psiquiàtrica a la qual va anomenar Norrmalmstorg, posteriorment nomenada com a síndrome d’Estocolm.
La idea psicoanalítica era que quan la gent està aclaparada per la por, inconscientment torna a una etapa infantil i es comença a identificar amb l’agressor, perquè és qui els dóna vida. Idees relacionades amb aquestes poden trobar-se en algunes formes de pensament marxista per a explicar la raó per la qual el proletariat no s’aixeca contra els seus opressors. En tots aquests casos, són les víctimes les que estan actuant irracionalment en contra dels seus interessos.
En 1978, durant el segrest del primer ministre italià Aldo Moro, el professor Vincenzo Cappelletti, (1) president de la Domus Galilaeana, Institut Italià d’Història de la Ciència, la sociologia de la ciència, la història de la filosofia i la historiografia política, va participar en els comitès de crisis com a major expert i va declarar que Moro patia la síndrome d’Estocolm cap als seus segrestadors i amb això donava suport a les tesis del conjunt de la classe política italiana que interessadament el van titllar de boig en una tergiversació i ocultació de les cartes d’Aldo Moro de gran contingut polític, social i ètic.
Aquesta tesi, posteriorment defensada en diversos treballs de recerca psicològica com una cosa puntual i a causa d’un estrès individual en persones de molt baixa autoestima, no concorda amb una persona com Aldo Moro que va conservar plena lucidesa fins a la seva mort, però que es va utilitzar una de les versions de la Síndrome d’Estocolm per a desacreditar-lo.
Hi ha hagut en l’àmbit internacional diverses interpretacions i descripcions de l’anomenada síndrome d’Estocolm, que es podrien sintetitzar en dues: d’una banda autors que ho neguen, i ho consideren com una conducta no generalitzada ni generalitzable (2), i autors que ho consideren com una valuosa aportació per a l’explicació de conductes i actituds de les víctimes cap als seus agressors (3) o que, com a teoria, ajuda a predir d’alguna manera un comportament general per al futur.
Lucía Ester Rizo-Martínez de l’Institut de Neurociències de la Universitat de Guadalajara, a Jalisco, Mèxic, va realitzar una exhaustiva revisió de diversos articles i tesis de professionals de diversos països (4) i algunes referències utilitzades en aquest escrit són extractes d’aquesta revisió.
Alguns sociòlegs han encunyat l’expressió “Expansió de domini” quan aquesta síndrome no es relaciona a casos individuals, sinó a reaccions col·lectives. (5) I és precisament a partir d’aquestes tesis que hauríem d’analitzar el segrest de la població mundial des de març de 2020 com una autèntica “Expansió de domini” d’abast mundial i preguntar-nos sobre les reaccions majoritàries davant aquest segrest col·lectiu. S’ha escrit i raonat per diverses fonts, sobrel que ens han fet patir i el que encara patim. Es tracta d’un macro experiment de control social a escala mundial, no aprofundiré en això en aquest moment, encara que no es pot perdre de vista que els experiments a petita escala com el de Milgram o de Stanford han estat posats en pràctica posteriorment i integrats en els manuals militars i policials. Les recerques sobre les tortures en la presó iraquiana d’Abú Ghraib i el sadisme dels militars estatunidencs entronquen perfectament amb els resultats experimentals abans esmentats, així com els mètodes utilitzats en la base nord-americana de Guantánamo sobre l’aïllament sensorial han estat acuradament estudiats, detallats i assessorats per a la seva pràctica per professionals del món de la psicologia i psiquiatria, provinents de les més prestigioses universitats.
Un estudi col·lectiu sobre el tema proposa quatre elements característics de la Síndrome d’Estocolm: 1) l’amenaça percebuda per a la supervivència, 2) la percepció durant la captivitat d’alguna petita bondat del segrestador dins d’un context de terror, 3) l’aïllament de persones diferents del segrestador i 4) la incapacitat percebuda per a escapar. (6) I altres autors esmenten que les víctimes terroritzades necessiten seguretat, protecció i esperança, la qual cosa els porta a ignorar el costat negatiu de l’abusador i a adoptar la seva cosmovisió i la seva racionalització. (7)
“Durant el procés, existeix una resposta on s’involucra el control de la ment a través d’una inducció de terror extrem a les víctimes per a fer-les indefensas, impotents i totalment submises. El grup de Graham en la Universitat de Cincinnati va proposar una síndrome d’Estocolm generalitzada, la qual es basa en dos conceptes psicològics: la teoria de la síndrome d’Estocolm de Graham, centrada en l’estudi de la violència contra les dones i joves, i la generalització de l’estímul. El primer concepte consisteix principalment en el vincle que desenvolupa la víctima amb l’agressor, ja que aquest crea l’esperança que d’aquesta manera l’abús es detindrà. El segon concepte està basat en una llei científica en el camp de la psicologia, en la qual un animal que ha après a donar una resposta determinada a un cert estímul també donarà aquesta resposta a estímuls diferents de l’estímul original, sempre que els altres estímuls siguin bastant similars als de l’estímul original.” (8)
Encara que segurament existeix documentació fruit d’experiments no publicats, ja que tal com afirma Jonathan García-Allen (9) en un article referent a aquesta síndrome que: “no seria ètic provar les teories sobre aquesta síndrome mitjançant l’experimentació”. Però als organitzadors del terror imposat a través d’una més que sospitosa pandèmia, ni coneixen l’ètica ni els importa obviar el Codi de Nuremberg que ells mateixos van aprovar per rebutjar les experimentacions en humans realitzades pel Tercer Reich. El Consentiment Informat ha desaparegut i amb ell qualsevol indici d’ètica: els aïllaments, arrestos domiciliaris, la imposició de morrions; i les qüestionades proves PCR, les vacunacions, no han anat precedits de d’aquest Consentiment sinó manu militari i amb les consegüents amenaces de perdre un lloc de treball, de no poder acudir a locals públics, de no poder viatjar…, en un paral·lelisme amb els segrestos que van donar nom a la Síndrome d’Estocolm.
Una concepte similar ha caracteritzat la Síndrome d’Estocolm Laboral que no és una altra cosa que la conducta d’inclinació, identificació i fins i tot vinculació psicoemocional de l’individu o grup d’aquests, a empreses les condicions de treball de les quals són hostils, inadequades i fins i tot reprotxables, però la percepció d’una única manera de supervivència per a moltes persones depèn d’uns ingressos encara que aquests es percebin a base d’humiliacions i coaccions. (10)
Un article del Correu de 3 de maig de 2020 feia la següent reflexió: “molts hem desenvolupat a les nostres cases una síndrome d’Estocolm de manual. Crèiem que el virus aquest ens tenia segrestats, però, en realitat, els carcellers som nosaltres mateixos. Ens hem acostumat massa aviat al tancament. El món exterior s’antulla perillós i aliè”. (11)
Tot això pot derivar en un col·lectiu estrès posttraumàtic (12) que, amb només saber que un familiar, veí o amic pròxim va experimentar un esdeveniment traumàtic es pot desencadenar aquest trastorn, igual que ser etiquetat com contagiat. Les armes de desinformació massiva sobre la suposada pandèmia estan erosionant la salut mental de milions d’individus les conseqüències dels quals son sentir terror, impotència, sentir-se socialment aïllat, dificultat per a mantenir relacions pròximes…, i van com a anell al dit al capital en la gran operació de canvi de patró tecnològic perquè s’han assegurat que podran realitzar-ho amb total impunitat, ja que no hi haurà resposta col·lectiva davant la crisi desencadenada. Tornar-nos bojos mitjançant aquest gran experiment que bé podríem qualificar de terrorisme psicològic mundial, és un nou mètode de la lluita de classes encapçalada pel capital.
Josep Cónsola
Març 2021
REFERÈNCIES
(1) (http://www.domusgalilaeana.it/
(2) (Ballús, C. (2002). A propósito del síndrome de Estocolmo. Medicina Clínica, 119, 174.)
(3) (Jülich, S. (2005). Stockholm syndrome and child sexual abusi. Journal of Child Sexual Abusi, 14, 107-129. https://doi.org/10.1300/j070v14n03_06)
(4) (The Stockholm syndrome: a systematic review)
(5) (Adorjan, M., Christensen, T., Kelly, B., Pawluch, D. (2012). Stockholm syndrome as vernacular resource. The Sociological Quarterly, 53.
(6) (Graham, D. L., Rawlings, E. I., Ihms, K., Latimer, D., Foliano, J., Thompson, A…., Hacker, R. (1995). A scale for identifying” Stockholm syndrome” reactions in young dating women: Factor structure, reliability, and validity.)
(7) (Gordon, A. (2005). Terrorism as an academic subject after 9/11: Searching the Internet reveals a Stockholm syndrome trend.
(8) (The Stockholm syndrome: a systematic review)
(9) (https://psicologiaymente.com/clinica/sindrome-de-estocolmo-secuestrador)
(10) http://fadesaludable.es/2016/02/09/el-sindrome-de-estocolmo-en-la-empresa/
(11) (https://www.elcorreo.com/alava/araba/sindrome-estocolmo-20200503190945-nt.html)
(12) (https://www.mayoclinic.org/es-es/diseases-conditions/post-traumatic-stress-disorder/symptoms-causes/syc-20355967)
