En la matinada del 14 de març de 1978, en la presó de Carabanchel moria a causa de les tortures infligides el jove obrer llibertari Agustín Rueda Sierra.
Els executors d’aquestes tortures van ser els funcionaris actuant sota la participació i supervisió directa del director de la presó de Eduardo Cantos, el subdirector Antonio Rubio.
Tres dies després, un jutge dictava ordre de processament per presumpte delicte d’homicidi contra el director de la presó, Eduardo Cantos Rueda, el subdirector Antonio Rubio, el cap de serveis Luis Lirón de Robles i nou funcionaris més. Una mostra del context de conductes no infreqüents a les presons.
Pel que sembla, segons diu Manolo Revuelta en el seu llibre “Sumario 22/79 Herrera de la Mancha, una historia ejemplar”, el llavors director general d’institucions penitenciàries va rebutjar la proposta del director de la presó per a “tirar terra a l’assumpte”. Immediatament els funcionaris de presons es van mobilitzar creant “comissions de suport” als encausats i l’obertura d’un compte corrent en la qual a finals 1979 s’havien ingressat més de set milions de pessetes (Sumario 22/79 Herrera de la Mancha. pàg. 131).
Cinc dies més tard, el 22 de març de 1978 aquest director general de presons moria arran d’uns trets, una acció reivindicada posteriorment pels Grupos Revolucionarios Armados Primero de Octubre.
Al director general d’institucions penitenciàries li van ser atorgades a títol pòstum en 1978 la medalla d’or al mèrit penitenciari; la gran creu del mèrit naval amb distintiu blanc i la gran creu de la reial orde de reconeixement civil a les víctimes del terrorisme. D’aquesta manera l’Administració de l’Estat no tan sols negava qualsevol responsabilitat sobre les tortures i mort en les presons, sinó que s’encoratjava a futurs torturadors i homicides a continuar amb aquestes pràctiques, la qual cosa va ocórrer posteriorment en la presó d’Herrera de la Manxa amb diversos presos i especialment contra un testimoni a Carabanchel de l’assassinat d’Agustín Rueda.
Arran de les denúncies presentades pels presos, el Ministeri fiscal va sol·licitar el processament de sis funcionaris d’Herrera de la Mancha, petició a la qual es va oposar l’Advocacia de l’Estat i com a resultat un AUTO dictat pel Jutge d’Instrucció de Manzanares el 28 de gener de 1980 en el qual “No ha lugar a decretar el procesamiento solicitado por el Ministerio Fiscal y la Acusación Particular, de los Funcionarios de la prisión de Régimen Cerrado de Herrera de la Mancha”.
Aquí no passa res!
El sumari dels processaments de la presó de Carabanchel va ser tancat en 1980, però tots els processats havien estat posats en llibertat condicional en 1979 per ordre de Rodolfo Martín Villa, Ministre d’Interior en aquell moment. Ministre sota el mandat del qual es van produir els assassinats de Vitòria en 1976, Setmana pro-amnistia en 1977, Sanfermines en 1978, Cas Scala en 1978,… i una llarga llista les dades de la qual poden trobar-se en les diferents hemeroteques d’aquests anys. I tal com “va alliberar” els torturadors i homicides de Carabanchel, va concedir la medalla de plata al mèrit policial al torturador Antonio González Pacheco “Billy el niño”.
Al cap de 10 anys, en 1988, l’Audiència Provincial de Madrid va considerar que la tortura i assassinat d’Agustín Rueda era «un delicte d’imprudència temerària amb resultat de mort» i no un cas d’homicidi.
Es va condemnar a 10 anys de presó a Eduardo Cantos, director de Carabanchel quan es van produir els fets, al subdirector Antonio Rubio i a cinc funcionaris més. Altres tres encausats van ser condemnats a vuit, set i sis anys, respectivament. I a dos anys de presó els metges que van ocultar el greu estat d’Agustín Rueda després de les tortures. De tots ells, cap va arribar a romandre més de vuit mesos a la presó.
Chicho Sánchez Ferlosio va ser el primer que va dedicar un poema en homenatge a Agustín Rueda:
Amigo Luís Llorente, que fuiste preso ayer;
escúchame Felipe; Santiago, entérate:
bajad de esos escaños forrados de papel,
que Agustín Rueda Sierra murió en Carabanchel.
¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!
Si cuatro de uniforme te empiezan a pegar.
¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!
Tendido está en el suelo y no contesta ya.
Bonita democracia de porra y de penal;
con leyes en la mano te pueden liquidar.
Y a aquél que no lo alcanza de muerte un tribunal,
lo cogen entre cuatro y a palos se la dan.
¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!
Lo sacan de la cárcel para ir al hospital.
¿Hay libertad?; ¡Qué libertad!
Agustín por buscarla, miradlo como está.
En 1988, als deu anys de l’assassinat, el grup de rock Barricada, va dedicar un tema a la mort d’Agustín Rueda Sierra. El tema es va dir “El último vagón” en el disc anomenat Rojo. Un altre grup de rock que li ha dedicat una cançó és el grup “Sin Dios”, que en 2002, en el seu CD “Odio al imperio”, canten un tema anomenat “Agustín Rueda”.
També, als deu anys de l’assassinat, en un moment en què algun periodista s’atrevia a obrir la boca sobre alguna cosa que no fos dictada, Rosa Montero escrivia el 16 de Gener de 1988 en El País: “…Así, con la perspectiva pudridora del tiempo transcurrido, el tormento de Rueda se ha convertido en un espejo horripilante de este país, con directores que no dirigen, médicos que no medican y funcionarios que no funcionan. Y todos ellos aplicando su poco de muerte al cuerpo lacerado de Agustín.
… Eduardo Cantos, el ex director de la cárcel, declaró haber estado presente aquel día en el interrogatorio de dos de los reclusos. De dos de los apaleados como Rueda. Y explicó que no se entero de que les estuvieran pegando porque se encontraba de espaldas y hablando por teléfono. Eso dijo Eduardo Cantos con toda impavidez y sin que le temblara la grasienta papada. Qué apasionante llamada debía de estar realizando, qué espaldas tan impenetrables y graníticas, para que allí, en el morrillo de su corpachón, se estrellaran y perdieran los quejidos, los insultos, los alaridos, el redoble seco de los golpes. Así están todos, sordos y ciegos. Y a su paso van dejando un reguero de sangre.
…Durante una larguísima década todos nosotros nos hemos convertido en Eduardo Cantos. Magistrados que no magistran, políticos que no ejercen su labor política, ciudadanos que no exigimos lo que debemos exigir, toda una sociedad de sordomudos. A qué teléfonos habremos estado llamando mientras Agustín Rueda moría una y otra vez en el olvido”.
Els crims d’Estat prou demostrats anteriors a 1977 van quedar impunes mitjançant la “Llei d’amnistia”, i els posteriors mitjançant unes lectures interessades del codi penal per part dels magistrats, i quan l’escàndol ha estat prou gran com en el cas d’Agustín Rueda, la mà salvadora del ministre de torn ha cobert amb un espès vel els crims i sense pudor ha recorregut als indults o qualsevol altre artefacte per a arraulir als seus pupils. Pupils d’extrema dreta clar.
Els perillosos i llocs en el punt de mira són aquells que no se sotmeten ni s’agenollen davant tant de desvergonyiment.
Josep Cónsola
Març 2021
