El 30 de novembre de 2013, el capdavanter reaccionari Carlos Alberto Montaner, acusat de terrorista i membre de la CIA pel Govern de Cuba, però guardonat a España amb el Premi a la Tolerància 2007 atorgat per la Comunidad de Madrid, i amb el Premi Juan de Mariana en defensa de la llibertat 2010, donava una conferència en la Societat Iteramericana de Premsa de Miami amb el nom de “Psicopatologia dels censors” en la qual arremetia, com és el seu costum i ofici contra els governants “narcisistes autoritaris” de Cuba, Bolivia, Nicaragua, Veneçuela, República Popular de Corea i la Xina. (1)
En la resta del “món lliure”, segons Montaner, no hi ha problema de censura.
Com si fos un bumerang, el discurs al·ludit encaixa perfectament amb el comportament de les elits mundials econòmiques, polítiques i científiques, així com els governants al seu servei en el discurs pandèmic i vacunofilic impost des de març de 2020.
Es pregunta Montaner “Per què aquests governants dediquen enormes recursos a la innoble tasca d’edificar societats corals que repeteixin mecànicament el discurs oficial, i a fi d’aconseguir aquesta estranya conducta dels espantats ciutadans, convertits en súbdits obedients, estan disposats a crear estats policíacs dedicats a vigilar i confirmar que tots subscriguin les mateixes idees i a castigar els que es desviïn del guió obligatori?”
I nosaltres podem preguntar: No és aquesta “innoble tasca” la que estan posant en pràctica els governs, com el nostre, en la construcció de les societats pandèmiques distòpiques en les quals estem immersos?
Contínua Montaner dient: “Els narcisistes autoritaris no són adults madurs, sinó personalitats psicopàtiques, fonamentalment intolerants que, per diverses raons difícils de precisar, no van desenvolupar adequadament les seves zones emotives. Necessiten l’aplaudiment. Necessiten controlar. Necessiten infondre paüra. Necessiten governar per sempre. … El narcisista necessita que ho adorin. Viu per a això. La seva autoestima s’alimenta insaciablement de l’homenatge que li rendeixen. La funció dels altres mortals és confirmar-li constantment l’immens talent que posseeix, la infal·libilitat dels seus judicis i la generositat sense límit de les seves intencions.”
I aquesta no és la fotografia d’Evo Morales, ni de Daniel Ortega, ni de Nicolás Maduro, ni de Miguel Díaz Canel, ni de Kim Jong Un, sinó que és la fotografia perfecta de personatges com John Rockefeller, George Soros, Warren Bufet, Bill Gates, i altres per l’estil en l’àmbit mundial.
Al costat d’ells, personatges com Brad Connet, Chris Elias, Timothy Grant Evans, George Fu Gao, Avril Haines, Jane Halton, Mattew Harrington, Martin Knuchel, Eduardo Martínez, Stephen Redd, Hasti Taghi, Adrian Thomas, Renten Thiru, Sofia Borges, Latoya Abbott, portaveus de les grans corporacions, universitats i entitats financeres (2) que van dissenyar en el EVENT 201 de 18 d’octubre de 2019, organitzat per la Fundació Gates, el Foro Económico Mundial i la Universitat Johns Hopkins, la suposada pandèmia imposada, manu militari, al cap de cinc mesos.
Acaba Montaner la seva al·locució amb aquestes paraules: “Potser una de les fórmules per a protegir-nos de la censura sigui identificar als narcisistes autoritaris abans que arribin a posicions en les quals poden fer-nos mal”.
Tal vegada a hores d’ara ja podem identificar a alguns d’ells com Jack Patrick Dorsey (Twitter), Mark Zuckerberg (Faceboock), Sundar Pichai (Google), Bill Gates (Microsoft), com a exponents de la moderna inquisició amb atributs de censors mundials de les opinions discordants amb el discurs hegemònic. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull a la recent pàgina oficial de Twitter (3) (4) d’1 de març de 2021. O l’eliminació de comptes de Faceboock, o el bloqueig que estan patint moltes webs crítiques amb el sistema de domini global per part de Google.
Una part d’aquests narcisistes autoritaris al fet que al·ludia Montaner han creat una associació que determinarà l’autenticitat de continguts en Internet. Aldous Huxley ha de fer salts d’alegria en la seva tomba en veure materialitzada la seva visió d’Un Món Feliç mitjançant la creació d’un “Ministeri de la Veritat Mundial”.
La notícia, publicada en la web de Microsoft el 22 de febrer de 2021 diu així: “Un grup d’influents empreses tecnològiques i de mitjans de comunicació s’ha associat per a formar la Coalició per a la Procedència i Autenticitat dels Continguts (C2PA), un projecte de la Fundació de Desenvolupament Conjunt creat per a fer front a la prevalença de la desinformació… La col·laboració amb els fabricants de xips, les organitzacions de notícies i les empreses de programari i plataformes és fonamental per a facilitar una norma de procedència… La formació de la C2PA reuneix els membres fundadors de la Iniciativa d’Autenticitat de Continguts (CAI), liderada per Adobe, i del Projecte Origin, dirigit per Microsoft i la BBC, unificant les especificacions tècniques en una sola entitat. La CAI està construint un sistema per a proporcionar la procedència i la història dels mitjans digitals… El Projecte Origin té les seves arrels en la producció i distribució de notícies”. (5)
Si en l’àmbit mundial, com ja està aplicant Twitter, s’estableix definitivament aquest “Superministeri de l’Autenticitat”, la pregunta que ha de realitzar-se a continuació és: En quin lloc de l’inframón queden les legislacions nacionals que suposadament emparen la llibertat d’expressió?
Una extensa anàlisi sobre l’article 20 de la Constitució Espanyola sobre la llibertat d’expressió realitzat per María Jesús García Morales, professora Titular de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona titulat “La prohibició de la censura en l’era digital”, (6) realitza una sèrie de consideracions que a la llum del que estem vivint, val la pena reflexionar sobre una pregunta que es fa: “La Constitució espanyola de 1978 recull la prohibició de censura en el seu article 20.2. Però, pot una figura que sorgeix en el segle XVIII fer front a les amenaces que plantegen les noves tecnologies? La prohibició constitucional de censura s’ha convertit en una relíquia jurídica?”
Aquest Article 20 afirma que es reconeixen i protegeixen els drets a) a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció, i l’apartat 2 del citat article diu: L’exercici d’aquests drets no pot restringir-se mitjançant cap mena de censura prèvia.
Al llarg de les seves consideracions, María Jesús García, fa referència a la Sentència del Tribunal Suprem (STC 52/1983) que defineix el concepte de censura com: «qualsevol mesura limitativa de l’elaboració o difusió d’una obra de l’esperit, especialment en fer-la dependre del previ examen oficial del seu contingut”. A més, va afegir una clàusula de salvaguarda per a incloure dins de la prohibició qualsevol tipus de censura, és a dir: «tots els tipus imaginables de censura prèvia, fins i tot els més febles i subtils, que […] tinguin per efecte no ja l’impediment o prohibició, sinó la simple restricció dels drets del seu article 20.1″.
I, la sentència del Tribunal Constitucional (187/1999) al·ludeix a: «qualsevol mesura limitativa de l’elaboració o difusió d’una obra de l’esperit que consisteixi en el sotmetiment a un previ examen per un poder públic del contingut de la mateixa la finalitat de la qual sigui la d’enjudiciar l’obra en qüestió conformement a uns valors abstractes i restrictius de la llibertat, de manera tal que s’atorgui el “placet” a la publicació de l’obra que s’acomodi a ells segons el parer del censor i se li negui en cas contrari»
L’autora es pregunta que si la censura vedada per la Constitució és una mesura externa, condueix a la següent pregunta: qui ha de ser el censor? Ja que la Constitució res diu sobre el destinatari de la prohibició de censura. El Tribunal Constitucional s’ha referit a la censura duta a terme per poders públics.
Continua María Jesús García: “Respecte als controls duts a terme per privats, el Tribunal Constitucional ha rebutjat que deguin qualificar-se com a censura determinats controls de continguts exercicis per particulars… i, singularment, el dret de veto del director i editor d’un mitjà de comunicació amb l’argument que, en ser responsables del publicat, tenen també un dret de limitar i controlar aquesta informació… La prohibició de censura s’ha dirigit a l’Estat, de nou, per raons històriques. No obstant això, els privats han passat a tenir uns poders de supervisió del flux de comunicació molt superior a l’activitat censora de qualsevol Estat… Els avanços tecnològics demostren que l’essència de la censura ha estat sempre una determinada manera de controlar continguts, el control sistemàtic i general d’opinions i informacions, perquè aquest tipus de supervisió és susceptible d’escanyar el procés de comunicació. Amb internet s’obren nous interrogants sobre el risc de paralitzar el flux de comunicació, especialment mitjançant sistemes de filtratge que permeten un control de totes les comunicacions electròniques… Són molts els interrogants sobre l’amenaça real de censura en internet, però no pot descartar-se la seva aparició amb nous rostres. La censura potser encara no és cosa del passat.”
Aquesta és una faceta més de l’anomenada globalització que a poc a poc ha anat buidant de contingut les legislacions nacionals tant en matèria jurídica, com a econòmica i política que en el cas europeu s’ha subordinat als dictats de la Comissió Europea, això sí amb un muntatge teatral de pantomima com és el Parlament Europeu, un immens abeurador per a 750 boques i butxaques les remuneracions de les quals per a l’inservible serien suficients per a proveir d’aigua potable a la població mundial que manca d’ella.
Però aquesta Comissió Europea, al seu torn, està subordinada als dictats superiors, siguin del Fons Monetari Internacional o dels grups de pressió, financers, industrials i mediàtics internacionals que configuren l’autèntic Poder.
Com a resum, les denominades lleis, constitucions, decrets i altres menudeses, són lletra morta, ja que feta la llei, feta la trampa. I si no espavilem estarem completament sotmesos a un grapat de narcisistes autoritaris que no són una altra cosa que els enemics públics número 1 de la humanitat.
Josep Cónsola
Març 2021
REFERÈNCIES
(2) (https://www.centerforhealthsecurity.org/event201/players/)
(3) (https://help.twitter.com/en/rules-and-policies/medical-misinformation-policy)
(4) https://blog.twitter.com/en_us/topics/company/2021/updates-to-our-work-on-covid-19-vaccine-misinformation.html) (5) (https://news.microsoft.com/2021/02/22/technology-and-media-entities-join-forces-to-create-standards-group-aimed-at-building-trust-in-online-content/) (6) (http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:TeoriayRealidadConstitucional-2013-31-6030&dsID=Documento.pdf)
