Ens trobem davant l’amenaça d’un nou Pacte Social, “típical spanish”. Un més dels molts que s’han anat coent al llarg del període que va des de dos anys després de la mort de Franco. Pactes Socials que no s’assemblaven gens als antics. En el passat, els defensors d’aquests pactes, els reformistes sindicals, havien d’aguantar les crítiques del sindicalisme revolucionari recolzant-se en els partits socialdemòcrates, que els insultaven cridant-los “socialtraïdors”, perquè entenien que enganyaven als treballadors i treballadores amb unes superficials millores, desviant-los de la lluita per l’emancipació de la classe obrera.
A partir dels Pactes de la Moncloa (1977), en aquest cas embadurnats pels partits polítics, des de la dreta de Fraga Iribarne, fins a l’esquerra del senyor Carrillo del PCE, els sindicats es converteixen en els principals protagonistes de la traïció de la classe obrera. No només deixen d’escriure’s lleis que puguin anar a favor d’ells, sinó que totes les que es van aprovant hi van en contra.
L’inconvenient d’accedir a una democràcia no conquerida, una democràcia producte de la mort d’un cudillo que va conservar sempre tot el poder entre les seves mans, no tenia perquè comportar que potents organitzacions de quadres com eren el PCE i el PSUC, s’agenollessin, es maquillessin i reconeguessin la monarquia, la bandera, el suport a la indivisió d’Espanya, i sobretot, el compromís de domesticar als seus nois de CCOO.
Així doncs, al 81, CCOO “passa per l’aro” i s’incorpora a signar el seu primer Pacte Antisocial, que és com alguns el definim en evidenciar les perjudicials variants que he assenyalat. UGT, ja els portava avantatge: Adolfo Suárez i Nicolás Redondo segellaven l’anomenat ABI (Acord Bàsic Interconfederal) el 1979 en què s’imposaven els enunciats per l’Estatut que anomenàvem “Contra els Treballadors”. Immediatament, el 1980, els mateixos protagonistes tornaven a signar un altre pacte.
Després del fallit cop d’estat del 23-F, patint l’assetjament de la direcció del PCE, CCOO es sotmet a ser un sindicat responsable, segons la definició concreta que li imprimeix Santiago Carrillo, desitjós i angoixat, entre altres coses, per sacsejar-se de damunt la cara de Paracuellos que l’extrema dreta s’obstina en ajustar-li. Ah! Si és que, cinc mesos més tard del “fracassat cop”, Marcelino Camacho, secretari general de CCOO, pressionat també pels dirigents carrillistes del sindicat, es veu obligat a signar l’Acuerdo Nacional de Empleo. Ja veuen vostès; un cop d’estat fracassat però exitós alhora.
A partir d’aquí, el sindicalisme de resistència, d’acció directa, de transformació social que definia el seu caràcter sociopolític, emprendria la ruta d’un declivi fins a arribar a l’escandalosa degeneració sindical en què es troba avui.
La veritat és que aquest declivi, conseqüència anterior de l’invent de l’eurocomunisme, es podia haver frenat en un moment determinat. No obstant això, els errors comesos van fer fracassar de nou aquesta possibilitat. M’estic referint a les inevitables i necessàries escissions que es van produir al si del PSUC i del PCE el 1982, d’on van sorgir el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC) i el PCPE a nivell de l’Estat Espanyol. Gràcies a aquestes escissions, CCOO es va veure en l’obligació de mantenir certes posicions, fins al punt d’haver de convocar la primera vaga general, el juny del 85, contra la llei de pensions. Una vaga que va tenir enfront, no només el Govern i la patronal, sinó també la UGT.
Després d’aquesta vaga, el sindicalisme de classe es va diluint. A poc a poc va anar derivant en una pràctica interclassista i corrupta fins a fer-lo irreconeixible. D’aquest fet en van tenir gran culpa els aparells de direcció de les escissions que es van produir al 82. Aquests dirigents van demostrar una nefasta incapacitat d’anàlisi (marxista), que es va començar a manifestar quan no van ser capaces de comprendre la necessitat de constituir una alternativa sindical, dedicant-se a apartar sindicalistes opositors, i substituint-los per bocamolls tal com va passar a la federació del metall de Catalunya. També es van modificar les normes d’elecció de delegats al segon Congrés de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, per poder guanyar-lo. Tot un procés de paranys i de pocassoltades, on López Bulla, secretari general de la CONC, ni tan sols s’immutà quan a determinat dirigent polític del PCC l’amenaçà amb trencar el sindicat en mil pedaços: “ho prefereixo abans que pugui caure en mans dels teus amics”.
D’haver-se organitzat, en aquells moments oportuns, una alternativa sindical, a més de que avui es mantindria amb més força el seu caràcter de classe, CCOO i UGT no haguessin pogut fer tant mal als treballadors i treballadores.
*José Estrada està afiliat a CoBas
