Al segle 19, el món de les classes socials era encara simple i transparent. Entre la classe dels capitalistes, és a dir, dels propietaris privats dels mitjans de producció social, i la classe dels treballadors assalariats, que no posseeixen res més que la seva força de treball, es trobava la classe dels anomenats petitburgesos. Aquesta antiga classe mitjana es destacava per posseir petits mitjans de producció (oficines, tendes etc.) en els quals emprava principalment la seva pròpia força de treball i la de la seva família per vendre els seus propis productes al mercat. L’expectativa dels marxistes ortodoxos era que aquests “petitburgesos” anirien desapareixent a poc a poc a causa de la competència de les grans empreses capitalistes, fins que la societat quedés polaritzada a les seves dues classes principals, la burgesia i el proletariat.
“Ni carn ni peix”
Però ja al començament del segle 20 va haver-hi en la socialdemocràcia alemanya el cèlebre debat entre Bernstein i Kautsky sobre la “nova classe mitjana”. En ell es referien a determinades funcions tècniques, econòmiques i intel·lectuals que havien resultat del procés de socialització capitalista (administració, enginyeria, formació, educació, sistema de salut, sistema de comunicació, esfera pública mediàtica, institucions de recerca etc.) de la qual va sorgir una nova categoria social, que, segons el vell esquema, no era “ni carn ni peix”.
No es tractava de capitalistes, perquè no representaven cap gran capital monetari; tampoc es tractava de petitburgesos clàssics, perquè no posseïen els mitjans propis de producció i en gran part estava formada per assalariats o autònoms merament formals; no obstant això tampoc es tractava de proletaris, perquè no eren emprats com a “productors directes” sinó com a funcionaris del desenvolupament capitalista de les forces productives en tots els àmbits de la vida.
Certament ja va haver-hi al segle 19, professors i altres funcionaris públics així com aquells funcionaris de l’economia empresarial que Marx designés com a “oficials i suboficials”. Però numèricament aquestes categories socials pesaven tan poc que mal podien ser pròpiament “classes”. Solament va ser amb els nous requisits del capitalisme en segle 20 que les funcions corresponents es van tornar de masses, a punt de constituir una nova classe mitjana.
Al debat marxista lligat al començament d’aquesta evolució, Kautsky va situar les noves capes mitjanes en l’antic esquema, incloent-les d’alguna manera en el proletariat, mentre que Bernstein va voler veure en aquest fenomen social una estabilització del capitalisme, que possibilitaria una política reformista moderada. Al principi, Bernstein va semblar tenir raó per un llarg temps. La nova classe mitjana es va revelar cada vegada més clarament com una categoria social diferent de la classe treballadora tradicional, no solament segons el contingut i l’àmbit local de les seves activitats, sinó també en l’aspecte econòmic.
Barbara Ehrenreich esmenta com a criteri el fet que per a aquestes persones el seu “status social es basa abans en la formació que en la possessió de capital o d’altres valors materials”. Com la seva formació requereix un temps llarg, fins als 30 anys o més enllà, i devora grans recursos, la qualificació superior eleva el valor de la força de treball. Va ser en aquest context que es va originar un concepte nou: el de “capital humà”.
Enginyers emprats, especialistes de màrqueting, planificadors de recursos humans, metges autònoms, terapeutes, advocats, professors pagats per l’Estat, científics i assistents socials “són”, sota un determinat aspecte, el capital d’una doble forma. D’un costat, es relacionen estratègicament amb el treball d’altres persones per mitjà de la seva qualificació, dirigint i organitzant en el sentit de la valorització del capital; d’un altre, es relacionen en part (sobretot en qualitat d’autònoms o de funcionaris directors) amb la seva pròpia qualificació i, d’aquesta manera, amb ells mateixos en forma de “capital humà”, com un capitalista en el sentit de la “autovalorització”.
La nova classe mitjana no representa el capital en el terreny dels mitjans de producció de materials externs o dels diners, ho fa en el plànol de la qualificació organitzadora lligada als processos de valorització, en un alt nivell d’aplicació de ciència i tecnologia.
Maig de 68
En el curs del segle 20, es van formar nombroses noves funcions d’aquesta espècie i la nova classe mitjana va augmentar cada vegada més. Després de la Segona Guerra Mundial, va portar juntament amb les noves formes de producció fordista i les indústries de l’oci, un avanç complementari que anava en aquesta direcció; era perceptible que en la majoria dels països l’àrea dels estudiants augmentés de generació en generació. El moviment estudiantil mundial de 1968 va mostrar el significat madur d’aquest sector social; no obstant això va ser també una primera senyal de la crisi. Si fins llavors la constitució de la nova classe mitjana tenia estabilitzat de fet el capitalisme en el sentit de Bernstein i estava lligada a reformes progressistes, ara començava un procés de desestabilització.
Certament la nova desocupació estructural en massa, en la seqüència de la tercera revolució industrial i de la globalització del capital, va afectar d’entrada principalment als productors industrials directes. Però ja estava escrit que tampoc la nova classe mitjana se salvaria.
L’ascens d’aquesta classe va acompanyar en molts aspectes l’expansió de les infraestructures públiques, del sistema de formació i de la burocràcia de l’Estat social. La crisi de la valorització industrial real va portar a una crisi financera de l’Estat cada vegada més profunda. De sobte, molts dominis que abans eren considerats conquestes imperioses van començar a aparèixer com un luxe innecessari i un pes mort.
Jornalers intel·lectuals
Es va propagar el concepte de “Estat antisocial”; les assignacions per a formació i cultura, per al sistema de salut i nombroses altres institucions públiques van ser tallades; s’iniciava la demolició de l’Estat social. També en les grans empreses sectors sencers d’activitat qualificada van ser víctimes de la racionalització. Donat l’enfonsament de la nova economia, fins les mateixes qualificacions de molts especialistes “high-tech” es van veure desvaloritzades. Avui ja no es pot ignorar que l’ascensió de la nova classe mitjana no tenia una base capitalista autònoma; per contra, depenia de la redistribució social de la plusvàlua provinent dels sectors industrials.
El resultat no és solament una desocupació creixent d’acadèmics. La privatització i la terciarització desvaloritzen el “capital humà” de les qualificacions.
Jornalers intel·lectuals, treballadors barats i empresaris de misèria com els free-lance en els mitjans de comunicació, universitats privades, despatxos d’advocats o clíniques privades no són ja excepcions, sinó la regla. Malgrat això, al cap i a fi tampoc Kautsky va tenir raó. Doncs la nova classe mitjana va decaure, és veritat, però no per convertir-se en el proletariat industrial clàssic dels productors directes, convertits en una minoria que va desapareixent de mica en mica. De forma paradoxal, la “proletarització” de les capes qualificades està lligada a una “des-proletarització” de la producció.
Persones atomitzades
D’altra banda la desvaloració de les qualificacions corre parella amb una expansió objectiva del concepte de “capital humà”. A l’inrevés de la decadència de la nova classe mitjana, es realitza en certa manera un inèdit “petitaburgessament” general de la societat, quan els recursos industrials apareixen com megaestructures anònimes.
El “mitjà de producció independent” es deteriora fins a arribar a la pell dels individus: tots es converteixen en el seu propi “capital humà”, encara que sigui simplement el cos nu. Sorgeix una relació immediata entre les persones atomitzades i l’economia del valor, que es limita a reproduir-se de manera simulada, per mitjà de dèficits i bombolles financeres.
Quant majors es tornen les diferències entre el pobre i el ric, més desapareixen les diferències estructurals de les classes en l’estructuració del capitalisme. Per això no té el més mínim sentit que els ideòlegs de la classe mitjana en caiguda vulguin reclamar per a si la vella “lluita de classe del proletariat”, no existent ja. L’emancipació social requereix avui dia la superació de la forma social comuna a tots.
A l’interior del sistema productor de mercaderies, solament existeix la diferència quantitativa de la riquesa abstracta que, si existencialment afecta la qüestió de la supervivència, no obstant això roman estèril en termes d’emancipació. Un Bill Gates és tan petitburgès com un empresari de la misèria, tots dos tenen la mateixa actitud envers el món i utilitzen les mateixes frases. Amb aquestes frases sobre el mercat universal i la “autovalorització” en la punta de la llengua, tots dos travessen solemnement, junts, la porta cap a la barbàrie.
(Traducció del portuguès de l’article de Robert Kurz. Folha de São Paulo, 19 de Setembre 2004)
