Les consideracions que faré a continuació, estan emmarcades dins el conjunt d’articles que vaig escriure durant l’any 2020 arran de la declaració de pandèmia mundial per part de la Organització Mundial de la Salut. Data a recordar: 11 de Març de 2020, com un punt d’inflexió en la política mundial. Inflexió que ha trastocat tot tipus de relacions socials, econòmiques, polítiques i culturals a tot el món.
Si el 7 de Novembre de 1917 va representar un punt d’inflexió històric que va fer trontollar el món (“Els deu dies que van fer escruixir el món”, va escriure John Reed), l’onze de Març de 2020, en un gir de 180 graus, va significar un moment culminant del terror capitalista, el qual ja havia realitzat una prova similar l’any 1980 amb el que llavors va nomenar Síndrome d’immunodeficiència Adquirida (SIDA) atribuïda a un suposat virus: el Virus d’immunodeficiència Humana (VIH), el culpable del qual deien que era el “mico verd” d’Àfrica. De la mateixa manera que ara el culpable és un altre animalet: el “ratpenat” xinès.
Des de l’any 1969 (1 d’Octubre) es va acceptar la comercialització d’un potent antibiòtic de nova generació; el compost per Sulfametoxazol i Trimetoprima (SEPTRIN), de la multinacional GLAXO. (A)
Els efectes adversos d’aquest composat químic son: hiperpotassèmia (nivell elevat de potassi). També candidiasis, mal de cap, nàusees, diarrea i erupcions cutànies. Però a més s’han associat un conjunt enorme d’efectes secundaris d’afectació de la medul·la òssia i les cèl·lules que aquí es produeixen com a leucopènia, trombocitopenia, agranulocitosi, anèmia de diversos tipus (megaloblàstica, aplàsica o hemolítica), metahemoglobinèmia (incapacitat de l’hemoglobina per a transportar l’oxigen), porpra (taques vermelloses en la pell),… També s’ha associat a l’anomenada malaltia del sèrum que és una reacció d’hipersensibilitat semblant a una al·lèrgia i amb anafilaxi en persones predisposades. Miocarditis, angioedema, vasculitis al·lèrgica, periarteritis nodosa o lupus eritematós sistèmic, hipoglucèmia, hiponatrèmia, falta d’apetit, així com depressió, al·lucinacions, meningitis asèptica, convulsions, neuritis perifèrica, atàxia, vertigen, acúfens, marejos, tos, dificultat per a respirar, infiltrats pulmonars, glossitis i estomatitis, colitis pseudomembranosa o pancreatitis. Trastorns hepatobiliars i produeix fotosensibilitat amb dermatitis exfoliativa, erupció fixa medicamentosa que pot arribar a un eritema multiforme.
Per les dades disponibles, sembla que el primer focus d’aquesta síndrome va sorgir a la ciutat de Sant Francisco a Estats Units, entre el col·lectiu d’homosexuals, molt nombrós en aquesta ciutat. Per les dades recollides, aquest col·lectiu era molt propens al consum de drogues al mateix temps que la ingesta continuada des de feia anys de SEPTRIN com a “profilaxi” davant de malalties de transmissió sexual.
Les primeres fotografies de suposats emmalaltits pel SIDA, que van omplir els mitjans de comunicació, eren de persones drogoaddictes i/o homosexuals amb el Sarcoma de Kaposi, una malaltia cancerosa de la pell que omple de nafres el teixit cutani. Ací rau un dels primers interrogants sobre la relació dels efectes secundaris del sulfametoxazol i trimetoprima esmentats abans sobre el teixit cutani i altres afeccions amb la nomenada “síndrome”, és a dir un conjunt de símptomes.
La operació posterior va ser “inventar” en 1985 un test nomenat ELISA per determinar si una persona estava “infectada” per un anònim virus que ningú havia aïllat. Milions, mils de milions de tests i autotests van inundar el món sencer, i el pànic es va convertir en una “normalitat”. Però la operació no estava closa. A continuació una gran operació creada pels lobbys farmacèutics va aconseguir que “científics” al servei dels mateixos fessin de caixa de ressonància d’un producte que deien “salvaria la humanitat”: es tractava d’un antirretroviral, el AZT (Azidothymidine) que era comercialitzat anys enrere pel laboratori SIGMA i que a un costat de la capsa i amb el dibuix d’una calavera, indicava “TÒXIC: Tòxic per inhalació, en contacte amb la pell o empassant-ho. Òrgans objectiu: sang, medul·la òssia. Si se sent malament, busqui consell mèdic (mostri l’etiqueta on sigui possible). Usi roba protectora adequada”. I a sota: “Només per a ús en laboratori. No com a medicament o altres usos”. (1977). (B)
I així, en 1987 al costat d’un altra test, el Western Blot, la FDA i els CDC nord-americans I al seu costat els altres de tot el món van aprovar la prescripció de AZT, amb el nom de Retrovir, per aquelles persones que havien resultat “positives” en els tests. I al cap de poc temps va donar-se la paradoxa que augmentava la mortalitat. Mortalitat deguda a 36 patologies, però amb les ordres dels “experts” que si qualsevol persona moria havent estat etiquetada com a “positiva” en els tests, a nivell estadístic era catalogada de “morta a causa del virus VIH”. Des de les hores es van comptabilitzant milions de “casos” a tot el món, es van generant milers de milions de beneficis, i encara es hora que hagin aïllat el famós virus, desprès de quaranta anys. I que les xifres que remenen les corporacions que es fan milionàries amb aquest tema, parlen de 35 a 40 milions d’infectats i més de quatre milions de morts.
El microbiòleg francès Luc Montaigner, jove aleshores, i enlluernat pels elogis de la “comunitat científica” francesa i europea va dir haver “descobert el VIH i li va valdre el Premi Nobel. Desprès de molts anys, en la actualitat, El mateix Luc Montaigner es desdiu i afirma que mai va poder aïllar el virus i denuncia tor l’entramat al voltant del SIDA. I la mateixa “comunitat científica” que el va enlairar els anys 80, ara diu que està boig, doncs fa un paral·lelisme crític entre la campanya del SIDA amb l’actual campanya del COVID.
En un article de 1989 a la revista SPIN, (C) la periodista d’investigació Celia Farber va entrevistar científics que afirmaven que el AZT , el primer medicament antirretroviral aprovat per al tractament del VIH, havia estat impulsat precipitadament a través del procés d’aprovació de l’Administració de Drogues i Aliments dels Estats Units a causa de pressions polítiques. Deia que havia de “donar veu” a la petita minoria de científics en aquest moment que afirmaven que el AZT era perillós. Farber va publicar un altre article sobre aquest tema el 2006 que criticava l’ètica de la indústria dels medicaments antiretrovirals. (D)
Uns extractes de les entrevistes de 1989: “El 17 d’agost de 1989, els periòdics de tota (Nord) Amèrica publicaven en titulars sensacionalistes que el AZT havia demostrat ser eficaç en portadors d’anticossos del VIH, en pacients asimptomàtics i de ARC (Complex de símptoma relacionat amb la SIDA) en els primers estadis. A pesar que un dels principals interessos del consell FDA era que s’utilitzés exclusivament en casos de persones críticament malaltes de SIDA, a causa de l’extrema toxicitat del fàrmac. El Doctor Anthony Fauci, director dels Instituts Nacionals de la Salut (NIH), estava ara pressionant per a estendre el radi de les prescripcions.
… El mateix dia, 17 d’agost de 1989 el govern anuncia que 1,4 milions de nord-americans seropositius sans podran «beneficiar-se» del AZT, fins i tot els que no mostrin símptomes de la malaltia. Nous estudis havien «provat» que el AZT era eficaç a l’hora de frenar la progressió de la SIDA en casos asimptomàtics. El Doctor Fauci, líder de la NAIAD, va anunciar orgullosament un experiment que es realitzava des de feia «dos anys» el qual havia «mostrat clarament» que la primerenca intervenció mantenia la SIDA a ratlla.
… «El govern està donant a conèixer fets científics abans que aquests estat examinats!. És el mai vist». Això és increïble, diu el Doctor Joseph Sonnabend, (E) un dels pioners en l’atenció a malalts de SIDA, amb una veu tenyida de desesperació. Ja no sé què fer. Cada dia haig d’enfrontar-me amb una consulta plena de gent demanant-me AZT. Estic terroritzat. Com a metge responsable no sé què fer. El primer estudi va ser ridícul. ÉS obvi que Margaret Fischl, (professora de medicina de la Universitat de Miami) la persona que ha realitzat els dos estudis, no té ni la més vaga idea sobre experiments clínics. No em fio d’ella. Ni dels altres. Senzillament, no són prou competents. Hem estat presos com a ostatges per científics de segona classe. «Prendre la decisió de dir-li a la gent -Si ets seropostiu i tens menys de 500 cèl·lules T-4, comença a prendre AZT- és alguna cosa de molta transcendència. «Em sento avergonyit dels meus col·legues», es lamenta Sonnabend. «Estic sufocat. Aquesta és una ciència de pacotilla. Sembla mentida que ningú protesti. Maleïts covards. El joc es diu – protegeix la teva subvenció, no obris la boca-. Es tracta de diners… el pretext per a seguir la línia i no ser crítics, quan és obvi que hi ha forces polítiques i econòmiques dirigint tot això».
… Quan Peter Duesberg va escoltar les notícies, es va sorprendre especialment de la reacció del president del Gai Men’s Health Crisi, Richard Dunne, qui va dir que ara la GMHC urgia a «tothom a fer-se proves» i, per descomptat, tots aquells que donessin positiu «havien de començar el tractament amb AZT». «Aquesta gent s’està precipitant a les cambres de gas», diu Duesberg. «Que feliç s’hauria sentit Himmler si els jueus haguessin cooperat així».
En aquella operació d’enginyeria social, trobem a un funest personatge: Anthony Fauci, el corrupte i vil servidor de les multinacionals químic-farmacèutiques, el mateix que actualment és el paladí de l’extensió del terror pandèmic i banderer de les inoculacions vacunals experimentals. Si en els anys 80 va ser un emissari de la mort per a milers de persones, Què no serà ara amb els mateixos discursos i interessos?
Aquella operació d’enginyeria social, sota el mantell i col·laboració científica – sanitària, va anar paradella a un gran canvi de patró tecnològic amb la incorporació massiva dels microprocessadors en tota la estructura industrial i de serveis. Per portar-ho a terme, davant una resistència social a un empitjorament de les condicions de treball i milions d’acomiadaments a tot el món, com mesura profilàctica de prevenció de possibles aldarulls, es va instrumentar, amb anterioritat, una campanya de terror (en alguns cassos físic i en altres mediàtic) que va agrupar aspectes sanitaris, culturals, polítics i econòmics que van donar el seu fruit a 1979 en les eleccions britàniques amb la elecció del programa nomenat neoliberal del Partit Conservador Britànic i portat a terme per la seva representant Margaret Tatcher.
Una prova pilot, en la perifèria del sistema havia tingut lloc a Xile des de 1973, on per mitjà d’un cop d’estat militar, en un país “occidentalitzat” d’Amèrica Llatina es van imposar les receptes econòmiques que tenien de ser paral·leles al canvi de patró tecnològic, però que a “Occident” no podien imposar-se de la mateixa forma perquè calia mantenir una aparent democràcia.
A 1981, aquest programa neoliberal va ser assumit per la societat d’Estat Units donant el triomf electoral al programa del Partit Republicà portant a la presidència del país al mediocre actor de cinema Ronald Reagan, mentre al davant de l’ONU, com a Secretari General hi havia un ex-nazi: Kurt Waldheim, que havia estat membre de la Abwehr, la contraintel·ligència militar alemanya i corresponsable de crims de guerra durant la ocupació de Iugoslàvia. (F)
Però aquest procés no va donar-se solament en l’àrea capitalista, sinó que va impregnar el nomenat “bloc socialista” que va tenir el seu punt d’inflexió cinc anys desprès, el 25 de Febrer de 1986 en el XXVII Congrés del PCUS, en el qual es va apunyalar de mort l’experiment socialista iniciat a 1917 i molt afeblit des de 1956.
La relació entre la “ciència”, els “experts”, els “consells d’administració” de les grans corporacions, el delit de “control social” per part dels governs, acompanyat per l’entramat militar, formen un tot indestriable en un context mundial en el que es concentren en poques mans l’administració global del capital: Fonts d’inversió, industria química, farmacèutica, militar, conglomerats de mitjans de comunicació…, context en el qual els governs, despullats de poder de decisió, tan sols els hi queda el recurs de la repressió vers aquells que posen el tela de judici tot aquest entramat i s’oposaven a L’ESTAT DE LES COSES.
Desprès d’un cicle de quaranta anys, un cop haver desaparegut la URSS i renunciat a la perspectiva socialista trenta tres nacions amb un total de set cents trenta milions d’habitants (Armènia, Azerbaijan, Bielorrússia, Estònia, Geòrgia, Kazajistan, Kirguistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tajikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Iugoslàvia, Polònia, Bulgària, Albània, Romania, Hongria, República Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia, Mongòlia, Kamputxea, Afganistan, Iemen, República Democràtica del Congo, Angola, Moçambic, Somàlia, Etiòpia, Benin). I mantenint, formalment la denominació de “socialisme” en aquests moments a Xina, República Democràtica de Korea, Vietnam, Laos i Cuba. Tot i que els canvis constitucionals realitzats en aquests cinc països des de 1990 fins avui han incorporat conceptes, premisses, similars als que es van realitzar en 1975 en l’extinta URSS i posen un interrogant sobre la consistència del socialisme, ja que una part cada cop més gran de la seva economia rau en mans privades i les polítiques culturals cada cop més aferrissades a les modes del capitalisme occidental.
Les constitucions no són només un referent jurídic-formal, són per sobre de tot, un sostre politic-ideològic i un fenomen social objectiu. Les constitucions són una categoria classista i expressen, per consegüent, els interessos de la classe dominant, afermant la supremacia d’una classe sobre una altra; i com són una categoria classista expressen la correlació real de forces en la lluita de classes i constitueixen, en l’escenari de la creació jurídica una expressió d’aquesta lluita en un moment històric determinat i és per això que generalment responen a les relacions socials existents i consegüentment vertebren i consagren els sistemes. Per tot això, els canvis constitucionals que s’han anat produint gradualment en els països que encara mantenen l’apel·latiu socialista hem d’analitzar-los si entren o no en contradicció amb els pressupostos a llarg termini de la construcció d’una societat comunista, o per contra, es tracta d’involucions i/o retorns al sistema de lliure mercat amb unes certes garanties socials i alguns elements de redistribució de la renda. No gaire lluny de les propostes de la socialdemocràcia d’esquerres.
Unes preguntes difícils de contestar són: Que ha passat? Què ha fallat? Per què?. Doncs tots aquests canvis, renúncies,… s’han fet utilitzant el nom de Marx, Engels, Lenin, Mao, i manllevant un vocabulari ple de conceptes com ara “materialisme històric” “materialisme dialèctic” “socialisme científic”…, però que ha acceptat acríticament els paradigmes de la “modernitat”, mare ideològica del capitalisme. Entre ells el concepte de “ciència” i en consonància amb aquest, l’acceptació de definicions acords amb els interessos del capital mundial.
A mesura que la utilització de les xarxes de comunicació digitals s’han estès arreu, i en alguns moments poden tenir una influència en la coincidència de protestes en diversos àmbits, una preocupació viu en el cervell dels administradors del capital: El CONTROL i com fer-lo efectiu a nivell mundial per tal no tenir entrebancs en el nou canvi de patró tecnològic inserit en l’Agenda 2030 aprovada per les Nacions Unides, organisme representatiu no de tots els països del món, sinó de les grans corporacions mundials, siguin aquestes nord-americanes, europees o xineses.
Fa anys que la orientació política – cultural expressada pels guions cinematogràfics de les grans superproduccions (“Gattaca” o “Minority Report”) i les sèries novel·lades per adolescents (exemple pot ser “Els jocs de la fam” o “Battle Royal”) han anat dibuixant en el inconscient de centenars de milions d’espectadors i lectors un món futur distòpic en el qual cada gest, cada activitat, cada paraula de les persones podia ser controlada per mitjà de sistemes digitals a gran distància, els quals podien reconèixer la cara de qualsevol i a qualsevol lloc on es trobessin. I com a fons la sublimació i normalització individualista de la supervivència del més apte. Qualsevol pot convertir-se en el nostre mortal enemic!
Com comença aquest entrenament? En primer lloc maximitzant l’hedonisme i darwinisme, per vetllar per la “seguretat personal”, diuen. I així sense pressa però sense pausa, s’incorpora a la vida quotidiana el concepte CONTROL. Sistemes d’alarma domèstics amb videovigilància per evitar robatoris, diuen; càmeres als carrers, per fer-los més segurs, diuen; càmeres als bars, botigues, mercats, restaurants, trens, autobusos, centres de treball, centres d’estudi, centres de salut, centres d’oci, … Tot per la nostra seguretat.
Ser constantment espiat, es va convertint en una nova normalitat, doncs es produeix un canvi en el qual es trastoca el paper dels policies o voluntaris policials, que tenen com a funció espiar les persones però dins una limitació humana: no era possible posar un espia per a cada persona, ni un interventor a cada telèfon, o a cada missatge de text. Aquest problema queda resolt amb la utilització de robots programats amb algoritmes concrets i capacitat d’emmagatzematge de dades que escapa al cervell més fantasiós. Fins no fa gaire, el problema era la utilització d’aquestes dades ja que el gran volum de les mateixes feia necessari la parcel·lació per la seva utilització. Ara, aquest any hem pogut comprovar l’existència d’una unitat d’actuació a tots nivells: el mateix discurs, les mateixes actuacions, la censura de la dissidència, les mateixes fotografies, la mateixa repressió.
Tres eixos d’un discurs per sembrar el terror: Un més que discutible canvi climàtic. Un enemic mortal anomenat virus. I que qualsevol persona pot representar un perill pels demès. Per tant, per poder-nos salvar individualment cal acceptar un canvi en el patró tecnològic (la industria 4.0) que porta incorporada la previsió de control digital de la població mundial, que ens defensi d’un suposat virus i que ens allunyi de qualsevol projecte col·lectiu de transformació social.
Tot això entra en la lògica del capital i els seus servents, però el que esgarrifa es el fet de veure a comunistes, defensors a carta que val de les consignes, propostes i agressions del que hauria de ser el enemic a batre.
Insòlit va ser l’espectacle de veure els militars, no solament a Espanya, sinó a França, Alemanya, Itàlia, Gran Bretanya, arreu d’Europa, aparèixer en els mitjans de comunicació per realitzar proclames d’estat d’excepció, tocs de queda i controls als carrers i eixos viaris a l’estil de la proclama signada pel general Milans de Bosch el 23 de Febrer de 1981 a la ciutat de València amb els tancs al carrer. Deia així: “Artículo 5.º- Quedan prohibidas todas las actividades públicas y privadas de todos los partidos políticos, prohibiéndose igualmente las reuniones superiores a cuatro personas. Artículo 6.º- Se establece el Toque de Queda desde las veintiuna a las siete horas, pudiendo circular únicamente dos personas como máximo durante el citado plazo de tiempo por la vía pública y pernoctando todos los grupos familiares en sus respectivos domicilios. Artículo 7.º- Sólo podrán circular los vehículos y transportes públicos, así como los particulares debidamente autorizados. Permanecerán abiertas únicamente las Estaciones de Servicio y Suministro de Carburantes que diariamente se señalen. Artículo 8.º- Quedan suspendidas la totalidad de las actividades públicas y privadas de todos los partidos políticos. Por último se espera la colaboración activa de todas las personas patriotas amantes del orden y de la paz, respecto a las instrucciones anteriormente expuestas.”. (G)
Per pueril que sigui l’anàlisi podem afirmar que l’objectiu no era vetllar per la salut de la població, sinó un cop d’estat amagat amb tots els ingredients per tal de crear una psicosis col·lectiva de pànic, al qual no tan no s’hi va fer front, o crear una línia de resistència. Al contrari, es van acceptar el “bando” militar efectuat pel General Villarroya a través dels mitjans de comunicació el 19 d’Abril de 2020:“Sí, hoy es viernes en el calendario, pero en estos tiempos de guerra o crisis, todos los días son lunes. El esfuerzo no cesa por el día del calendario” “Ayer hablé de disciplina en esta rueda de prensa; tengo que felicitar a todos los españoles por la disciplina que están mostrando, todos los ciudadanos comportándose como soldados en este difícil momento… demostremos que somos soldados cada uno en el puesto que nos ha tocado vivir“. (H)
Per primera vegada hem pogut contemplar, en multitud de paises, un desplegament inusitat de militars pels carrers en “temps de pau” amb l’excusa de lluitar contra un virus. Ni és casualitat, ni els virus es “maten”. Es tracta d’una posada en escena d’una futura “normalitat” en la qual militars i paramilitars es convertiran en els garants de la salut pública, entesa aquesta, a tenor d’aquest desplegament, com la disposició de la població a l’acatament de qualsevol mesura per irracional que sigui. Al costat de l’exèrcit, la policia nacional (65.000), guàrdia civil (78.000), policies locals (81.000), autonòmiques (27.000), guàrdia forestal amb funcions de policia judicial (6.000), al seu costat 1.400 empreses privades de seguretat amb uns 89.500 vigilants, dels quals 35.000 amb permís d’armes de foc i, milers de “policies de balcó”, homes i dones que telèfon en ma, estaven a punt de telefonar a la policia si algun veí o veïna sortia de casa a hores prohibides.
I, les organitzacions de nom comunistes o similars, no van donar un pas cap la clandestinitat per fer front a aquests atemptats contra la societat, sinó que van fer públic el seu consentiment, i en alguns cassos fins i tot reclamant encara més rigor pel que fa els arrestos domiciliaris.
Tal vegada el problema radiqui en que els comunistes postmoderns han acceptat, sense dir-ho, la fi de les ideologies i la subordinació de la política a les més bestials teories dels “experts” deixant fora del debat públic i democràtic qualsevol referència o dissonància a la opinió de certs “científics”, tot i sabent que estan a sou i ordres de les grans corporacions. Però, Quina connotació te posar tota la vida en mans “d’experts” des del naixement fins la mort? Es la renúncia a la autonomia humana i la via lliure a l’autoritarisme. Res més allunyat del pensament de Marx.
La ciència, no te cap fonament ontològic en la naturalesa humana. No es la forma “superior” de coneixement humà. Es la forma de coneixement que desenvolupa històricament la societat occidental sobre la base de prioritzar radicalment els valors de la producció, del treball i del control social. I si la “ciència” ha aparegut com a font única de la VERITAT, es conseqüència del fet que els valors i mites que incorpora implícitament, son els valors i mites DOMINANTS dins la societat en la qual la ciència s’ha desenvolupat.
Cada dia, més aspectes i dimensions de les nostres vides estan controlats, manejats, administrats a partir d’un saber científic – tècnic des del qual es determina, sense deixar marge a qualsevol altra opció, QUÈ HEM DE FER I COM HO HEM DE FER.
Langdon Winner (I) esmenta el concepte de “adaptació inversa”, es a dir, la adaptació dels fins humans als medis disponibles. “la gent arriba a acceptar les normes dels processos tècnics com part essencial de les seves vides. Es produeix una alteració subtil, però global, en la forma i contingut del seu pensament i de la seva motivació”.
El paleontòleg marxista Stephen Jay Gould, (J) parla de la “ciència” en aquests termes: “El destí de milions d’homes i dones ha estat determinat a partir de successives DEMOSTRACIONS CIENTÍFIQUES… Aquestes demostracions han tingut al llarg dels últims segles diferents graus de sofisticació, des de les mesures de capacitat craniana (avui desprestigiada com a pràctica), fins la més complexa i sofisticada pràctica de la medició de la intel·ligència, amb la qual se segueix mesurant, classificant i jerarquitzant a la població en el capitalisme avançat”
I avui, des de també preteses “demostracions científiques” es vol determinar el destí de milers de milions de persones en un capitalisme encara més avançat que el descrit per Gould, també mesurant, classificant i jerarquitzant la població en funció de si es sotmeten o no a irracionals tests, injeccions experimentals o arrestos domiciliaris.
Es per aquest conjunt de consideracions que cal girar la mirada enrere, i intentar esbrinar quines són les interpretacions teòriques que tenen com a conseqüència aquest estrany comportament dels integrants de les organitzacions que es diuen comunistes que, com si fos un escarni a la història, han passat de lluitar per modificar l’estat de les coses, a una defensa i una subordinació total al mateix.
Josep Cónsola
Agost 2021
REFERÈNCIES
(A) (https://cima.aemps.es/cima/pdfs/es/ft/48671/48671_ft.pdf)
(B) (http://cleanhandss.blogspot.com/2011/03/influencias-los-intereses-economicos-en.html)
(C) (Celia Farber. “El naixement escandalós del AZT”. SPIN Nueva York. 1989)
(D) (Celia Farber. “Fora de control: SIDA i la corrupció de la ciència mèdica”)
(E) (Joseph Sonnabend En 2006 va expressar la seva opinió que altes dosis de AZT havien “matat a milers” durant finals de la dècada de 1980 i principis de la de 1990. Fins a finals de la dècada de 1990, Sonnabend va continuar afirmant que el tema de les causes de la SIDA “romania obert” i que molts factors podrien estar involucrats. Això va portar a alguns investigadors i activistes a associar-ho amb “negacionistes de la SIDA”)
(F) (https://adst.org/2015/06/the-long-arm-of-history-kurt-waldheim-banned-for-his-nazi-past/)
(G) (https://cadenaser.com/emisora/2016/02/23/radio_valencia/1456224371_385518.html)
(I) (Langdon Winner. Tecnologia autònoma. La tècnica incontrolada com objecte del pensament polític. 1979)
(J) (Jay Gould. The Mismeasure of Man”. 1981)
