Al juny de 2016, en el Festival de Cinema de Munic, es va estrenar el documental “Ein deutsches Leben” (Una vida alemanya), sobre el personatge de Brunhilde Pomsel, secretària del ministre per a la Il·lustració Pública i Propaganda del Tercer Reich, Joseph Goebbels. Sabia la gent dels crims nazis? Aquesta pregunta, forma l’estructura central de la pel·lícula “Una vida alemanya”.
Dels quatre directors del documental (Christian Krönes, Olaf Müller, Roland Schrotthofer i Florian Weigensamer), dos d’ells, Christian Krönes i Florian Weigensamer, van concedir una entrevista al mitjà alemany Deutsche Welle, servei de radiodifusió internacional finançat pel pressupost fiscal federal alemany, en la qual exposaven les seves opinions sobre diversos aspectes del citat documental:
Christian Krönes: “Crec que ella (Brunhilde Pomsel) representa a milions de persones que van fer possible aquest sistema. El film dóna compte d’una societat que es descarrila: Crisi econòmica mundial, desocupació, auge del nacionalsocialisme. Una dècada més tard, tot això desemboca en una de les majors catàstrofes de la història de la humanitat.”
Florian Weigensamer: ”La visió de la Sra. Pomsel sobre aquest temps: “d’això no em vaig assabentar … els camps de concentració…”. Cal mostrar que un podia assabentar-se si volia. Aquest és el retret que se li pot fer. Mirar cap a un altre costat, i ser apolític, ja és culpa suficient.” (1)
Qui són els Goebbels actuals? Qui són les Pomsel actuals?
Realitzar aquestes preguntes i buscar les seves possibles respostes, és una tasca imprescindible avui en ple marasme pandèmic, per a acostar-nos al paper que ha jugat la propaganda en la transmissió del terror perquè la població mundial acceptés la liquidació dels seus ja de per si mateix minvats drets, en un delicat acostament a un nou tipus de nazisme, no centrat en la conquesta d’un espai vital (lebensraum) com argumentaven els nacionalsocialistes alemanys, sinó en el control total de les persones des de diversos centres mundials, amb aparents discrepàncies polítiques entre ells, però amb un objectiu que els uneix per sobre de les picabaralles: la implantació de mesures “profilàctiques”, no contra l’atac d’éssers microscòpics, sinó davant el perill de revoltes generalitzades incontrolables a causa de la cada vegada major desigualtat social i a la desaparició o desprestigi del que antany havien estat els partits obrers, molts dels quals exercien de matalàs amortidor de les protestes mitjançant un confús llenguatge aparentment radical.
Leonard W. Doob, un dels principals estudiosos de la psicologia de la propaganda i professor de la Universitat de Yale, va publicar en 1950 “Goebbels’ Principles of Propaganda” en un document de la Universitat d’Oxford denominat The Public Opinion Quarterly. Aquesta publicació era l’estudi d’un manuscrit de Goebbels confiscat per l’exèrcit estatunidenc a Berlín l’any 1945.
Leonard W. Doob resumeix els principis de la propaganda de Goebbles en una sèrie de 19 apartats, dels quals, per la seva importància en l’actualitat cal ressaltar els següents:
“La propaganda ha de ser planificada i executada per una sola autoritat”. (En l’actualitat aquesta autoritat s’ha atribuït a l’OMS, encara que solament sigui la transmisora d’ordres de les corporacions químic-farmacèutiques)
“Per a ser percebuda, una propaganda ha d’evocar l’interès d’una audiència i ha de ser transmesa per un mitjà de comunicació que capturi l’atenció”. (Bàsicament la televisió, en segon lloc la premsa escrita i la radiodifusió i les xarxes socials controlades pels grans conglomerats mediàtics)
“La propaganda ha de ser presentada per líders d’enorme prestigi”. (Els qui han aparegut com a principals propagandistes se’ls ha inventat un currículum de característiques científiques afins als interessos de la indústria farmacèutica, eliminant autèntics científics que no estan a sou d’aquestes corporacions)
“La propaganda ha d’etiquetar als esdeveniments i a les persones amb frases i consignes distintives”. (COVID; Queda’t a casa; Tot anirà bé; Contagi; Quarantena; És pel teu bé, Vacuna’t,…)
“La propaganda ha de facilitar el desplaçament de l’agressió ciutadana assenyalant clarament els subjectes o grups que han de ser odiats”. (L’invent del qualificatiu de negacionista ha estat el dard a disparar contra tots aquells que posaven en dubte l’entramat pandèmic, afegint una acusació més directa i que contravé qualsevol norma dels principis penals acusatoris: “qui no es vulgui vacunar provocarà morts entre la població”)
“Per al desenvolupament de les seves estratègies sempre va adoptar una identificació entre el que ell denominava com el Haltung o conducta observable i el Stimmung o estat d’ànim dels ciutadans. Usualment afirmava que el haltung de la població estava excel·lent però que el stimmung estava en nivells molt baixos, per la qual cosa procurava elevar-ho oferint-los algun tipus d’entreteniment o relaxació”. (És evident que, en vista dels resultats i l’obediència a les més irracionals ordres dictades: reclusió domiciliària, morrió, distanciament, vacunació…, podem deduir que com deia Goebbels de la població alemanya, el Haltung de la majoria de la població és excel·lent. I per a millorar l’estat d’ànim altre invent ha estat el concepte “desescalada”) (2)
Els Goebbels actuals no els trobarem en lúgubres despatxos decorats amb àguiles imperials. Els trobarem a les aules de ciències polítiques, sociologia i psicologia de les universitats. Els trobarem vestits amb samarreta i pantalons curts fent “fúting” pels campus universitaris. Els trobarem en els despatxos de les grans corporacions de mitjans de comunicació. Els trobarem sense uniformes, aparentment com a persones “normals”.
Són els que des dels laboratoris d’enginyeria social fabriquen les consignes, les imatges, els eslógans, que de manera unànime es repeteixen d’una punta a una altra del planeta ja sigui per mitjans escrits o audiovisuals, i com Goebbels, no transmeten informació, sinó que propaguen notícies, algunes amb tints de verisimilitut, altres plenes de falsedats, unes altres tergiversant qualsevol aspecte. Totes elles darrere d’un objectiu: la unificació del pensament al voltant de cadascun dels canvis que posa en funcionament el capitalisme per al seu manteniment i reproducció, amb el menor cost possible.
Harold Lasswell, un dels pioners en l’estudi dels mitjans de comunicació massius, va escriure Propaganda Technics in the World War (La tècnica de la propaganda en la guerra mundial) en una detallada anàlisi de la funció de la propaganda en la guerra de 1914. En 1927, en la revista americana de ciències polítiques va publicar The Theory of Propaganda, (3) en el qual analitza uns certs aspectes propagandístics que són idèntics als que hem viscut des de Març del 2020 a partir de la declaració pandèmica de l’OMS.
Aquestes són algunes de les consideracions que Lasswell plasma en la citada publicació: “La propaganda és la gestió de les actituds col·lectives mitjançant la manipulació de símbols significatius… L’actitud deliberativa pot separar-se de l’actitud propagandística. La deliberació implica la cerca de la solució d’un problema sense voler prejutjar una solució concreta per endavant. El propagandista està molt preocupat per com s’evocarà i “posar” una solució concreta… Si plantegem l’estratègia de la propaganda en termes culturals, podem dir que implica la presentació d’un objecte en una cultura de manera que s’organitzin determinades actituds culturals cap a ell. El problema del propagandista és intensificar les actituds favorables al seu propòsit, invertir les actituds hostils al mateix i atreure als indiferents o, en el pitjor dels casos, evitar que assumeixin una inclinació hostil.
Cada grup cultural té els seus valors adquirits. Un objecte (país, persona,…) cap al qual s’espera suscitar hostilitat s’ha de presentar com una amenaça per al major número possible d’aquests valors. Si el pla és atreure actituds positives cap a un objecte, ha de ser presentat com un protector dels nostres valors, un defensor dels nostres somnis i un model de virtut i correcció… El propagandista s’ocupa de multiplicar els estímuls que millor es calculen per a evocar les respostes desitjades, i d’anul·lar els estímuls que poden instigar les respostes no desitjades… La democràcia ha proclamat la dictadura de la xerrameca, i la tècnica de dictar del dictador es diu propaganda”.
Una cosa semblant al que Hitler havia escrit en Mein Kamp: “La propaganda política és l’art essencial de guiar políticament a les grans masses”, encara que amb anterioritat, durant la guerra de 1914 a Alemanya s’havia encunyat el concepte de “Volksgemeinschaft” (La comunitat del Poble), aquest concepte posava l’accent en la necessitat dels alemanys d’unir-se, reduint al no-res els problemes de classe, riquesa o nivell de vida. Igual, igual que la propaganda entorn del COVID quan hipòcritament han realçat que davant els virus no hi ha diferència de classe o raça, situant el concepte de consens interclassista com a expressió màxima de comportament social.
Però fonamentalment de llarg a llarg del món plana un núvol d’inseguretat respecte al futur. Lasswell, en 1935 va escriure World politics and personal insecurity (Política mundial i inseguretat personal). El llibre és una recopilació de conferències, hi ha 11 capítols en quatre parts: mètode, símbols, condicions i control. El primer consisteix en una anàlisi configurativa de les “piràmides de valors mundials”; el segon s’ocupa de la identificació, la violència i la seguretat, la igualtat, la supremacia, i els moviments polítics que les encarnen; el quart és una consideració del principal problema de la unitat mundial, a saber, el descobriment i la utilització de símbols acceptables per a motivar les identificacions necessàries.
Aquesta utilització de símbols per a motivar la identificació amb el discurs dominant, també l’estem vivint: una amenaçadora bola amb punxes encapçala els periòdics, les pàgines web i els noticiaris televisius, al costat de personal amb morrions ja siguin aquests simples treballadors de qualsevol activitat i escenes d’hospitals, ambulàncies, centres de vacunació… i sempre una consigna: Perill.
Pedro Cerruti, membre del Consell Nacional de Recerques Científiques i Tècniques (CONICET) de la Universitat de Buenos Aires, va escriure un interessant assaig que porta per títol “Harold Lasswell Comunicació, política i poder” (4) en el qual planteja: “… basat en una apropiació simple del model conductista d’estímul-resposta i en el concepte d’audiència massiva com un conjunt atomitzat d’individus que reben de manera passiva i uniforme els missatges, la influència dels mitjans de comunicació era comparada amb una “hypodermic needle” (injecció hipodèrmica) de continguts en la ment de les persones, els seus missatges eren considerats “bales” que impactaven de manera directa sobre elles i col·locaven “màgicament” idees als seus caps”.
Encerta Cerruti, però es queda curt perquè ara no solament injecten idees al cap sinó que a més injecten beuratges genèticament modificats en el teixit cel·lular de les persones. Alguna cosa que denominen vacunes, sense que tinguin la menor relació amb la característica definitòria d’aquestes.
Però la veritat és que mitjançant l’exercici de la propaganda i els missatges “bala” disparats directament als cervells, s’ha aconseguit un consens interclassista que ha deixat en últim lloc la lluita de classes i ha trencat la resistència davant l’agressió del capital mundial en aquesta nova fase de recomposició i gran canvi de patró tecnològic.
Però també és cert que milers, milions de persones prefereixen mirar cap a un altre costat malgrat la multitud d’informacions veraces, no de notícies periodístiques, a les quals es pot accedir si es té la voluntat d’això. Aquestes persones són les Pomsel actuals, que mitjançant la seva aparent ignorància contribueixen a l’arrelament del nou nazisme.
Aquestes Pomsel actuals tenen la seva màxima expressió en el món de la comunicació: periodistes, tertulians, locutors, experts, sindicalistes, polítics,… que demà, quan es puguin desentranyar aquestes criminals agressions, diran que no sabien, que les opinions que abocaven semblaven veritables…, igual que milions d’alemanys deien no saber el que ocorria en els camps de concentració malgrat respirar el fum dels forns crematoris.
I els milers de Pomsels sanitàries que injecten substàncies de les quals desconeixen la seva composició i efectes, a nens i adolescents? Què al·legaran demà? Què era el seu treball? Què ho feien convençudes de la bondat de les inoculacions? Què la responsabilitat no era seva? Que com a bons soldats complien amb l’obediència deguda?
Avui, entre els capitals mundials existeix competència, que no antagonisme, i precisament a causa d’això hi ha una simbiosi perfecta en la proliferació de la propaganda, tant en el nus del discurs: COVID, com en les miraculoses receptes per a la seva hipotètica curació: VACUNA.
La competència consisteix en un estira-i-arronsa per a vendre milers de milions d’inútils test i vacunes i d’aquí ve que cada país, cada corporació realitza una parenceria propagandística sobre les suposades virtuts dels seus beuratges.
Que existeix un tipus de malaltia que s’enceba en les persones amb la salut infringida, ancianes supermedicalizadas, ningú ho posa en dubte, però el que la propaganda oculta són les possibles causes, i entre elles els centenars de milions de vacunes inoculades durant l’hivern de 2019 a ancians de tot el món, que són precisament els que han mort predominantment durant el 2020, atribuint sense rigor de diagnòstic la seva defunció a un supòsit COVID.
ELS PERIODISTES
Harold Lasswell, en un assaig de 1941 titulat “Radio as a tool to reduce personal insecurity” (La ràdio com a instrument per a reduir la inseguretat personal) va explicar que el propòsit de les seves emissions era reduir les inseguretats personals que afectaven els membres de la classe mitjana. En les difícils condicions de la depressió econòmica i la guerra mundial, va afirmar que les conferències i taules rodones radiofòniques (no hi havia televisió) havien de proporcionar notícies sobre els factors interns i externs que causaven les ansietats individuals. Segons Matteo Battistini (5), a causa de les creixents tensions entre l’ideal i el real, entre l’ambició i la dificultat econòmica, pensava que les emissions havien de comunicar optimisme per a apel·lar a la classe mitjana com a guardiana de la moral, el sacrifici i els valors.
En l’actualitat, les emissions televisives segueixen exactament el mateix patró encunyat per Lasswell que no per casualitat va ser cap de la Divisió Experimental per a l’Estudi de les Comunicacions en Temps de Guerra, establerta pel govern estatunidenc a la Biblioteca del Congrés i finançada per subvencions de la Fundació Rockefeller.
Podem entreveure el mateix paper de la propaganda en aquesta fabricada pandèmia, que en el període entre la Gran Depressió de 1930 i l’inici de la segona guerra mundial, per això no és casualitat el paper protagonista de militars i policies al costat de les “bales directes al cervell” disparades per polítics, periodistes i tertulians. Es tracta de la política de la pastanaga i el garrot en un context de terror generalitzat.
Però una cosa són els fabricants de notícies i llenguatges i una altra els intermediaris per a la seva difusió: aquests reben el nom de periodistes. Són els propagandistes, els que difonen la propaganda. Serge Halimi Rui Pereira els va denominar els nous gossos guardians, que “donen l’esquena a aquells als qui hauria de servir per a servir a aquells als quals haurien de vigilar”.
Abbott Joseph Liebling va ser un periodista estatunidenc que va estar estretament associat amb The New Yorker des de 1935 fins a la seva mort en 1963. Va ser dels pocs periodistes radicalment crític amb el Comitè d’Activitats Antiamericanes i des dels seus articles va defensar a Alger Hiss, acusat d’espia comunista per Whittaker Chambers, ex membre del partit comunista que es va posar al servei del FBI.
En 1949, va publicar Of Mink and Red Herring (De visons i arengs vermells) un llibre d’articles crítics sobre els periòdics de Nova York, amb una crítica del “periodisme difamatori” aplicat a les víctimes de “Elizabeth Bentlev i els de la seva mena” (Bentlev va ser una membre del partit comunista nord-americà que també es va posar al servei del FBI per a denunciar als membres del partit).
Liebling definia tres tipus d’escriptors de notícies: 1) El reporter que escriu el que veu; 2) el reporter interpretatiu que escriu el que veu i afegeix el que ell creu que ha vist; 3) l’expert que escriu el que creu que és el significat del que no ha vist… afegint que “sempre que la informació objectiva falta, neix l’expert”. Així podem qualificar a la tropa de periodistes “experts” que des de fa un any i mig embruteixen les ments de la ciutadania repetint les consignes emanades dels qui els retribueixen mensualment. Sense cap dubte podem qualificar-los de periodistes canalles, perquè se situen en l’espai intermedi entre Goebbels i Pomsel.
Com a conclusió, cal pensar en la necessitat de la coordinació dels diferents mitjans ja siguin audiovisuals o escrits, que reuneixi periodistes i escriptors amb principis ètics i clar contingut de classe per a enfrontar, en aquest període de resistència, les agressions del capital.
Josep Cónsola
Octubre 2021
REFERÈNCIES
(1) https://www.dw.com/es/la-secretaria-de-goebbels-ante-la-c%C3%A1mara/a-38313436
(2) (https://academic.oup.com/poq/article-abstract/14/3/419/1832014?redirectedFrom=PDF)
(3) (The American Political Science Review, Vol. 21, No. 3 (Aug., 1927), pp. 627-631)
(4) (AustralComunicación Volumen 8, número 2 Diciembre de 2019)
