Les dictadures no son formes de poder polític, sinó unes maneres d’exercici del poder.
Banda: “grupo de personas unidas para cometer fechorías” (María Moliner. 349)
Aquest article és la continuació del publicat al maig de 2020 (Consideracions sobre la dominació), en un intent més abraçador, incorporant algunes reflexions que no estaven incloses en l’anterior article. La dominació no és una cosa moderna o postmodern visualitzada des de l’actual experiència mundial relacionada amb la declaració de pandèmia per part de l’OMS, seguint el dictat de les grans corporacions financeres del capitalisme verd i el complex militar – químic – farmacèutic.
La història, escrita pels dominadors gairebé la totalitat d’ella, ens dóna elements, proves suficients sobre aquest tema. El més recent, tota l’època del colonialisme europeu a partir del segle XV. En altres latituds, amb sistemes religiosos, culturals, econòmics i polítics diferents dels europeus, també la dominació ha format part de les estructures de poder, a partir de la creació dels Estats.
Marcel Gauchet, en la presentació del llibre “La servitud voluntària” (1976), expressa la diferència entre les formes antigues de dominació, les quals deixaven subsistir les esferes autònomes de la comunitat familiar i la població, i assenyala que l’Estat Modern a partir del segle XVI trenca amb la relativa autonomia d’aquestes esferes. No té suficient amb controlar des de dalt i en la distància la societat per a extreure d’ella l’excedent econòmic, sinó que penetra la societat, s’introdueix en les seves articulacions més fines, amb l’intent d’ensenyorir-se dels seus engranatges més íntims.
Claude Lefort, abordant sobre el tema de la dominació ens va deixar escrit que el secret està en el desig intern, en el sentit que cadascun sigui com sigui la baula de la jerarquia que ocupi, el desig és d’identificar-se amb el tirà, convertint-se en amo d’un altre. La cadena de la identificació és de tal naturalesa que l’últim dels esclaus encara es considera un déu”. En la seva obra “La incertesa democràtica” (2004) exposa que el Poder no es caracteritza únicament per la dominació dels uns sobre els altres, sinó per tenir la capacitat de generar una sensació compartida d’unitat i de comunitat. El Poder és aquesta institució que dóna a un grup social el seu caràcter de grup polític. El Poder DÓNA FORMA (mise en forme), DÓNA SENTIT (mise en sens) i POSA EN ESCENA (mise en scéne) les relacions socials.
Max Weber, un autèntic representant de la burgesia i coneixedor de primera mà del funcionament del capitalisme i de les funcions de l’Estat, va aprofundir en el tema de la dominació, les seves característiques, així com sobre l’obediència i el paper que juga la burocràcia (el funcionariat) en tot aquest entramat. És per això que afirma que tota dominació, procura despertar i cuidar la fe en la seva Legitimació.
I, és precisament entorn de la idea de legitimitat del Poder que tal vegada podem acostar-nos a albirar algunes respostes entorn de l’obediència que ha caracteritzat la immensa majoria de la població mundial durant aquests dos últims anys, independentment del tipus de govern o de discurs ideològic d’aquest.
Davant qualsevol decisió administrativa, semblaria raonable analitzar, estudiar el seu contingut i forma; posar en dubte els seus efectes i conseqüències a tenor d’opinions divergents amb sòlids arguments, i sobre la base d’ells, prendre la decisió d’obeir o no.
O fins i tot posar en dubte alguns discursos i actuacions donada la seva novetat o raresa, en funció de les pròpies contradiccions que oferien les mesures que s’anaven adoptant, simplement analitzar amb un cert rigor el que s’imposava amb l’argument que “era l’opinió dels experts”. Col·lectiu amorf i indeterminat, que durant el procés anaven projectant un discurs i uns arguments canviants en funció de les ordres que rebien.
Però l’obediència, segons definició de Weber, significa que l’acció de qui obeeix es desenvolupa bàsicament com si aquesta persona hagués convertit en màxima del seu comportament el contingut de l’ordre per si mateix, és a dir, solament per la relació formal d’obediència sense prendre en consideració la seva pròpia opinió sobre el valor o absència de valor de l’ordre com a tal. (Wirtschaft und Gesellschaft. Grundriß der verstehenden Soziologie. capítol III Die Typen der Herrschaft.1956)
Ara s’apunta, a finals 2021, que milers, centenars de milers, milions de persones a tot el món que van obeir a partir de Març de 2020, estan prenent en consideració l’absència de valor de les ordres dictades. Diverses circumstàncies han coincidit: Les derives autoritàries que has corromput el que en bona lògica haurien de ser recomanacions, en ordres de caràcter militar sustentades per la preeminència dels cossos repressius emparats per les legislacions “ad hoc” d’unes cambres legislatives el quefer de les quals no ha tingut res a envejar al realitzat pel Congrés i Senat italians en 1923 davant les ordres mussolinianes.
Max Weber, en defensar l’organització burocràtica de l’estat modern i els criteris d’eficàcia, continuïtat i legalitat, hem de preguntar-nos si aquests criteris són suficients per a distingir un Poder Legítim d’un Il·legítim. La resposta no pot ser més que negativa, atès que podem pensar que una “banda organitzada de dèspotes” pot instaurar un Poder que sigui obeït, que duri molt temps i que estableixi unes regles positives a les quals s’aculli. No es tracta d’un cas hipotètic, ja que en el segle XX a Europa tenim prous exemples coneguts, dels quals destaca el règim nazi, al costat de l’italià, espanyol o portuguès.
Existeix avui igualment una “banda organitzada de dèspotes”?. Sens dubte, encara que aquesta “banda” no estigui situada físicament en un espai geogràfic limitat, sinó que a diferència del segle XX, aspira a ocupar la totalitat de la geografia mundial.
Aquesta “banda” (Bildelberg, Davos, Fòrum econòmic mundial, GAVI, FMI, OMC, OMS,…), no electe, disposa d’un amplíssim aparell burocràtic, comunament anomenat funcionariat, caracteritzat per pertànyer a una jerarquia administrativa rigorosa, tenir competències rigorosament assignades, ser retribuïts amb sous fixos i estar sotmesos a una també rigorosa disciplina i vigilància.
Sense aquest aparell burocràtic, a aquesta “banda organitzada” li seria impossible imposar les seves ordres. Solament donant un cop d’ull al que ha passat a partir de l’11 de Març de 2020, aquesta massa burocràtica es va posar en moviment de llarg a llarg de la geografia mundial: funcionaris sanitaris, funcionaris policials i militars, funcionaris de l’educació, funcionaris administratius, funcionaris judicials, funcionaris de mitjans de comunicació, funcionaris polítics i funcionaris sindicals.
No podríem entendre el succeït sense analitzar el paper exercit pel cos de funcionaris com a transmissors i executors de les ordres emanades. Tal vegada, el que ha quedat més a l’ombra d’aquest cos ha estat el paper dels funcionaris de l’ensenyament i la transmissió i adequació de les ordres a un llenguatge infantil. És inconcebible la submissió voluntària de nens i nenes a uns dictats d’allunyament en el joc, de càrrega de culpabilitat si abracen a avis i àvies, si aquesta submissió no estigués atroçment imposada per un Poder Pedagògic, coercitiu, amb la particularitat que aquests funcionaris, en la seva immensa majoria no té la més lleugera idea dels processos biològics ni els interessa aprofundir en temes controvertits. Funcionaris que solament transmeten ordres, funcionaris ideals que com apuntava Max Weber realitzen el seu ofici “Sine ira et studio” (sense odi ni passió) sense amor ni entusiasme, solament sota la idea estricta del DEURE.
Paral·lel al cos de funcionaris, i actuant a l’uníson, els triats “democràticament” que jauen en els escons de paper de les cambres legislatives (diputats i senadors) han prestat el seu acord o silenci davant les ordres de la “banda”. A penes alguna veu dissonant en els parlaments del centre del sistema, cap veu similar a la de Giacomo Mateotti, autor de “Un anno de dominazione fascista” (1923) que la seva part segona la dedica a l’abús del Decret llei, definint-lo com “la via tortuosa que prenen aquelles associacions temporals i permanents d’interessos particulars que aspiren a obtenir avantatges en detriment de la comunitat social que no podrien obtenir per la via principal de la Llei”.
Ha de fer-nos reflexionar sobre la proliferació de Decrets llei a Espanya des de Març a desembre de 2020 (39) que representen un 72% de les normes amb rang de Llei. I durant el primer trimestre de 2021, cinc Decrets llei relacionats amb la pandèmia.
Segurament per la submissió dels parlamentaris de qualsevol color, no hi ha hagut “desaparicions” com va ocórrer amb el propi Mateotti. Tan sols en la perifèria del sistema, a Àfrica, la “banda organitzada” s’ha atrevit a ajusticiar al president d’un petit país que va oposar resistència: un avís per a navegants.
Aquesta “banda organitzada” que constitueix el Poder, imposa la seva dominació, donant a aquest un caràcter legítim, caràcter d’una força consentida i acceptada equivalent a un consens generat al voltant d’un horitzó compartit, que porta a acceptar els mandats com a raonables i justos per part de la majoria dels qui obeeixen. Aquesta legitimitat, segons paraules de Ferrero “està dotada d’un màgic poder, i a penes l’home es deixa convèncer per l’esperit revolucionari i s’aixeca contra ella, són fulminats per la por, la por sagrada de la regla violada”. (Guglielmo Ferrero. Poder: els genis invisibles de la ciutat. 1942)
Ferrero escrivia això fa gairebé cent anys, però hem pogut comprovar com avui, aquesta “banda” s’ha atribuït així mateix un poder màgic, mitjançant el qual, han atemorit la població mundial i ha estat sobre la base d’aquesta por –sense oblidar la repressió- que s’ha catapultat a la població mundial cap a actituds irracionals de submissió i consens.
LA POR
La por, segons el diccionari.cat, és “Un torbament d’ànim, sentiment d’inquietud i commoció psicofisiològica que hom experimenta davant un perill imaginat”.
La por és incertesa sobre el futur immediat, incertesa que els portaveus del capital difonen al mateix temps que adverteixen de la necessitat d’atenir-se a un permanent pacte social i acceptar les normes establertes a canvi de certesa i protecció. La por no solament afecta la ment, sinó també al cos destruint els sistemes immunològics i provocant diverses patologies, entre elles malalties mortals en alguns casos, especialment en les persones ancianes aïllades.
Carlo Mongardini, recentment mort (19 de juliol de 2021) va publicar l’any 2004 “La dimensioni sociale della paura” (La dimensió social de la por). En relació a la ciència assenyala que aquesta s’ha transformat en un subsistema que produeix una superestructura ideològica que ens impedeix comprendre tot el que depassa l’àmbit de la raó, amb la qual cosa ens priva de la capacitat d’avaluar les seves propostes. “La ciència que hauria de protegir-nos de la por, ens provoca por” i afegeix que “els perills no tenen majorment el seu origen en la naturalesa i els seus efectes imprevisibles, sinó d’un desenvolupament social i científic sense control, que genera incertesa i por”
Segons Mongardini, la por és una de les emocions més poderoses que articulen la societat i per això es presta bé a la manipulació política. La primera manipulació consisteix en diversificar-lo i amplificar-lo, a sembrar la por: estan els perills que amenacen al cos de la persona; perills que atempten contra l’ordre social del qual depèn la seguretat del mitjà de vida i estan els perills de l’exclusió. “La por es socialitza multiplicada pels mitjans de comunicació que la converteixen en una cosa massiva i fàcilment manipulable políticament, que es tradueix en passivitat i conformisme… Les masses confuses i indefenses queden subordinades a qualsevol experiment”… “El cultiu de la por és una manera de conservar un cert ordre, encara que precari per a evitar que aquest es converteixi en un impuls per a certs sectors socials, a pensar en noves fórmules que sobrepassin el marc institucional establert”.
Quan Mongardini fa referència a la crisi de la democràcia, assenyala que: “És probable que ens esperi un llarg període en el qual la por es converteixi en el principal instrument dels governs i en el major i millor mecanisme per a aconseguir el consens polític”. Acaba el seu llibre amb una asseveració: “Governar sobre la base de la por és l’últim esglaó de la degeneració política, el final de la democràcia representativa i la consolidació del totalitarisme”.
Per a Zygmunt Bauman, les pors que sembren «són intractables i, de fet, impossibles d’erradicar, no se’n van mai, poden ser ajornats o oblidats (reprimits) durant un temps, però no exorcitzats. Per a tals pors, no s’ha trobat antídot ni és probable que s’inventi cap. Són temors que penetren i saturen la vida en el seu conjunt, s’insereixen en tots els racons del cos i de l’ànima i reformulen el procés vital en un ininterromput i inacabable joc de l’amagatall, un joc en el qual un moment de distracció desemboca en una derrota irreparable» (Zygmunt Bauman. Por líquida. La societat contemporània i els seus temors. 2006.)
Existeix un exemple paradigmàtic que ha servit històricament per a internalitzar unes lleis sagrades, com és la “por a l’infern”.
Les pors estan sent utilitzats com a mecanismes de protecció de les elits la intenció de les quals és aconseguir que la ciutadania accepti la imposició de mesures que perjudiquen els sectors més febles de la població. (Joaquín Estefanía, L’economia de la por. 2011) (https://www.researchgate.net/publication/337972289_el_poder_del_miedo)
La “banda organitzada de dèspotes” de manera constant al llarg dels anys ha utilitzat la por com a element substancial per a la dominació. Als països anomenats “occidentals” durant l’època de la guerra freda, la por al comunisme impregnava a tots els sectors socials encara que en aquest període l’existència de formacions de caràcter comunista amb implantació en el si del proletariat i fins i tot en les Universitats, intentava contrarestar aquesta impregnació.
Amb la desaparició de les democràcies populars, el mateix discurs ja no era viable. Es va iniciar una nova etapa marcada per la creació del nomenat terrorisme que va tenir el seu 11 de Març de 2020 el dia 11 de Setembre de 2001 i la posterior “pandèmia” totalitària mitjançant la Uniting and Strengthening America by Providing Appropriate Tools Required to Intercept and Obstruct Terrorism, (Llei per a unir i enfortir els Estats Units proveint les eines apropiades, requerides per a impedir i obstaculitzar el terrorisme) més coneguda com Patriot Act el contingut del qual es va incorporar als textos judicials de la majoria de països del món.
S’iniciava una nova modalitat d’incorporació de la por als habitants de les nacions del centre imperialista. Res és segur! Clamaven els portaveus del sistema, l’única seguretat l’oferim nosaltres encara que sigui a costa d’anul·lar uns drets que anteriorment semblaven inamovibles.
Un desplegament mediàtic sense precedents, milers de fotografies dels morts a les mans dels presumptes terroristes, que posteriorment s’ha anat descobrint que no eren una altra cosa que creacions del mateix poder que els anatematitzava. Una vegada retallats diversos dels proclamats “drets democràtics”, es va anar atenuant la massiva propaganda i els mitjans de comunicació van deixar d’inserir a primera pàgina el tema del terrorisme. L’objectiu s’havia complert, encara que s’ha mantingut una versió descafeïnada del mateix mitjançant l’atribució de tots els excessos socials a les persones migrants. La por al “altre” en una extensió de la xenofòbia per a crear una barrera entre autòctons i forans i de pas apostar a la baixa salarial i l’augment dels beneficis.
Sense comunistes, sense terroristes, sense un poder religiós equivalent a l’existent fins al segle XVII, sense poder recórrer a poders sobrenaturals ni a miracles, tan sols queda el recurs de la “ciència”. Aquesta ciència no és ciència, sinó la corporació de científics “autoritzats” per la “banda organitzada de dèspotes”, quedant la resta de científics condemnats a l’ostracisme.
I els proletaris d’aquesta ciència corporativa s’han prestat gustosament a això. Si en un moment donat la ciència va arrabassar a la religió el protagonisme social i va permetre “pensar”, ara la ciència està arrabassant la capacitat de pensar i amb això de nou imposar la docilitat al conjunt de la població. Els mètodes emprats, salvant les distàncies, no difereixen molt dels utilitzats per les religions, ja que 1) s’erigeix com a propietària de la veritat; 2) les seves recerques es troben envoltades de misteri; 3) es converteix en la justificació de les decisions polítiques per totalitàries que siguin; 4) converteix en heretges als qui la qüestionen; 5) utilitza la por i amenaça amb la pena a diferents inferns als qui la qüestionen.
Si ja a penes a ningú el preocupa l’infern després de la mort, si que preocupen els possibles patiments anunciats per la corporació científica en cas de no obeir, en cas de pecar contra els seus manaments, i en una societat, individualitzada, consumista, egòlatra, en la qual el culte al cos s’ha estès fora de les classes ocioses, impregnant importants sectors del proletariat la por al “contagi” per part d’un altre, situant una perspectiva en la qual la col·lectivitat ja no és capaç de bastir mètodes saludables per a contrarestar les patologies que es puguin manifestar, aprofundint encara més l’individualisme i amb això es deixen les mans més lliures al capital quan aquest es prepara per a la seva reorganització total. El discurs únic d’una punta a una altra del planeta és l’embolcall de por que paralitza la possibilitat de mirar des d’una altra òptica la nostra realitat.
Es va dissoldre com un terròs de sucre en un got d’aigua, l’enfrontament entre dues concepcions del món i de la societat. Solament ha quedat un únic sistema de coordenades des del qual poder observar.
La teoria de la Relativitat d’Einstein afirma que “les observacions sempre es fan des d’algun marc de referència, des del punt de vista d’algun Sistema de Coordenades (SC), i el que pot observar-se varia, per tant, amb el SC triat com a marc de referència. El SC, o marc de referència, no és imposat pel QUE S’OBSERVA, sinó que depèn d’una elecció de l’observador. Es considera que l’observat depèn de la ubicació de l’observador o del punt de vista que aquest triés” (Albert Einstein and Leopold Infield. The Evolution of Physics. 1951)
On situar a l’observador en la segona dècada del segle XXI quan el Sistema de Coordenades imposat ha eliminat la possibilitat d’observar des de marcs de referència diferents? Qui diu observador, diu governs, organitzacions sindicals i polítiques que mantenen l’apel·latiu de comunistes, o altres definicions com a socialistes, transformadores, radicals, antisistema, etc.
Dos grans blocs d’ordres, emparades per la ciència corporativa s’imposen de llarg a llarg de les geografies: Pandèmies i Canvi Climàtic, ordres a les quals se sotmeten qualsevol de les organitzacions o governs anteriorment dits a la llum de l’experiència constatada en els dos últims anys. Tant l’una com l’altra són gegants amb peus de fang, desmentides per ments brillants que no estan a sou ni del complex químic-farmacèutic, ni de l’imperialisme “verd”.
Existint suficient documentació per a contrarestar totes dues ordres, malgrat això, s’ha imposat una submissió gairebé total, solament contestada per nuclis dispersos per diferents països. I aquests nuclis no es caracteritzen per enfrontar-se al sistema imperant de Poder, sinó a aspectes parcials d’aquest, no es posa en qüestió el sistema, sinó a “disfuncions” d’aquest, obviant el tema de fons:
Que tant les repressions sota la cobertura de la pandèmia, com els canvis imposats en els hàbits personals i socials, com les modificacions en les relacions laborals, en els plans d’estudi, l’extensió de la videovigilància en carrers, mercats, sales d’espectacles, escoles; les aplicacions informàtiques a través del telèfon mòbil que poden detectar en temps real on se situa cada persona, el control exhaustiu sobre les relacions personals,… són apèndixs necessaris del canvi de patró tecnològic, i al mateix temps la salvaguarda de poder detectar qualsevol indici de protesta amb antelació.
És difícil organitzar la resistència a pesar que centenars de milers, milions, de veus disperses s’alcen contra aquesta “nova normalitat” d’un món feliç, si acatem les ordres, si creem una societat skinneriana, en la qual el recurs a la força serà traspassat a les corporacions científiques.
De totes maneres, d’aquestes fragmentades resistències pot ser que sorgeixin noves modalitats organitzatives que escapin al control. Noves formes de semi-clandestinitat que poden convertir-se en massives explosions de cansament incontrolades com les efectuades aquest estiu en la majoria de ciutats europees, on centenars de milers de joves i no tan joves van ocupar els carrers a despit de les prohibicions imposades.
És difícil preveure el futur immediat, les incògnites són moltes, la pressió mediàtica exhaustiva; la por i inseguretat personal; un darwinisme social que intenta modular comportaments a través dels continguts del sistema educatiu des de la més tendra infància; l’intent de “dissenyar” tecnològicament personalitats concordes a l’ordre establert que no per casualitat ha rebut el recolzament del premi Nobel (CRISPR/Cas9) i un llarg etcètera de noves invencions “científiques” l’abast de les quals desconeixem.
Tot i així, reiterar la necessitat de l’organització i pensar com ha de ser, qui l’ha d’integrar, on, com sostreure’s de la vigilància, com estendre i difondre els actes de resistència que són ocultats pels mitjans de comunicació. I tenint en compte el que Scott plantejava: “La possibilitat de decidir ignorar o passar per alt un acte d’insubordinació, com si mai hagués succeït és un dels elements claus en l’exercici del Poder” (James C. Scott. Els dominats i l’art de la resistència. 1990), ja que els actes i manifestacions de resistència quan es prodiguen no són només un revulsiu, sinó també un element de contagi social d’aquesta mateixa resistència.
Per això el Poder pretén crear la sensació que existeix un “desert de dissidència” amb la total col·laboració dels mitjans de comunicació que ometen segons quines informacions, deformen altres i exageren les demès en un paral·lelisme com l’enunciat per Kraus sobre el paper d’aquests mitjans en els anys 30 del segle XX quan va escriure que “el nacionalsocialisme no va aniquilar la premsa, sinó que la premsa va crear el nacionalsocialisme” (Karl Kraus. La tercera nit de Walpurgis. 1951)
El repte està a generar unes precipitacions en dit aparent desert de dissidències perquè puguin créixer noves plantes de vida social de futur lliure.
Josep Cónsola
Desembre 2021
