CREONT: Com! Ha de ser la ciutat la que ha de dictar-me el que haig de fer?
CREONT: És que incumbeix a un altre que a mi el governar a aquest país?
HEMÓN: No hi ha ciutat que pertanyi a un sol home.
CREONT: Però no es diu que una ciutat és legítimament del que mana?”
(Antígona)
Aquestes paraules escrites per Sòfocles (442 a.n.e) fa més de dos mil quatre-cents anys, han d’haver estat el mirall en el qual s’han mirat i alegrat les hordes governants mundials des de Març de 2020. Així com en la tragèdia grega el resultat de l’acció de Creont té com a resultat la desesperació i la mort, l’acció dels que han actuat com ell han sembrat el món de desesperació i mort. I en el seu afany autoritari neguen qualsevol possibilitat de raonament.
I, els Creontes mundials, agotzonats en una legitimitat servil recolzada pels déus de les grans corporacions, fins i tot han negat per primera vegada des d’Antígona, acomiadar als morts. “Com hem pogut acceptar, tan sols en nom d’un risc que era impossible de precisar, que les persones a les quals apreciem, i els éssers humans en general, no sols morissin sols –alguna cosa que mai havia succeït en la història des d’Antígona fins avui–, sinó que els seus cadàvers fossin incinerats sense funerals ? (1)
“L’enterrament dels morts, el risc personal, el desdeny pels reglaments abstractes, el suïcidi com a acte d’immolació, és el que anteposa Antígona a la Llei dolenta, la llei abstracta. La que acusa els que mantenen la norma estatal sense el suport moral que pugui convèncer a l’últim o a l’última de les discrepants… si perdem la cura més profunda, el de l’abraçada i la visita als nostres morts, això és, el tema de les grans llegendes de la humanitat, ens serà més difícil el rude debat amb els mercaders de la mort estadística, que com sembla abstracta, la consideren com la quota necessària per a continuar dominant el món.” (2)
El que ens ha portat la imposada pandèmia ha estat un esforç inimaginable per a esborrar qualsevol signe d’humanitat en els habitants del planeta. La pèrdua d’humanitat és necessària per a aconseguir les metes proposades per el “nou esperit del globalisme” que precisa d’éssers amorfs, obedients, centrats solament en si mateixos capaços de calcigar fins i tot als seus sers estimats per a poder aconseguir la glòria de pertinença a una societat posthumana o transhumana, en la qual les persones estiguin regides per sofisticats algorismes que decideixin el seu comportament en el moment de prendre decisions respecte a si mateixos i en relació al conjunt de la societat.
Unes certes classes socials fa temps immemorial que han relegat a les escombraries els trets característics de la raça humana, la qual cosa hem comprovat durant aquests dos últims anys. Mentre una part de la societat s’enfonsava en la desesperació, la mort i la pobresa, els organitzadors d’aquesta apocalipsi han pastat en un breu període temporal, fortunes immenses que els han convertit en els autèntics amos del món.
Però i el proletariat mundial que ha estat, al costat de la desmembrada classe mitjana l’objecte d’aquest daltabaix, igual que en les grans guerres?. I així com en les guerres s’ha compromès en la salvació dels capitals de “la seva classe dominant” esperant amb això una gratificació posterior, o imaginant que amb el seu sacrifici es convertirien en subjectes de la història, en aquesta nova versió del agonisme del capital caracteritzat per la presència d’enemics invisibles, també s’ha compromès en la salvació de la seva classe dominant i ha defensat la posada en circulació d’armes de destrucció massiva.
Però a diferència d’altres guerres mundials, en l’actual, les armes es disparen contra la població indefensa ja que el suposat “enemic” no se sap on radica, ni tan sols si existeix. Diuen que es tracta d’inocular les noves armes de destrucció a l’interior de cada ciutadà per a disposar d’elles davant l’agressió d’aquest enemic invisible. Però ja s’està donant el cas que aquestes armes exploten a l’interior de cada individu. Són danys col·laterals, diuen els experts.
Acceptat el sacrifici de participar en aquesta guerra, armats amb una cosa inexplicable i inescrutable, protegida pel dret de patent, el món s’encamina prest a una aventura en la qual qualsevol semblant pot ser portador de l’enemic invisible. I per a conjurar aquest perill res més indicat que portar a sobre un certificat de “neteja de sang” com a salconduit, quedant els que no disposen d’ell com a potencials forces enemigues les quals s’han d’aïllar, reprimir i si cal eliminar tant social com físicament.
En aquesta guerra, que inicialment estava encapçalada per militars, policies i funcionaris, s’han anat incorporant hosts del més variat colorit. Ara, amb port militar, qualsevol cambrer o cambrera, dependents de comerç, porters de cinemes, teatres i espectacles diversos s’han investit d’autoritat per a poder exigir els certificats de neteja de sang a les persones que pretenguin introduir-se en uns espais en els quals aquests pobres assalariats amb contractes precaris, es senten per primera vegada en la seva vida “amos” de la vida aliena i actuen com a fervents representants de la legalitat atorgada pels nous déus.
A aquest extrem ha arribat la degeneració del proletariat.
El sacrifici als nous déus tecnològics, pandèmics, algorítmics, mediàtics, polítics i acadèmics, ha estat considerat per una part important de la població mundial com un compromís amb els causants de la desesperació i la mort a l’espera d’una anunciada retribució a l’empara de la nova normalitat coneguda com “el gran reinici” d’una carrera cap a un futur ignot.
Els que ja hem vist néixer i créixer dues o tres generacions, mantenim el record d’un temps en el qual l’enemic no era invisible, sinó tangible i pertanyent a una classe social antagònica. Tal vegada dins de dues o tres generacions posteriors reneixi un nou proletariat que es negui a ser el complement dels actuals déus i es negui a obeir quan se li intenti inocular aquestes armes de destrucció massiva i se li impedeixi acomiadar i enterrar als seus morts.
Josep cónsola
Gener 2022
(1) (Trazos de Antígona en pandemia. Carlos Gutiérrez , Juan Jorge Michel Fariña. Universidad de Buenos Aires) (https://www.aesthethika.org/Trazos-de-Antigona-en-pandemia#:~:text=Y%20la%20figura%20de%20Ant%C3%ADgona,al%20necesario%20trabajo%20de%20duelo.)
