Estats Units, com l’Unió Europea tenen dues mesures per definir les possibles modificacions frontereres arreu del món. Aquestes mesures no estan relacionades amb cap mena de racionalitat ni voluntat de diferents poblacions, sinó en funció de diversos interessos econòmics, polítics i militars.
Els mapes del nord d’Àfrica adoptats per la ONU i altres organismes internacionals, situen el Sàhara Occidental en la costa atlàntica, entre Marroc i Mauritània. Però el mapa editat per Estats Units l’any 2020, situa aquest territori com a part de Marroc i una frontera única entre Marroc i Mauritània. (1)
La visita del 4 de novembre de 2021 de l’enviat especial estatunidenc per a l’Àfrica, Jeffrey Feltman, a Addis Abeba no va ser per a mediar en el conflicte armat a l’interior d’aquest país, sinó exigir al Govern federal que havia de cedir davant les demandes de TPLE (Front d’Alliberament del Poble de Tigray). En ser rebutjades, els Estats Units li va imposar un embargament d’armes i altres sancions. A Feltman, que va ser exdirector d’assumptes polítics de l’ONU en la guerra contra Síria, el va acompanyar un altre personatge sinistre de la política exterior de Biden: l’afroamericana Susan Rice, activa partícip en la destrucció de Líbia a les ordres del «premi Novel de la pau» Barack Obama i del vicepresident d’aleshores Joe Biden.
Poc després, el 20 de novembre de 2021, el Secretari d’Estat nord-americà Antony Blinken, va realitzar una gira oficial al continent africà. Un viatge per Kenya, Nigèria i el Senegal, i va signar en la capital del Senegal diversos contractes de construcció d’infraestructures valorats en mil milions de dòlars.
Les claus econòmiques de la gira de Blinken tenen com a objectiu interrompre i entorpir el pla traçat per Beijing (Pequin) per a la Ruta de la Seda Xina-Àfrica i advertir contra la influència rus-xinesa a Àfrica. Blinken va declarar que els Estats Units va eliminar a Nigèria de la llista negra de llibertat religiosa, però a canvi, va afegir Algèria a la llista negra i va anunciar que “Com a mostra del nostre compromís amb les nostres associacions en tot el continent, el president Biden té la intenció d’organitzar la Cimera de Líders dels Estats Units i Àfrica per a promoure el tipus de diplomàcia i compromís d’alt nivell que poden transformar les relacions i fer possible una col·laboració eficaç”.
La visita de Blinken es va iniciar a Kenya, veïna d’Etiòpia, on va proposar la idea de fer costat militarment als moviments del territori del Tigray dins Etiòpia per a obrir les fronteres i enderrocar el govern d’Abiy Ahmed. Al Senegal, va entrevistar-se amb el president senegalès Macky Sall que seria president de la Unió Africana en 2022, (2) ja es va fer realitat el passat mes de Febrer en la sessió d’obertura de la 35ena. Sessió ordinària d’aquest organisme, per tal de poder intervenir més intensament a Líbia, i respecte al Marroc, EE.UU. busca aïllar a la República Sahrauí quan el Senegal ja exerciexi la presidència de l’organització continental africana.
Aquesta visita del Secretari d’Estat nord-americà Antony Blinken va anar precedida per la signatura, el 2 d’Octubre de 2020 en època de Trump, d’un “acord històric” de caire militar entre Estats Units i Marroc, tot i que ja Marroc va ser el major comprador d’armes nord-americanes de la regió d’Orient Mitjà i Nord d’Àfrica en 2019, que segons la revista Forbes va ser de 10.300 milions de dòlars. Però després d’aquesta signatura Marroc serà un dels 22 països que compraran míssils terra-aire d’abast mitjà avançat (AMRAAM) per valor de 768 milions de dòlars per entregar el Febrer de 2023, segons fonts del Departament de Defensa d’EE.UU. A més d’una perspectiva de compra d’avions F-35, d’última generació als que pocs països hi tenen accés, ja que actualment tan sols n’hi ha mig miler d’operatius a tot el món. (3)
Dins l’acord hi ha l’ampliació de la base naval d’ Alcazaseguir, al Nord del Marroc on s’instal·larà la Agència de Seguretat Nacional (NSA) nord-americana, el servei d’intel.ligència naval i la base operativa de la CIA. Aquest acord es va signar durant la visita a Rabat del Secretari de Defensa Mark Esper, que segons les seves declaracions “ Marroc és un aliat estratègic fora de l’OTAN i la porta d’entrada al continent africà” afegint: “En molts aspectes, Marroc es el primer país amic dels Estats Units d’Amèrica” (4)
Al igual que ocorre a l’est europeu que tant Estats Units com la UE rebutgen la independència d’Ossetia, Abjàsia, Artsaj, Transnistria, Donetsk i Lugansk, i en canvi accepten la de Kosovo, a Àfrica neguen la possible independència del Sàhara Occidental i en canvi recolzen la de Tigray, o com van fer a Sudan creant el Sudan del Sud. A orient mitjà negant la independència de Palestina, i a Àsia promovent la independència del Tibet.
Ja fa temps que s’estava preparant aquest escenari des de que el 30 de Gener de 2017 el Regne del Marroc va tornar a formar part de la Unió Africana de la que havia marxat l’any 1984 precisament en desacord per la incorporació de la República Àrab Saharaui Democràtica. Des d’aleshores, Marroc ha estat fent un treball silenciós però continuat a diferents nivells tant continentals com internacionals per matar definitivament la proposta d’un referèndum d’autodeterminació. Dos socis importants té Marroc, un la Unió Europea tant pel que fa als intercanvis comercials, com per servir de parany i Camp de concentració a la immigració procedent d’Àfrica. L’altra es Estats Units en el que prima la perspectiva geoestratègica.
Des de 2017, en que l’empresa marroquí OCP va ser la cinquena major inversora a Àfrica segons senyala African Economic Outlook. Marroc s’ha convertit en un dels majors inversors africans, amb unes inversions de 6.888 milions l’any 2019, i que van representar prop del 60% de les inversions directes estrangeres, segons senyala Mondafrique (5)
L’any 2019, Marroc era situat en el vuitè lloc de les exportacions espanyoles amb una xifra de 8.454 milions d’euros. (6)
Tanmateix el passat mes de Febrer, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en la seva primera visita a Rabat va anunciar una inversió de 1.600 milions de euros en subvencions entre 2021 i 2027. (7) Anunciant una posterior inversió de 8.400 milions d’euros. (8)
Les relacions entre Espanya i Marroc eren tenses des de que es va prestar atenció mèdica al membre del Front Polisari, Brahim Ghali, doncs ja l’Ambaixadora de Marroc a Espanya, Karima Benyaich va anunciar que “en les relacions entre països hi ha actuacions que tenen conseqüències, i s’han d’assumir” (9)
I, els que manen a Espanya (l’IBEX 35) han donat les ordres respectives, al costat de l’Ambaixada d’EUA, de no posar en perill els interessos de les 1.455 empreses espanyoles amb unes inversions de més de 4.750 milions d’euros segons dades de la Office des Changues marroquina, i de les més de 21.000 empreses espanyoles que exporten cap al Marroc per un valor d’uns 8.400 milions d’euros.
Però, el Marroc està realitzant unes inversions de 55.000 milions d’euros en infraestructures fins l’any 2035, en les que hi participen les empreses espanyoles Indra, Ayesa, Copisa, Idom, Comsa, Ineco, Abengoa, Endesa i Naturgy (10).
Tampoc és aliena a aquesta geoestratègia el fet de que en el subsòl del Sàhara Occidental, existeixen no sols ingents quantitats de fosfats, sinó grans reserves d’hidrocarburs, i especialment d’urani, circumstància que ja es coneixia abans de 1975 per part del Reino d’Espanya, quan es va produir la «Marxa Verda» i que sempre s’ha mantingut silenciada com si sols es tractés d’un territori amb fosfats.
La qüestió no és que Sánchez sigui un caragirat, que ho és, sinó que ens hem d’adonar compte que el govern d’Espanya no decideix absolutament res, tan sols aplica les ordres emanades des de l’ambaixada d’EUA, des de Brussel·les, i des de les oficines de l’IBEX35.
Josep cónsola
Març 2022
(1) (https://www.ecsaharaui.com/2022/01/la-postura-de-eeuu-en-el-sahara.html)
(8) (https://www.hortoinfo.es/index.php/11209-ce-marruecos-inversion-090222)
