“Van canviar fins i tot el significat normal de les paraules en relació als fets, per posar-los en sintonia a la seva interpretació dels mateixos” (Tucídides. Guerra del Peloponés, III)
“On doit exiger de moi que je cherche la vérité, mais non que je la trouve” (D. Diderot. Pensées Philosophiques, XXI)
“La televisió no és comunicació de masses, sinó recepció individual” (Peter Winterhoff-Spurk)
“El públic és enormement incaut” The Public Relations Journal
Segons Walter Benjamin, abans de que haguem pogut informar-nos d’un estat de les coses, ja s’han alterat moltes vegades, així és com sempre ens assabentem massa tard del que ha passat. (1)
Ara més que mai cal dir les coses pel seu nom, i pel que fa als diferents tipus de noticies que arriben constant i aclaparadorament, que actuen sota un nom de “medis”, concepte difós que engloba a radio, premsa, televisió i espais digitals, amaga una definició que hauria de ser més precisa: INDUSTRIA, al igual que una industria que fabrica armament, productes químics, drogues i similars, etc.
Hem viscut un aclaparador bombardeig de “noticies” en aquests últims dos anys, com mai havia ocorregut, tant per la agressivitat de les seves consignes, com per la uniformitat abastadora del món sencer. En un cas la construcció del relat pandèmic i en l’altre la construcció d’un relat bèl·lic. En tots dos casos la industria de la comunicació ha fet estralls en els ànims de la població, al mateix temps que ha utilitzat el concepte de “solidaritat” tant per fer referència a l’acceptació voluntària dels estats d’excepció amb l’excusa de la pandèmia llançant anatemes vers els que ho posaven en dubte, qualificant-los d’insolidaris; com més recentment amb motiu de l’escalada defensiva de Rússia respecte a l’amenaça de l’OTAN sobre el seu país, en que de nou fent estralls per mitjà de “l’amenaça russa” ha esperonat la població a fer-se solidària amb el govern d’Ucraïna i organitzant recaptes de tota mena, titllant de nou, d’insolidaris els que posen en dubte el relat oficial.
Si solidaritat implica consciència conjunta de drets i responsabilitats, ens haurem de preguntar si la solidaritat amb el govern d’Ucraïna també implica una consciència conjunta, és a dir una consciència de caire nazi, corrupta i subordinada a l’estratègia militar de l’OTAN. Segurament aquesta reflexió no l’han fer centenars de persones que han aportat simbòlicament un paquetet d’arròs als centres de recollida. De la mateixa manera que en la guerra d’Estat Units contra Síria, centenars de voluntaris feien recapte de material i diners sense saber distingir entre la bandera siriana i la dels mercenaris europeus o nord-americans.
Els organitzadors professionals de col·lectes, (l’industria de la solidaritat), per general no donen mai la cara, doncs els presumptes donants, si es donen compte de qui ho organitza, no participarien en les donacions. Aquests organitzadors professionals de col·lectes són de l’opinió que existeixen diverses causes que estimulen a les persones a donar diner per causes caritatives o a fer de voluntaris per les recaptes, entre elles la propaganda dirigida a fer sentir un cert sentiment de culpa, la recreació d’imatges amb un gran contingut emocional, el suport de personatges famosos i empreses conegudes i fins i tot un enaltiment de l’ego de persones amb pocs recursos que se’ls fa veure com “iguals” a les grans fortunes en el camp de la solidaritat.
Quan aquesta solidaritat no és gestionada per aquesta mena d’indústria, ocorre com a Ángeles Maestro i altres dos militants de Red Roja, a les quals el Jutjat nº6 de l’Audiència Nacional la va imputar un delicte de “finançament del terrorisme” pel fet de recaptar fons per a col·laborar a la reconstrucció dels centres de salut palestins destruïts per l’exèrcit d’Israel en les ofensives dels anys 2014 i 2015. Mentre als nazis espanyols que en aquestes mateixes dates van organitzar col·lectes i transferències bancàries cap als homònims ucraïnesos, ningú els va molestar.
C. Moya assenyala la possibilitat que el concepte de solidaritat compleixi una funció de tipus ideològic, com per exemple legitimar amb un caràcter pretesament científic uns imperatius d’unitat, eliminant a nivell teòric i conceptual la lluita de classes (2)
Pel que fa referència a l’integració social, és a dir, a inserir els individus o grups en una col·lectivitat per adquirir les seves qualitats, es similar a la noció de solidaritat de Durkheim, on planteja que es tracta d’un procés assegurat per models de cultura normativa, el resultat de la qual es l’harmonia social, per això Durkheim utilitza indistintament el concepte de cohesió i solidaritat (3)
EL PROCÉS DE FABRICACIÓ
La fabricació del temps per part de les agencies de premsa no està basat en el que es nomena com “informes”. Les industries de la informació sobre l’actualitat no registren “el que passa” perquè llavors haurien de registrar “tot el que passa”; així doncs, segons aquestes agencies, “el que passa” no és el tot, i d’aquesta manera, deixant de banda “el tot”, la informació del que passa està seleccionada i llavors se li dona el nom d’esdeveniment i, aquest només te lloc o passa allà on està cobert pels informadors. D’aquesta forma, milers d’esdeveniments queden amagats, sense tenir lloc o sense ocorre, per tant la sensació dels receptors de les informacions serà que segons quins esdeveniments no hauran tingut lloc i per tant no hauran succeït mai. El “que passa” es converteix en la fabricació industrial del present. (4)
Les industries de programes de la informació, produeixen massivament objectes temporals que tenen la característica de ser mirats o escoltats simultàniament per milions o centenars de milions de consciències, i aquesta “coincidència temporal massiva determina noves formes de consciència i de inconsciència col·lectives”. (5)
Aquesta inconsciència imposa uns models de conducta en una guerra sense precedents i sense pietat en la qual les xarxes digitals són en primer lloc, i cada vegada ho seran més, instruments per la conquesta del mercat mundial de les idees. (6)
LA PRODUCCIÓ INDUSTRIAL DE LA COMUNICACIÓ
Els productors d’aquesta industria han elaborat uns productes que, al igual que la industria alimentària o químic – farmacèutica, amaga els efectes secundaris dels components dels seus productes.
En aquest cas també es tracta d’un procés industrial en el qual intervenen unes matèries primeres (esdeveniments), una producció de semi elaborats (la selecció dels mateixos) i finalment la posada al mercat del producte resultant. En tot aquest procés intervenen, al igual que en les manufactures industrials o agràries, persones que fan les tasques de peons, es a dir els nomenats periodistes que escriuen uns guions d’acord amb les exigències del procés productiu rebent ordres estrictes de com s’ha de seleccionar el material que s’ha de posar al mercat. Si ho fan bé tenen una recompensa, si espatllen la “peça” són acomiadats.
Hem de parlar en termes econòmics, tant del procés de producció com en la seva posada al mercat. Per posar una industria en funcionament es va a la recerca de capitals que vulguin invertir en la producció prevista. Si aquesta és del gust dels capitalistes, hi posaran recursos per tal que el producte que en sorgeixi estigui d’acord amb el benefici que en volen treure.
Aquest benefici està directament relacionat amb la quantitat de persones, empreses i institucions que “compren” el producte per tal d’utilitzar-lo com a reclam. Es la industria de la propaganda, tot i que no suposa cap novetat, doncs Vance Packard, l’any 1960 ja va fer una radiografia d’aquesta industria en la qual els constructors d’imatges i missatges oferien proves sorprenents de com els consumidors nord-americans es convertien en compradors de les seves pròpies imatges. Tot i que fa molts anys que va ser escrit el seu llibre el podríem qualificar com la “Primera guia de l’Edat de la Manipulació”. (7)
Lloyd Warner, professor de la Universitat de Chicago, en 1948 va publicar el llibre “Social Class in America”, i el Journal of Marketing va valorar l’anàlisi de les classes social a EE.UU. com “el pas més important en la recerca del mercat que s’ha fet mai”. Dins aquest anàlisi que distribueix les classes en sis categories (1.alta superior, 2.baixa superior, 3.alta mitjana, 4.baixa mitjana, 5.alta inferior, i 6.baixa inferior) que van des de la més alta (els més rics) fins la més baixa (pobre i immigrants). Les tres primeres classes més altes constituïen un 15% de la població. La classe més baixa constituïa el 20%, però les classes quarta i cinquena (la mitja baixa i la alta inferior) constituïen el 65% de la població i era a aquestes classes que es tenia de dirigir la propaganda.
Packard posa un exemple de la persona que compra una capsa de caramels per 1,95 $, dona molta importància a l’embolcall, i la que compra els caramels a 3,50 $ li dona poca importància doncs prioritza el contingut. Tanmateix avui la industria de la informació selecciona “noticies” i les embolcalla per tal que el continent superi el contingut perquè les consumeixi aquest 65% de la població que deia Warner, que només mira l’aspecte exterior de les coses.
La funció més important de l’enginyeria social, la gradual reorganització de la societat humana, peça per peça i estructura per estructura ha de passar a mans dels experts en relacions públiques, doncs cal modelar les ments a gran escala. Segons A. Stouffer, director del Laboratori de Relacions Socials de la Universitat de Harvard afirmava a mitjans de segle XX: “Una bona pràctica ha de tenir en compte que la influència augmenta més fàcilment en les actituds de les persones per mitjà de les emocions que per mitjà de l’intel·lecte”. (8)
I en aquest aspecte la fugacitat dels missatges minva la disposició dels seus receptors a tenir en compte altres comunicacions més detallades… La veritat necessita temps (9)
LA INDUSTRIA ELECTORAL
Un dels moments apoteòsics de la industria de la comunicació, com explica Packard, és la venda de propostes polítiques, millor dit, de candidats a propostes polítiques. En les eleccions presidencials de 1960 a Estats Units la baralla electoral no va ser entre el candidat demòcrata i el republicà, sinó entre dues grans agències de publicitat: la “Reade and Bratton” per part dels republicans, i “B.S.&J.”, per part dels demòcrates.
A Espanya les eleccions també són una competència entre agències de publicitat encarregades de construir una imatge dels corresponents candidats, i els electors, sense saber-ho voten per una o altra agència de publicitat. En les eleccions de l’any 2015 l’electorat podia triar entre votar per l’agència de publicitat “Shackleton” quan pensava votar al PP, i l’agència “Contrapunto BBDO” quan pensava votar al PSOE (10)
L’any 2019 el PP va contractar l’empresa “The Messina Group”, empresa d’assessoria política que va dissenyar la campanya de Barack Obama al 2012, i la de 2016 de David Cameron. (11)
El mateix any, el PSOE va contractar l’agència “Kitchen”, que segons Gema Arias, directora d’estratègia de l’empresa, deia que van suggerir les dues consignes “La España que quieres” en la fase preelectoral, i “Haz que pase” en la electoral. Afegia que “En las marques que ajudem a posicionar, cada una disposa d’uns trets diferenciadors. Pensem que pel PSOE també tenia de ser així, principalment cercàvem emocions i connectar amb la gent”. (12)
I el govern del PSOE, content amb els resultats electorals obtinguts, també va contractar la mateixa agencia per organitzar tota la campanya de la pandèmia, (13) durant la qual van aconseguir «inhabilitar les circumstàncies pròpies» de les persones i «fabricar artificiosament» altres que es van assumir i considerar com les millors o més apropiades, en definitiva van bombardejar emocionalment la població amb una estructura de missatge aliè totalment a les seves necessitats però intentant convèncer com les que «li convenien».
En definitiva; la veritat i la honestedat és el que menys importa, el que compte és «vendre un producte» que sintonitzi entre emissor i receptor del missatge, ja que no es pretén pas que l’elector o receptor sigui element actiu del projecte polític, econòmic, social o cultural, sinó la justificació per la posterior presa de decisions, per més lesives que siguin.
El professor de la Universitat de Virginia, Philip J. Allen va dissenyar el que nomenava com Programa Sistemàtic, assenyalant que tal programa requeria suficient recolzament financer per la utilització regular de la comunicació de masses, a fi de transmetre de forma constant els objectius desitjats, per crear de forma deliberada valors nous i que hom els faci seus com a metes personals. Però el que facin les principals institucions socials, particularment les de caire educatiu i recreatiu, ha de realitzar-se amb la cooperació dels que controlen la industria de comunicació de masses, per una part, i per altra els grans creadors de mercaderies i serveis que compren els espais publicitaris per anunciar els seus articles. ”Al utilitzar els diferents recursos, el nostre modern geni de la propaganda pot utilitzar frases senzilles ben organitzades coordinades amb altres institucions per realitzar el “gran projecte”. Però aquest requerirà molts operaris qualificats i abundant recolzament financer” (14)
Com parodia Juan Ignacio Ferreras, “Estem davant d’una societat de l’espectacle i la primera conseqüència del regnat de la Societat de l’Espectacle, consisteix en amagar primer, i en la possible desaparició després, de la realitat. La realitat s’allunya de l’home en un primer moment, per ser substituïda per una imatge obligatòriament espectacular de la mateixa” (15)
Com a conclusió d’aquestes apreciacions, cal estar alerta amb els missatges que ens trameten, cal cercar, dins una visió de totalitat, la rel de les coses i si tenim suficient capacitat d’anàlisi no ens deixarem embrutir el cervell amb els productes elaborats per la industria de la comunicació ja que el seu objectiu es dirigir la nostra opinió cap a una finalitat pre-establerta per mitjà d’un art interpretatiu per a fer creïble el missatge, qual obra teatral que emocioni i penetri dins els receptors de la informació que actuen qual espectador d’un espectacle.
Josep Cónsola
Març2022
REFERÈNCIES
(1) (Walter Benjamin. La dialèctica del suspens. Ed. Lom. Pàg. 87)
(2) (C.Moya. Conceptos fundamentales de teoría sociológica. Sociólogos y sociología. Ed. Siglo XXI. 1975)
(3) (Javier de Lucas. El concepto de solidaridad. Fontamara. 1993. Pàg. 20)
(4) (Bernard Stiegler. La tècnica i el temps. Volum 2. Hiru. Pàg. 176)
(5) (Bernard Stiegler. La tècnica i el temps. Volum 2. Hiru. Pàg. 370)
(6) (Bernard Stiegler. La tècnica i el temps. Volum 3. Hiru. Pàg. 224)
(7) (Vance Packard. The Hidden Persuaders. Ed. Sudamericana. 1974)
(8) (Vance Packard. The Hidden Persuaders. Ed. Sudamericana. 1974. Pàg. 238)
(9) (Vicente Romano. El temps i l’espai en la comunicació. Hiru. Pàg. 103)
(10) (https://historico.prnoticias.com/marketing/20147072-spots-partidos-campana-electoral#inline-auto1611)
(11) (https://www.elmundo.es/espana/2019/11/02/5dbc8f6821efa075198b4648.html)
(12) (https://controlpublicidad.com/campanas-publicitarias/la-agencia-que-ha-ayudado-al-triunfo-del-psoe/)
(13) (OK DIARIO 27/09/2021)
(14) (Vance Packard. The Hidden Persuaders. Ed. Sudamericana. 1974. Pàg. 285)
(15) (Juan Ignacio Ferreras. La gran parodia. Ed. Endymion 2000. Pàg 85)
