Com si estiguéssim llegint un conte de fades per a criatures, o veient una pel·lícula de dibuixos animats, ens trobem davant una colla de demòcrates que estan esparverats, diuen, pel motiu d’un espionatge per mitjà d’una aplicació informàtica dins els seus telèfons.
Clamen al cel, dient que s’està vulnerant l’estat de dret, que s’ha de crear una comissió d’investigació parlamentària, que s’han de demanar responsabilitats, que …, i desprès d’unes declaracions amb molt delit i poc profit, asseguts a les seves cadires parlamentàries, cobrant cada mes un bon sou, esperen que el temporal escampi i sense més consideracions que les derivades de la sacrosanta Constitució i els famosos drets escrits en ella, tornem-hi que no ha estat res.
I els nomenats “activistes socials”, nom estrafolari si cal definir-lo d’alguna manera, també s’estripen les camises perquè els han espiat.
És autènticament pueril pensar que l’Estat no farà ús de tots els seus instruments, legals i il·legals per tal de saber que diuen els seus amics i enemics, doncs una de les premisses per mantenir l’estatus de poder és disposar dels més mínims detalls de les persones que d’una forma o altre poden ajudar a mantenir-lo. I si en algun moment es desvetlla el que fan els serveis secrets, es degut a que altres interessos contraposats en aquesta lluita pel poder, obren la caixa dels trons i escampen unes petites engrunes per tal de tenir entretingut el personal televident.
És una competència assignada als serveis secrets espiar, controlar, seguir, fer xantatge, amenaçar i si convé matar. Ací i a qualsevol lloc del món. I si això no ho tenen en compte les persones u organitzacions que diuen voler canviar l’estat de les coses, fan el mateix paper que els galls d’indis al voltant de Nadal. Endollats permanentment al mòbil, explicant aventures, ventures i desventures, emmagatzemant centenars de dades d’altres persones, telèfons, correus, etc., no fan sinó facilitar la feina dels serveis secrets.
Una de les premisses bàsiques, de qualsevol que pretengui formar part d’una organització més o menys enfrontada amb el poder, és la discreció, és tenir cura que ningú pugui saber que es té entre mans, és el que anys enrere se’n deia “vigilància revolucionària” que gràcies a la qual els sistemes repressors no van poder fer més estralls.
Però, sembla ser que hom ha posat la fe en un catecisme nomenat “Estat de Dret”, i que els administradors de torn d’aquest Estat es deuen als ciutadans. La veritat és que des de l’escola ja s’omplen els caps amb aquestes mentides i després les armes de destrucció informativa van fent la resta.
Carlos Barrachina, en una impressionant recerca sobre el paper dels militars en la transició espanyola, (1) fa un anàlisi exhaustiu sobre els serveis secrets espanyols, des del CESEDEN (Centro Superior de Estudios de la Defensa Nacional), posteriorment el SECED (Servicio Central de Documentación) dedicat a controlar la “subversió interna”, el CESID (Centro Superior de Información de la Defensa) i després CNI (Centro nacional de Inteligencia).
El SECED neix a partir del moviments estudiantils de 1968, i organitza un servei d’informació dins les universitats (posteriorment rep el nom de “Organización Contrasubversiva Nacional” (OCN) que inicialment disposava de uns cinc mil col·laboradors en dotze delegacions regionals, i que a partir de 1972 intensifica les relacions, -al mateix temps que espia i controla -, amb grups polítics clandestins, grups econòmics i socials i amb tot tipus de persones que amb el pas dels anys serien els que conformarien la nova classe política.
Ens parla de l’arxiu JANO (pel nom del déu de les dues cares), en el qual sota la cobertura de defensa contra la subversió i el terrorisme, tenia espiats, arxivats, controlats amb pèls i senyals, no a suposats terroristes, sinó a empresaris, polítics, sindicalistes, clergues, professionals, etc., que un cop conegudes les seves virtuts i febleses, serien necessaris per una tranquil·la transició per mitjà de l’operació “PROMESA”. Tanmateix per mitjà de l’operació “LUCERO” els serveis secrets van preparar amb temps la mort de Franco. I per mitjà de l’operació “ALBORADA” van moure tots els ressorts per organitzar la coronació del Rei. Com també van organitzar la tornada de Tarradellas, així com en el seu moment van ajudar a organitzar el cop d’estat intern del PSOE en el seu XXVI Congrés realitzat a Suresnes (França) a l’Octubre de 1974. Segons el General Peñaranda, organitzador d’aquest arxiu, la filosofia no era controlar la gent “perillosa”, sinó tot el contrari, la prova és que d’unes vuit mil fitxes de persones, tan sols unes dues-centes les qualificava de “no desitjables”. L’objectiu era saber més que ningú de les persones que podien tenir la possibilitat d’ocupar algun càrrec en el futur.
El control i espionatge sobre les persones és més vell que l’anar a peu i els serveis secrets espanyols no són diferents de qualsevol altre, i també com qualsevol altre, està en risc de que algunes engrunes de les seves activitats es facin públiques com va ocórrer el 12 de Juny de 1995 en que el diari El Mundo publicava a primera pàgina: “El CESID lleva más de 10 años espiando y grabando a políticos, empresarios y periodistas”.
Aquella informació va suposar la dimissió del Vicepresident del Govern, Narcís Serra, del Ministre de Defensa, Julián García Vargas y del director del CESID, Emilio Alonso Manglano. I va iniciar-se una etapa de reorganització dels serveis secrets que va culminar amb la aprovació de la Llei 11/2002, de 6 de Maig, reguladora del Centro Nacional del Inteligencia (CNI). (2)
El 23 de Maig de 1984 el CESID van crear el projecte “Gabinete de Escuchas” que recollia la forma de “punxar” els telèfons mòbils per mitjà del “Centro de Vigilancia del Espectro Radioeléctrico”. La declaració davant la fiscalia del director del CESID Emilio Alonso Manglano en data 19 de Juny de 1995, diu així: “En 1984 se adquirió un equipo profesional que podía cubrir el 30% del área de Madrid. Este sistema estaba compuesto por un receptor de la marca ROHDE SCHWARZ capaz de recibir emisiones entre 20 y 500 MHz. Dicho receptor se completaba con una grabadora para obtener registros de las emisiones detectadas”.
I el mes de Setembre de 1995, el diari El Mundo publicava documents que relacionaven el Govern amb la guerra bruta vers el que anomenaven terrorisme, entre aquests documents estava l’acta fundacional dels GAL (Grupos Antiterroristas de Liberación) i la afirmació del coneixement que en tenia des de 1983 el CESID així com havien informat a Felipe González.
Tot plegat va acabar amb un arrest de quatre mesos pel coronel Juan Alberto Perote, i ací pau i allà glòria. (3)
Han passat els anys i sembla una antiguitat de museu les màquines de retratar, els micròfons amagats, les antenes i les cintes magnetofòniques, doncs ara els instruments utilitzats són molt més sofisticats, via satèl·lit, dotats d’algoritmes, de reconeixements de veu, de cara, d’ubicació, d’escolta permanent…, i per fer-ho funcionar centenars o milers d’especialistes informàtics reclutats a totes les universitats.
Però dona la impressió que l’estat mental majoritari no és conscient que vivim efectivament en una parodia del Món Feliç de Huxley i que una obsessió de la classe i casta dominant és obtenir el control total i permanent de la població per tal de copsar en cada moment inquietuds, desànims, eufòries, empipaments, desafeccions, obediències…, i poder actuar en consonància al temps que s’imparteixen les ordres oportunes als espais propagandístics escrits i audiovisuals per a modular comportaments i maneres de pensar i així reconduir voluntats.
Així doncs, no és cap novetat que els serveis secrets espiïn a qui creguin convenient. És la seva funció. Del que és tracta és de no facilitar-los la tasca per part d’aquelles persones que diuen voler pensar una altra manera de viure i una altra tipus de societat.
Però és encara més preocupant que “amples sectors socials” a tots nivells implorin que es posin càmeres de reconeixement als carrers, a les escoles, als mercats, als espais esportius, de lleure…, per la “nostra seguretat”. Així doncs no cal lamentar-se del que fan els serveis secrets, ja que aviat molta gent, com ha passat durant la proclamada pandèmia que van convertir-se en “policies de balcó” denunciant al veí o veïna que sortia al carrer, ara faran d’espies per vetllar qui tira la brossa al contenidor equivocat, són els aprenents sense sou dels serveis secrets espanyols, fomentant la delació i l’actitud de sotmetiment acrític de les instruccions del poder.
Hem de pensar una utopia si no volem viure una distòpia.
Josep Cónsola
Abril 2022
(1) (Carlos Barrachina. Tesis doctoral “El regreso a los cuarteles: militares y cambio político en España 1976-1981″)
(2) (Antonio Díaz Fernández. Universidad de Burgos. El servicio de inteligencia español a la luz de la teoría de la organización
(https://www.resdal.org/producciones-miembros/art-diaz-05.pdf)
(3) (https://www.elmundo.es/espana/2017/05/10/59119d72268e3e85668b459d.html)
