Entre 1983 i 1990, el coronel Jacques Baud va ser membre del Servei d’Intel·ligència Estratègica Suïssa, especialitzat en l’est europeu i el Pacte de Varsòvia. L’any 2002 es va incorporar al Centre de Política de Seguretat Internacional (CPSI) del Departament Federal de Suïssa d’Afers Exteriors. L’any 2005, les Nacions Unides li van demanar que liderés el primer centre multidisciplinari d’intel·ligència civil-militar “Joint Mission Analysis Center” (JMAC) de la Missió de les Nacions Unides al Sudan. El 2009-2011, va ser cridat a Nova York com a Cap de Política a l’Oficina d’Afers Militars del Departament d’Operacions de Manteniment de la Pau (DPKO). Després de dirigir el Departament d’Investigació del Centre Internacional de Formació de Suport a la Pau (IPSTC), va ser nomenat Cap de Lluita contra la Proliferació d’Armes Petites i Mines de la Divisió d’Afers Polítics i Política de Seguretat de l’OTAN, a Brussel·les.
Perquè aquesta breu biografia d’un militar suïs? Doncs per què es tracta, al igual que Jean Ziegler, d’una “rara avis”, dins la boca del llop imperialista, per tal que algunes de les consideracions que faré, extretes d’escrits de Baud, alguna persona malintencionada o alienada televisiva, no es pensi que estan escrites per un “agent de Moscou”. Tot el contrari, estan fetes per una persona integrant d’un dels organismes que disposa l’OTAN.
En l’últim llibre escrit per Baud “Poutine: Maître du Jeu?” explica amb pels i senyals uns fets que, estiguen ben documentats, estan amagant, esborrant o capgirant els apologistes del modern nazisme europeu, entre ells polítics i mercenaris televisius de casa nostra.
COMENÇEM PER CRIMEA?
En primer lloc, cal recordar que la cessió de Crimea a Ucraïna el 1954 no és legal. És cert que havia rebut l’aprovació del Praesidium del Soviet Suprem el 19 de febrer de 1954 (1), però no va ser aprovat ni pel Soviet Suprem de l’URSS ni pel de la República de Rússia, ni tampoc pel de la República d’Ucraïna amb motiu del 300 aniversari dels seus vincles amb Rússia, aquest trasllat sembla haver estat motivat, de fet, per l’interès personal de Khushchev que volia el suport d’Ucraïna dins del Politburó, com explica Mark Kramer del Wilson Center. (2)
Sigui com sigui, aquesta cessió mai va ser percebuda com a legítima per la població de Crimea, que mai abans havia estat sota l’autoritat de Kíev. De fet, il·lustra les disfuncions del sistema comunista de l’època, que estranyament semblen trobar l’aprovació dels “experts” d’avui.
El 20 de gener de 1991, abans de la independència d’Ucraïna, es va demanar als habitants de Crimea que escollissin entre dues opcions: quedar-se a Kíev o tornar a la situació anterior al 1954 i ser administrats per Moscou. La pregunta que es plantejà a les paperetes va ser. “Esteu a favor de la restauració de la República Socialista Soviètica Autònoma de Crimea com a subjecte de la Unió Soviètica i membre del Tractat de la Unió?”. Aquest és el primer referèndum d’autonomia a l’URSS, i el 93,6% dels habitants de Crimea accepten afiliar-se a Moscou.
A continuació, Ucraïna organitza el “seu” referèndum per la independència, on la participació dels habitants de Crimea és molt baixa, perquè ja són independents i ja no se senten preocupats. Els anys següents estan marcats per un enfrontament entre Simferopol i Kíev, que vol mantenir Crimea sota el seu control.” (3)
El 17 de Març de 1995, Kiev deroga pel seu compte la Constitució de Crimea en un cop d’estat en el qual l’exèrcit d’Ucraïna destitueix al president de Crimea Youri Mechkov i anexa “manu militari” la república de Crimea malgrat les manifestacions de rebuig de la població i governant des de les hores per decrets de Kíev, a la qual cosa els medis de comunicació occidentals no en van fer el més mínim esment. El nou Parlament de Crimea imposat per Kíev,a l’Octubre de 1998 aprova una nova Constitució que és confirmada pel Parlament d’Ucraïna que inclou el “principi de inviolabilitat de fronteres” a canvi d’una garantia per a la “protecció de la originalitat ètnica, cultural, lingüística i religiosa de les minories nacionals del seu territori”.
El 27 de Febrer de 2014, després del cop d’estat a Ucraïna impulsat i finançat per la Unió Europea i Estat Units, el Parlament va derogar les lleis sobre la protecció de les diverses llengües oficials, vetant el rus.
En una conferencia de premsa del President de Rússia, el 4 de Març de 2014 davant la pregunta: Com veieu el futur de Crimea, Creieu que retorni a Rússia?, va contestar. “No, no ho estem tenint en compte. En termes generals, crec que només els residents d’un país determinat són lliures de decidir i poden i han de determinar el seu futur. Si aquest dret s’ha concedit als albanesos de Kosovo, si ha estat possible en moltes parts del món, ningú exclou el dret de les nacions a l’autodeterminació, que, pel que jo sé, està fixat per diversos documents de les Nacions Unides. No obstant això, de cap manera provocarem aquesta decisió i no alimentarem aquests sentiments”. (4)
El 6 de Març de 2014 el Parlament de Crimea, pressionat per les mobilitzacions populars acorda organitzar un nou referèndum el 16 de Març per demanar a la població si volen seguir dins Ucraïna o retornar a Rússia en el qual només podien votar les persones que disposaven de passaport ucraïnès, un total de 1.274.096 van exercir el seu vot en els 1.205 col·legis electorals disposats. Dit referèndum constava de dues preguntes:
“Pregunta 1: Està a favor de la unificació de la península de Crimea amb Rússia com subjecte de la Federació?
Pregunta 2: Està a favor de la restauració de la constitució de Crimea de 1992 i del status de la península de Crimea com part d’Ucraïna?”
1.233.002 votants van optar per la pregunta 1, és a dir el 96,77 %., un percentatge més alt que el de 1991.
CONTINUEM PEL MEMORANDUM DE BUDAPEST
El Memoràndum de Budapest sobre Garanties de Seguretat és un acord polític signat a Budapest, el 5 de desembre de 1994, oferint garanties de seguretat per part dels seus signataris respecte a l’adhesió d’Ucraïna al Tractat de No Proliferació Nuclear. El Memoràndum va ser originalment subscrit per Ucraïna, la Federació de Rússia, els Estats Units i el Regne Unit. (Leonid Kuchma, Borís Yeltsin, John Major i Bill Clinton). Més endavant, Xina i França van signar declaracions anàlogues individuals de garantia.
Ucraïna va cedir a Rússia 5.000 bombes nuclears i 220 vehicles de llarg abast, incloent 176 míssils balístics intercontinentals i 44 avions bombarders de gran abast, amb capacitat nuclear. El memoràndum inclou garanties de seguretat enfront dels amenacis o l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política d’Ucraïna, així com la de Bielorússia i el Kazakhstan.
El memoràndum té en el punt 6, un requisit de consulta que només Rússia ha tingut interès en utilitzar, mentre la resta de signants s’hi ha negat. “Ucraïna, la Federació Russa, el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, i els Estats Units d’Amèrica consultaran en cas que sorgeixi una situació que planteja una qüestió relativa a aquests compromisos”. Ja sigui que el memoràndum estableixi obligacions legals o no, els esdeveniments des de 2014 fan posar en dubte la credibilitat del mateix, ja que els Estats Units sosté públicament que ” el Memoràndum no és jurídicament vinculant “. (5)
SANCIONS A BIELORÚSSIA DE 2013
Quan el govern de Bielorússia va fer front als intents de cop d’estat i posteriorment va obligar aterrar un avió de passatgers, desprès de rebre un avís des de Suïssa sobre la possibilitat que hi hagués un artefacte explosiu, immediatament Estats Units i la Unió Europea van portar a terme una bateria de sancions, sense voler escoltar cap mena d’explicació. Mentre que a Viena, l’any 2013 van fer aterrar l’avió presidencial de Bolívia en el que hi anava El President Evo Morales, amb una vulneració clara del Dret internacional respecte als caps d’estat., sense que es prengués cap mena de mesura punitiva vers els responsables. (6)
El govern de Bielorússia va dir que les sancions estatunidenques violaven el Memoràndum de Budapest en el seu l’Article 3, (d’abstenir-se de la coerció econòmica dissenyada per a subordinar-se al seu propi interès) però el govern dels EUA va respondre que, encara que no és legalment vinculant, el Memoràndum és compatible amb el seu treball contra les violacions de drets humans a Europa de l’Est . (7)
Brusel.les per la seva banda va anunciar un projecte de finançament de 3.000 milions d’euros per a una “futura Bielorússia democràtica”, amb un desplegament informatiu vergonyós i enganyós amb l’excusa d’uns eteris drets humans, quan els tribunals de Bielorússia van condemnar a mort els autors de l’atemptat al metro de Minsk l’Abril de 2011 (Vladislav Kovaljov i Dmitri Konovalov) en el que van morir 15 persones i més de tres-centes van resultar ferides (8). Al mateix temps que en Estats Units, l’any 2011 van ser executats 43 presos i altres 43 al 2012.
Però des de 1990 fins al 2019 a Estat Units es van executar 1.380 persones, pobres i en la seva majoria negres, sense que ningú ni tan sols demanés imposar sancions als nord-americans. (9) . Qui mana, mana, i la resta obeeixen.
ELS ACORDS DE MINSK
Una altre persona, de la que cal donar quatre pinzellades per tal que ningú pugui titllar-lo de pro-rus, és Pascal Boniface, un membre de la Legió d’Honor francesa que havia estat entre 1988 fins 1992 de conseller de Jean-Pierre Chevènement mentre era ministre de defensa i posteriorment de Pierre Joxe en els ministeris de interior i defensa. Membre del Partit Socialista francès fins que se’n va desvincular al 2001 desprès d’enviar una carta a la direcció de Partit Socialista en la que deia: “Voler mantenir un equilibri igualitari entre les forces de seguretat israelianes i els manifestants palestins, fer un paral·lelisme entre els atacs dels desesperats, que estan disposats a suïcidar-se perquè no tenen altres horitzons, i la política de repressió prevista, implementada pel govern israelià, el PS i el govern són considerats per una part creixent de la ciutadania com a “injustos”. Per què el que s’aplica als kosovars no s’aplica als palestins?”. Fundador i director de l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques (IRIS), que va ser membre del Consell Consultiu per al Desarmament de l’ONU fins a 2005. Ja abans havia estat treballant a l’Institut d’Alts Estudis de Defensa Nacional de França (IHEDN) fins el 2004. (10)
Bé, doncs Boniface, coneixedor de primera ma dels entramats internacionals, el 10 de Gener de 2021 en una entrevista a YouYube (11) deia que els acords de Minsk “No s’han implementat a causa de Rússia, sinó a causa d’Ucraïna. El fet de clamar contra Rússia és simplement erroni”. De la mateixa manera que a Estats Units, l’onze de Febrer de 2022, el Washington post revelava que eren els ucraïnesos els que rebutjaven aplicar els acords: “Segons diplomàtics familiaritzats amb la qüestió, un obstacle important va ser l’oposició de Kíev a negociar amb separatistes pro-russos amb els quals han estat en un conflicte mortal però de baixa intensitat durant els últims vuit anys.” (12)
Des de l’any 2014 el govern d’Ucraïna va aturar qualsevol ajut econòmic a Donetsk i Lugansk , ni per la reconstrucció d’infraestructures, de vivendes, de serveis, etc., i també va bloquejar els pagaments de les pensions i va prohibir qualsevol activitat bancària dins aquests territoris, en un intent de forçar un estrall social degut a les necessitats de gairebé quatre milions de persones, fins que el 24 d’Abril del 2019, el President de Rússia va signar un decret autoritzant la emissió de passaports russos als habitants del Donbas que ho sol·licitessin, el qual donava dret a rebre les prestacions socials de Rússia. (13)
Al maig de 2014, les Repúbliques de Donetsk i Lugansk van devenir autònomes segons el referèndum d’autodeterminació (que no de independència), i que malgrat les seves demandes, Rússia sempre va rebutjar que s’integressin dins la Federació. Però a Febrer de 2022, la situació canvia. L’exèrcit ucraïnès va fer una acumulació de material militar ofensiu i tropes al llarg de línia de demarcació establerta als acords de Minsk II, al mateix temps que s’inicia una campanya propagandística des dels mitjans europeus que repeteix arreu la mateixa cançó: “atacs imminents de Rússia”.
Així, veient la campanya difosa des d’Europa fins Estats Units, que comporta una deriva perillosa doncs avala el trencament dels acords de Minsk i el imminent atac a la regió de Donbas, el 15 de Febrer de 2022, el Parlament de Rússia vota una resolució en la que demana al President que: “examini el tema del reconeixement per part de la Federació de Rússia de la República Popular de Donetsk i de la República Popular de Lugansk, en tant que Estats autònoms, sobirans i independents” (14)
El 16 de Febrer de 2022, el mateix dia que els nord-americans anunciaven falsament que havia començat la invasió russa, l’exèrcit ucraïnès va començar a bombardejar intensament les poblacions civils de Donetsk i Lugansk, ocasionant desenes de morts i centenars de ferits i una massiva evacuació de persones refugiades cap a Rússia, amb la mirada complaent de tot Europa i el silenci dels mitjans de comunicació al respecte.
Arrel d’aquests fets, el President de Rússia va respondre afirmativament a la demanda del Parlament basada en que la OSCE (Organització per a la Seguretat i Cooperació Europea) no feia cap intent de calmar la situació. Que Ucraïna mai havia volgut aplicar els acords de Minsk per adaptar la Constitució segons aquests acords. Que Alemanya i França, com a garants del compliment d’aquests acords, mai havien fet el més mínim intent d’acompliment per part Ucraïna. Que els nord-americans sempre havien rebutjat els acords de Minsk i havien infiltrat escamots clandestins de la CIA a la regió del Donbas que van ser els causants dels atemptats terroristes de començaments de Febrer de 2022. I finalment que Rússia no vol pas envair Ucraïna, però que te el deure d’ajudar la població del Donbas un cop constatat que les forces ucraïneses mercenàries intensifiquen els atacs terroristes vers les dues repúbliques.
I així, el dia 21 de Febrer, Rússia reconeix per primera vegada les dues Repúbliques i signa amb elles un Tractat d’Amistat, Cooperació i Assistència Mutua, el qual és ratificat per la Duma el dia següent. I el dia 23 de Febrer les Dues Repúbliques fan una demanda oficial d’ajut a Rússia per poder respondre a les agressions que estan patint.
Des del 14 fins el 22 de Febrer de 2022, i segons les dades de la Missió d’Observació de la OSCE van haver-hi 7.400 bombardejos sobre la població civil del Donbas per part de l’exèrcit d’Ucraïna (15)
Josep Cónsola
Maig 2022
REFERÈNCIES
(1) (https://digitalarchive.wilsoncenter.org/document/119638)
(2) (Mark Kramer, Why Did Russia Give Away Crimea Sixty Years Ago?. Cold war International History Project e-Dossier nº 47, Wilson Center, 2014)
(3) (Jacques Baud. “Poutine: Maître du Jeu?” pàgines 151-152)
(4) (http://en.kremlin.ru/events/president/news/20366)
(5)(https://web.archive.org/web/20140419030507/http://minsk.usembassy.gov/budapest_memorandum.html)
(6) (https://www.elmundo.es/internacional/2021/05/26/60ae07c9fc6c83c1148b4630.html)
(7) (Bielorússia: Memoràndum de Budapest” . Ambaixada dels Estats Units a Minsk. Comunicat de premsa. 12 d’abril de 2013. https://hmong.es/wiki/Budapest_Memorandum)
(8) (https://www.dw.com/es/ejecutados-acusados-de-terrorismo-en-bielorrusia/a-15816179)
(9) (https://es.statista.com/estadisticas/633991/pena-de-muerte-en-estados-unidos-ejecuciones-al-ano/)
(10) (Pascal Boniface : Biographie & informations. www.babelio.com ) ( Ouvrages IRIS. www.iris-france.org )
(11) (https://youtu.be/IJyEcuR0v4?t=203)
(12) (John Hudson & David Stern “Facing maximun pressure from Russia, Zelensky refuses to blink at the negotiating table. The Washington Post, 11 Febrer de 2022)
(13) (Jacques Baud. Poutine, maître du jeu?, pàg. 172)
(14) (https://sozd.duma.gov.ru/bill/58243-8)
(15) (https://www.osce.org/special-monitoring-mission-to-ukraine)
