Qui va amb les prostitutes?
Abans de res, els marits que obliguen a la seva dona a ser casta i descarreguen en la prostituta la seva lascívia i els seus instints de violació. Així poden tractar amb respecte aparent a les seves esposes i donar regna solta a la seva veritable naturalesa quan estan amb la noia cridada de vida alegre. Així, en el plànol moral, la prostitució és simètrica del matrimoni. Els ritus, els costums, les religions i les morals s’adapten a ella. Ja ho deien els pares de l’Església: «Per a mantenir la salubritat dels palaus fan mancada clavegueres».
Després estan els clients impenitents i intemperants que tenen por d’assumir la responsabilitat d’una llar amb tots els seus problemes i fugen de les càrregues morals i materials de la paternitat. Llavors exploten l’adreça discreta d’una casa de tolerància com el preciós filó d’una relació sense conseqüències.
També està la cohort de qui censuren a les dones, almenys públicament i en els llocs decents. Ja sigui per un despit que no tenen el valor de confessar i els ha fet perdre la confiança en totes les dones i considerar-les un instrumentum diabolicum, ja sigui per hipocresia, per haver proclamat de forma repetida i tallant un menyspreu pel sexe femení que procuren assumir davant una societat de la qual han adoptat el respecte a la falsa virtut. Tots ells freqüenten d’amagat els prostibuls fins que, de vegades, es descobreix la seva doblessa.
Després està aquesta debilitat de l’home que consisteix en la recerca de situacions poliàndriques. Lluny de nosaltres fer judicis de valor sobre la poliàndria, una forma de relació entre l’home i la dona que han preferit algunes civilitzacions. Però en els casos que denunciem, estem pensant en els gigolós cobejosos i vagues mantinguts generosament per senyores riques.
En aquest mateix sistema, la prostitució, en l’aspecte econòmic, pot igualar a la prostituta amb la dona casada «materialista». Entre la qual ven el seu cos prostituint-lo i la qual es ven en el matrimoni, l’única diferència consisteix en el preu i la durada del contracte.
AL tolerar l’existència de la prostitució, vam rebaixar a totes les nostres dones al mateix rang: prostitutes o casades. L’única diferència és que la dona legítima, encara que està oprimida, gaudeix com esposa de l’honorabilitat que confereix el matrimoni. Quant a la prostituta, només li queda la valoració monetària del seu cos, una valoració que fluctua amb els valors de les borses falocràtiques.
Per ventura no és un article que es valoritza o desvaloritza segons el grau de envelliment dels seus encants? No es regeix per la llei de l’oferta i la demanda? La prostitució és un compendi tràgic i dolorós de totes les formes d’esclavitud femenina. Per tant, en cada prostituta hem de veure una mirada acusadora dirigida a tota la societat. Cada proxeneta, cada client de prostituta furga en la ferida purulenta i oberta que enlletgeix el món dels homes i ho duu a la perdició. Si combatem la prostitució, si tendim una mà amiga a la prostituta, salvarem a les nostres mares, germanes i dones d’aquesta lepra social. Ens salvem a nosaltres mateixos. Salvem al món.
La condició de la dona en Burkina
Si segons el parer de la societat un nen que neix és un «do de Déu», el naixement d’una nena es rep, si no com una fatalitat, en el millor dels casos com un regal que servirà per a produir aliments i reproduir el gènere humà.
A l’homenot se li ensenya a voler i aconseguir, a dir i ser servit, a desitjar i prendre, a decidir i manar. A la futura dona, la societat, com un sol home i mai millor dita, li imposa, li inculca unes normes inapel·lables. Unes cotilles psíquiques cridats virtuts creen en ella un esperit d’alienació personal, desenvolupen en aquesta nena l’afany de protecció i la predisposició a les aliances tutelars i als tractes matrimonials. Quin frau mental tan monstruós!
Així, nena sense infància, des dels tres anys d’edat haurà de respondre a la seva raó de ser: servir, ser útil. Mentre el seu germà de quatre, cinc o sis anys juga fins al cansament o l’avorriment, ella s’incorpora, sense contemplacions, al procés de producció. Ja té un ofici: ajudant domèstica. Una ocupació, per descomptat, sense remuneració, doncs per ventura no es diu que la dona, en la seva casa, «no fa gens»? No s’escriu «labors domèstiques» en els seus documents d’identitat per a indicar que no tenen ocupació? Que «no treballen»?
Amb l’ajuda dels ritus i les obligacions de submissió, les nostres germanes van creixent, cada vegada més dependents, cada vegada més dominades, cada vegada més explotades i amb menys temps lliure.
Mentre que l’home jove troba en el seu camí les ocasions per a desenvolupar-se i forjar la seva personalitat, la camisa de força social estreny encara més a la noia en cada etapa de la seva vida. Per haver nascut nena pagarà un fort tribut durant tota la seva vida, fins que el pes del treball i els efectes de l’abandó físic i mental la duguin al dia del Gran Descans. Factor de producció al costat de la seva mare, més patrona que mamà, mai la veurem asseguda sense fer gens, mai lliure, oblidada amb les seves joguines, com ell, el seu germà.
Arreu que mirem, de la Meseta Central al Nord-est, on predominen les societats amb un poder molt centralitzat, a l’Oest, on viuen les comunitats camperoles amb un poder sense centralitzar, o al Sud-oest, territori de les col·lectivitats cridades segmentaries, l’organització social tradicional té almenys una cosa en comuna: la subordinació de les dones. En aquest àmbit els nostres 8.000 pobles, les nostres 600.000 concessions i el nostre milió i escaig de llars tenen comportaments idèntics o semblances. A tot arreu la condició de la cohesió social definida pels homes és la submissió de les dones i la subordinació dels segons.
La nostra societat, encara massa primitivament agrària, patriarcal i polígama, explota a la dona per la seva força de treball i de consum i per la seva funció de reproducció biològica.
Com experimenta la dona aquesta curiosa identitat doble: la de ser el nus vital que lliga a tots els membres de la família, que garanteix amb la seva presència i els seus desvetllaments la unitat fonamental, i la d’estar marginada, relegada? És una condició híbrida on les faig en la qual l’ostracisme imposat només té parangó amb l’estoïcisme de la dona. Per a viure en harmonia amb la societat dels homes, per a sotmetre’s a la imposició dels homes, la dona tanca en una ataràxia degradant, negativa, lliurant-se per complet.
Dona font de vida, però també dona objecte. Mare però criada servil. Dona nodriça però dona excusa. Treballadora en el camp i a casa, però figura sense rostre i sense veu. Dona frontissa, dona confluència, però dona encadenada, dona ombra a l’ombra de l’home.
Pilar del benestar familiar, és comare, bugadera, escombrariaire, cuinera, matrona, conreadora, remeiera, hortolana, molendera, venedora, obrera. És una força de treball amb eina en desús, que acumula centenars de milers d’hores amb rendiments desesperants.
En els quatre fronts de combat contra la malaltia, la fam, la indigència i la degeneració, les nostres germanes suporten cada dia la pressió d’uns canvis en els quals no poden influir. Quan cadascun dels nostres 800.000 emigrants barons es va, una dona es carrega amb més treball. Els dos milions de burkinabés que viuen fora del territori nacional han contribuït així a agreujar el desequilibri de la proporció de sexes, de manera que avui dia les dones constituïxen el 51,7% de la població total. De la població resident potencialment activa, són el 52,1%.
La dona, massa ocupada per a atendre com cal als seus fills, massa esgotada per a pensar per si mateixa, segueix traginant: roda de fortuna, roda de fricció, roda motriu, roda de recanvi, sínia.
Les dones, les nostres dones i esposes, apallissades i vexades, paguen per haver donat la vida. Relegades socialment al tercer rang, després de l’home i el nen, paguen per mantenir la vida. Aquí també s’ha creat arbitràriament un Tercer Món per a dominar, per a explotar.
Dominada i transferida d’una tutela protectora explotadora a una tutela dominadora i més explotadora encara, primera en la tasca i última en el descans, al costat del foc però última a apagar la seva sed, autoritzada a menjar només quan queda una mica; i, darrere de l’home, sustentació de la família que carrega sobre els seus muscles, en les seves mans i amb el seu ventre a aquesta família i a la societat, la dona rep en pagament una ideologia natalista opressiva, tabús i prohibicions alimentàries, més treball, malnutrició, embarassos perillosos, despersonalització i molts altres mals, pel que la mortalitat maternal és una de les tares més intolerables, més inconfessables, més vergonyoses de la nostra societat.
Sobre aquest substrat alienant, la irrupció d’uns éssers rapaços arribats des de lluny agrià encara més la solitud de les dones i va fer encara més precària la seva condició.
L’eufòria de la independència va oblidar a les dones en el jaç de les esperances trencades. Segregada en les deliberacions, absent de les decisions, vulnerable i per tant víctima previsible, va seguir suportant a la família i la societat. El capital i la burocràcia es van posar d’acord per a mantenir a la dona sotmesa. L’imperialisme va fer la resta.
Les dones, escolaritzades dues vegades menys que els homes, analfabetes en un 99%, amb escassa formació professional, discriminades en l’ocupació, relegades a funcions subalternes, les primeres a ser acorralades i comiats, aclaparades pel pes de cent tradicions i mil excuses, van seguir plantant cara als desafiaments que es presentaven. Havien de romandre actives, a qualsevol preu, pels fills per la família i per la societat. A través de mil nits sense aurores.
El capitalisme necessitava cotó, karité i ajonjolí per a les seves indústries, i va anar la dona, van anar les nostres mares qui, a més del que ja estaven fent, van haver de fer-se càrrec de la recol·lecció. En les ciutats, on se suposava que estava la civilització emancipadora de la dona, ella es va veure obligada a decorar els salons dels burgesos, a vendre el seu cos per a viure o a servir de cimbell comercial en les produccions publicitàries.
Sens dubte les dones de la petita burgesia de les ciutats viuen millor que les dones dels nostres camps en l’ordre material. Però són més lliures, més respectades, estan més emancipades, tenen més responsabilitats? Més que una pregunta, s’imposa una afirmació. Segueix havent molts problemes, ja sigui en l’ocupació o en l’accés a l’educació, en la consideració de la dona en els textos legislatius o en la vida diària. La dona burkinabé segueix sent la qual arriba darrere de l’home, i no alhora que ell.
Els règims polítics neocolonials que s’han succeït a Burkina Faso han abordat l’assumpte de l’emancipació de la dona amb el plantejament burgès, que no és més que il·lusió de llibertat i dignitat. La política de moda sobre la «condició femenina», o més aviat el feminisme primari que reclama per a la dona el dret a ser masculina, només va tenir repercussió en les escasses dones de la petita burgesia urbana. La creació del ministeri de la Condició Femenina, dirigit per una dona, es va proclamar com una victòria.
Però existia una consciència real d’aquesta condició femenina? Es tenia consciència que la condició femenina és la condició del 52% de la població burkinabessa? Se sabia que aquesta condició estava determinada per estructures socials, polítiques i econòmiques, i per les idees retrògrades dominants, i que per tant la transformació d’aquesta condició no era labor d’un sol ministeri, encara que tingués a una dona al capdavant?
Tan és així que les dones de Burkina, després de diversos anys d’existència d’aquest ministeri, van comprovar que la seva condició no havia canviat en absolut. I no podia ser d’una altra manera , perquè el plantejament de l’emancipació de les dones que havia desembocat en la creació d’aquest ministeri-coartada no volia veure ni posar en evidència les veritables causes de la dominació i l’explotació de la dona. No és d’estranyar, llavors, que malgrat l’existència d’aquest ministeri, la prostitució augmentés, l’accés de les dones a l’educació i l’ocupació no millorés, els drets civils i polítics de les dones seguissin als llimbs i les condicions de vida de les dones, tant en la ciutat com en el camp, no haguessin millorat.
Dona florer, dona coartada política en el govern, dona sirena clientelista en les eleccions, dona robot en la cuina, dona frustrada per la resignació i les inhibicions imposades a pesar de la seva obertura mental! Sigui el que sigui el seu lloc en l’espectre del dolor, sigui el que sigui la seva forma urbana o rural de sofrir, ella segueix sofrint.
Però va bastar una nit per a situar a la dona en el centre del progrés familiar i de la solidaritat nacional.
L’aurora següent del 4 d’agost de 1983, portadora de llibertat, va enllumenar el camí perquè tots junts, iguals, solidaris i complementaris, marxéssim braç a braç, en un sol poble.
La revolució d’agost va trobar a la dona burkinabé en una situació de submissió i explotació per una societat neocolonial molt influïda per la ideologia de les forces retrògrades. Havia de trencar amb la política reaccionària, preconitzada i aplicada fins a llavors també en l’àmbit de l’emancipació de la dona, i definir clarament una política nova, justa i revolucionària.
La nostra revolució i l’emancipació de la dona
El 2 d’octubre de 1983 el Consell Nacional de la Revolució va exposar clarament en el Discurs d’Orientació Política quin era l’eix principal del combat per l’alliberament de la dona. Es va comprometre a treballar per la mobilització, l’organització i la unió de totes les forces vives de la nació i de la dona en particular. El Discurs d’Orientació Política precisava, sobre la dona: «S’incorporarà a tots els combats que entaulem contra els obstacles de la societat neocolonial i per la construcció d’una societat nova. S’incorporarà en tots els novells de planificació, decisió i execució per a l’organització de la vida de tota la nació».
Aquesta empresa grandiosa es proposa construir una societat lliure i pròspera on la dona sigui igual a l’home en tots els àmbits. No pot haver una forma més clara de concebre i enunciar la qüestió de la dona i la lluita emancipadora que ens espera.
«La veritable emancipació de la dona és la qual responsabilitza a la dona, la incorpora a les activitats productives, a les lluites del poble. La veritable emancipació de la dona és la qual propicia la consideració i el respecte de l’home.»
Això indica clarament, companyes militants, que la lluita per l’alliberament de la dona és abans de res la vostra lluita per l’enfortiment de la revolució democràtica i popular. Una revolució que us dóna la paraula i el poder de dir i obrar per a l’edificació d’una societat de justícia i igualtat, on la dona i l’home tinguin els mateixos drets i deures. La revolució democràtica i popular ha creat les condicions per a aquest combat alliberador. Us correspon a vosaltres obrar amb responsabilitat per a, d’una banda, trencar les cadenes i traves que esclavitzen a la dona en societats endarrerides com la nostra, i per un altre, assumir la part de responsabilitat que us correspon en la política d’edificació de la societat nova, en benefici d’Àfrica i de tota la humanitat.
En les primeres hores de la revolució democràtica i popular ja ho dèiem: «l’emancipació, com la llibertat, no es concedeix, es conquista. Correspon a les pròpies dones plantejar les seves demandes i mobilitzar-se per a fer-les realitat». La nostra revolució no només ha marcat una meta en la lluita per l’emancipació de la dona, sinó que ha assenyalat el camí a seguir, els mitjans necessaris i els principals actors d’aquest combat. Aviat farà quatre anys que treballem junts, homes i dones, per a collir victòries i avançar cap a l’objectiu final.
Hem de ser conscients de les batalles renyides, els èxits arribats, els fracassos soferts i les dificultats oposades per a preparar i dirigir els combats futurs. Què és el que ha fet la revolució democràtica i popular per l’emancipació de la dona?
Quins són els assoliments i els obstacles?
Un dels majors encerts de la nostra revolució en la lluita per l’emancipació de la dona ha estat, sens dubte, la creació de la Unió de Dones de Burkina (UFB per les seves sigles en francès). La creació d’aquesta organització és un gran encert perquè ha donat a les dones del nostre país un marc i uns mitjans segurs per a entaular el combat victoriosament. La creació de la UFB és una gran victòria, perquè uneix a totes les dones militants amb objectius concrets, justs, per al combat alliberador dirigit pel Consell Nacional de la Revolució. La UFB és l’organització de les dones militants i responsables, disposades a treballar per a transformar la realitat, a lluitar per a vèncer, a caure i tornar a aixecar-se cada vegada per a avançar sense retrocedir.
Ha sorgit una consciència nova entre les dones de Burkina, i tots hem d’estar orgullosos d’això. Companyes militants, la Unió de les Dones de Burkina és la vostra organització de combat. Hauríeu d’afilar-la bé perquè els seus talls siguin més tallants i us ofereixin cada vegada més victòries. Les iniciatives que el govern ha tingut des de fa una mica més de tres anys per a assolir l’emancipació de la dona són sens dubte insuficients, però han permès cobrir una etapa del camí, i el nostre país pot presentar-se avui en l’avantguarda del combat alliberador de la dona. Les nostres dones participen cada vegada més en les preses de decisió, en l’exercici efectiu del poder popular.
Les dones de Burkina estan allí on es construïx el país, estan en les obres: el Sourou (vall irrigada), la reforestació, la vacunació, les operacions «Ciutats netes», la batalla del tren, etc. A poc a poc, les dones de Burkina ocupen espais i s’imposen, fent retrocedir les idees falocràtiques i retrògrades dels homes. I seguiran així fins que la dona de Burkina estigui present en tot el teixit social i professional. La nostra revolució, durant aquests tres anys i mig, ha treballat per l’eliminació progressiva de les pràctiques que desvalorin a la dona, com la prostitució i altres xacres, com el vagabunderia i la delinqüència de les joves, el matrimoni forçós, l’ablació i les condicions de vida especialment difícils de la dona.
La revolució procura resoldre a tot arreu el problema de l’aigua, instal·la molins en els pobles, millora els habitatges, crea guarderies populars, vacuna diàriament, promou una alimentació sana, abundant i variada, i amb això contribuïx a millorar les condicions de vida de la dona burkinabé.
Aquesta ha de comprometre’s més a aplicar les consignes antiimperialistes, a produir i consumir burkinabé, imposant-se com un agent econòmic de primer ordre, tant productor com consumidor de productes locals.
La revolució d’agost, sens dubte, ha avançat molt per la senda de l’emancipació de la dona, però el fet fins a ara és insuficient. Ens queda molt per fer.
Per a portar-lo a terme hem de ser conscients de les dificultats amb que ensopeguem. Els obstacles i les dificultats són molts. Abans de res l’analfabetisme i el baix nivell de consciència política, agreujats per la poderosa influència de les forces retrògrades en les nostres societats endarrerides.
Hem de treballar amb perseverança per a superar aquests dos obstacles principals. Perquè mentre les dones no tinguin consciència clara de lo just de la nostra lluita política i dels mitjans necessaris, correm el risc d’ensopegar i fins i tot de retrocedir.
Per això la Unió de les Dones de Burkina ha de complir plenament la seva funció. Les dones de la UFB han de treballar per a superar les seves insuficiències, per a trencar amb les pràctiques i el comportament que sempre s’han considerat propis de dones i lamentablement se segueix donant diàriament en els comportaments i els raonaments de moltes dones. Són totes aquestes mesquineses com l’enveja l’exhibicionisme, les crítiques incessants i gratuïtes, negatives i sense fonament, la difamació mútua, el subjectivisme a flor de pell, les rivalitats, etc. Una dona revolucionària ha de vèncer aquests comportaments, especialment accentuats en la petita burgesia. Perquè són perjudicials per al treball en grup, atès que el combat per l’alliberament de la dona és un treball organitzat que necessita la contribució del conjunt de les dones.
Junts hem de treballar per incorporar a la dona al treball. A un treball emancipador i alliberador que garanteixi a la dona la seva independència econòmica, un pes social major i un coneixement més just i complet del món.
La nostra noció del poder econòmic de la dona ha d’apartar-se de la cobdícia vulgar i de l’avidesa materialista que converteixen a algunes dones en borses de valors especuladores, en caixes fortes ambulants. Són dones que perden la dignitat, el control i els principis quan escolten el tentineig de les joies o el cruixit dels bitllets. Algunes d’aquestes dones, lamentablement, fan que els homes caiguin en els excessos de l’endeutament o fins i tot de la corrupció. Aquestes dones són perilloses sorres movedisses, fètides, que apaguen la flama revolucionària dels seus esposos o companys militants. S’han donat trists casos d’ardors revolucionaris que s’han apagat i el compromís del marit s’ha apartat de la causa del poble per tenir una dona egoista i esquerpa, gelosa i envejosa.
L’educació i l’emancipació econòmica mal enteses i enfocades poden ser motiu de dissort per a les dones i per tant per a la societat. Sol·licitades com amants, són abandonades quan arriben les dificultats. L’opinió comuna sobre elles és implacable: la intel·lectual està «fora de lloc», i la qual és molt rica resulta sospitosa. Totes estan condemnades a un celibat que no seria greu si no anés l’expressió mateixa d’un ostracisme generalitzat de tota una societat contra unes persones, víctimes innocents perquè desconeixen per complet quin és el seu delicte i el seu defecte, frustrades perquè dia a dia la seva afectivitat es transforma en hipocondria A moltes dones el saber només els ha donat desenganys, i la fortuna ha produït molts infortunis.
La solució d’aquestes paradoxes aparents consisteix que les desgraciades cultes o riques posin al servei del seu poble la seva gran instrucció, les seves grans riqueses. Així es comerciejaran l’estima i fins a la adulació de totes les persones a les quals donaran un poc d’alegria. En aquestes condicions ja no podran sentir-se soles. La plenitud sentimental s’arriba a quan s’aconsegueix que l’amor a un mateix i d’un mateix es converteixi en l’amor a l’altre i l’amor dels altres.
Les nostres dones no han de retrocedir davant les lluites multiformes que els permetran assumir-se plenament, amb valentia, i experimentar així la felicitat de ser elles mateixes, i no la domesticació d’elles per ells.
Encara avui, per a moltes de les nostres dones, la protecció d’un home és la millor garantia contra el què diran opressor. Es casen sense amor i sense alegria de viure amb un trompellot, un insuls allunyat de la vida i les lluites del poble. És freqüent que les dones exigeixin una gran independència i reclamin al mateix temps la protecció, pitjor encara, estar sota el protectorat colonial d’un baró. Creuen que no poden viure d’una altra manera.
No! Hem de dir-los a les nostres germanes que el matrimoni, si no aporta gens a la societat i no les fa felices, no és indispensable, i fins i tot s’ha d’evitar. AL contrari, mostrem-los cada dia l’exemple d’unes pioneres gosades i intrèpides que en la seva celibat, amb o sense fills, estan d’un humor excel·lent i prodiguen riqueses i disponibilitat als altres. Fins i tot desperten l’enveja de les casades desgraciades, per les simpaties que es comerciegen, la felicitat que els oferix la seva llibertat, la seva dignitat i la seva disponibilitat.
Les dones han donat sobrades mostres de capacitat per a mantenir s la seva família, criar als nens, en una paraula, ser responsables sense necessitat d’estar sotmeses a la tutela d’un home. La societat ha evolucionat prou perquè s’acabi la marginació injusta de la dona sense marit. Revolucionaris, hem d’assolir que el matrimoni sigui una opció enriquidora, i no aquesta loteria de la que se sap el que es gasta al principi, però no el que es va a guanyar. Els sentiments són massa nobles per a jugar amb ells.
Altra dificultat, sens dubte, és l’actitud feudal, reaccionària i passiva de molts homes, que tenen un comportament retrògrad. No volen que es qüestioni el domini absolut sobre la dona en la llar o en la societat en general. En el combat per l’edificació de la societat nova, que és un combat revolucionari, aquests homes, amb les seves pràctiques, se situen en el costat de la reacció i la contrarevolució Perquè la revolució no pot tenir èxit sense l’emancipació veritable de les dones.
Per això, companyes militants, hem de ser molt conscients de totes aquestes dificultats per a afrontar els combats futurs.
La dona, el mateix que l’home, té qualitats però també defectes, el que demostra que la dona és igual a l’home. Si vam destacar deliberadament les qualitats de la dona, no és perquè tinguem d’ella una visió idealitzada. Simplement volem posar en relleu les seves qualitats i habilitats, que l’home i la societat sempre han ocultat per a justificar l’explotació i la submissió de la dona.
Com podem organitzar-nos per a accelerar la marxa cap a l’emancipació?
Els nostres mitjans són irrisoris, però la nostra ambició és gran. La nostra voluntat i la nostra ferma convicció d’avançar no basten per a arribar a la meta. Hem de sumar forces, totes les nostres forces, coordinar-les perquè la lluita tingui èxit. Des de fa més de dues dècades es parla molt d’emancipació en el nostre país, hi ha molt debat referent a això. Avui es tracta d’abordar l’assumpte de l’emancipació de forma global, evitant les irresponsabilitats que van impedir reunir totes les forces en la lluita i van llevar importància a aquesta qüestió crucial, i evitant també les fugides cap a davant que deixarien enrere a aquells i sobretot aquelles que han d’estar en primera línia.
(…)
Per això, companyes, us necessitem per a un veritable alliberament de tots nosaltres. Sé que sempre trobareu la força i el temps necessaris per a ajudar-nos a salvar la nostra societat.
Companyes, no haurà revolució social veritable fins que la dona s’alliberi. Que els meus ulls no tinguin a veure mai una societat on es manté en silenci a la meitat del poble. Escolto el baluern d’aquest silenci de les dones, presenteixo el fragor de la seva borrasca, assec la fúria de la seva rebel·lió. Tinc esperança en la irrupció fecunda de la revolució, a la qual elles aportaran la força i la rigorosa justícia sortides de les seves entranyes d’oprimides.
Companyes, endavant per la conquesta del futur. El futur és revolucionari. El futur pertany als que lluiten.
Pàtria o mort, vencerem!
Discurs de Thomas Sankara el 8 de març de 1987
