“De retorn a la percolació, es tracta d’un verb que descriu el que succeeix quan un líquid es desplaça travessant un mitjà porós. I perquè això succeeixi, com en el cas d’un bon cafè colat, la part soluble d’una substància solguda ha de travessar un solvent apropiat”. (1)
En un interessant treball de recerca de José A. López Rey (Universidade da Coruña) sobre la Percolació Cultural (2) planteja “La nostra hipòtesi és que s’ha produït una percolació cultural per part del mercat en les organitzacions del tercer sector, en concret, en les ONGD” i descriu les modificacions realitzades en aquests organismes: “el concepte de percolació cultural resulta no sols adequat, sinó també idoni. En ciències socials, significa l’extensió (o contagi) d’una idea, un comportament o una moda”.
Segurament és apropiat utilitzar i consolidar el concepte de percolació per a designar les metamorfosis de les organitzacions polítiques autodenominades d’esquerres quant a l’abandó de qualsevol pensament coherent amb l’ideari proclamat.
Sense cap dubte, la “substància sòlida” d’aquestes organitzacions ha passat per un “solvent” fins a convertir-se en una infusió que s’ofereix al seu públic. Per a això és important la temperatura, la pressió i el temps.
Aquestes organitzacions, com el cafè, han d’estar ben moltes, procés que es realitza mitjançant l’aforisme atribuït a Alfonso Guerra “Qui es mogui no surt a la foto” amb la qual cosa qualsevol persona capaç de pensar amb cap propi, i no tan sols seguir consignes, és separat, estigmatitzat, a fi que la massa resultant sigui homogèniament molta perquè el “solvent” adequat pugui penetrar en ella.
La temperatura adequada es determina per la quantitat de subvencions rebudes, i la capacitat d’absorció és directament proporcional a la penetració de les idees de la classe dominant.
Són les lleis de la física aplicades al comportament social. De la mateixa manera que la filtració d’aigua ocorre per la força de la gravetat, el fenomen social pot semblar «inevitable» puix que l’economia capitalista és l’ordre social dominant que fa de la cultura un element funcional en la conservació del sistema. Això si no existeix la voluntat i la força necessàries per a crear una nova cultura allunyada de l’ordre establert, i desgraciadament no trobem ni aquesta voluntat ni aquesta força en els happenings anomenats “alternatius” en els quals la lletra de les cançons de protesta queda enfosquida per la ingesta d’alcohol i drogues de tota mena.
Sense cap dubte hem de referir-nos al concepte de percolació social en el qual, dia a dia, missatge rere missatge, twit rere de twit, a l’igual com l’aigua de la pluja travessa la substància sòlida de la terra fins a arribar a les capes freàtiques i quedar allí dipositades.
Els canvis en el llenguatge apareixen com a elements clau, així com la formació de nous noms que sense pressa però sense pausa es van convertint en formes perverses de llenguatge quotidià: Transversalitat en lloc de tots, externalització en lloc de privatització; flexibilització en lloc d’acomiadament; moderació en lloc de rebaixa salarial; nova normalitat en lloc de control total; inclusivitat en lloc de justícia; sostenibilitat en lloc de frugalitat, visibilització en lloc de difusió; confinament en lloc d’arrest domiciliari; experts en lloc de propagandistes; màscara en lloc de morrió; …
La negació dels eixos ideològics que contenen les paraules, com diria Noam Chomsky, impedeixen els pensaments contraris al sistema.
Així podem comprovar com en els pamflets i discursos de les formacions polítiques denominades d’esquerra radical i organitzacions anti-sistema apareixen aquests termes de manera constant i reiterativa, com si es tractés d’un certificat de garantia. Garantia de què? En tot cas garantia de sotmetiment als dictats del capitalisme “ètic”, “verd”.
Com argumenta Ricardo Dudda, per a parlar de la neollengua contemporània cal parlar de poder. No obstant això, la concepció del poder que està darrere d’aquesta politització no és la clàssica, la maquiavèl·lica; és una concepció foucaultiana, està travessada per pugnes de poder sovint invisibles. (3)
Aquesta percolació lingüística ha travessat els programes i propostes del progressisme, un dels exemples del qual el tenim a Catalunya, on el virrei i el seu seguici són autèntics malabaristes del llenguatge rere el qual, com els ratolins en el Flautista de Hamelin, caminen els que fan de crosses del pseudogovern autonòmic que, francament, és el més fidel acòlit en tota la península ibèrica, dels dictats del Fòrum Econòmic Mundial.
UNA PERCOLACIÓ PERILLOSA
El llenguatge és, per tant, la gran eina a través de la qual construïm la representació del món que ens envolta, tenint un gran poder en la representació social, podent tant invisibilitzar com empoderar, en funció de com sigui el seu ús. Per a posar un exemple, acceptar manifestar-se els 8 de Març sota el lema del Dia de la Dona, i no de la Dona Treballadora, és acceptar-lo perquè les dones burgeses puguin tenir la seva quota de directives i empresàries en l’explotació del treball assalariat de dones i homes, en una visió androcentrista, lligada a un concepte de poder concorde als dictats del capital.
En l’actualitat, se suma a l’anterior el neollenguatge queer, que construeix un sistema de termes per a tractar de crear un nou relat en el qual no existeixi el sexe com a categoria biològica.
Partint d’aquesta base fictícia i intencionadament confusa de la realitat, es redefineix la paraula “dona” i tot el que té a veure amb les dones i les subjectivitats que tinguin la més mínima relació amb els estereotips de gènere femenins. Cal assenyalar, una altra vegada més, que això no succeeix ni per remei ni amb la paraula home, ni amb els homes en general.” (4)
L’acceptació del discurs hegemònic sobre el transgenerisme, el canvi climàtic, els virus mortals, les crisis, la inefabilitat de l’economia…, no s’ha realitzat d’un dia per a un altre, ha estat un procés llarg en el qual, capital, universitats i mitjans de comunicació han fet la tasca de percolar tots i cadascun dels nous conceptes, estesos i normalitzats a través de “solvents” dissenyats a aquest efecte. En la majoria de casos utilitzant persones infantilitzades del sexe femení per a la seva difusió. Tot això convertit en una posada en escena amb un públic similar al que feia referència García Lorca: “Veniu al teatre amb l’afany únic de divertir-vos i teniu autors als quals pagueu” (5)
Cap una pregunta: Com ha estat possible que organitzacions antany defensores dels drets de la dona, defensores així mateix del homosexualisme masculí i femení, han transmutat a denigradores del feminisme i homosexualisme i defensores de les histerectomies i castracions en menors i adolescents, així com defensores del lloguer d’úters i del mercat de carn humana?
D’on sorgeixen aquestes idees? Li pregunten a Abigail Shrier, autora de “Un mal irreversible. La locura transgénero que seduce a nuestras hijas” (6) “Són nenes que mai han experimentat cap incomoditat amb el seu sexe biològic fins que descobreixen la comunitat de influencers i estrelles trans de YouTube. Després algun trans dona una conferència a les escoles sobre la seva experiència, i els cala la idea que seran més populars si es declaren transsexuals. Més que una necessitat psicològica, són el resultat d’estímuls i suggeriments.”
L’estudi “Rapid-onset gender dysphoria in adolescents and young adults” acabat el 2018 per la Dra. Llisa Littman, investigadora del Departament de Ciències Socials i del Comportament de la Facultat de Salut Pública de la Brown University (7) apunta el propòsit del mateix de la següent forma: “L’inici de la disfòria de gènere semblava ocórrer en el context de pertànyer a un grup de companys en el qual un, varis o fins i tot tots els amics s’havien tornat disfòrics de gènere i identificats com a transgènere durant el mateix període de temps. El propòsit d’aquest estudi va ser documentar i explorar aquestes observacions i descriure la presentació resultant de la disfòria de gènere, que és inconsistent amb la literatura de recerca existent.”
“… La presentació ràpida de la disfòria de gènere d’inici en l’adolescència i els casos de disfòria de gènere que ocorren en grups d’amics preexistents no és consistent amb el coneixement actual sobre la disfòria de gènere i no s’ha descrit en la literatura científica fins avui. El propòsit d’aquesta recerca és : 1) descriure una presentació atípica de disfòria de gènere que ocorre amb un inici sobtat i ràpid en adolescents i adults joves; i 2) generar hipòtesi sobre la condició, incloent-hi el paper del contagi social i entre parells en el seu desenvolupament.”
I de les dades resultants de les 256 enquestes completades es va constatar que els adolescents i joves adults (AYA. adolescent and young adult ) descrits van ser predominantment del sexe femení en néixer (82,8%) amb una mitjana edat de 16,4 anys. Un 62,5% havien estat diagnosticats amb almenys un trastorn de salut mental o discapacitat del neurodesenvolupament abans de l’inici de la seva disfòria de gènere (rang del nombre de diagnòstics preexistents 0±7). En el 36,8% dels grups d’amistat descrits, la majoria dels membres es van identificar com a transgènere.
Així mateix s’expressaven una varietat de comportaments que incloïen la desconfiança cap a les persones no transgènere (22,7%); deixar de passar temps amb amics no transgènere (25,0%); tractant d’aïllar-se de les seves famílies (49,4%) i només confiant en la informació sobre disfòria de gènere de fonts transgènere (46,6%).
I arriba a les següents conclusions: “La disfòria de gènere d’inici ràpid (ROGD, per les seves sigles en anglès) descriu un fenomen en el qual s’observa que el desenvolupament de la disfòria de gènere comença sobtadament durant o després de la pubertat en un adolescent o adult jove que no hauria complert els criteris de disfòria de gènere en la infància. ROGD sembla representar una entitat diferent de la disfòria de gènere observada en persones que s’han descrit prèviament com a transgènere. L’empitjorament del benestar mental i les relacions i comportaments entre pares i fills que aïllen als AYA dels seus pares, famílies, amics no transgènere i les principals fonts d’informació són particularment preocupants. Es necessita més recerca per a comprendre millor aquest fenomen, les seves implicacions i abast.”
Així mateix es constata de manera precisa que la “infecció social” (contagi entre parells), basada en la influència mútua i la imitació de parells, juga un paper important en el desenvolupament del transgenerisme adolescent.
Evidentment va ser denunciada pel lobby LGTBI i la Universitat va prohibir la difusió dels resultats de la seva recerca.
Però la percolació ideològica globalista en el si de l’anomenada esquerra s’alinea amb les prohibicions i censures i omet deliberadament qualsevol anàlisi independent sobre aquest tema. Aquesta mateixa esquerra que ha estat enaltint a Obama, Clinton o Patrisse Cullors, aplaudeix davant les declaracions públiques de la deixebla de George Soros, Rachael Rollins, fiscal general de Massachusetts: “qualsevol que tingui un problema amb les pràctiques de mutilació transgènere de BCH és culpable d’un “delicte d’odi”.
BCH (Boston Children’s Hospital) mutila i desconstrueix sexualment els cossos dels nens i nenes amb finalitats de lucre. La carta de Rachael Rollins continua, reiterant que el Departament de Justícia de Joe Biden “garantirà la igualtat de protecció de les persones transgènere davant la llei”, i agrega una cita del fiscal general Merrick Garland referint-se als qui s’oposen a la mutilació de nens transgènere com a “crims d’odi”. Garland també creu que massacrar els cossos dels nens tallant-los els genitals i alimentant-los amb productes farmacèutics que modifiquen el gènere és una “obligació legal i… moral” del règim que ha de ser preservada i protegida costi el que costi. “He fet de la confrontació dels crims d’odi una prioritat de la meva administració, establint una unitat dedicada a la recerca i enjudiciament de les violacions dels drets civils”, escriu a més Rollins.
Rachael Rollins també està vinculada a un programa finançat per George Soros que té com a objectiu “ajudar a triar advocats a Chicago, St. Louis, Sacramento i Sant Diego”. (8)
Ja podem veure dia a dia, amb més claredat com es van revelant els entramats de l’administració nord-americana globalitzadora amb les grans corporacions químic farmacèutiques segons el dictat pel Fòrum Econòmic Mundial, però avançant un pas més: la criminalització de les opinions dissidents.
Ja s’han realitzat les proves oportunes mitjançant la censura en tot el referent a posar en dubte l’origen, desenvolupament i imposicions “manu militari” durant la pretesa pandèmia. Però també la criminalització i penalització de metges i científics, expulsant-los dels seus llocs de treball o impedint l’exercici de la seva labor professional, i si amb això no bastés s’han produït unes estranyes “defuncions” tant de científics, com de polítics que exigien veracitat i transparència respecte a la pandèmia i les inoculacions posteriors derivades d’ella.
Però s’està fent un pas més en incorporar qualsevol crítica als postulats de l’Agenda 2030 en els codis penals. Així, els geògrafs, metereòlecs, físics que aporten suficients dades empíriques per a qüestionar el discurs sobre el CO₂ i el canvi climàtic, poden acabar amb els seus ossos en la presó. De la mateixa manera poden acabar les persones que realitzin una crítica prou fonamentada de les manipulacions quirúrgiques i medicamentoses en el sexe de menors d’edat. Compartiran la mateixa cel·la les persones que denunciïn la venda d’éssers humans extrets d’úters de lloguer.
Dos exemples a Catalunya: En la “progre” Fira Literal d’editorials “radicals” es va impedir, quan ja estava anunciada, la presentació per part del Dr. José R. Loayssa del llibre “COVID-19. La respuesta autoritaria y la estrategia del miedo”. I posteriorment el mateix progressisme va rebentar la presentació anunciada en una llibreria de Barcelona, per part de José Errasti i Marí Pérez, autors del llibre “Nadie nace con el sexo equivocado”.
Però res d’això interessa al percolat progressisme esquerrà, que ja no s’acontenta amb fer el paper de ximple útil, sinó que es converteix en col·laborador necessari de les agressions realitzades pel globalisme corporatiu en la seva agenda de governança global.
Ja va sent hora de dir les coses pel seu nom, algú ha de fer-ho, encara que solament sigui en nom del decòrum i, denunciar que després de les consignes de socialisme, feminisme, independentisme, etc., s’ha destil·lat mitjançant una llarga percolació la bilis dels enemics de la humanitat.
Josep Cónsola
Setembre 2022
REFERÈNCIES
(1) (https://cubayeconomia.blogspot.com/2021/03/percolacion-cultural-en-el-nivel-macro.html)
(2) (La percolación cultural o cómo el mercado se institucionaliza en el tercer sector. Papers 87, 2008 pág. 127-143)
(3) https://ethic.es/2021/10/neolenguas-o-la-nueva-higiene-verbal-lenguaje-inclusivo/
(4) (https://contraelborradodelasmujeres.org/neolengua/)
(5) (Federico García Lorca. Comedia sin título. 1936. Obra inacabada que estaba escrivint quan va ser assesinat)
(8) https://naturalnews.com/2022-08-15-boston-childrens-hospital-maiming-girls-hysterectomies-trans.html
