Ens trobem en un moment històric de canvi en els patrons tecnològics, productius, culturals, mentals i, d’una manera o altra, també un canvi en les relacions entre estats, esperem que camí a un món multipolar més enllà del neoliberalisme global imperialista comandat pels EUA, el sistema de Bretton Woods i les seves organitzacions i el gran capitalisme que aquest representa. Reflex de tot plegat fou la cimera de Samarcanda on es va celebrar la trobada de l’Organització de Cooperació de Shanghai. No és casual que els dos principals impulsors –Xina i Rússia- hagin escollit aquesta ciutat perquè representa l’enllaç entre el passat, el present i futur de què va ser i pretén tornar a renéixer com la «Ruta de la Seda». Aquest enclavament estratègic que a l’antiguitat connectava comercialment «l’Imperi del Centre» -Xina- amb Orient Mitjà i Europa ara es converteix a ulls de gairebé tot el món en l’esperança i l’única alternativa al món unipolar imperialista establert pels Estats Units. I dic de gairebé tot el món perquè aquesta organització fundada el 2001 per la Xina, Rússia i diverses repúbliques exsoviètiques d’Àsia Central l’any 2017 va incorporar a Índia i Pakistan i l’any passat a Iran amb el que representa en termes demogràfics l’organització internacional amb més població representada a escala mundial. Lluny de les conceptualitzacions del terme abstracte de «comunitat internacional» reduït a efectes pràctics al món occidental i sobreactuat en les Nacions Unides, aquesta comunitat internacional cada vegada és més reduïda quant a possibilitats de perpetuar la pau mundial. Nacions Unides s’ha convertit en allò que ja havia estat durant la Guerra de Corea, una sucursal dels Estats Units -no en va la seu resta a Nova York- i el seu secretari general Guterres, un altaveu més dels plans del Pentàgon i els diversos gabinets de falcons, neoconservadors establerts al poder per gestionar i dirigir les noves polítiques neoliberalistes planificades dins l’Agenda 2030. La petjada de l’imperialisme al continent europeu és de tal magnitud que, ara per ara, no existeix alternativa i, tristament, cal reconèixer la històrica victòria del capitalisme a partir del lema de l’època Reagan i Tatcher: «no alternative». I és que sent honest, actualment la possibilitat de canvi en el règim social i econòmic dels pobles occidentals és nul·la. L’imperialisme va fer tan bé la seva feina que a hores d’ara no existeixen organitzacions polítiques, ja no que plantegin cap proposta de resistència o combat sinó que, directament, ni qüestionen l’hegemonia imperialista perquè el procés d’acceptació cultural és tal que aquells que, almenys, hem fet l’esforç de comprendre les evidències del moment geopolític que vivim ens podem sentir en una mena de clandestinitat. I és que durant anys «l’esquerra occidental» ha substituït l’imperant de la lluita de classes, per les «lluites atomitzades» que a poc a poc ha anat absorbint el discurs i la propaganda capitalista, així com el lliure mercat. Tot plegat calia ser mesurat i amb el gran experiment de control de masses que significà el període COVID amb la imposició de l’estat de setge social en forma de restriccions, mascaretes i «confinaments domiciliaris» els gestors i planificadors de l’agenda neoliberal han confirmat allò que poc ha sorprès: la submissió de les masses és total. I ja només cal l’articulació d’un argument d’afectació global, que millor que una «pandèmia» acompanyat d’una campanya propagandística a tots els nivells, a cada hora que aconsegueix amagar el dubte, demonitzar els crítics i castigar severament als qui s’hi oposen. Un procés que ha assolit reduir el debat a quines quotes de gestió pública salvem pel «bé de tots». I és que aquesta reivindicació que ja podríem considerar gairebé històrica de l’esquerra per salvaguardar i mantenir les cendres de l’estat del benestar i amb ell les «meravelles del sector públic» es va convertir en un mantra per part de la nova esquerra reduint-la a això: la històrica lluita del progressisme per frenar l’avenç privatitzador del neoliberalisme resistint amb allò que encara queda del sector públic reivindicat pel keynesianisme que a finals de la II Guerra Mundial entenia que calia oferir una alternativa de protecció social davant el projecte soviètic per la classe treballadora d’Europa Occidental.
Recentment, escoltava una entrevista a Augusto Zamora, exambaixador de Nicaragua a Espanya i una de les reflexions més interessants que he percebut ha estat quan ha insistit que un element que hauria de definir l’esquerre d’avui dia hauria de ser l’internacionalisme que passa lluitar per la multipolaritat i, justifica, tot plegat dient que els canvis no vindran des de dins dels estats europeus sinó com a resultat d’un canvi profund en les estructures de poder internacional. Reflexions ben evidents si tenim en compte tant la poca capacitat de lluita de qualsevol organització d’esquerres com la gran capacitat de perpetuar el sistema d’explotació i l’statu quo per part del sistema parapolicial dels estats europeus que han tingut els seus moments de glòria en la gestió pandèmica. Ahir l’element de domini girava al voltant d’un supòsit pandèmic i, a hores d’ara al voltant d’una qüestió geopolítica, però els aparells d’estat de l’entramat atlantista funcionen al mateix nivell, especialment els mitjans de comunicació convencionals que, malauradament, encara tenen unes quotes de consum altíssimes. Perquè si ha assolit quelcom irrefutable l’imperialisme ha estat estendre, al màxim, l’alienació a partir de la comoditat: la comoditat informativa, la comoditat familiar, la comoditat laboral, la comoditat, al cap i a la fi, quotidiana d’uns per ignorància i d’altres perquè coneixem les conseqüències de combatre l’statu quo.
La batalla cultural del segle XX la va guanyar el capitalisme neoliberalista, en gran part, gràcies a la idea de la societat de consum, davant del model de construcció planificada del socialisme. El poder simbòlic de la cultura occidental capitalista significa la sobre generació de necessitats de les persones, l’atomització de les possibilitats del lliure mercat i tot plegat revestit d’un nou marc mental que potenciï la mercantilització de tot allò que generi un valor d’intercanvi i internet ha estat ben aprofitat per això. El ritme de normalització del «tot s’hi val per fer calés» és imparable i, les possibilitats de les plataformes virtuals, cada vegada més mercantilitzades, amb més anuncis són infinites. Els diners fàcils a partir de visites, exposició de pornografia en directe, la inversió en criptomonedes i d’altres vies de moda evidencien el menyspreu cultural al treball i a la vida de les comoditats. Caldrà veure que passa quan aquestes comoditats a poc a poc van desapareixent i és possible que no estiguem tan lluny en els països sota domini directe de l’imperialisme nord-americà ara que l’escalada de tensions a Ucraïna és imparable i el subministrament de matèries primeres siguin insuficient per alimentar, especialment, l’encara existent estructura industrial Europea sorgida del llarg procés de neoliberalització i reestructuració traduïda en fusions, desaparicions i terciarització del sud-europeu en favor d’Alemanya i els països de l’antiga CECA. Més enllà dels projectes de divisió i desestructura del món eslau que ha motivat part dels esforços nord-americans per portar la situació del Donbass a l’actual conflicte que ha obligat la Federació Russa a absorbir Kherson, Zaporozhie, Donetsk i Luhansk, els nord-americans han buscat, especialment, talla el màxim de llaços entre Rússia i Europa, obligant-la a centre la cooperació en molts àmbits amb la Xina i a utilitzar la força militar per resistir el flanc occidental. Especialment, els llaços comercials que amb el sabotatge recent del Nord Stream han estat gairebé tocats i enfonsats. Alguns diran que ara tot el gas que Rússia ja no exporta a Europa en part s’ha cremat o s’ha venut a preus més baixos a l’Índia o la Xina. Els polítics europeus esperonats per Ursula von der Layen i Borrell insistiran a dir que cal reduir la dependència del gas rus fins i tot enquadrant-lo en les lògiques de la imperant «transició verda» com si importar-lo navalment des dels Estats Units de forma liquada no contaminés. I és que diverses grans empreses energètiques nord-americanes ja feia temps que havien planificat aquest moment i van dedicar grans esforços en «modernitzar» i augmentar la seva capacitat d’exportació. El que pocs explicaran és que una de les principals motivacions d’impulsar aquesta nova agressió imperialista directament a les fronteres russes era, precisament, la reconfiguració dels fluxos d’exportació de matèries primeres, concretament en l’espai de domini històric de l’imperialisme nord-americà on ja fa dècades que s’havien assegut les grans corporacions i multinacionals així com el marc mental neoliberal que les acompanya, però encara no dominava plenament el mercat energètic europeu. Caldrà veure el recorregut i profunditat de tot plegat: quan ja no només sigui una qüestió domèstica sinó nacional en el moment en què tanquin empreses per desabastiment o pitjor encara, per sobrecost de producció en funció de la tassa de benefici. I és que difícilment la propera crisi del capital sigui una crisi de sobreproducció, si no que probablement, anem cap a una crisi de desabastiment que pot fer entendre les societats europees que la configuració mundial no serà eternament la sorgida a partir de la crisi de l’OPEP i que la societat de consum s’ha acabat.
Mentrestant, a casa nostra, sembla que bufen vents de canvi en el sí organitzacional i ara fa uns mesos l’Esquerra Independentista ha fet implosió des de la seva estructura juvenil. Arran pràcticament ha desaparegut o la majoria de nuclis s’han escindit per crear una nova proposta anomenada Horitzó Socialista. Amb l’experiència basca del Movimiento Socialistoa com a referent, el nou espai polític sorgit de tot plegat diu reivindicar desacomplexadament l’ésser comunista. Petit salt qualitatiu dintre l’entramat heterodox que ha significat tots aquests anys l’Esquerra Independentista permetent l’intrusisme trotskista i elevant-lo dins les seves cúpules per facilitar la deriva postmodernista de l’acció i discurs esquerrenista. Alguns també podran titllar aquesta nova proposta de fraccionalisme trotskista si ens esforcem a buscar paral·lelismes històrics. Bé, penso que caldrà ser pacients i, potser, donar una oportunitat a aquest jovent que cada vegada entén com a més necessari el retorn a les estructures organitzacionals del centralisme democràtic. Doncs bé, només els seus documents teòrics i esperem que en un futur, també la seva praxis política, ens donin a entendre si realment es tracta o no d’una organització desacomplexadament comunista.
Pau Celeiro
Bibliografia:
Acosta Sánchez, José. El imperialismo capitalista: concepto, períodos y mecanismos de funcionamiento. Editorial Blume, 1977.
https://www.universitat.cat/ucpc/?p=5799
