El projecte de les elits corporatives mundials d’una governança global basada en el que denominen simbiosi públic-privat, precisa per a la seva implementació, que els respectius virreis ancorats en cada territori denominat país o nació o estat, renunciïn a la seva capacitat de decisió sobre totes i cadascuna de les qüestions que concerneixen a la construcció, evolució, estructuració o modificació de les seves estructures polítiques, econòmiques, culturals, militars, científiques, educatives i constitucionals.
Fa ja uns anys que l’Imperialisme S.A. va optar pel finançament de les institucions socialdemòcrates per a la consecució d’aquests objectius, sabent que els grans canvis són millors de digerir per una majoria de la població subalterna si aquests són portats a terme per formacions que es disfressen d’esquerra per a destrossar a la “esquerra”.
Però la “esquerra” com bé analitza Ekai Center “A partir dels anys 90, la paraula esquerra ha anat progressivament assimilant-se amb els successius moviments corporatius de tall postmodernista, postmofeminisme, postmoecologisme, ecofeixisme, multiculturalisme,… que no sols mai han defensat els interessos populars, sinó que han estat evidents estratègies corporatives destinades a dividir i manipular als ciutadans al servei de les elits oligàrquiques que han inspirat, impulsat i finançat aquests moviments… El que havia estat l’esquerra va acabar així posant-se al servei de les elits corporatives des de tots els punts de vista: un sotmetiment al neoliberalisme en l’àmbit socioeconòmic i impuls de les estratègies corporatives en els àmbits socioculturals indicats.” (1)
Immenses sumes de diners acuradament repartits entre els partits polítics, sindicats, associacions, ong,s, mitjans de comunicació escrits o visuals, xarxes socials,… han anat fent un treball constant implantant totes i cadascuna de les propostes emanades des d’un dels vèrtexs d’aquesta elit corporativa: Les ordres impartides des del Fòrum Econòmic Mundial i els seus socis de Mont Pèlerin i Bilderberg en representació de les grans corporacions multinacionals.
No és que existeixin grans diferències entre les formacions polítiques “progressistes” i “conservadores”, tan sols qüestions de matís embolicades en una aparent polèmica amb perspectives electorals. Ho podem comprovar a la nostra casa si posem en paral·lel les propostes socialdemòcrates i populars. La diferència existent és entre els partidaris de la governança global capitanejada pel complex financer-químic-farmacèutic-militar, a la qual “esquerres i dretes” rendeixen homenatge, i els capitals nacionals que es mostren reticents a aquesta proposta i defensen un concepte que es pretén esborrar dels diccionaris: Sobirania, equivalent a poder prendre algunes decisions sense interferència forana.
Els furibunds atacs a Modi, Orban, Ebrahim Raisi, Assad, Ortega, Maduro,… baix qualificatius diversos, en una simbiosi perfecta entre els grans mitjans de comunicació i les teòriques organitzacions no governamentals, de drets humans, d’uns certs moviments feministes, de pseudoecologistes, etc., intenten desviar l’atenció sobre les polítiques sobiranistes en alguns països, emmascarant-les amb les més bastes manipulacions i finançant temptatives colpistes o creant plataformes ciutadanes executores de la “guerra híbrida” així mateix finançades per les elits corporatives a través de les seves Fundacions. L’últim exemple el tenim a l’Iran, com anteriorment el van realitzar a Nicaragua o Bolívia.
Podríem dir, parafrasejant a Andrea Zhok, que l’Occident col·lectiu “zombificat” està completament subjugat a un Estat General de Llei Marcial en tots els ordres: polítics, econòmics, culturals, científics i socials, perquè l’única cosa que importa als inductors de la governança global és exercir un control total i absolut en les seves àrees d’influència directa i assetjar militar i econòmicament les zones en les quals no poden interferir directament.
Encara que els Estats Units va perdent influència global, hem d’analitzar amb cura la seva confrontació interna, aparentment en una disputa electoral entre demòcrates i republicans, però que la realitat és molt una altra, es tracta d’una confrontació entre el capitalisme “nacional” i el subordinat a les grans corporacions, Fundacions i Fons d’inversió als quals la pèrdua de lideratge industrial autòcton no els importa, ja que extreuen els seus beneficis de qualsevol lloc del món. Es tracta d’una pugna per la sobirania, encara que sembli una paradoxa.
La Casa Blanca dels Estats Units dirigeix tot l’hemisferi occidental no mitjançant la propietat del treball i la producció, sinó mitjançant l’administració de tota la informació, els governs i els centres de decisió. (2) I, com a resultat s’albira un ampli sentiment d’inseguretat i desconcert d’una punta a una altra del planeta amb la qual cosa es propicia un ressorgir de discursos similars als del nazisme alemany, del feixisme italià o del tōhōkai japonès i una acceptació popular, sobretot a Europa, de les propostes que clamen per la “seguretat” abans de res. Propostes que en alguns aspectes entren en contradicció amb els pressupostos de la governança global, perquè es tracta d’unes propostes que inclouen una exigència de limitar unes certes interferències externes en les polítiques nacionals. És el renéixer dels nacionalismes davant la pèrdua de la seva autonomia i sobirania a les mans de la Comissió Europea en el cas del nostre continent, i de l’Organització d’Estats Americans en el cas de Llatinoamèrica.
Andrea Zhok, (3) en el seu article “Preparació del nou ordre”, en analitzar les possibilitats de fer front a l’ofensiva del Gran Reinici anota: Les possibilitats de detenir el tren en el seu camí són mínimes. El que sí que es pot fer és preparar-se per a estar a l’altura de les circumstàncies, dirigir les peces que cauen lliurement perquè s’assenteixen com a fonaments d’un futur edifici… El sistema de dominació capitalista financera mundial de base angloamericana és una potència en crisi, sí, però continua sent la major potència del planeta i ha sobreviscut a altres grans crisis. És capaç de persuadir a gairebé qualsevol persona, de gairebé qualsevol cosa, a través del control capil·lar dels principals mitjans de comunicació. És capaç de subornar a qualsevol amb un preu i d’amenaçar a qualsevol sense ell… Tenir una consciència cultural del que és essencial i el que és contingent aquí és crucial”.
I fa referència a la crida d’Antonio Gramsci des de Ordine Nuovo fa més d’un segle, l’1 de Maig de 1919: (4) “Agitatevi, perché avremo bisogno di tutto il vostro entusiasmo. Organizzatevi, perché avremo bisogno di tutta la vostra forza. Studiate, perché avremo bisogno di tutta la vostra intelligenza. (Anima’t, perquè necessitarem de tot el teu entusiasme. Organitza’t, perquè necessitarem de totes les teves forces. Estudia, perquè necessitarem tota la teva intel·ligència)
El “anima’t” de Gramsci, el “progressisme” l’ha convertit en una voràgine de drogues i alcohol que com a exemple predica la progre Ministra Irene Montero “sola i borratxa vull arribar a casa”. El “organitza’t” s’ha convertit en una mescladissa d’associacions de colors l’objectiu de les quals és crear la confusió i enfrontament entre la classe obrera, “el parany de la diversitat” com argumenta Daniel Bernabé (5), dependents de subvencions de la Open Society de Soros, Fundació Arcus y similars. I el “estudia” s’ha convertit en una memorització de les estupideses inimaginables impartides des de l’escola primària fins a la Universitat.
Caldrà començar a reinterpretar els noms donats a les coses per a evitar la confusió.
Esquerranisme, progressisme, democratisme, considerats antany com una definició d’avanç social, s’han transformat en entelèquies destructores de la cohesió proletària, tot a més glòria dels interessos corporatius de l’Imperialisme S. A.
Hem de recompondre l’animació, l’organització i l’estudi per a posar aquests tres elements al servei del projecte emancipador i com a elements bàsics de confrontació i resistència davant els reptes del modern capitalisme. Ànims per a emprendre aquesta resistència, organització per a cohesionar el proletariat i estudi de la nostra història classista per a retornar l’orgull de pertinença a aquesta classe social.
Sentir-nos orgullosos de ser els Morlocks (6) que, encara vivint una època de foscor, som el futur, a diferència dels Elois que transhumanitzats, representen la degeneració humana amb vestidura progressista.
Josep Cónsola
Novembre 2022
(1) https://disk.yandex.com/i/loj8pLwp42UmOA)
(2) Thorsten J. Pattberg. “El colapso moral de Alemania en China”
(3) https://www.geopolitika.ru/es/article/preparacion-del-nuevo-orden
(4) http://www.ilmoralista.it/2013/03/26/tempi-bui-ma-la-cultura-salvera-il-mondo/
(6) H.G. Wells. La máquina del tiempo
