“Cuando la legalidad basta para salvar la sociedad, la legalidad; cuando no basta, la dictadura”.
(Juan Donoso Cortés. Discurso sobre la dictadura. 4 de Gener de 1849)
Quan s’estableix la diferenciació entre els partidaris de la governança global dictada per les grans corporacions i els partidaris del sobiranisme (encara que sigui reduït a una mínima expressió), seria un error confondre o interpretar aquests termes amb definicions semblants a capitalisme i socialisme, fins i tot seria erroni confondre progressisme i conservadorisme en referir-se a aquests partidaris.
En l’actualitat, la confrontació s’estableix dins d’un sol marc conceptual econòmic: la primacia de l’economia de mercat per sobre de qualsevol altra consideració. I aquest marc conceptual conté una part important de l’anomenada globalització, encara que amb diverses interpretacions (unilateralitat, bilateralitat, multilateralitat, reciprocitat, consens…)
Una d’elles és la que defensa que absolutament tot l’existent (persones i coses, terra i aigua) és comercialitzable, que han de desaparèixer les proteccions duaneres, la unificació a la baixa dels drets laborals i que les legislacions nacionals han de quedar totalment subordinades a les emeses per superestructures internacionals, cap d’elles elegible (Consell de Seguretat de les Nacions Unides, Cort Internacional de Justícia, UNESCO, OMS, OMC, OIT, FMI, Banc Mundial, FAO, OMT, PNUMA, Fòrum Econòmic Mundial,…) i a nivells regionals com la Unió Europea, el seu Parlament, Comissió, Tribunal de Justícia, Banc Central i Tribunal de Comptes.
Una altra, que sense renunciar al conjunt d’ordres emanades per aquests organismes, reclamen per a si unes certes competències: A aquests se’ls poden denominar sobiranistes. Uns exemples d’això poden ser Hongria en el cas de la Unió Europea, o Turquia en el si de l’OTAN, que no és que siguin exemples a copiar, però han sabut posar un llistó referent a unes certes competències.
I finalment les que, aglutinant la majoria de la població mundial (la Xina, l’Índia, l’Iran, Rússia) aposten, dins sempre de l’economia de mercat, per un concepte de sobirania basat en un desenvolupament autòcton i una certa independència cultural que en cas de Rússia, una primera manifestació política d’això ha estat desmarcar-se de l’Acord de Bolonya sobre educació.
Pel que respecta a l’Índia des de 2014, pot veure’s reflectit en la resposta del ministre de Relacions Exteriors Subrahmanyam Jaishankar davant una pregunta d’un periodista en el fòrum GLOBSEC 2022 a Bratislava sobre la guerra a Ucraïna en la qual l’Índia s’ha negat a condemnar a Rússia, ha enviat ajuda humanitària a Ucraïna i manté bones relacions amb els Estats Units en el marc del QUAD (El Diàleg de Seguretat Cuadrilateral és un fòrum estratègic informal entre els Estats Units, el Japó, Austràlia i l’Índia). Jaishankar va rebutjar les pretensions europees de donar suport a la seva política exterior amb les següents paraules: “Europa ha de deixar de pensar que els problemes d’Europa són els problemes del món, però que els problemes del món no són problemes d’Europa… No es pot ser tan eurocèntric com en el passat… Prenent a Europa col·lectivament, que s’ha mostrat singularment silenciosa sobre moltes qüestions que estaven succeint a Àsia, caldria preguntar-se per què algú a Àsia confiaria en Europa en qualsevol qüestió”. (1)
Nayib Bukele, al Salvador, ha trencat la tradicional submissió d’ARENA i FMLN als dictats del Departament d’Estat USA. S’ha abstingut en les votacions sobre la condemna Rússia tant en l’ONU, com en l’OEA. Però a més ha reemplaçat als jutges de la Cort Suprema súbdits de l’ambaixada estatunidenca. I ha expulsat del país a la Comissió Internacional Contra la Impunitat a El Salvador (CICIES), dependent de l’OEA. Bukele va presentar al Congrés un projecte de Llei de “Agents Estrangers” que en paraules del Ministre de la Governació Juan Carlos Bidegain, amb aquesta llei “es busca la prohibició d’ingerència estrangera i s’impedeix que fundacions i ONG de façana disfressin de donació el que clarament és una intervenció per a patrocinar assumptes polítics”. En un símil de la llei aprovada a Nicaragua sobre la transparència financera de les donacions internacionals a centenars d’ong,s, després de l’intent de “cop d’estat tou” de 2018 finançat per diverses fundacions nord-americanes i europees.
El president de l’Iran, Seyyed Ebrahim Raisi va viatjar a Samarcanda per a assistir a la 22a cimera de l’Organització per a la Cooperació de Xangai (OCS) en la qual es va oficialitzar el seu ingrés. La revolució de l’any 1979 va permetre als iranians exercir la plena sobirania sobre el seu país, en tots els àmbits de la seva vida i en el marc d’una república islàmica, i això va influir clarament en el concert internacional perquè va implicar desprendre’s de la tutela estatunidenca i britànica, encara que ha hagut de suportar quaranta-tres anys d’agressions dels governs estatunidencs, demòcrates i republicans sense distinció: Jimmy Carter, Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton, George W. Bush, fill, Barack Obama, Donald Trump i l’actual Joe Biden.
Per a Washington, qualsevol país que busca el seu propi camí de desenvolupament, que té com a nord els conceptes de sobirania i dignitat es converteix immediatament en enemic irreconciliable.
EL POPULISME: CALAIX DE SASTRE
Quan qualsevol país que intenta establir unes certes cotes de sobirania tant en política interior com exterior, marcant distàncies amb els apologistes de la governança global, i a més han rebut un majoritari suport electoral, són titllats de “Populistes”, expressió despectiva usada tant per a designar a polítics considerats de dreta com d’esquerra. Amb aquest apel·latiu es pretén anatematitzar als qui no segueixen a ulls clucs els dictats de les grans corporacions.
Això ens pot permetre analitzar la situació interna dels Estats Units durant la presidència de Trump, un multimilionari enfrontat a la desindustrialització nord-americana, a les polítiques migratòries potenciades per les grans corporacions amb la condició d’abaratir els costos de producció en dos vessants: una l’externalització de les produccions, i una altra la rebaixa salarial mitjançant la contractació precària d’immigrants. Si fronteres i aranzels són símbols pràctics de sobirania, no hi ha dubte que Trump era sobiranista. Tal vegada per això és que no hi ha precedents històrics d’atacs furibunds cap a un president dels Estats Units, perquè una cosa és l’inquilí de la Casa Blanca i una altra el poder real nord-americà.
Així mateix, al Brasil, els intents de política proteccionista i d’una certa independència en política exterior de Bolsonaro va sofrir els atacs de la totalitat de “l’ona progre” unilateralista mundial. Podem seguir amb Daniel Ortega, Putin, Edorgan, Modi, Salvini, Orban, Bukele, Maduro, Teodoro Obiang…
Al Pakistan Imran Khan, destituït per un “cop tou” denunciat pel mateix Khan com “una forma de “canvi de règim recolzat pels Estats Units” (2)
A Burundi Pierre Nkurunziza que va expulsar els agents del complex farmacèutic mundial, “va ser” mort en estranyes circumstàncies. El president de Tanzània, John Magufuli que igual que Nkurunziza es va enfrontar a l’OMS, també “va ser” mort en estranyes circumstàncies.
El president d’Haití, Jovenel Moise, va ser assassinat en un cop d’estat després de rebutjar els lots de vacunes d’AstraZeneca que l’OMS intentava introduir al país mitjançant el mecanisme COVAX. (3)
El frustrat assassinat del president de Madagascar, Andry Rajoelina també té com a precedent la irada crítica a l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per no recolzar el seu remei contra el coronavirus, conegut com a Covid-Orgànics (CVO). “Si fos un país europeu que hagués descobert aquest remei, no hi hauria tants dubtes”, va assenyalar el mandatari en una entrevista exclusiva amb France 24, la xarxa internacional de notícies de televisió francesa. ”El problema és que prové d’Àfrica. I no poden acceptar que un país com Madagascar, que és un dels països més pobres del món, hagi descobert aquesta fórmula” (4)
Aquests quatre exemples de presidents als quals la premsa occidental diu dictadors i populistes, descriuen com l’exercici de sobirania en el concepte de salut, quan s’enfronta a un dels pilars de la governança global: el complex químic-farmacèutic-militar i les fundacions privades, pot resultar mortal.
L’apel·latiu populisme s’està utilitzant per a denigrar règims, campanyes, partits polítics, decisions i persones en diferents regions del món. Depenent del servei a qui està un mitjà de comunicació i de qui rep finançament, qualifica de “populistes” tan polítiques de grups de dreta a Europa, com a discursos antiimperialistes de líders de les esquerres llatinoamericanes, com diu Eric Dupin, “aquest terme s’ha convertit, en l’espai públic, en una eina de llenguatge destinada a desqualificar a tots aquells que tenen la mala fortuna de desafiar, de una forma o l’altra, les convencions establertes”. (Eric Dupin. “Politique: Populiste, une injure riche de sens”. (5)
EL SOBIRANISME
Una premissa: El concepte sobiranista encunyat a Catalunya en el denominat “procés” no té res a veure amb això, ja que els artífexs d’aquest entramat podríem qualificar-los dels més acèrrims defensors de la governança global, subordinats als seus dictats i reclamant l’exercici d’estructures supranacionals, al costat de la transmissió a mans privades de l’economia, l’educació, la sanitat, el sistema de seguretat social, la cultura, etc. El sobiranisme defensat per les burgesies locals, només el pretén ser per a la seva millor capacitat d’acumulació davant altres burgesies que també vulguin operar en aquests mateixos territoris. Però admetent contradictòriament la subordinació a la tutela dels poders supranacionals, que es poden definir en la governança global.
Segons el DRAE (Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola) sobirania és Poder suprem i il·limitat, tradicionalment atribuït a la nació, al poble o a l’Estat, per a establir la seva constitució i adoptar les decisions polítiques fonamentals tant en l’àmbit intern com en el pla internacional. Encara que, paradoxalment, aquesta sobirania que estableix la constitució espanyola, igual que la d’una majoria de països, inclou en aquesta la renúncia a la sobirania. (Article 93. Mitjançant la llei orgànica es podrà autoritzar la celebració de tractats pels quals s’atribueixi a una organització o institució internacional l’exercici de competències derivades de la Constitució.)
I ha estat mitjançant aquestes Lleis que a partir de 31 de maig de 1982 amb el denominat Instrument d’Adhesió del Regne d’Espanya al Tractat de l’Atlàntic Nord deixava en mans alienes qualsevol decisió autònoma en l’àmbit militar. Seguint amb la Llei orgànica 10/85 d’adhesió a les Comunitats Europees, que per a la seva adhesió ja es va implantar des de finals dels 70 l’anomenada reestructuració industrial i el tancament de milers d’empreses de tots els sectors; la 4/1986 acceptant l’Acta Única Europea; la 10/1992 anomenada Maastrich; la 6/2000 cedint la sobirania jurídica a la Cort Penal Internacional; la 3/2002 sobre la Constitució Europea; la 1/2005; la 1/2008 de ratificació del Tractat de Lisboa. A més de seguir els ordes dels Estats Units en matèria repressiva implantant una còpia de la Patriot Act en el Codi Penal espanyol a partir de 2001. I el que hem viscut des de març de 2020 acatant les ordres de NIH nord-americà i de l’OMS (tots dos organismes tutelats i finançats pel conglomerat químic-farmacèutic) en la inoculada pandèmia a despit de qualsevol veu independent de les substancioses subvencions.
No disposa de legislació pròpia, no pot mantenir fronteres per a les persones de la UE (Espai Shengen), solament per als immigrants africans i asiàtics pobres, ni pot establir aranzels en estar subordinada als imperatius de l’Organització Mundial del Comerç. No pot configurar uns continguts curriculars ni una estructura pedagògica pròpia en estar condicionada pels acords de Bolonya de 1999. No pot tenir una política de salut pròpia en dependre del conglomerat químic farmacèutic i l’OMS. No pot tenir una política militar independent en estar subordinada a l’OTAN. I no pot estructurar una política industrial autosuficient per imperatiu competitiu de la Unió Europea. Tampoc pot municipalitzar o nacionalitzar empreses de serveis de finalitat pública perquè s’està sotmès a les legislacions de “lliure competència” de la UE, i en rars casos excepcionals que es poden iniciar aquesta pretensió les demandes davant la mateixa UE els congela o obliga a desistir d’aquesta pretensió.
No tenir potestat ni per a decidir quants diners ha d’haver-hi en circulació dins del país d’acord amb el Tractat Constitutiu de la Comunitat Europea, sobre la Unió Econòmica i Monetària de 1999 (Articles del 105 al 111) l’Article del qual 106 és taxatiu sobre aquest tema:
Article 106: 1. El BCE tindrà el dret exclusiu d’autoritzar l’emissió de bitllets de banc en la Comunitat. El BCE i els bancs centrals nacionals podran emetre bitllets. Els bitllets emesos pel BCE i els bancs centrals nacionals seran els únics bitllets de curs legal en la Comunitat. 2. Els estats membres podran realitzar emissions de moneda metàl·lica, per a les quals serà necessària l’aprovació del BCE quant al volum d’emissió.
El Tribunal de Justícia Europeu ja en 1963 quan encara no es cognomenava Unió Europea, en la sentència Van Gend en Loos del 5 de febrer, el Tribunal va sentenciar que el Dret europeu no sols genera obligacions per als Estats membres, sinó també drets per als particulars. En conseqüència, els particulars poden al·legar aquests drets i invocar directament normes europees davant les jurisdiccions nacionals. Per tant, no és necessari que l’Estat membre reculli les normes europees en el seu ordenament jurídic intern. (6)
El que queda de sobirania és la capacitat repressiva en l’ordre intern (Estats d’excepció, de setge, tocs de queda, arrestos domiciliaris massius, detencions, multes, control social, etc.) que “manu militari” ha posat en funcionament durant l’entramat pandèmic.
Segons George Jellinek, en la seva Teoria General de l’Estat (Allgemeine Staatslehre), (7) defineix la sobirania com una propietat del poder d’un Estat, en virtut de la qual correspon exclusivament a aquest la capacitat de determinar-se jurídicament i d’obligar-se a si mateix.
SOBIRANIA I ESTAT D’EXCEPCIÓ
D’acord amb Carl Schmitt, l’excepció és l’oposat a la norma, però en decidir sobre l’excepció el sobirà està decidint sobre la norma. De fet, pel fet que la norma no pot determinar quan apareixerà l’excepció, perquè la llei és incapaç de preveure l’anormal, és tasca del sobirà decidir sobre això, determinant no sols el que és l’excepció sinó també el que és la situació normal: “el sobirà està, al mateix temps, fora i endins de l’ordre jurídic”. (8)
L’intent més rigorós de construir una teoria de l’estat d’excepció és obra de Carl Schmitt, essencialment en La dictadura i un any després, en Teologia política. En la mesura en què aquests dos llibres, editats al començament dels anys vint, descriuen, amb una profecia per així dir interessada, un paradigma una “forma de govern” que no sols ha romàs vigent sinó que també ha aconseguit avui el seu complet desenvolupament.
El totalitarisme modern pot ser definit, com la instauració, a través de l’estat d’excepció, d’una guerra civil legal, que permet l’eliminació física no sols dels adversaris polítics sinó de categories senceres de ciutadans que per qualsevol raó resulten no integrables en el sistema polític. La creació voluntària d’un estat d’emergència permanent (encara que eventualment no declarat en sentit tècnic) ha esdevingut una de les pràctiques essencials dels Estats contemporanis, fins i tot d’aquells així anomenats democràtics. Enfront de la imparable progressió d’això que ha estat definit com una “guerra civil mundial”, l’estat d’excepció tendeix cada vegada més a presentar-se com el paradigma de govern dominant en la política contemporània. (9)
L’estat d’excepció és un espai anòmic en el qual es posa en joc una força-de-llei sense llei. (10) L’estat de necessitat no és un “estat del dret”, sinó un espai sense dret. (11) L’estat d’excepció ha aconseguit avui el seu màxim desplegament planetari. (12)
Si a dir de Carl Schmitt, sobirà és aquell que pot declarar l’estat d’excepció, podem arribar a la conclusió que els sobirans actuals són el Consell d’Administració de l’Imperialisme S.A., el staff directiu del Fòrum Econòmic Mundial (Massellaz de Roche; Al Gore de Generation Investiment; Laurence Fink de Black Rock; Tomas Buberl d’AXA; Marc Benioff de Salesforce i CNN; Kristalina Georgieva de l’FMI; Brabeck –Letmathe de Biologique Recherche; Joe Kaeser de Siemens; Christine Lagarde del BCE; Ngozi Okonjo-*Iweala de l’OMC; Rafael Reif del MIT; Mark Schneider de Nestlé; Jim Hagemann de Siemens; Feike Sybesma de Philips; Børge Brende d’OMS i Bilderberg; Zhu Min d’FMI i Banc Popular de la Xina; David Rubenstein de Carlyle Group; Mukesh Ambani de Reliance Industries i compartint aquest consell d’administració, els fons d’inversió, els grans bancs, i les fundacions de Bill Gates, George Soros, Rockefeller i les 130 corporacions, personatges i organitzacions del nomenat Club de Bilderberg que es reuneixen anualment per a decidir el futur de la humanitat.
Aquesta és la banda organitzada que decideix l’estat d’excepció mundial, les guerres, les epidèmies, les modes, les fallides, el control social, les subvencions, els cops d’estat, els continguts curriculars, els guions cinematogràfics, els Premis Nobel… Una banda sobirana que no està ancorada en un país concret encara que els grans beneficis es dirigeixin cap a uns pocs centres geopolítics encapçalats pels Estats Units.
Hauríem de sotmetre’ns a un autoritarisme no tan visible —imperium (capitalisme financer i especulatiu) —, però present en les nostres societats occidentals, de tal manera que l’home no tingui un centre des del qual poder construir la seva vida i possibilitats com a persona? (13)
Josep Cónsola
Novembre 2022
REFERÈNCIES
(3) (https://www.juno7.ht/le-gouvernement-haitien-rejette-le-vaccin-astrazeneca/)
(6) (https://eur-lex.europa.eu/legal-content/ES/TXT/?uri=CELEX%3A61962CJ0026)
(7) (https://www.redalyc.org/pdf/4264/426439533009.pdf)
(8) (Excepción, decisión y derecho en Carl Schmitt. Farid Samir Benavides. Argumentos vol.19 no.52 Ciudad de México sep./dic. 2006
https://www.scielo.org.mx/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S0187-57952006000300007
(9) (Giorgio Agamben. Estado de excepción. Pág.25 https://geopolitica.iiec.unam.mx/sites/geopolitica.iiec.unam.mx/files/2017-08/Agamben%20Giorgio%20-%20Estado%20de%20excepcio%CC%81n%20-%20Adriana%20Hidalgo.pdf )
(10) (Giorgio Agamben. Estado de excepción. Pág.81)
(11) (Giorgio Agamben. Estado de excepción. Pág.100)
(12) (Giorgio Agamben. Estado de excepción. Pág.155)
(13) (José Morales Fabero. Los conceptos de auctoritas y potestas durante la época moderna. Bajo Palabra. II Época. Nº 24. Pág.: 337-358 https://revistas.uam.es/bajopalabra/article/view/bp2020_24_017
