LA TERCERA GUERRA MUNDIAL

3 Març 2023

Pablo Picasso, en 1951, va il·lustrar els assassinats de civils coreans comesos amb el vistiplau de l’exèrcit estatunidenc en 1950, a Shinchun.

Park Myung-lim, que va ser director del Centre d’Estudis de Corea del Nord en la Universitat de Corea entre 1994 i 1999, i membre de l’Institut d’Estudis Coreans de la Freie Universität Berlin, estima en 200.000 els assassinats, militants i simpatitzants comunistes, en l’estiu de 1950.

A la dreta de la imatge, el cap, darrere dels soldats, manipula als militars sense córrer riscos, té els peus en direcció contrària per a fugir de la guerra.

A qui caracteritzaríem avui com a Cap? Difícil pregunta i difícil resposta. Si haguéssim de donar-li un nom, aquest seria col·lectiu: Imperialisme S.A., el mateix que ha perpetrat les massacres a Vietnam, Sèrbia, l’Afganistan, l’Iraq, Síria, Líbia, Somàlia, Iemen…

La personificació dels “caps” és el de menys, s’utilitza per a córrer un vel que emmascara als veritables organitzadors de tals excessos que, estan tranquil·lament asseguts en els consells d’administració dels grans conglomerats financers, mediàtics, industrials, químics i farmacèutics. Són els mateixos que posen i lleven presidents, en unes operacions així mateix vetllades mitjançant la cortina de fum d’unes urnes que simulen la participació popular.

I, aquests mateixos consells d’administració, que es van asseure i van dirigir la recent sessió del Fòrum Econòmic Mundial a Davos, són els que cuinen tots els ingredients per a una tercera guerra mundial, diferenciada de les anteriors, perquè el context mundial també ha canviat. Alguns autors parlen d’una guerra mundial fragmentada, més o menys com ho va definir el Papa Francisco en l’entrevista realitzada pel periòdic La Vanguardia al juny de 2014: “Descartem tota una generació per a mantenir un sistema econòmic que ja no s’aguanta, un sistema que per a sobreviure ha de fer la guerra, com han fet sempre els grans imperis. Però com no es pot fer la Tercera Guerra Mundial, llavors es fan guerres zonals. I això què significa? Que es fabriquen i es venen armes, i amb això els balanços de les economies idolàtriques, les grans economies mundials que sacrifiquen a l’home als peus de l’ídol dels diners, òbviament se sanegen.” (1)

Amb anterioritat, en el 2007, l’ambaixador de l’Iran a Mèxic, Mohammad Ghadiri Abyaneh, feia unes declaracions al periòdic La Jornada en aquesta mateixa direcció: “Com a estrateg, considero que la tercera guerra mundial va començar amb l’ocupació a l’Afganistan i l’Iraq”. (2)

Penso que tots dos es van quedar curts en les seves apreciacions. Cal posar la mirada molt més enrere, en el que han estat les grans estratègies del capitalisme mundial que han tingut les seves bases ideològiques, acceptades i posades en pràctica, tant en la nació dominant, els Estats Units, com en els seus aliats europeus, més el Japó i Austràlia. Aquestes grans estratègies conegudes com a “doctrines” han basculat a tenor dels interessos corporatius euro-nord-americans des del final de la segona guerra mundial. Podríem sintetitzar-les com la “doctrina Kissinger” que correspondria a les polítiques dutes a terme pel Partit Republicà nord-americà i els seus socis europeus; i la “doctrina Brzezinski” geoestratega del bloc globalista angloamericà i un dels cervells de les diverses administracions del Partit Demòcrata i els seus corresponsals europeus.

No és que existeixin enormes diferències entre elles, però francament, la més agressiva ha estat la desenvolupada pel Partit Demòcrata seguint al peu de la lletra l’anàlisi i recomanacions que Brzezinski , que, en 1997 va exposar en el seu llibre “El gran tauler mundial”.

Ara més que mai és precisa la lectura d’aquesta doctrina, ja que sense ella seria difícil comprendre l’evolució de la situació europea, la del sud-est asiàtic i el denominat orient mitjà.

Millor començar per les conclusions d’aquesta doctrina que defineixen de manera clara les estratègies de l’Imperialisme S.A., diu així: “Una estratègia sostinguda ha de distingir entre la perspectiva a curt termini (els pròxims cinc anys), el mitjà termini (fins dins de vint anys) i el llarg termini (més de vint anys). A més, aquestes fases no han de ser considerades com a compartiments estancs, sinó com a parts d’un “continuum”. La primera fase ha de conduir a la segona de manera gradual i consistent –ha d’estar, en efecte deliberadament apuntada cap a ella-, i la segona, per tant, ha de conduir posteriorment a la tercera”. (3)

Alexander Dubček, el nen acaronat del capitalisme occidental, guardonat, entre altres amb el premi Sàjarov, i President de l’Assemblea Federal de Txecoslovàquia del 28 de desembre de 1989 al 25 de juny de 1992, reformista socialdemòcrata, que havia manifestat reiteradament la seva oposició a qualsevol alineament amb l’OTAN, així com la fragmentació de Txecoslovàquia. Tot apunta al fet que “el van morir” el 7 de novembre de 1992, mitjançant un suposat accident del seu automòbil ocorregut quatre mesos abans, i amb la seva mort quedava el camí lliure tant per a la incorporació a l’OTAN com per a la divisió entre Eslovàquia i la República Txeca.

Realitzada una primera divisió en centre Europa, quedava a l’aire el tema de Iugoslàvia, sobretot quan el Parlament Federal iugoslau a principis dels 90 va acordar negar-se a la integració en l’OTAN. I En el curt termini definit per Brzezinski (1997 – 2003) es va projectar, en 1999, la destrucció per part de l’OTAN, de Sèrbia, per a completar la fragmentació total de la ex Iugoslàvia, ordenada pel dirigent del PSOE Javier Solana, en aquells dies secretari general de l’OTAN. La invasió de l’Afganistan en el 2001, i la de l’Iraq en el 2003.

En el mitjà termini, i com a continuació, la invasió per part de Geòrgia, a les ordes de l’OTAN, d’Ossètia en el 2008; les anomenades primaveres àrabs a entre 2010 i 2012; l’inici de la intervenció a Síria, en el 2011; el cop d’estat a Egipte en el 2013; i els cops d’estat a Iemen i Ucraïna en el 2014.

I, en el llarg termini, en el qual ens trobem ara, la guerra OTAN – Rússia duta a terme en territori d’Ucraïna, estava prevista ja en 1997 en la citada doctrina Brzezinski, on al llarg del seu llibre fa esment reiteradament a Ucraïna, més que a qualsevol altre país (pàgs. 50, 54, 58, 92, 118, 126).

“Donat el creixent consens sobre el desitjable d’admetre a les nacions centreeuropees tant a la UE com en l’OTAN, el significat pràctic d’aquesta qüestió fa que l’atenció se centri en el futur estatus de les regions bàltiques i en el d’Ucraïna”. (4)

El que ara sembla una novetat, la incorporació de Suècia i Finlàndia a l’OTAN, era una de les previsions a llarg termini quan expressament afirma que “L’ingrés en l’OTAN dels Estats Bàltics, podria portar a Suècia i a Finlàndia a considerar la seva candidatura a l’OTAN. I Ucraïna hauria d’estar preparada per a entrar en negociacions serioses amb la UE com amb l’OTAN en algun moment entre 2005 i 2010”. (5)

I continua : “És probable que Rússia accedeixi a l’ampliació de l’OTAN en 1999, en la qual ingressarien diversos estats centreeuropeus… en canvi, per a Rússia serà incomparablement més difícil acceptar l’ingrés d’Ucraïna en l’OTAN”. (6) Advertiment que els actuals inquilins Demòcrates de la Casa Blanca no han tingut en compte malgrat el que havia expressat el seu gran estrateg.

“Un fracàs en l’ampliació de l’OTAN, acabaria amb la idea d’una Europa en expansió i desmoralitzaria als centreeuropeus” (7)

Podem entendre l’obsessió criminal contra Rússia i l’Iran des de fa anys i últimament amenaçant a la Xina, precisament perquè ja en 1997, Brzezinski assenyalava: “L’escenari potencialment més perillós seria el d’una gran coalició entre la Xina, Rússia i potser l’Iran, una coalició “antihegemònica” unida no per una ideologia sinó per greuges complementaris. Recordaria, per la seva escala i pel seu abast, a l’amenaça que va plantejar, en determinat moment, el bloc sinó-soviètic, encara que aquesta vegada Xina seria probablement el líder i Rússia el seguidor. Evitar aquesta contingència, per més remota que pugui ser, requerirà un desplegament simultani d’habilitat estatunidenca en els perímetres occidental, oriental i sud d’Euràsia”. (8)

De totes maneres el ultraimperialista Brzezinski, era dolent, però no ximple i preveia, com ha passat amb els grans imperis al llarg de la història, que el poder unipersonal dels Estats Units en l’àmbit mundial tenia data de caducitat, i en conseqüència devia, a llarg termini, modificar algunes de les seves polítiques, entre elles la que s’està intentant establir en l’actualitat denominada la “governança global”. Així ho expressava: “La meta política dels Estats Units ha de ser necessàriament doble: la de perpetuar la pròpia posició dominant dels Estats Units durant almenys una generació –i preferiblement durant més temps encara- i la de crear un marc geopolític capaç d’absorbir els xocs i les pressions inherents al canvi sociopolític, avançant al mateix temps en la construcció d’un nucli geopolític de responsabilitat compartida encarregada de la gestió pacífica del planeta”. (9)

I, aquest nucli de “responsabilitat compartida” iniciat amb la declaració pandèmica de març de 2020, implantant un estat de setge mundial mitjançant una OMS al servei de les grans corporacions de l’Imperialisme S.A., ha continuat amb una ferocitat impressionant a partir de febrer de 2022. En aquesta responsabilitat compartida s’han aglutinat els portaveus, o virreis designats per a posseir temporalment els governs de diferents nacions, sempre que assumeixin com a seus els dictats emanats dels defensors de la “governança global”, els components de la qual estan incrustats en els diversos organismes internacionals, els quals són triats a dit per les grans corporacions que esmentava anteriorment. (G7, FMI, Banc Mundial, OMS, OMC, FEM,…)

Tots contra Rússia!, clamen a l’uníson els titelles europeus. Tots amb Ucraïna!, quan la realitat és que durant anys la Unió Europea ha mantingut a Ucraïna com el femer d’Europa, el reservori del tràfic d’òrgans (2005) (10), de prostitució (2017) (11), de producció i distribució de drogues i de tràfic d’armes per als grups delinqüents (2014) (12), de granges de dones amb úters de lloguer i venda de criatures a baix preu per a satisfacció dels LGTB i les classes mitjanes europees(2018) (13), doncs les classes adinerades compren les criatures als Estats Units.

Aquest clam de tots contra Rússia, incitat, alimentat i multiplicat pels mitjans de comunicació, és una consigna de doble efecte. D’una banda cohesionar al voltant dels encara hegemònics Estats Units governs i societats. Per un altre acréixer el temor d’una possible agressió per part de Rússia a qualsevol país, i com a prevenció, augmentar els respectius pressupostos militars a major glòria d’una indústria armamentística gran partidària del projecte de governança global.

La previsió de Brzezinski, sobre la temporalitat de l’hegemonia estatunidenca, d’una generació o més, sembla que està arribant a la seva fi, i el renaixement de la unió euroasiàtica com a “pivot del món” sembla que està començant a ser una mica més que un eslògan propagandístic, amb la qual cosa la sentència de Halford Mackinder en la seva tesi “El pivot geogràfic de la història”, té l’aire de fer-se realitat: “No és la “regió pivot” (pivot area) de la política mundial aquesta extensa zona d’Euràsia que és inaccessible als vaixells, però que antigament estava oberta als genets nòmades, i està avui a punt de ser coberta per una xarxa de ferrocarrils?”. (14)

I podem afegir ara una extensa xarxa de gasoductes, oleoductes, autopistes, aeròdroms i extenses xarxes elèctriques i de transmissió de dades.

Els partidaris de la governança global euro-nord-americans han de sentir-se orfes de la personalitat de Brzezinski, ja mort, i no saben a qui demanar consell. Tal vegada haurien d’escoltar el vell Kissinger, que també és dolent però no ximple, i ha advertit les conseqüències negatives per al projecte globalista, el fet d’aferrar-se a una confrontació armada de l’OTAN contra Rússia, com ho va proposar en la seva intervenció en la recent reunió del Fòrum Econòmic Mundial a Davos: “Les negociacions han de començar en els dos pròxims mesos abans que es generin trastorns i tensions que no seran fàcils de superar. Idealment, la línia divisòria hauria de ser una volta al statu quo anterior. Continuar la guerra més enllà d’aquest punt no suposaria la llibertat d’Ucraïna, sinó una nova guerra contra la mateixa Rússia”. Suggerint al Govern de Kíev que cedeixi la regió del Donbás i la península de Crimea. (15)

Ja s’estan pronunciant bastants analistes amb un cert sentit comú i aplicació de la lògica, que una confrontació entre països que disposen d’una devastadora capacitat armamentística, entre ella d’armament nuclear, que prosseguir en aquesta espiral que impulsa l’Imperialisme S.A., és la porta d’accés a una Tercera Guerra Mundial de previsibles i devastadores conseqüències.

Mentrestant, l’OTAN està portant, deliberadament, a ciutadans ucraïnesos, a la mort segura, mentre el Cap, està assegut tranquil·lament mirant solament l’alça dels seus valors borsaris. La pregunta que podem fer és: Quin quadre pintaria avui Picasso?

Josep Cónsola
Març 2023

(1) https://www.lavanguardia.com/internacional/20140612/54408951579/entrevista-papa-francisco.html

(2) https://www.jornada.com.mx/2007/12/04/index.php?section=politica&article=020n1pol

(3) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. Pág.200

(4) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 58

(5) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 92

(6) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 126

(7) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 203

(8) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 63

(9) Zbigniew Brzezinski. El gran tablero mundial. Paidos, 1998. pág. 217

(10) https://elpais.com/diario/2005/09/05/sociedad/1125871206_850215.html

(11) https://es.wikipedia.org/wiki/Trata_de_personas_en_Ucrania