“L’art de la medicina consisteix a distreure als pacients mentre la naturalesa cura les malalties”. (Voltaire)
El 15 de desembre de 1923, s’estrenava en la Comédie des Champs Élysées de París l’obra teatral de Louis Henri Jean Farigoule (Jules Romains) “Knock ou le triomphe de la médecine” una obra que va arribar a representar-se en 1.400 ocasions i que podem pensar-la com una profecia sobre la medicalització de la vida.
En el centenari d’aquesta obra penso que és necessari, com mai, recordar el pensament de Voltaire i reconèixer la inflexió de 180 graus respecte a ella, ja que en l’actualitat, com explica Jörg Blech (1) “la medicina moderna fa creure a les persones que la naturalesa els colpeja constantment amb noves malalties que només poden ser curades pels metges”.
Knock és una crítica basada en la funció social del metge, que per mitjà de l’engany i la demagògia s’arriba al control de la voluntat de la població. Tinguem en compte que en 1923, ja estava en auge el feixisme italià.
El poder de la tercera República requeia en aquest moment en el Bloc nacional, que era una coalició de partits de dreta (Fédération Républicaine, Alliance démocratique, Action libérale) des de novembre de 1919, fins a 1924. Aquesta unió de dretes tenia com a premisses polítiques l’aversió cap al bolxevisme, la qual cosa va portar una repressió cap als moviments obrers i populars per part del govern.
L’autor assenyala a la comunicació i els mitjans d’informació, com un mitjà eficaç per a aconseguir que el missatge enviat per l’actor dominant, arriba de la millor manera a les masses. Romains ho representa per mitjà dels personatges del pregoner i del mestre, els qui es confabulen amb Knock, per a expandir la propaganda d’alarma sobre malalties que va imposar a la població.
Romains fa una anàlisi paral·lela de com aquestes idees de dreta que prenien el poder per Europa, igual que el doctor Knock, feien ús d’eines de propaganda, d’oratòria amb alta càrrega simbòlica en el maneig de les paraules. (2)
Romains, de tarannà socialista, representa al Doctor Knock, com un home que amb el pretext del coneixement, obté “el poder “d’establir en un poble un sentiment general de malaltia, simplement per a aconseguir el benefici propi i el dels seus sequaços.
Segons l’anàlisi de la citada obra que realitza José María Mainetti, metge argentí destacat pioner de la bioètica al seu país. Knock representa dramàtica, tragicómicament, la medicalització de la vida d’avui. Es tracta d’una veritable profecia en un testimoniatge literari de 1923, l’argument del qual és un cas paradoxal i extrem de fanatisme professional. La tesi central de Knock es resumeix en l’epígraf “els sans són malalts que s’ignoren”, avui reformulat així: “sa és un subjecte insuficientment explorat”.
Knock és un drama clau per a l’anàlisi del poder de la medicina i llança una nova llum sobre la qüestió bioètica i la genealogia de la moral mèdica. El poder mèdic es funda sobre la vulnerabilitat del malalt. I la medicina imaginària de Knock esdevé perillosament real amb el present mite tecnològic. La medicina, amb la seva triple dimensió científica, professional i política, s’ha convertit en institució paradigmàtica de moderna reforma social. La situació avui d’una doble agència moral del metge entre els interessos del pacient i els societaris, planteja un conflicte d’obligacions professionals que situa la teoria de la justícia en el moll de la bioètica enfront de l’actual desafiament polític planetari dels sistemes de salut.
La bioètica vindria a ser així un diagnòstic i un tractament del nostre temps, com a resposta mèdica i moral al desafiament de tres formes culturals contemporànies que configuren el complex bioètic, alhora pigmalià, narcisista i knockista.
L’efecte Pigmalió es coneix com la influència que una persona pot exercir sobre una altra, basada en la imatge que aquesta té d’ella. Aquest efecte també es coneix amb el nom de «profecia autocomplerta», i així farem tot el possible perquè allò que considerem o creiem que succeirà es faci realitat. I el Pigmalionisme tecnocientífic defineix el canvi de naturalesa de la ciència i de la tècnica, en la qual lluny de ser l’amo, l’home és manipulat per la tecnociència. L’Efecte Pigmalión avui dia, igual que altres conceptes similars com l’Efecte Placebo o la Profecia autocomplerta, ha acabat per assentar-se en la cultura de masses. (3)
El narcisisme individualista descriu al subjecte replegat sobre si mateix com a valor suprem respecte de la societat, quan es desfonen els discursos globalitzants en el si d’una modernitat que rebutja el transcendent i els finalismes. L’individu narcisista, lluny de ser virtut i autonomia, és un subjecte light, no de confiança en la seva conducta existencial. En general, les persones amb trastorn de la personalitat narcisista poden sentir-se infelices i decebudes quan no els fan favors especials o no reben l’admiració que creuen merèixer. (4)
És interessant el diàleg del tercer acte, escena sis, entre el doctor Parpalaid i Knock, quan aquest imposa el confinament domiciliari a la majoria de la població.
El Doctor: Encara que volgués ocultar-li el meu desconcert, benvolgut col·lega, no podria. Difícilment puc dubtar dels seus resultats. Però em permetrà fer-me una pregunta en veu alta?
Knock: Si us plau.
El Doctor: Si jo tingués el seu mètode… si el tingués ben controlat com vostè… si només hagués de practicar-ho… Tinc algun escrúpol. Respongui’m.
Knock: Però això depèn de vostè, crec.
El Doctor: Noti que no estic tallant res. Plantejo un punt excessivament delicat.
Knock: M’agradaria entendre-ho millor.
El Doctor: Dirà que em lliuro al rigorisme. Però, no està l’interès del pacient subordinat a l’interès del metge en el seu mètode?
Knock : Doctor Parpalaid, oblida que hi ha un major interès que el de cadascun d’aquests dos.
El Doctor: Quin?
Knock: La medicina. És l’única cosa que m’importa.
El Doctor: Sí, sí, sí.
Knock: Vostè em lliura un poble amb uns pocs milers d’individus neutres i indeterminats. El meu paper és determinar-los, portar-los a l’existència mèdica. Els fico al llit i veig el que sortirà d’ells; res em fot tan com això que no és ni carn ni peix, que anomeneu home sa.
El Doctor: Però vostè no pot posar al llit a tot un poble!
Knock: Això seria discutible. La veritat és que a tots ens falta audàcia, que ningú, ni tan sols jo, s’atrevirà a arribar fins al final i ficar al llit a tota una població, a veure! El que no m’agrada és que la salut prengui aires de provocació; deixem a un bon nombre de persones amb la seva màscara de bona salut. Però si després venen gallejant-se enfront de nosaltres, m’enutjo.
El Doctor: Vostè només pensa en la medicina… No té por que en generalitzar l’aplicació dels seus mètodes provoquem un cert alentiment en altres activitats socials?
Knock: Això no m’incumbeix. Jo solament faig medicina…” (5)
Aquesta última pregunta i la consegüent resposta ens porta automàticament a les conseqüències derivades de la suposada pandèmia del COVID, la seva oratòria, els seus personatges, el paper dels mestres, dels periodistes, dels polítics, dels metges,…
Uns anys abans de l’obra teatral de Romains, s’havia ja implantat, primerament als Estats Units i posteriorment a Europa el “Informe Flexner” (1910). (6) Després de l’informe Flexner, la fundació Rockefeller canvia la noció de malaltia. En comptes de ser el resultat d’un desequilibri, la malaltia és una cosa que ingressa al cos i cal solucionar amb una molècula. La medicina ja no serà vista com a promotora de la salut sinó com a lluitadora contra la malaltia; i la malaltia com a negoci.
Abrahan Flexner, professor llicenciat en Clàssiques, Frederick Gates, astut empresari, Andrew Carnegie, magnat de l’acer, Willian Welch, president fundador de la Junta de Directors Científics de l’Institut Rockefeller i president de l’Associació Mèdica Estatunidenca, i Jonh Sr. Rockefeller, despietat empresari de la indústria petroquímica, van decidir com anava a ser el model de metge del segle XX; un actiu i escèptic científic mèdic. Model que exportaran amb la supremacia blanca anglosaxona, globalment. (7)
L’informe Flexner es va adoptar com la definició del model acadèmic que caracteritzaria l’educació mèdica estatunidenca (i després global) fins al present. El seu èxit va estar assegurat pels enormes regals financers de les fundacions Carnegie i Rockefeller.
Es van controlar i controlen la formació dels metges (mers engranatges d’una maquinària de fer bitllets), les associacions de pacients, la producció de fàrmacs, els mitjans de comunicació i les revistes científiques. Es creen malalties noves per a remeis que s’acaben de fabricar.
Fent referència al llibre de Jörg Blech citat abans, sobre el tema del colesterol explica: “Fa alguns anys, a Alemanya es van definir els valors límit de tal manera que les persones amb “valors normals” eren una minoria i els que tenien valors “anormals” eren majoria. Com és possible? Un ampli estudi realitzat a 100.000 persones a Baviera va donar com a resultat un valor mitjà de 260 mil·ligrams per decilitre de sang. No obstant això, la “Iniciativa Nacional contra el colesterol”, una unió d’interessos privada formada per tretze catedràtics en medicina, va proposar l’any 1990 un valor límit de tan sols 200 mil·ligrams i va aconseguir imposar-ho. Mitjançant aquest decret instigat pels metges amb interessos financers, la majoria d’alemanys van ser declarats pacients de risc i condemnats al consum de fàrmacs”
“De la mateixa manera en relació a la pressió arterial, que en els anys 90 els valors que determinaven la necessitat de tractament anaven de 160 a 100 amb el que en tot el país hi havia aproximadament set milions d’hipertensos. Després, la Societat Alemanya de la Hipertensió, una associació fundada per metges i empleats d’empreses farmacèutiques va imposar un nou valor límit: de 140 a 90. De la nit al dia la xifra d’afectats s’havia triplicat” (8)
I arribem a l’última moda mèdica: la “intransigència de gènere”, nou lèxic implantat al maig de 2019 per l’OMS a les ordres del complex biotecnològic i eugenèsic, que va modificar, sense més explicació el que es coneixia per “disfòria de gènere” i com a resultat de la propaganda en la qual s’inverteixen centenars de milions, dels contractes milionaris perquè titelles de les arts escèniques propaguin aquestes teories, del pagament a contistes, novel·listes, guionistes de cinema, etc. , s’estan multiplicant exponencialment els i les adolescents que “no estan d’acord amb el seu cos”. (9)
Imagino que no saben el rerefons d’aquestes campanyes, l’exponent polític de les quals el tenim en Rachel Leland Levine, una transgènere nomenada pel senil Joe Biden Subsecretaria de Salut dels Estats Units seguint les ordres del projecte dissenyat pel Fòrum Econòmic Mundial.
En aquest cas, igual que en l’obra de Romains, devem la multiplicació a l’operació conjunta de polítics, metges, propagandistes, mestres i apotecaris.
Josep cónsola
Abril 2023
REFERÈNCIES
(1) Jörg Blech. Los inventores de enfermedades. Destino. 2005
(2) Mario Alejandro Romero Medina. https://www.academia.edu/12909093/Comentario_de_fuente_primaria_Jules_Romains_Knock_o_el_triunfo_de_la_medicina_-Knock_ou_le_Triomphe_de_la_m%C3%A9decine-_1923_
(3) https://www.psicoadapta.es/blog/que-es-el-efecto-pigmalion/
(4) José María Mainetti. Comentario de fuente primaria Jules Romains: Knock o el triunfo de la medicina https://www.redalyc.org/pdf/1270/127012550004.pdf
(5) wattremez.eu/Nanterre/Jules%20Romain%20Knock%201923.pdf
(6) Lexner, Abraham (1910), Medical Education in the United States and Canada: A Report to the Carnegie Foundation for the Advancement of Teaching (PDF), Bulletin No. 4., New York City: The Carnegie Foundation for the Advancement of Teaching,
(7) Frank W. Stahnisch and Marja Verhoef. The Flexner Report of 1910 and Its Impact on Complementary and Alternative Medicine and Psychiatry in North America in the 20th Century
https://www.hindawi.com/journals/ecam/2012/647896/
(8) Jörg Blech. Los inventores de enfermedades. Destino. 2005. Pág. 59
(9) https://theobjective.com/espana/politica/2023-02-05/informe-trans-multiplicado-espana/
