ENTORN DE… TESTIMONIS I TESTIMONIATGES
O QUAN LA VERITAT ÉS LA PRIMERA VÍCTIMA EN LA GUERRA
(Històries, mitjans de comunicació i enganys)
Estem en el segle XIX? Pel que sembla el segle XX s’ha esfumat i amb ell les guerres i enfrontaments armats al llarg del planeta que van tenir com a eix discursiu i pràctic l’enfrontament entre dues grans opcions conceptuals: Capitalisme o Socialisme.
Començant per la revolució russa, seguint per la revolució xinesa, la Revolució cubana, les zones alliberades dels Naxalitas a l’Índia, la guerra de Vietnam, Laos i Cambodja, les guerrilles llatinoamericanes, els exèrcits guerrillers africans del Congo, Angola, Moçambic, Etiòpia, Benín, Iemen… tots tenien com a objectiu definitori el socialisme.
I, encara que el nom no faci la cosa, l’any 1988 la població que vivia en països que s’autoproclamaven socialistes i que tenien en els seus principis constitucionals el socialisme eren uns 2.130 milions de persones, un 36% de la població mundial.
En un període de 35 anys, 730 milions de persones han deixat de tenir en els seus principis constitucionals el socialisme: Armènia, l’Azerbaidjan, Bielorússia, Estònia, Geòrgia, el Kazakhstan, Kirguizistan, Letònia, Lituània, Moldàvia, Rússia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna, Uzbekistan, Iugoslàvia, Polònia, Bulgària, Albània, Romania, Hongria, Rep. Democràtica Alemanya, Txecoslovàquia, Mongòlia, Cambodja, l’Afganistan, Iemen, Congo, Angola, Moçambic, Somàlia, Etiòpia i Benín.
I, des de fa aquests 35 anys, que l’anomenada història, el seu gènesi, els seus actors, els seus testimoniatges, les seves imatges més emblemàtiques, han transmutat per altres actors, altres testimoniatges, altres imatges contraposades a les anteriors.
Al mateix temps, un bombardeig constant: ràdios, televisions, pàgines web, periòdics…, en els quals dotzenes, centenars de escribidors, periodistes, tertulians, experts…, seguint un mateix guió elaboren les seves notícies, algunes enganyoses, altres semi-verídiques, altres verídiques, argumentades totes elles amb una immensa proliferació d’imatges, unes reals, altres falsejades, unes altres totalment falses. Així mateix, posant entre cometes, per a donar sensació de veritat, “testimoniatges” que corroboren les informacions.
Susan Sontag ens recorda que “les fotografies són una manera de capturar una realitat que es considera recalcitrant i inaccessible, d’imposar-te fixesa” (1)
Si es veu, si qui l’afirma és famós, un “influencer” segons la moderna neollengua, i que l’Observatori de Paraules editat per la RAE el defineix així: “La veu influencer és un anglicisme usat en referència a una persona amb capacitat per a influir sobre unes altres, principalment a través de les xarxes socials. Com a alternativa en espanyol, es recomana l’ús d’influent: Com ser un influent en xarxes socials. També serien alternatives vàlides influidor i influenciador” (2)
I segons ésAdir.cat, és un anglicisme equivalent a influenciador, -a. Així les coses utilitzaré, d’ara endavant el terme “influenciador/a” per a designar a la tropa de personetes que pretenen influir-nos sobre el diví i l’humà, ja sigui verídic, semi-verídic o ridículament fals.
Ens bombardegen mitjançant imatges i entrevistes amb “TESTIMONIS” i “TESTIMONIATGES”. Arribats a aquest punt, cal posar a consideració alguns termes. Etimològicament, la paraula testimoni remet als registres romans, poble on es tenia per costum jurar portant alguna de les mans a les gònades, amb ple convenciment que, si arribaven a jurar en fals, els déus anaven castigar enviant-los impotència i esterilitat. Aquest costum hauria donat origen a diverses paraules l’etimologia de les quals seria la locució testis: testimoniatge, atestar, testament i testicles. Amb base en aquesta versió de fal.luscentrisme, podem dir que testimoniar seria un “pacte d’homenia”, on estava en joc el valor de la persona. (3)
El testimoniatge és fruit d’una experiència personal que connecta una certa intimitat; i és fruit de l’observació o vivència en primera persona d’algun fet o esdeveniment. En aquest aspecte, el tema de la veritat, quant a les veritats fruit de l’experiència específica, adquireix un caràcter de particularitat. No obstant això, hem de preguntar-nos si aquesta veritat concorda o difereix respecte al parcial, al subjectiu. I al mateix temps com hem d’entrellaçar el testimoniatge amb la veritat.
Els testimoniatges tens interès perquè proporcionen dades que a vegades connecten la subjectivitat de processos personals íntims amb un procés col·lectiu, i possibilita la troballa de diverses versions, les quals ens presenten diferents punts de vista de qualsevol esdeveniment, que llavors no se’ns presenta homogeni ni uniforme.
La valoració formal que realitza el sistema legal respecte al testimoniatge que actua en seu judicial o plet, estableix l’obligació de dir veritat. Contravenir aquesta conducta està penat com a delicte (C.P. espanyol arts. 458 a 462), la qual cosa pot arribar a ser motiu de condemna de fins a 2 anys de presó, això ens dona idea de quin és la pretensió formal del «Estat de Dret» respecte a qui actua com a testimoniatge.
Però cal dir, que sent una contravenció freqüent, els castigats per fals testimoniatge, especialment si es corresponen amb pertinença a determinats estaments socials, són ínfims, per no dir quasi-inexistents.
Tot testimoniatge és un món en si mateix, és un microcosmos d’experiències i veritats. “El testimoniatge posseeix la particularitat del que solament pot ser cregut, del que, després de passar la prova, la indicació, la constatació, el saber, apel·la únicament a la creença, per tant, a la paraula donada” (4)
El necessari és una ètica del testimoniatge, que en unes certes ocasions està en oposició amb l’ètica del domini, amb l’ètica oficial i predominant, (5)
El testimoniatge ofereix un caràcter transgressor, en potència, amb l’oficial, amb els discursos mestres. Perquè en unes certes ocasions es va contra el consentiment espontani donat per les grans masses de la població, donat pels grups dominants. No obstant això, la veu de qui ens dona testimoniatge és donar-li veu als qui participen en la història sense participar en la seva interpretació? (6)
Segons Nelly Richard, atorgar espais als testimoniatges dels afectats en l’escriptura de la història és una reivindicació de les veus del costat oprimit; compon un acte contra-hegemònic que refuta les representacions i inscripcions totalitzants. El testimoniatge introdueix una crítica a la monumentalitat heroica de les veritats majúscules. (7) Encara que podem afirmar que en molts casos hi ha una oficialització dels testimoniatges o hi ha testimoniatges que esdevenen en discursos oficials.
Però el debat sobre la memòria només és útil si s’aconsegueixen desxifrar les operacions discursives que armen les diferents narratives del passat per a demostrar que no totes les construccions de la memòria valen el mateix, ni que busquen inter¬pel.lar a les subjectivitats socials per a comprometre-les amb les mateixes polítiques del record. (8)
LA FALSEDAT EN TEMPS DE GUERRA
En 1928, Arthur Ponsonby, lord britànic, va escriure “Falsehood in War estafi” (Falsedat en temps de guerra) descrivint diverses notícies aparegudes abans, durant i després de la guerra europea de 1914 – 1918. (9)
Ponsonby, des d’una talaia pretesament neutra descriu la propaganda francesa, britànica i alemanya durant aquesta guerra. Dic pretesament pel fet de bascular en el seu llibre a favor d’Alemanya.
I inicia la seva exposició dient: “L’Objecte d’aquest volum no és tirar noves culpes a les autoritats i individus, ni és exposar a una nació més que a una altra a les acusacions d’engany. La falsedat és una arma reconeguda i extremadament útil en la guerra, i cada país l’usa bastant deliberadament per a enganyar la seva pròpia gent, atreure neutrals i enganyar l’enemic. Les masses ignorants i innocents en cada país no són conscients en el moment que estan sent enganyades, i quan tot ha acabat només aquí i allà les falsedats són descobertes i exposades. Com tot és història passada i l’efecte desitjat l’han produït els relats i declaracions, ningú es molesta a investigar els fets i establir la veritat”. (10)
En el capítol 23 analitza la propaganda de les atrocitats i la seva influència: “La guerra és, en si mateixa, una atrocitat. La crueltat i el sofriment són inherents a ella. Ocorren fets de violència i barbàrie, com tots saben. La humanitat està incitada per l’autoritat a complaure totes les passions animals elementals, però l’exageració i la invenció d’atrocitats aviat es converteixen en el principal element bàsic de la propaganda. Les històries dels “horrors” alemanys a Bèlgica van circular en tal quantitat que van donar àmplia prova de l’abominable crueltat de l’exèrcit alemany i van enfurir a l’opinió popular contra ells. Es va nomenar una comissió belga, i posteriorment una comissió, sota la presidència de Lord Bryce, qui va ser triat perquè l’opinió a Amèrica, on havia estat un ambaixador molt popular, pogués quedar impressionada. Les declaracions jurades de testimonis únics es van acceptar com a prova concloent”. (11)
En el capítol 24 del seu llibre analitza el paper de les fotografies en la propaganda de guerra amb les següents paraules: “Per als no iniciats, hi ha una cosa substancialment de confiança en una imatge òbviament presa d’una fotografia. Res sembla ser més autèntic que una instantània. A ningú se li ocorre qüestionar la fotografia, per la qual cosa les imatges falsificades tenen un valor especial, ja que aconsegueixen un començament molt millor que qualsevol mera declaració, que pot ser criticada o negada. Sols molt temps després, si potser, es pot detectar la seva falsedat. La falsificació de fotografies ha d’haver estat gairebé una indústria durant la guerra. Tots els països estaven interessats, però els francesos eren els més experts.” (12)
L’escriptor francès Jean Norton Cru va publicar l’any 1929 el llarg assaig “Testimonis” (727 pàgines), en el qual exposa els testimoniatges publicats per combatents de la Primera Guerra Mundial. En 1917 va integrar el cos d’intèrprets de l’exèrcit francès sent destinat a la 1a Divisió d’Infanteria nord-americana. En 1918 va ser enviat en missió als Estats Units per a celebrar conferències allí sobre els mèrits de la intervenció estatunidenca en el conflicte. (13)
Segons Norton Cru el seu objectiu era “recol·lectar els relats dels narradors que van actuar i van viure els fets, excloent els relats dels espectadors”. El llibre es compon d’una introducció en la qual l’autor enumera els principals “conceptes erronis sobre la guerra” i els relats de les guerres que van precedir a la Gran Guerra. Anteriorment, les obres de generals, polítics i diplomàtics havien estat les més influents.
Enfront de la teoria que els testimoniatges són subjectius o tendenciosos, Jean Norton Cru desenvolupa la idea que el soldat, que viu dia a dia en les trinxeres, acaba sent conscient del que ocorre al seu voltant i de les seves conseqüències, mentre que la seva jerarquia, que està lluny del camp de batalla, depèn de la informació parcial i dels seus tradicionals prejudicis tàctics o estratègics. Segons Cru, els historiadors de la seva època van considerar erròniament que els oficials de l’estat major “són especialistes als quals se’ls pot confiar la cura de la història militar” (14)
L’obra de Jean Norton Cru —considerada com a objecte essencial de la desqualificació de nombrosos testimoniatges sobre la Primera Guerra Mundial— és reivindicada per diversos autors revisionistes de la història de la Segona Guerra Mundial (des de Paul Rassinier i Maurice Bardèche fins a Robert Faurisson i Pierre Guillaume) com a model de la seva pròpia empresa per a relativitzar les persecucions antijueves del Tercer Reich alemany. (15)
“Testimonis” es va traduir a l’alemany, es va publicar i es va vendre a Alemanya, després les còpies restants es van confiscar i es van cremar. També es va publicar a Noruega. La traducció a l’anglès, es va publicar per primera vegada als Estats Units en 1976 en un format més petit. (16) (17)
ELS TESTIMONIS, ELS TESTIMONIATGES
En la mesura en què el testimoni o més precisament el seu testimoniatge proporcioni el material a partir del qual es proposa construir coneixement sobre aquests mateixos fets, són necessàriament objecte d’una doble sospita.
Tot testimoniatge és almenys sospitós de ser parcial, de sols informar en el millor dels casos el que el testimoni ha experimentat directament, la qual cosa no pot constituir la totalitat del que va presenciar. Al que s’afegeix amb freqüència, si no sempre, la sospita de subjectivitat: se sospita llavors que el testimoni tergiversa més o menys els fets sobre els quals relata, sota l’efecte de les seves emocions, els seus interessos, els seus biaixos (morals, polítics, religiosos , etc.), de la seva memòria (necessàriament selectiva i reconstructora), de la seva imaginació, distorsions destinades per exemple a emmascarar tot o part de la part presa (o no) en els fets o, per contra, engrossir-la i embellir-la.
Polibio (200 – 118 a.n.e.) en la seva Història Universal sota la República Romana realitza la següent consideració: “Perquè en general, els que estan realment convençuts que per mitjà de les històries monogràfiques tenen una exacta visió del conjunt, crec que se’ls passa una cosa semblant als qui una vegada han vist escampats els membres d’un cos abans ple de vida i bellesa, jutgen al cap i a la fi que han estat testimonis oculars suficients del seu vigor, vida i bellesa. Però si algú tornés a compondre de sobte el cos viu i pogués retornar-li la seva integritat, amb la forma i el benestar del seu esperit i, una vegada fet això, mostrés de nou el cos a aquells mateixos que ho van veure fet trossos, estic segur que tots confessarien que s’havien quedat molt lluny de la veritat, tant com els que veuen visions mentre somien. És cert que les parts poden oferir una certa idea del tot, però és impossible que d’elles s’arribi a obtenir un coneixement complert i un judici exacte.” (Fragment extret de la traducció realitzada per Rafael Sánches Ferlosio en God & Gun)
Aquesta ambivalència es troba en el tractament que les ciències socials reserven al testimoniatge, almenys aquelles que pretenen establir una veritat dependent d’una recerca apel·lant en particular al testimoniatge. El primer d’ells és la història, l’etimologia de la qual ens recorda que és fonamentalment una recerca (ἱστορία significa en grec recerca).
BARBUSE VERSUS GENEVOIX I BENJAMIN
Henri Barbusse, va escriure la novel·la Le feu – Journal d’une escouade (18) en 1916, basada en la seva experiència en la Primera guerra mundial, que mostrava el seu odi creixent cap al militarisme. El llibre va obtenir el Premi Goncourt d’aquest mateix any. Aquesta novel·la és considerada una de les principals obres literàries relacionades amb la Primera Guerra Mundial.
Socialista i internacionalista, Henri Barbusse va decidir presentar-se voluntari al començament de la guerra. En “L’Humanité”, va escriure: “Vull explicar per què els antimilitaristes es comprometen voluntàriament en la guerra actual. Per dirigir-nos contra els nostres infames enemics de tots els temps: el militarisme i l’imperialisme, l’espasa, la bota i li agregaré la corona”.
Durant els vint-i-dos mesos que va estar en el front, va prendre nota de les expressions dels soldats, de les seves pors, però també va compartir, a través del seu relat, la por i l’horror en què vivia. Tan aviat com es va publicar, Le Feu va obtenir un èxit de lectors. Una primera controvèrsia es refereix llavors a la veracitat històrica de la novel·la, guanyadora del premi Goncourt de l’any 1916.
El seu text trenca amb el principi de propaganda en temps de guerra, encoratjat des dels governs i autoritzat per la censura, qüestió que denuncia Barbuse, així com reafirma el seu compromís pacifista.
“No són soldats: són homes. No són aventurers, guerrers, fets per a la carnisseria humana. Són peons i jornaleres que es poden reconèixer pels seus uniformes. Són civils desarrelats. Ells estan llestos. Esperen el senyal de la mort i l’assassinat; però es veu, en contemplar els seus rostres entre els raigs verticals de les baionetes, que són simplement homes… No estan borratxos, ni material ni moralment. És en plena consciència, com en plena força i plena salut, que es reuneixen allí, per a llançar-se una vegada més a aquesta espècie de paper boig imposat a tot home per la bogeria del gènere humà”. (19)
Els seus següents treballs, Manifeste aux Intellectuels, Elevations i altres, mostren un punt de vista més revolucionari. Entre aquests Le Couteau entre les dents, de 1921, va marcar la proximitat de Barbusse al moviment comunista i a la revolució russa. Coherent amb això es va afiliar al Partit Comunista Francès. Va dirigir el Congrés Mundial Contra la Guerra Imperialista, a Amsterdam en 1932, i el Comitè Mundial Contra la Guerra i el Feixisme, fundat en 1933.
En oposició a Barbuse, Maurice Genevoix va escriure “Sous Verdun”, que malgrat obtenir el reconeixement governamental, no va tenir pràcticament eco.
I així com Barbuse ha estat metòdicament oblidat, l’any 2020 les restes de Genevoix es van traslladar al Panteó i el president Macrón va parlar en el seu discurs sobre la “valentia francesa, reflectida en els soldats que com Genevoix van participar en la Primera Guerra Mundial als quals es va referir com els constructors de la història d’Europa”. (20)
Barbuse va ser atacat per tots costats: Per la dreta reaccionària i militarista que veu en la seva novel·la un intent per a desmoralitzar a les tropes. Són els defensors de “Gaspard”, de René Benjamin, que exaltava la glòria de la bandera i l’heroisme dels soldats. Però Barbusse també és atacat pels pacifistes que ho van acusar d’exagerar la carnisseria, de complaure’s en la morbositat, d’abusar d’un vocabulari cru i vulgar. Pocs com ell, no obstant això, han aconseguit denunciar l’horror, però també la fraternitat en les trinxeres. (21)
“Gaspard” és una novel·la de René Benjamin publicada en 1915 i que va obtenir el premi Goncourt el mateix any ja que va ser l’única novel·la bèl·lica presentada al concurs. René Benjamin partidari de Action Française, va fer costat al mariscal Pétain durant l’ocupació alemanya i és considerat un dels ideòlegs del règim de Vichy. A través de les seves nombroses conferències i llibres, va secundar sense reserves la política de col·laboració. Va ser un dels ideòlegs del règim al costat de René Gillouin i Henry Bordeaux. Va estar en la llista negra del CNE (Comitè National donis Écrivains, òrgan de la resistència literària del Front Nacional dels Escriptors, creat en 1941). (22)
Al desembre de 1944, per ordre d’un jutge d’instrucció, René Benjamin va ser detingut i internat. El seu advocat aconsegueix que el posin sota arrest domiciliari a París, en espera del seu judici. El jutge d’instrucció sobreseirá el cas. (23)
A la fi de la dècada de 1920, Jean Norton Cru, en Témoins. Essai d’analyse et de critique des souvenirs de combattants édités en français de 1915 à 1928. (Testimonis. Assaig de anàlisis i crítica de les memòries dels combatents editades a França de 1915 a 1928), (24) qüestiona la novel·la de Barbuse. La seva crítica se centra en que és més una interpretació de l’experiència de l’autor i una composició literària de diferents passatges que un veritable testimoniatge neutral. Segons Norton Cru “Barbusse, més que ningú, ha usat i abusat de l’horror anatòmic”.
EN LES ALBORS DEL SEGLE XXI
Anne Morelli, l’any 2001 va escriure el llibre que porta per títol “Principes Élémentaires de Propagande de Guerre. Utilisables en cas de Guerre Froide, chaude ou tiède…”, editat per Labor. Llibre que en el mateix any va ser publicat en castellà per Editorial Hiru (Principios elementales de la propaganda de guerra: utilizables en caso de guerra fria, caliente o tíbia) traduït per Eva Sastre Forest.
En francès, Éditions Aden, ha realitzat reimpressions tant l’any 2010 com l’any 2022 revisades i augmentades. Llibre que pren com a referència l’escrit per Arthur Ponsonby en 1928 “Falsehood in Wartime”.
En el citat llibre Morelli fa un repàs de la propaganda que ha avalat els bombardejos i massacres en l’ex Iugoslàvia, a Albània, l’Irak, l’Afganistan…, fins al més recent conflicte bèl·lic entre l’OTAN i Rússia que té lloc en territori ucraïnès.
Cal dir que malgrat les intoxicacions mediàtiques amb les quals estem bombardejats respecte als diferents conflictes bèl·lics actuals, cap editorial espanyola ni catalana han vist la necessitat de la seva reedició. Tot sembla apuntar a la dita que “qui paga, mana”, i no fos cas que en editar segons quins llibres poguessin perillar les subvencions.
Michel Collon, membre del Partit del treball de Bèlgica, ha escrit reiteradament sobre el paper dels mitjans de comunicació i les seves falsedats entorn de les recents guerres. Va escriure en 1992 “Attention médias els médiamensonges du Golfe, manuel anti-manipulation + nouveaux méediamensonges : Somalie, Yougoslavie, Pérou» ; en 1996 “Ojo con los media! (en español); en 1999 “El juego de la mentira : las grandes potencias, Yugoslavia, la OTAN y las próximas guerras” (en español); en el 2000 “Monopoly: la OTAN a la conquista del mundo” (en español); en el 2007 “Media Lies and the Conquest of Kosovo: NAT’s Prototype for the Next Wars of Globalization”. Sens dubte ha estat dels més valents periodistes que ha enfrontat la manipulació mediàtica dels grans mitjans informatius.
Collon, igual que Morelli, i a diferència de Ponsonby no es presenta com un observador “imparcial” que busca teòricament equidistàncies entre amics i enemics. Collon assumeix amb plena responsabilitat la identificació del “enemic”, i l’anàlisi que realitza de la propaganda de guerra té una clara component antiimperialista.
“La propaganda, com tota forma de publicitat, es basa en l’emoció. I aquesta és utilitzada permanentment per a mobilitzar a l’opinió pública. No obstant això, per a crear emoció, no es pot confiar en els funcionaris. Cal acudir als professionals de la publicitat -això és el que va fer el lobby kuwaitià contactant amb l’agència Hill and Knowtown, que va inventar la commovedora història dels bebès arrabassats de les seves incubadores per soldats iraquians, o dirigir-se a artistes, intel·lectuals i mitjans de comunicació, amb experiència professional en la creació d’emocions” (25)
En la seva pàgina web l’empresa de propaganda Hill Knowtown es defineix així. “Som una agència global de relacions públiques amb més de 80 oficines al voltant del món. Vivim en un món en constant canvi. La disrupció i la incertesa s’han convertit en norma. El públic — el de qualsevol companyia, marca o organització — té més poder que mai. Poder per a enderrocar a CEOs, influir en les estratègies de negoci, incidir en les polítiques governamentals, matar productes i crear unicorns”. (26)
Una curiosa similitud amb l’actual propaganda que els soldats russos rapten a criatures ucraïneses. Res nou, doncs, en l’horitzó.
A l’agost del 2022, el relat del desertor rus Pavel Filatyev, va ser àmpliament recollit en tota la premsa occidental. Filatyev en el seu perfil de la xarxa social VKontacte (В Контакте, «en contacte») va publicar un document titulat ZOV, que era un “testimoniatge” (27) del desplegament de la seva unitat de paracaigudistes a Ucraïna des de Crimea.
Aquest relat a partir d’una entrevista exclusiva per a The Guardian, periòdic portaveu de les posicions polítiques més reaccionàries, és un exemple de propaganda de guerra. Relat del qual, fins i tot el propi The Guardian recela, però no impedeix la seva difusió a tot el món.
Vegem alguns elements amb els quals els mitjans de comunicació es volen curar en salut,a gratcient que una part del relat és fals. Grans titulars en els grans mitjans: “‘I don’t see justice in this war’: Russian soldier exposes rot at core of Ukraine invasion“ (No veig justícia en aquesta guerra”: soldat rus exposa podridura en el centre de la invasió d’Ucraïna”.
A continuació alguns fragments: “En el seu relat diu que a mesura que augmentava la frustració en el front, els soldats es disparaven deliberadament per a escapar del camp de batalla i cobrar una indemnització de tres milions de rubles (uns 47.000 euros). També es fa ressò de rumors de mutilacions de soldats capturats i cadàvers.”
“En l’entrevista, el soldat diu que ell mai va ser testimoni d’abusos o crims de guerra. Però descriu una cultura d’ira i ressentiment en l’exèrcit que tira per terra la façana de suport total a la guerra que presenta la propaganda russa.”
El diari anglès, al mateix temps vol curar-se en salut i diu textualment: “The Guardian no ha pogut verificar de manera independent tots els detalls de la història de Filatyev”.
“Filatyev ha compartit fotografies preses fa anys”
“Filatyev va fugir del país per una ruta no revelada en algun moment de l’última setmana. L’endemà passat de la seva sortida, Osechkin va anunciar que Filatyev havia aconseguit escapar de Rússia abans de la seva detenció. Encara no és clar si ha estat acusat formalment d’algun delicte a Rússia.” (28)
Podem comprovar diverses coses: Una, que el seu relat no ha estat verificat. Dos, en part del seu llibre parla d’horrors comesos per soldats russos, al mateix temps que diu no haver estat testimoni d’abusos o crims de guerra. Tres, que fuig clandestinament de Rússia i a continuació The Guardian diu no ser clar si ha estat acusat d’alguna cosa.
Malgrat això aquest llibre ZOV ha estat extensament difós i traduït a diversos idiomes, entre ells l’espanyol. (29)
LA METAMORFOSI SOCIAL ACTUAL, COMPTE AMB UN ANTECEDENT EXEMPLAR: GUSTAVE HERVÉ
Al juny de 1905 Gustave Hervé va publicar “Leur Pátrie”, (30) un llibre en el qual intentava convèncer de les malifetes del patriotisme per a justificar la guerra, l’argumenta així: “El perill, la nocivitat del patriotisme nacional radica en el fet que incita a l’odi a l’estranger i condueix inexorablement a la “guerra exterior”, que desvia l’atenció de l’única guerra que és legítima: la guerra civil o social”… “el patriotisme és un dels últims místics els socialistes dels quals han d’alliberar-se definitivament.”
En el congrés nacional del Partit Socialista a Llemotges, al novembre de 1906, i en el setè congrés de la Segona Internacional a Stuttgart d’agost de 1907, va defensar i va popularitzar la moció de la federació de Yonne que plantejava respondre a qualsevol declaració de guerra “vingui d’on vingui, amb la vaga militar i la insurrecció”.
A causa d’aquesta presa de posició va ser jutjat i empresonat, i en sortir de la presó al juliol de 1912, el seu discurs havia ja canviat i passa del “militarisme revolucionari” al “desarmament dels odis”, suggereix acollir la “bona voluntat” i obrir-se a “noves aliances” la qual cosa plasma en el llibre “Els meus crims, o onze anys de presó per delictes de premsa” (31) en el qual rectifica la seva posició anterior amb l’expressió que era: “en el fons només exasperat pacifisme”.
Des del seu alliberament en 1912, Hervé ja no és el Hervé de 1905. Quan es va declarar la guerra, l’actitud de Hervé, va demanar ser incorporat al primer regiment d’infanteria que havia de partir cap a la frontera. I de la nit al dia va ser aplaudit tant per Action Française com per la policia que el van declarar “patriota convençut”.
L’1 de gener de 1916, el seu periòdic va canviar de títol. “La Guerra Social”, es converteix en “Victoria”, en el qual defineix el programa següent: col·laboració de classes, unió de Capital, Talent i Treball, obediència civil i política a un executiu ferm i oposició a les vagues que soscaven l’acció nacional.
Al juny de 1917, des de “Victoria”, va fustigar el “maximalisme rus” i es va alçar com a feroç opositor del bolxevisme i el 28 d’octubre de 1922, en un article publicat, Gustave Hervé va saludar la caiguda del govern De Facta i l’ascens al poder de Mussolini a Itàlia. Compara a Mussolini amb Bonaparte, a Hitler amb el general Boulanger o amb Danton i mira al nazisme amb benevolència, perquè és, segons ell, un règim d’ordre, no pot admetre el seu antisemitisme que el considera només un error tàctic.
Com entendre aquest recorregut d’un extrem a un altre que, partint de l’antipatriotisme, l’antimilitarisme i l’internacionalisme proletari, desemboca en un nacionalisme a ultrança, defensor del feixisme i del nazisme?
Respondre a aquesta pregunta seria respondre al recorregut de socialistes i comunistes espanyols que, en una similar trajectòria han passat de l’internacionalisme proletari a defensors d’un govern global de les grans corporacions proposat per l’Imperialisme S. A. Del raonament dialèctic a l’esperpent postmodern. Del humanisme al transhumanisme. De la lectura al twit. Del anàlisis materialista a la metafísica…
Arribem a un punt de trobar a partits sense militants, i a militants comunistes sense partit. Solament una tropa de funcionaris, càrrecs de confiança, directius d’associacions i fundacions, tots ells nodrits amb fons dels pressupostos de l’estat. I que són els encarregats de la propaganda de guerra utilitzada en casos de “guerra freda, calenta o tèbia”.
QUIN HA DE SER L’ANÀLISI?
Desapareguda la confrontació armada capitalisme – socialisme, desaparegut el concepte de lluita de classes a nivell internacional, acceptat el concepte de globalització internacional i interclassista, com es caracteritza la controvèrsia:
Es prefiguren, fonamentalment, dos blocs:
1 – L’autodefinit com a “Comunitat Internacional Occidental”, promotors d’un govern global socioeconòmica i culturalment liderat per les grans corporacions. Sustentat en un “Sistema basat en Regles”. Regles a les quals estan sotmetent a l’ONU i els seus organismes derivats (OMS, B.M, OMC, UNESCO…) a aquest bloc dominant. Amb el patró dòlar com a base transaccional.
Molt compacte ideològicament i en les seves característiques de funcionament. Dirigit per mediació dels EUA, en aliança amb la UE i els seus annexos de l’EFTA, les reminiscències de l’Imperi Britànic i el Japó. Amb algun soci menor com Corea del Sud i altres països amb menys rellevància macro-econòmica.
2 – L’autodefinit com a Bloc Multilateralista, que suposa una enorme component demogràfica i econòmica, i que s’està articulant entorn a Associacions econòmiques, especialment BRICS, ASEAN, ALBA, a les quals s’intenten associar països amb una certa entitat econòmica i que es qualifiquen com a “economies emergents”.
Projectant-se amb una voluntat d’aconseguir un patró monetari diferent del dòlar i en el qual les característiques de funcionament polític i especialment cultural seria la no uniformitat.
En la base dels dos blocs es coincideix amb un denominador comú, que és l’«economia de lliure mercat», amb variants significatives de diferent grau de regulació i intervenció des de les instàncies estatals en el segon Bloc.
Des d’una percepció simplificada, el primer bloc seria l’Imperialisme Occidental històric amb tendència a la regressió del seu domini.
I el segon, un conglomerat que vol, en exercici de la seva sobirania, cobrir els espais que deixarà o en què disminuirà el bloc imperialista, en el qual es caracteritzen unes fortes components nacionals i pretensió d’allunyar-se de l’Imperi dominant.
Existeix, dins d’aquest bloc multilateralista un debat en com configurar les relacions mundials entre ells i com abordar una confrontació entre tots dos Blocs, però els seus eixos discursius no difereixen ideològicament. Pel que fa al pla estructural, difereixen en quant als resultats obtinguts o previstos en els corresponents PIB,s o en les alces i baixes de les borses de valors. I sobre el control de les matèries primeres i dels fluxos comercials.
Confrontació que no és feble i no exclou la confrontació militar.
Aquesta confrontació parteix d’uns paràmetres diferents del que han estat les confrontacions capitalisme – socialisme, ja que la component de classe està pràcticament absent del discurs dels que pretenen dirigir l’alternativa, però el més greu és que no existeix articulació a aquesta escala de les organitzacions de classe que pugui aspirar a ser equivalent al nivell de confrontació que s’albira entre aquests blocs.
Podríem dir que no és l’esperit de Marx el que sobrevola la confrontació i els camps de batalla, sinó el d’Adam Smith.
Unes controvèrsies o enfrontaments que arriben al militar, a enormes vessaments de sang, a destruccions de nacions senceres, utilitzant en la seva màxima expressió la propaganda, la mentida, les falses imatges, la demonització de persones i societats senceres, l’odi, el racisme i la “construcció de l’enemic”.
Aquest enemic, eteri a vegades, com per exemple el “terrorisme islàmic” o els “talibans”, i personificat en unes altres: Milosévich, Sadam, Gadafi, Putin, Jong-un, Ortega…, fins i tot entre els “amics” es personifiquen, insulten, menyspreen, els organitzen cops d’estat i fins i tot maten als discrepants, entre cometes, del projecte de governança global impost per les grans corporacions: Trump, Berlusconi, Bolsonaro, Orban, Bukele, Magufuli, Nkurunziza, Moïse, Fernández…
La tradicional propaganda en temps de guerra, s’ha estès globalment en uns qüestionables temps de pau. Aquesta propaganda ja no emana directament de les oficines governamentals o dels seus portaveus, sinó que està transmesa per una extensa xarxa subvencionada d’associacions, fundacions, etc. les quals apliquen, des d’una pretesa neutralitat civil, aquesta propaganda de guerra, coberta per un mantell de colors amb el qual s’intenta dissimular el seu paper intoxicador. Són els “postmoderns” influenciadors/es que a través de les xarxes socials diuen i desdiuen, elogien o insulten sense cap mena de rubor i amb total impunitat. Són els que difonen nous “testimoniatges” virtuals, amb les seves fotos i vídeos amb altes dosis de photoshop.
Pocs espais queden per a les anàlisis assossegades, referenciats, amb visió de totalitat en internet, i els que queden estan sotmesos a cruels censures per part dels controladors de xarxes. La resta no són més que unes sumes de anecdotaris parcials, a qual més estrepitós, que no sobrepassen els 60 caràcters de lectura.
Josep Cónsola
Maig 2023
REFERÈNCIES
(1) Susan Sontag, Sobre la fotografía, Barcelona, Edhasa, 1981, p. 173.
(2) https://www.rae.es/observatorio-de-palabras/influencer
(3) http://portal.amelica.org/ameli/journal/366/3661551002/html/
(4) Jacques Derrida. El Monolingüismo del otro, o la prótesis de origen. 1997 https://filologiaunlp.files.wordpress.com/2011/08/el-monolingc3bcismo-del-otro.pdf
(5) Giorgio Agamben. Lo que queda de Auschwitz: El archivo y el testigo. Homo Sacer III. 1999 https://mercaba.org/SANLUIS/Filosofia/autores/Contempor%C3%A1nea/Agamben/Lo%20que%20queda%20de%20Auschwitz.pdf
(6) Elzbieta Sklodowska. Testimonio hispanoamericano. 1992. Pág. 68. https://www.academia.edu/22316967/Testimonio_hispanoamericano._Historia._Teoria._Poetica._Elzbieta_Sklodowska
(7) Nelly Richard. Fracturas de la memoria. 2007. Siglo XXI. Pág. 122 https://bibliodigitalonline.files.wordpress.com/2020/06/nelly-richard-fracturas-de-la-memoria.pdf
(8) Nelly Richard. Fracturas de la memoria. Pág 197 https://bibliodigitalonline.files.wordpress.com/2020/06/nelly-richard-fracturas-de-la-memoria.pdf
(9) https://www.bookyards.com/en/book/details/12052/Falsehood-In-War-Time
(10) Arthur Ponsonby. Falsehood in War time. Pág.3
(11) Arthur Ponsonby. Falsehood in War time. pág. 66
(12) Arthur Ponsonby. Falsehood in War time. Pág. 70
(13) http://www.revue-texto.net/Inedits/Lacoste/Lacoste_L-invention%20d-un%20genre.pdf
(15) http://www.revue-interrogations.org/Methodologie-de-la-critique-du
(16) Hélène Vogel Cru, « Jean Norton Cru », in Jean Norton Cru, Du témoignage, Pauvert, 1967, p. 155-189.
(17) Hélène Vogel Cru, Jean Norton Cru : sa vie par rapport à Témoins https://odyssee.univ-amu.fr/items/show/430
(18) https://horizon14-18.eu/wa_files/barbusse-le-feu.pdf
(19) Henri Barbuse. Le feu – Journal d’une escouade, capítulo 20
(21) https://www.lesechos.fr/2018/07/le-feu-dhenri-barbusse-cest-du-brutal-1120330
(22) https://museedelaresistanceenligne.org/media7081-iLes-Lettres-franA
(23) https://www.retronews.fr/journal/france-amerique/12-novembre-1944/1655/2876097/4
(25) Anne Morelli. Principes élémentaires de propagande de guerre. Pág. 125
(26) https://www.hkstrategies.es/es/
(27) https://vk.com/
(29) https://freedomrussia.org/2022/08/19/kniga-zov-desantnik-pavel-filatev-ot-vtorzheniya-v-ukrainu-do-emigraczii/ , https://gulagu-net, https://www.google.com/url?esrc=s&q=&rct=j&sa=U&url=https://gulagu-net.ru/download/2595&ved=2ahUKEwiki4OPj6f-AhXcVKQEHbxBBzIQFnoECAgQAg&usg=AOvVaw1Qjz6NSDckijv_-Ktn7g17 https://czmyt.substack.com/p/zovpdf-machine-translation-to-english) https://www.amazon.de/ZOV-verbotene-Bericht-russischer-Fallschirmj%C3%A4ger/dp/3455016146, www.galaxiagutenberg.com › producto › zov
(30) Gustave Hervé, Leur Patrie. Paris. Librairie de Propagande Socialiste, 1905)
(31) Gustave Hervé . Mes crimes, ou onze ans de prison pour délits de presse. Modeste contribution à l’histoire de la liberté de la presse sous la 3e République. Editions de “La Guerre Sociale”. 1912
