Vosaltres, els que emergiu de la inundació
en què ens hem enfonsat,
recordeu també,
quan parleu de les nostres febleses,
el temps ombrívol
del que heu escapat.
(Bertol Brecht. A la posteritat)
No pot durar eternament la desraó en la qual estem sumits, encara que, si no intentem posar remei mitjançant tot el que tinguem a mà, la durada pot ser extremadament llarga i penosa.
Una tasca que competeix als que hem viscut i vivim encara, tal vegada de regal per la nostra acumulació d’anys, i que a més no hem tirat a la galleda de les escombraries el nostre passat, amb els encerts i errors comesos (segurament més errors que encerts) ens correspon el que podem considerar una tasca educativa, de regalar a les generacions joves, tot allò que l’ombrívola pedagogia amaga o tergiversa.
Citant de nou a Bertol Brecht en el seu poema Tots els anys al setembre: “Tots els anys, al setembre, quan comencen les classes / les / dones de les barriades entren en les papereries / i compren els llibres i els quaderns per als seus nens. / Desesperades, pesquen les últimes monedes / de les seves bossetes desgastades, sofrint / que el saber sigui tan car. A més, no sospiten / que dolent és el saber que els està / destinat als seus fills.” (1)
Devem, per obligació qüestionar el “saber” que s’està inoculant a les joves generacions, per a posar en guàrdia a pares, mares i mestres, i advertir-los de la seva responsabilitat, paral·lela a la dels que s’ autodenominen comunistes o altres, quant a la formació ètica i moral de la joventut i dotar-los de capacitats per a poder enfrontar-se a l’estat de les coses: al Poder i als seus lacais vestits de progressisme.
És així mateix un deure, qüestionar els espantalls d’una suposada tècnica de la posmodenitat i de la ciència duta a terme pels “espadatxins a sou” que deia Marx, ja que com advertia Ferrer i Guàrdia: “De la mateixa manera que les classes dominants han sabut arreglar-se quan s’ha presentat la necessitat de la instrucció, perquè aquesta instrucció no es convertís en un perill, així també sabran reorganitzar l’escola de conformitat amb les noves dades de la ciència perquè res pugui amenaçar la seva supremacia… No s’estranyi, doncs, que semblant educació no tingui cap influència sobre l’emancipació humana” (2)
Un “saber dolent” és el que els funcionaris de l’educació transmeten, no de “motu proprio”, que segons el diccionari de la RAE significa “Lliure i voluntàriament, per iniciativa pròpia”, sinó emanat de les ordres dictades per l’estructura burocràtica a la qual se sotmeten voluntàriament “sine ira et studio” (sense odi ni passió), i tan sols com a submisos funcionaris exerceixen, sense piular, una funció, per nefasta que aquesta sigui. Una McDonalització de l’ensenyament que diria George Ritzer. (3)
Saber dolent” no tracta tan sols dels continguts curriculars, tots ells sotmesos als imperatius del Fòrum Econòmic Mundial i l’Agenda 2030, com Stephen Kemmis, encertadament, planteja: “El currículum és un producte de la història humana i social i un mitjà a través del qual els grups poderosos han exercit una influència molt significativa sobre els processos de reproducció de la societat, incidint, i controlant, els processos mitjançant els quals eren i són educats els joves “. (4)
Seguint aquestes reflexions, la pedagoga Shirley Grundy considera que “En aquest sentit, es planteja el currículum com una construcció històrica d’un context sociocultural, polític i econòmic, en el qual, es reflecteix la ideologia i uns objectius establerts pels qui té el poder i el control per a elaborar les polítiques educatives, seleccionant els continguts curriculars a ser adquirits i reproduïts pels educands. El rol del docent està orientat a ser solament un executor del currículum, reprodueix la classe d’acord amb uns objectius, s’enfoca a produir un estudiant que es comporti d’acord amb uns objectius i programa que té en compte les propostes de qui ho dissenyo i que només arribin fins al planejat”. (5)
Però a part de les qüestions aparentment tècniques, “Saber dolent” en qüestions que tenen a veure amb la relació humana, com es va constatar durant l’imposat estat d’excepció sota el subterfugi d’una epidèmia, durant la qual, aquests funcionaris van destruir la relació paidològica i van sotmetre a les criatures a un aïllament irracional i perillós, és a dir la conversió dels mestres en deixebles de la Big Farma.
Ha estat a més la conversió de les escoles en “camps” similars a les definicions típiques de refugiats, de concentració, de quarantena…, que com ho defineix Giorgio Agamben, aquests camps són l’equivalent “a l’espai que s’obre quan l’estat d’excepció es converteix en regla”. I partint d’aquest supòsit, Simón Elmer planteja: “Sigui com sigui el seu ús, la seva designació, la seva ubicació o el seu disseny, el camp és l’especialització permanent de l’estat d’excepció…, i els qui estan en ells es veuen privats de la seva condició d’humans i reduïts a la seva mera vida, sobre la qual l’estat de bioseguretat té un control absolut”. (6)
Ha estat l’apoteosi de la subcultura Kitsch , definida en els anys 30 del segle XX per Walter Benjamin i Theodor Adorno com un perill per a la cultura, controlada i planificada per les necessitats del capital i donada a un poble passiu que l’accepta. Definició que encaixa perfectament amb l’obligatorietat a les criatures per a dibuixar pretesos arcs de Sant Martí amb el lema “tots a casa”. Encara que el concepte kitsch està avui en desús, ha transmutat al postmodern woke, el qual podem definir-ho igualment com adotzenat, de mal gust i infantilitzat. El gran símbol de l’esquerra domesticada.
“Saber dolent”, que pretén normalitzar l’anormalitat sexual, insuflant en els cervells infantils la inexistència biològica. Com apunta Igor Malsev: “El nombre d’adolescents i nens que es consideren éssers d’un gènere diferent del qual els correspon per dret de naixement ha augmentat en un 3000% a Gran Bretanya. Què és això? L’ofensiva massiva de la Mare Naturalesa o és el resultat d’una interminable propaganda de grups activistes, metges i mitjans de comunicació? La gegantesca campanya dona com a resultat la mutilació física de nens en una escala amb la qual l’ancià Josef Mengele només podia somiar”. (7)
“Saber dolent” és ignorar, amagar, prohibir en el sistema educatiu, el Primer de Maig amb banderes vermelles i negres enarborant façanes, aules i patis, amb grans rètols en els quals figurés la frase “Proletaris del món uniu-vos”. I en canvi, com a emblema de la fragmentació del proletariat cobrir els espais educatius amb banderes de coloraines en una apologia del transexualisme i el transhumanisme.
“Saber dolent” és imitar i reproduir en escoles el contingut de la proclama “Queers Read This: I Hare Straights”, (Queers llegeix això: odi als heterosexuals) que es va repartir durant la manifestació del Dia de l’Orgull Gai de Nova York, al juny de 1990, en la qual explícitament es manifesta: “Vull que hi hagi una moratòria del matrimoni hetero, de bebès, d’expressions públiques d’afecte entre persones del sexe oposat i d’imatges dels mitjans de comunicació que promouen l’heterosexualitat… Els heteros són els teus enemics… Som un exèrcit perquè som molt poderosos… La principal línia divisòria, tant de conscient o inconscient, és la procreació…” (8)
“Saber dolent” que emparat en el neodarwinisme del “gen egoista” de Richard Dawkins, situa la competència i la supervivència del més apte com l’exemple a seguir.
“Saber dolent” que insta les criatures i adolescents, actuar com els ratolins del Flautista de Hamelin, i seguir al so de la música sobre el canvi climàtic cantada per la deixebla del capitalisme verd Greta Thunberg; el fratricidi entre adolescents difós per les novel·les i pel·lícules de Suzanne Collins “Els jocs de la fam”; o empènyer als adolescents dels instituts familiaritzar-se amb les campanyes electorals del Partit Demòcrata nord-americà corejant “Black Lives Matter” a l’uníson d’Ana Botín, la presidenta del Banc de Santander i responsable del desnonament de les famílies d’aquests adolescents.
Aquests elements del “Saber dolent” estan perfectament detallats en el DECRET 175/2022, de 27 de setembre, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació bàsica de la Generalitat de Catalunya. (9)
Amb una concepció de Curriculums centralitzats, emparats per jurisprudència del Tribunal Suprem en la qual el dret fonamental dels nens i nenes a rebre l’educació designada per l’Estat preval per sobre d’una hipotètica “objecció de consciència específica” per part dels pares perquè “equivaldria en la pràctica al fet que l’eficàcia de les normes jurídiques depengués de la seva conformitat amb cada consciència individual, la qual cosa suposaria soscavar els fonaments mateixos de l’Estat democràtic de Dret”. (10) Amb la qual cosa qualsevol aberració biològica inclosos en el currículum escolar no pot ser detinguda per part dels progenitors o tutors legals dels nens i nenes. A major glòria del fascisprogressisme woke altament subvencionat.
I, llavors On està el “saber bo”?
No es pot concebre l’escola en un ambient artificialment creat d’asèpsia ideològica. Al voltant de l’adolescent bull una vida complexa i contradictòria: sovint aquell es troba en la cruïlla de diverses influències. I el que cal fer no és posar-li a cobert d’influències alienes, sinó enfrontar-ho a elles, ajudar al seu pensament escodrinyador a analitzar autònomament els fenòmens i les situacions de la vida (11)
“Saber bo” és abans de res veure la tristesa, el pesar, el sofriment infantil. Veure i sentir l’ànima infantil. En l’actitud del mestre davant el pesar del nen o adolescent, en la seva capacitat de comprendre i sentir l’ànima infantil consisteix la base de l’art pedagògic (12)
“Saber bo” és humanisme veritable, és justícia. Ara bé, en la vida escolar no existeix ni pot existir una justícia abstracta. La justícia és la sensibilitat del mestre davant la vida espiritual individual de cada nen. El pedagog pot ser just si disposa de suficient força espiritual per a dedicar atenció a cada nen. El motlle, el patró prevalent i emmarcador constitueixen la pitjor manifestació de la indiferència, de la injustícia. (13)
“Saber bo” és no admetre que el mestre s’aficioni als procediments d’ensenyament accelerat basats en l’opinió que el cap del nen és un mecanisme electrònic capaç d’assimilar sense interrupció. El nen és un ésser viu i el seu cervell, un òrgan summament fi i tendre que cal tractar amb cura i prudència. (14)
“Saber bo” és jutjar inadmissible les competicions que tenen per criteri únic de l’èxit la rapidesa dels moviments. Això inculca una passió insana, concorde a la rapidesa exigida als obrers en les cadenes de muntatge.
Suchodolski planteja que “L’educació no pot entendre’s com a “reforma de la consciència” independent. Ha d’estar vinculada a la transformació de les reals condicions de vida que constitueix la base del canvi de la consciència. Els educadors no estan naturalment capacitats per a efectuar aquesta tasca sols, han d’unir-se al moviment revolucionari de la classe que vol transformar realment la vida i crear les bases per a una nova consciència”. (15)
I com molt bé afirma Paulo Freire “Tot projecte pedagògic és polític i es troba xopat d’ideologia. L’assumpte és saber a favor de quin i de qui, contra quin i contra qui es fa la política de la qual l’educació mai prescindeix” (16)
D’aquesta manera el “Saber bo” és respondre a aquestes preguntes de Paulo Freire, i de moment la resposta ja la tenim: disposem d’un sistema educatiu al servei de les grans corporacions, a un neofeixisme postmodern pintat de colors, i un grapat de postmoderns subvencionats que fan l’acompanyament coral, a tots ells hem d’enfrontar sense demora, en cas que vulguem poder dir a les futures generacions “el temps ombrívol del que heu escapat”.
Josep Cónsola
Agost 2023
REFERÈNCIES
(1) Bertol Brecht. Poemas y canciones. Alianza editorial
(2) Ferrer Guardia. La renovación de la escuela
(3) George Ritzer. La McDonalización de la sociedad.
(4) Stephen Kemmis. Teoría Crítica de la Enseñanza
(5) Shirley Grundy. Producto o praxis del curriculum
(6) Giorgio Agamben. Homo Sacer
(7) Igor Malsev . La futilidad de la educación: quién y por qué promueve los “derechos transgénero”
(8) LGBTQ+Hystory 1990: Queers Read This/I Hate Straights https://bialogue-group.tumblr.com/post/13101387714/queersreadthis
(10) STS 11 de Febrero de 2009
(11) Vasili A. Sujomlinski. El nacimiento del ciudadano
(12) Vasili A. Sujomlinski. Mi corazón es para los niños
(13) Vasili A. Sujomlinski. Conversación con un joven director
(14) Vasili A. Sujomlinski. La escuela media de Pavlish
(15) Bogdan Suchodolski. Teoría marxista de la educación
(16) Paulo Freire. La educación en la ciudad
