“ Hi ha tres coses en concret que encarrilen als homes a tenir una bona predisposició i a donar el seu recolzament en unes eleccions: Els beneficis, les expectatives i la simpatia.
Es precís estudiar atentament de quina manera hom pot utilitzar aquests recursos.
… En els més petits beneficis els homes troben motiu suficient per recolzar un candidat.
… Pel que fa aquells que tenen més expectatives, -un tipus d’homes molt més diligent i servicial- fes que els hi sembli que sempre estàs preparat i disposat a ajudar-los.
… El tercer tipus es el dels partidaris incondicionals, el recolzament dels quals serà convenient consolidar amb mostres d’agraïment, adaptant els teus discursos a les raons per les que cada un sembla ser partidari teu demostrant uns sentiments semblants als d’ells i fent-els-hi tenir la esperança d’una durable amistat”.
Qui diria que han passat més de dos mil·lennis des de que Quinto Tulio Ciceron va escriure “Commentariolum Petitionis” amb consells adreçats a Marco Tulio Ciceron en la campanya electoral al Consulat de Roma.
Aquest text, en el qual veiem reflectit com dirigir-se als electors, el constatem en el supermercat de les promeses electorals durant aquests dies. Un autèntic “jardí votànic” amb floretes de tots colors i olors, sexuades i asexuades.
Si seguim amb atenció les properes setmanes el ball de disfresses on hi participaran homes i dones de les diverses especies, veurem com un dia els català parlants ho faran en castellà, els castellans en català, uns es vestiran d’etiqueta per anar a sopar amb la flor i nata de la burgesia i tindran una muda d’esport dins el cotxe per canviar-se mentre s’acosten a parlar amb els avis d’un club de petanca. Els ateus (si n’hi ha algun) parlaran amb els capellans i els creients s’acostaran als ateus parlant de laïcisme.
Poc han canviat les coses des de les eleccions a la Roma antiga, la mateixa caracterització de l’electorat, la mateixa manipulació de les voluntats amb promeses; tal vegada ara una mica més sofisticat a causa de les incorporacions que en el seu moment va fer Maquiavel i a l’allau de sociòlegs, psicòlegs, lingüistes, “influencers” i altres professionals en les campanyes electorals.
Donaran caramels als nens, mentre degraden encara mes els sistemes d’ensenyament, faran abraçades a les iaies en els mercats mentre estan minvant els ingressos dels jubilats, s’adreçaran als aturats amb la promesa de feina i als empresaris amb la promesa de l’acomiadament rebaixat. Diran que estan contra la guerra mentre envien armament a Ucraïna però no diran ni una paraula sobre tancar les fabriques d’armes o material militar, parlaran de justícia social davant uns col·lectius i s’embutxacaran unes mesades respectables, dietes apart. Es reuniran per un cantó amb els immigrants prometent-els-hi arreglar la seva situació i per l’altre amb les associacions veïnals que no volen immigrants dient-els-hi que no permetran il·legals al seu barri,…
Prometen regals pel jovent, mentre se’ls embruteix amb drogues, pornografia i apologies transhumanistes.
Les tècniques de les paraules buides, del somriure permanent, del nosaltres farem, … tot per un vot. Hom ens parlarà de progrés, de cultura, però tal com diu Falconetti Peña en la ressenya del documental Causa 661/52: “La cultura progre es deudora directa del convento, se ha formado en el pasillo, en la puerta del despacho… Eso le ha conferido, en tanto casta, un amplio conocimiento en el difícil arte de saber lo que no se puede decir pero hay que saber”.
S’ha de posar un paper dins una capsa?
El discurs tremolós del progressisme i del conservadurisme coincideix en cridar: “tots a votar”, doncs els espanta que la gent amb dos dits de front els engegui a fer punyetes. Els concursants de tots colors sembla que tenen un enemic comú: l’abstenció.
L’abstenció per deixadesa no és pas recomanable, l’abstenció raonada és necessària. Es un cop fatal pel sistema, doncs aquest perd la legitimitat i per tan un crit a l’organització quotidiana per enfrontar permanentment als defensors del mateix.
El gest coherent, de no votar, conscientment, és fer un primer pas, -després vindran uns altres-, i després de la negació del sistema vindrà la reflexió sobre una altra manera d’entendre la societat i com a conseqüència la manera d’enfrontar-nos a l’actual, en un exercici de negacions i afirmacions legítimes construint nous poders al marge del Poder.
Hom no regalarà al proletariat el seu alliberament, hom no regalarà a un poble el dret a decidir el seu destí. S’haurà de guanyar dia a dia, en secret en alguns moments, obertament en altres, amb voluntat de rebel·lió sempre. I per aquesta rebel·lió no cal esperar el dia senyalat pels amos del galliner, que ens empenyen a posar un paper dins una capsa.
Cal ser subjectes de l’acció política, no objectes de “ses senyories” que, asseguts en còmodes cadires, fan al mateix temps de govern i d’oposició segons bufi l’aire.
Josep Cónsola
Juliol 2023
