Michurin va establir la seva teoria sobre fonaments materialistes conseqüents, sense fer mai concessions a l’idealisme. Michurin considerava a l’organisme en relació estreta amb les condicions de la seva existència; reconeixia el paper decisiu exercit per l’intercanvi de substàncies entre l’organisme i la naturalesa. Va contribuir a refutar les afirmacions idealistes dels morganistas-mendelistas, les seves “coses en si” incognoscibles, els seus gens místics, la seva concepció del paper de la casualitat en la ciència i en la vida pràctica.
Era un veritable revolucionari en el domini de la ciència, i no va sentir temor d’assenyalar els costats febles i erronis del darwinisme. “Totes les meves adquisicions pertanyen a la societat socialista sense classes”, escrivia en 1932.
I en 1935 poc abans de la seva mort va escriure: “El govern soviètic va fer també que jo mateix, d’un solitari experimentador, no reconegut i ridiculitzat per la ciència oficial i pels funcionaris del tsar, em convertís en el director de treballs sobre centenars de milers de plantes… El govern soviètic m’ha donat tot el necessari, tot el que pot desitjar un experimentador per al seu treball… Tinc ja vuitanta anys d’edat, però l’energia que jo veig en tots els que m’envolten em contagia també a mi l’ànsia de viure i treballar per al poble al qual vaig lliurar el meu hort”.
(V. LEBEDEV: El renovador de la naturaleza. Vida y obra de Michurin. Buenos Aires, Ediciones Siglo XX, 1948.)
