“La ciència no és més que una manera de ser del poder o, més ben dit, només és comprensible i llegible des de la perspectiva de la dialèctica dels poders. En un cert moment del seu naixement, la burgesia va fundar una nova ciència per a enderrocar el poder feudal i la ciència era llavors alliberadora en la mesura que plantejava un desafiament a una potència hegemònica (en aquell moment històric era el poder feudal), l’exigència de poder d’un altre component social que estava sorgint i que era la burgesia. La burgesia, naturalment, va utilitzar llavors i continua utilitzant la ciència més que mai com a instrument de la seva conservació; el mateix ocorre amb tot poder que tendeix a preservar-se. Ara bé, si aquesta és l’operació que va realitzar la burgesia, aquesta és l’operació que haurà de realitzar el proletariat i que al seu torn el proletariat haurà de fundar una nova ciència per a enderrocar el poder burgès.”
(Giulio Alfredo Maccacaro, en “L’uso di classe della medicina”, Módena, 25 de febrero de 1972)
Al gener de 2021 vaig escriure un article el títol del qual era “MACCACARO, PACCINO, GIACOMINI. IN MEMORIAM” (https://www.universitat.cat/ucpc/?p=5655) coincidint amb el 44 aniversari de la defunció de Giulio Maccacaro i el 40 aniversari també de la defunció de Valerio Giacomini, al mateix temps retia homenatge a Darío Paccino, els quals van imprimir una petjada inesborrable en el pensament ecològic no instrumental ni neutre, sinó estretament relacionat amb la necessària lluita de classes per a fer front a la depredació del medi ambient per part del capitalisme, ja fos aquest de tall occidental o de la deriva pro capitalista dels anomenats socialismes, i la seva relació amb les diverses patologies i les pràctiques mèdiques utilitzades a major glòria del capital.
En aquell article feia esment a una entrevista realitzada a Darío Paccino en Lotta Contínua núm. 9 del 4 de gener de 1978 en la qual afirmava: “amb els meus llibres intento donar veu als desposseïts pel monopoli de la informació i de l’anomenada cultura” (https://web.archive.org/web/20160917014445/http://fondazionerrideluca.com/download/1978/01_1978/lotta-continua_1978_01_04_002_0009.pdf)
I la referència al llibre que va escriure en 1972 “L’Imbroglio ecologico” (Ed. Giulio Einaudi. Torino 1972), en el qual realitza una crítica als ecologistes del capital que els caracteritza com els que desitgen la vida dolça de la societat capitalista occidental sense els desastres ocasionats per la depredació del medi ambient, desitjosos d’una societat sense destruir al capitalisme que viu de la depredació.
També ressaltava alguns paràgrafs de la carta que Maccacaro va escriure al President del Col·legi de Metges de Milà, de la qual tan sols apunto aquí un petit fragment “Naturalment la medicina del capital no podria dirigir les malalties, si no dirigís també al malalt, al metge i a la relació existent entre ells, d’acord amb una coherent lògica de classe”. Carta que per a no estendre’m més del necessari es pot llegir íntegra en castellà en l’enllaç següent: https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5367435
LA MEDICINA DEMOCRÀTICA
La Medicina Democràtica (*) com moviment, va néixer l’any 1968 a través d’una crida de metges, investigadors i delegats de consells obrers. En el discurs fundacional del moviment, Maccacaro va parlar de la malaltia com una pèrdua de participació i analitzava la història de la medicina des de la perspectiva de la classe obrera.
Va parlar de la necessitat d’aprendre a identificar “les causes de les malalties”, tasca no inclosa en la formació del metge a qui se li ensenya que la tuberculosi no sorgeix de la desnutrició, la insalubritat, l’amuntegament en els habitatges sinó de la desgràcia, de la trobada amb el micobacteri de Koch; s’ensenya que el càncer no sorgeix d’un mode de producció que distribueix el risc per a centralitzar els guanys, sinó de l’elecció imprevista d’un comportament individual inapropiat. (G.A. Maccacaro, Medicina Democratica – movimento di lotta per la salute, in Per una medicina da rinnovare, Feltrinelli, Milano 1979) https://fondazionefeltrinelli.it/medicina-democratica-movimento-di-lotta-per-la-salute-1976/
Maccacaro va presentar acusacions documentades contra el sistema de poder de la salut i la ciència, referint-se a “la servitud de la medicina en la societat del capital” i les consegüents deformacions en la relació metge-pacient i en l’exactitud de la informació sanitària derivada del conflicte d’interessos amb les grans corporacions farmacèutiques. La renovació de la ciència i la medicina requeria una nova aliança, una democratització de la recerca, una formació diferent dels metges i treballadors de la salut.
Com assevera Piergiorgio Duca en “Intervento al convegno Luigi Mara e Medicina Democratica: la stagione del modello operaio di lotta alle nocività”, es tracta d’un compromís cultural i polític de la medicina com a recerca i assistència que requereix tant de rigor científic com de rigor ètic. (https://fondazionefeltrinelli.it/medicina-democratica-movimento-di-lotta-per-la-salute-1976/)
Així mateix Archibald Cochrane en el prefaci de ““Effectiveness & Efficiency: Random Reflections on Health Services””, advertia que les desigualtats socials són fonts d’error difícils de ressaltar en les avaluacions estadístiques. Qualsevol assaig clínic, qualsevol índex d’eficàcia per a avaluar un tractament curatiu perd el seu rigor i proporciona resultats falsos, si no va acompanyat d’un índex d’equitat socioeconòmica. (https://www.nuffieldtrust.org.uk/research/effectiveness-and-efficiency-random-reflections-on-health-services)
En el discurs fundacional de Medicina Democràtica s’assenyalava que: “som aquí també per als altres -per als amics que ens observen, per als enemics que ens temen però no ens desafien i volem aclarir les coses per a tots i amb tots… Volem dir, en primer lloc, “per què ara” i “per què així” s’obre la conferència fundacional de la Medicina Democràtica. Estem en un moment de profunda crisi al nostre país: crisi econòmica, política i institucional. Una crisi que no és gens fosca en les seves causes i molt clara en els seus efectes”.
Dins del discurs fundacional del moviment Medicina Democràtica es va posar èmfasi en el fet que el primer que hem de fer és reflexionar sobre el concepte de salut, al mateix temps que interrelacionar i incorporar la lluita per la salut en la lluita de classes. I es va reflexionar sobre el paper de la sociologia mèdica vigent que defineix la malaltia com una pèrdua de participació, però que contràriament, hem d’afirmar la pèrdua de participació com la substància de la malaltia.
Qui són els nostres enemics? Els que investits amb mantell científic es consideren posseïdors d’una única veritat i amb capacitat per a vaticinar una elaborada i mediàtica “demanda social de salut” davant qualsevol experiment de control social, de presentar-ho abans que es posi en circulació (vegeu el Event 201), i d’imposar la inoculació de compostos químics dels quals no se sap les conseqüències adverses d’aquests, al mateix temps que impedeixen el lliure debat sobre les mateixes i exclouen qualsevol remei que no entri en els plans de la Big Pharma.
Tot això engalanat amb una suposada “objectivitat” d’una ciència, que com afirma Maccacaro , està prenyada d’un contingut de classe. De classe dominant, per descomptat.
D’aquí deriva la funció repressiva de la medicina basada en els fonaments de la ciència burgesa, que entre altres coses es demostra per la tecnificació avançada de l’acte mèdic i la gairebé extinció de la relació interpersonal. Així ho hem pogut comprovar durant la declaració pandèmica amb les consultes telemàtiques, les receptes telemàtiques allunyades de qualsevol relació humana amb les persones.
En Medicina Democràtica. Moviment de lluita per la salut, Maccacaro plantejava que el dret a la salut, com “be individual fonamental i interès col·lectiu”, que en la dècada dels anys 60 del segle XX, va unir les lluites estudiantils amb el moviment de demandes i elaboració cultural de treballadors, investigadors i promotors de la salut, que van qüestionar la responsabilitat de la ciència i la recerca a perpetuar les injustícies d’una societat classista.
Com apunta Maria Luisa Clementi (https://epiprev.it/page/giulio-a.maccacaro-la-scienza),“És difícil trobar el nom de Giulio Maccacaro seguint els camins formatius convencionals. És poc probable que les dades que revelen sofriments evitables rebin atenció, especialment si no es limiten a establir els fets, sinó que busquen i denuncien als culpables. Això és el que Giulio Maccacaro va fer en veu alta, aparentment sense ser escoltat. De fet, per a alguns sembla que aquests anys van passar en va.
L’Occident industrialitzat, que en l’època de Maccacaro tenia un poder que semblava estar en constant ascens, està a punt de ser superat per un Orient igualment industrialitzat i decidit a ocupar el seu lloc. Potser és precisament en els moments en què el significat de la medicina està més oblidat quan té més sentit que mai proposar novament el camí de la prevenció i la participació”.
Prenguem bona nota de tot això i siguem capaços de reorganitzar de nou l’aliança entre una part important del proletariat amb una altra part dels treballadors de la salut i de la recerca per a anar establint les bases d’una nova cultura i ciència proletària. Tal vegada és el moment de intentar la formació d’un moviment semblant al de Medicina Democràtica dels anys 60 a Itàlia.
Josep Cónsola
Novembre 2023
(*) Avui en dia es mantén com a cooperativa fundada l’any 2003 i reorganitzada aquest 2023. (https://www.medicinademocratica.org/wp/?p=51). No queden gaires coses semblants als seus orígens.
