(traducció de l’original en italià https://lanuovabq.it/it/talidomide-il-farmaco-sicuro-una-lezione-da-ricordare
Dècada de 1950: l’empresa farmacèutica alemanya Grünenthal patenta la molècula de talidomida, compensant amb el màrqueting la falta de proves precises. Milions de dones embarassades prenen la droga. Més de 20.000 nens neixen amb problemes greus, com a focomèlia i amèlia. Però Grünenthal, en vigilar a metges i investigadors i finançar periòdics, fa tot el possible per a encobrir-ho. Només després d’anys arribem a la veritat.
Una història per a recordar en temps de censura a les víctimes de les vacunes anticovid.
El mal és terriblement banal: no fa més que repetir-se una vegada i una altra de la mateixa manera, utilitzant més o menys les mateixes estratègies, però presentant-les com una cosa absolutament nova, creativa, avantguardista; fent-nos sentir especialment afortunats de poder viure en una època tan beneïda pels assoliments de la intel·ligència, la democràcia i el progrés dels homes. I nosaltres, els homes, sempre caiem en el parany, afligits com estem per una amnèsia crònica i contraproduent de la història.
En la dècada de 1950, l’empresa farmacèutica alemanya Grünenthal va patentar la nova molècula talidomida (C₁₃H₁₀N₂O₄), que prometia ser un nou fàrmac eficaç contra els símptomes de la grip. Com les proves no van donar els resultats desitjats, Grünenthal va intentar comercialitzar la seva “criatura”, rellançant-la en 1957 com un extraordinari sedant i contra el mareig, especialment útil per a combatre els trastorns de l’embaràs. A l’any següent, el Dr. Blasiu va realitzar un estudi clínic amb 370 voluntàries, de les quals 160 eren dones en període de lactància. D’aquest estudi, la talidomida va obtenir resultats brillants: “no té efectes secundaris en les mares ni en els nens”. L’estudi del Dr. Blasiu es va sentir així “impulsat” per la companyia farmacèutica, que va enviar a d milers de metges alemanys una carta il·lustrant les meravelles de la nova molècula, afirmant, entre altres coses, la seva seguretat per a les dones embarassades.
Un estudi inicial realitzat pel Dr. Somers (1960) en animals prenyats afirmava l’absoluta seguretat del fàrmac. Dos anys més tard el propi Somers va publicar en The Lancet els resultats, aquesta vegada teratogènics, de l’administració de talidomida en ratolins prenyats. Però encara estava per arribar 1962, i a la fi dels anys cinquanta les úniques paraules permeses eren: “segur i eficaç”.
L’excel·lent “promoció” publicitària va empènyer a milions de dones embarassades a prendre aquest medicament tan “segur” per a superar les nàusees, l’insomni i els trastorns de l’estat d’ànim que es produeixen en algunes dones durant l’embaràs. El producte es va comercialitzar en més de 40 països; a Itàlia ja estava disponible com a medicament sense recepta en 1957. Angelo Casale nascut en 1961, diu que, en aquells anys, la gent encara estava profundament preocupada i pertorbada per les tensions, la precarietat i el prolongat sofriment de la guerra. En aquest context, una droga sedant es va presentar com a mannà en el desert.
L’estrès psicològic, la confiança generalitzada en la ciència i la medicina, l’excessiva rapidesa de les fases preclínica i clínica i una campanya de màrqueting hàbilment realitzada van produir la major tragèdia farmacològica posterior a la segona guerra mundial, que va afectar més de 20.000 nens, principalment afectats per focomèlia i amèlia. Per no parlar del nombre incalculable d’avortaments espontanis. I avui dia encara hi ha nombroses víctimes d’aquesta tragèdia a les quals no se’ls ha concedit cap indemnització.
La teratogenicidad d’aquest fàrmac aviat es va descobrir, almenys als Estats Units, on la tenacitat i el coratge de la Dra. Frances Oldham Kelsey van portar a l’Administració d’Aliments i Medicaments (FDA) a negar l’autorització al fàrmac. No obstant això, Grünenthal va fer tot el possible per a ocultar-ho: “Es va recórrer a investigadors privats per a mantenir sota control als metges que havien criticat la talidomida; un d’ells, que havia aconseguit descobrir 14 casos d’anomalies congènites greus i molt rares atribuïbles a l’ús de la droga, va rebre amenaces de ser portat davant els tribunals per Grünenthal”. Això no ho escriu un periodista provincial, sinó Peter Gøtzsche, professor de “Disseny i anàlisi de recerques clíniques” de la Universitat de Copenhaguen, cofundador de la xarxa internacional de Col·laboració Cochrane, que s’encarrega de recopilar evidència científica actualitzada en el sector sanitari.
En el seu volum Medicaments letals i crim organitzat, Gøtzsche documenta la increïble organització ideada per les empreses farmacèutiques i els governs per a mantenir sota control a metges i investigadors: “Pots comprendre l’immens poder que les empreses farmacèutiques tenen a la seva disposició si examines els casos legals relacionats amb talidomida. El primer d’ells va tenir lloc en Södertälje […]. Astra havia produït talidomida: els advocats van tenir enormes dificultats per a trobar algun expert que estigués disposat a atestar contra l’empresa.
Alguna cosa semblança també havia ocorregut als Estats Units: l’empresa que distribuïa la talidomida havia reclutat a tots els experts que s’ocupaven dels defectes congènits, per a impedir-los que atestessin a favor de les víctimes”.
A Alemanya, pàtria de la molècula, va succeir encara pitjor: “Els advocats de l’empresa van arribar fins i tot a argumentar que les lesions al fetus no són delictes, ja que el fetus no té drets legals […] Durant els tres anys que va durar el judici , Grünenthal va continuar amenaçant als periodistes que havien escrit articles realistes sobre el tema. El judici va acabar amb una sentència econòmica realment ridícula, que reconeixia una indemnització de 11.000 dòlars per cadascun dels nens nascuts amb malformacions. No es va dictar cap condemna, no es va assenyalar cap responsabilitat individual i ningú va acabar a la presó”.
En resum, tots van viure feliços per sempre. Tots, excepte les víctimes de talidomida.
Al Regne Unit les tècniques van ser dictatorials: Als periodistes se’ls va impedir escriure articles sobre els procediments judicials i els alts càrrecs de l’aparell estatal, inclòs el primer ministre, es van mostrar molt més interessats a defensar a l’empresa i als seus accionistes que a protegir els drets de les víctimes. No obstant això, l’escàndol va ser cada vegada més evident i la gent va començar a boicotejar els productes de l’empresa distribuïdora Distillers & Ralph, que també venia licors.
Mentrestant, milers de nens van néixer sense extremitats o amb extremitats escurçades. No obstant això, es va fer tot el possible per a encobrir i negar: l’estratègia de “no correlació” evidentment no és res nou. Va ser Harold Evans, periodista del Sunday Times, qui va decidir arribar al fons de la història, analitzant els estudis que confirmaven la teratogenicidad del fàrmac i intentant ajudar les víctimes a obtenir una indemnització. Evans estava pràcticament sol i amb l’oposició de gran part del món científic i polític. No obstant això, en 1967 va aconseguir documentar la mala fe de Grünenthal, però l’article que finalment va desemmascarar a l’empresa farmacèutica va ser bloquejat pel periòdic, generosament finançat per la pròpia Grünenthal. El fruit de l’incansable treball d’Evans, va acabar “sobre la taula del Tribunal de Justícia Europeu, on es va demanar a Margaret Thatcher que expliqués els misteris de la legislació anglesa […]. La Comissió Europea va preparar un document final sobre l’assumpte, que també contenia, en l’apèndix, l’article mai publicat del Sunday Times. És difícil imaginar que aquestes formes de censura de premsa poguessin haver ocorregut en un país europeu”.
Potser Gøtzsche està experimentant amb una amarga sorpresa encara major la contínua censura per part dels canals d’informació de les víctimes diàries de la vacuna anticovid.
Harold Evans, que va morir al setembre passat, es va deslliurar del vergonyós espectacle “en directe” de censura científica i periodística.
Traducció a càrrec de Josep Cónsola
Novembre 2023
