De fet, la salut no és un concepte unívoc sinó una construcció sociocultural relativa a cada moment històric. Amb independència de l’època en què es van generar, en l’actualitat aquestes concepcions conviuen contradictòriament, orientant tota la gamma de pràctiques socials i sanitàries.
Fins on avui sabem, són molts els factors que actuant a nivell de l’ambient humà determinen que una malaltia s’iniciï i desenvolupi en uns certs subjectes, i incideixi amb major o menor pes en determinats grups poblacionals.
En 1996, Robert G. Evans; Morris L. Barer i Theorore R. Marmor, amb el títol de “Per què alguna gent està sana i una altra no? Els determinants de la salut de les poblacions”, estudien la salut basada en el concepte de grups socials. Inicien el seu llibre responent la pregunta del seu títol de la manera següent: “La gent que ocupa les posicions socials més altes viu més temps. Mentrestant, a més, gaudeix de millor salut”. (2)
En el segle XIX, una de les qüestions de gran preocupació per la humanitat en tots els temps, la salut, va iniciar un camí “cientifista” basat principalment en la patologia després que en 1858, Rudolf Virchow anunciés la “teoria de la patologia cel·lular”, donant inici a prioritzar la malaltia sobre la salut, seguint el camí emprès per la cultura romana que desenvolupava l’interès cap a la malaltia, al revés de la cultura grega que feia de la salut un culte.
En la segona meitat del segle XIX, el descobriment dels gèrmens va donar lloc a la teoria microbiana, que va encoratjar la idea causal única, segons la qual per a dominar les malalties només es requeria descobrir per a cada malaltia, el germen causant. Amb l’adveniment dels descobriments en física i química, la fisiologia humana s’associa al concepte de màquina i per tant, la malaltia comença a ser entesa com el desviament del funcionament, i la salut, la reparació d’aquesta. D’aquesta manera la medicina arriba a subordinar-se a la biologia i els éssers humans a ser mirats a través dels seus òrgans fragmentats. Aquesta teoria va tenir una repercussió tan important que els metges van fer enormes intents per a associar pràcticament totes les malalties conegudes a un agent causal contagiós específic i extern.
El filòsof socialista Edward Carpenter, en 1919 va publicar The Healing of Nations and the Hidden Sources of Their Strife (La curació de les nacions i les fonts ocultes dels seus conflictes) on argumentava que l’origen de la guerra de la societat occidental era el monopoli de classe i la injustícia social. Afirmant que aquesta injustícia era una “malaltia de classe”. (3)
Ja anteriorment, al maig de 1889 havia escrit un article en el Sheffield Independent qualificant a la ciutat de Sheffield de ser la vergonya del món en la qual milers de vides eren sacrificades. Que cent mil adults i nens amb prou feines rebien llum solar ni aire pur, portant vides miserables i morint de malalties que això els produïa. (4)
En 1888 havia publicat Civilization: its Causi and its Curi, del qual extrauré alguns fragments: “Segons el Diccionari d’Estadística de 1884, el nombre de metges i cirurgians acreditats al Regne Unit es xifra en més de 23.000. Si la magnitud de la malaltia nacional és tal que necessitem 23.000 metges per a atendre’ns, segurament ha de ser bastant greu! I no ens curen. Onsevulla que mirem avui, veiem els trets i escoltem les queixes de mala salut; la dificultat és realment trobar una persona sana… i sembla ser el fet que, malgrat totes les nostres biblioteques de ciència mèdica, els nostres coneixements, arts i aparells, en realitat som menys capaces de cuidar de nosaltres mateixos que els animals”.
… La peculiaritat de la nostra concepció moderna de la Salut és que sembla ser purament negatiu. Estem tan impressionats per la presència de malalties, tan nombrosos els seus perills, tan sobtats i impredictibles els seus atacs, que hem arribem a considerar la salut com la mera absència d’aquesta.
… Tot el pensament actual és que el fet essencial de la vida és l’existència d’innombrables forces externes, que ens poden destruir en qualsevol moment.
… La ciència mèdica converteix la malaltia en un fetitxe i balla entorn d’ell. Escriu enormes toms sobre malalties; indueix malalties en els animals (i fins i tot en persones) amb el propòsit d’estudiar-los;… els seus ulls estan perpètuament fixats en la malaltia, fins que la malaltia es converteix en el fet principal del món. I després, tot això arrasarà amb una vasta epidèmia sobre la faç de la terra, seguida per exèrcits cada vegada majors de metges, ells també amb els seus seguicis de llibres i ampolles, vacunes i viviseccions, i calaveres somrients en la rereguarda”. (5)
Tal sembla una premonició del que ha estat ocorrent des de l’últim terç del segle XX, l’última experiència del complex químic – farmacèutic ha estat l’anomenada pandèmia del Covid i les consegüents inoculacions experimentals a centenars de milions de persones, a l’espera de conèixer els resultats a mitjà i llarg termini d’aquestes, encara que ja existeix nombrosa bibliografia sobre l’excés de defuncions arran de les inoculacions massives. (6)
Tot i amb això, l’anomenada esquerra i al costat d’ella l’esquerra de l’esquerra (amb petites excepcions) no solament s’han sotmès voluntàriament als dictats de la màfia farmacèutica, sinó que en matèria sanitària les consignes han estat, i són, de “més”. Més mèdics, més infermeres, més ambulatoris, més llits hospitalaris, més medicaments, més vacunes, més, més, més… del mateix. En una concepció generalitzada que tots estem malalts i exigim pal·liatius al nostre lamentable estat.
Silvano Biagiohi respecte a la qualificació d’aquestes “reivindicacions”, assenyala que: “Podríem dir que el tema de la salut no és revolucionari si ho observem solament sota el perfil de la racionalització de les estructures sanitàries i de la gratuïtat del servei sanitari. Però si la salut és salari, ocupació, hores extres, mode de treballar i de viure, ritmes de treball, equilibri ecològic, igualtat social,… hem de dir llavors que la salut és un tema revolucionari” (7)
Ningú parla de salut dins del moviment obrer organitzat o del proletariat en general, solament de malaltia, encara que si algú s’atreveix a preguntar a un facultatiu la causa de la mateixa o el seu origen, la resposta en la immensa majoria dels casos és de “etiologia desconeguda”, perquè indagar l’origen de la malaltia del proletariat comporta a posar en dubte la totalitat del sistema capitalista.
Això ha de significar una reapropiació de l’autoestima personal del proletariat, que de la mateixa manera en què se li ha despullat dels sabers tècnics ja des de l’anomenada “organització científica del treball” de Taylor, se li ha despullat de la capacitat de coneixement del propi cos i ment, deixant aquests a les mans de “professionals” des del naixement fins a la mort, convertint al proletariat en una màquina de crear plusvalor, i convertint la sanitat en l’instrument de reparació de la màquina perquè pugui continuar el seu funcionament.
És necessari elaborar una proposta que englobi tant els anomenats “accidents de treball” els quals hauríem de qualificar com a “violència de classe”, com les diferents malalties derivades dels ritmes de treball, de les contractacions precàries, etc., així com la drogoaddicció derivada del treball (exemple de la pandèmia de fentanil, tramadol i altres opiacis ingerits per a no perdre una jornada de treball).
Ja no es tracta de receptar pal·liatius a persones amb greus malalties terminals, sinó de receptar drogues per a no interrompre el cicle de recomposició del capital (des de simples analgèsics fins a potents opioides) sense comptar la immensa ingesta d’antidepressius, antibiòtics, etc., efectes nocius dels quals va ser pioner el metge comunista espanyol Juan Nepomuceno Planelles Ripoll, exiliat a l’URSS després de la guerra espanyola des del seu lloc en l’Institut Gamaleya.
Des de Pasteur “es va donar l’ordre d’introduir malalties mitjançant injeccions verinoses, una pràctica que Pasteur va iniciar i que els seus seguidors han copiat tan persistentment que alguns fins i tot han realitzat deliberadament experiments poc ètics sobre homes, dones i nens… però a qualsevol li ha de fer l’efecte de ser com un mètode potes enlaire el començar a curar malalties naturals produint malalties artificials” (8)
En el capítol 18 del llibre ”The Wonderful Century” (”La Centúria Meravellosa”), Alfred Russel Wallace, cita el testimoniatge del professor Adolf Vogt, que des de 1877 fins a 1894 va ser professor d’Higiene i d’Estadístiques Sanitàries en la Universitat de Berna. En ell es mostra com a Anglaterra es va oferir vacunació gratuïta en 1840, es va fer obligatòria en 1853, i en 1867 es va donar l’ordre d’enjudiciar als que no es deixaven injectar; i tan estricta va ser l’aplicació de les regulacions que pocs nens van escapar a la vacunació. Així, la següent taula proporciona una il·lustració cridanera de la ineficàcia de la vacunació respecte a la mortalitat de la verola:
Morts per Verola (Anglaterra i Gal·les)
Data
1857–59 ………………………………………… 14.244
1863–65 ………………………………………… 20.059
1870–72 ………………………………………… 44.840
Mentre la població va augmentar només un 7% i un 9% en els anys coberts, la mortalitat de la verola va augmentar a una taxa de 40.8% i 123% -i això enfront d’un nombre cada vegada major de vacunes!
Alfred Russel Wallace va ser un activista polític que va criticar el sistema socioeconòmic del Regne Unit durant el segle XIX i un dels primers científics a plantejar el problema de l’impacte ambiental de les activitats humanes. Wallace defensava que la terra havia de ser propietat de l’estat i havia de ser rentada per a produir el major benefici per al major nombre de persones. En 1882 va publicar el llibre Land Nationalisation; Its Necessity and Its Aims sobre el tema de la nacionalització de la terra. En 1889 es va declarar socialista i amb això es va oposar al darwinisme social i a l’eugenèsia idees que eren secundades per altres pensadors evolucionistes de l’època, ja que creia que la societat contemporània era massa corrupta i injusta per a determinar qui era apte i qui no. (9)
I, recuperant el sentit de pertinença proletària de la salut, una exigència ha d’incloure aquest concepte dins del debat democràtic, igual que l’economia i la ciència, tres aspectes segrestats per les classes dominants com a eines fonamentals, al costat de l’educació, per a mantenir la dominació.
Excés de mortalitat a Europa després de les injeccions massives de ARNm en la franja d’edat entre 15 i 44 anys
Tal vegada resulta il·lustratiu contemplar l’informe de EUROMOMO publicat en la setmana 5 del 2024 de les dades sobre l’excés de mortalitat a Europa, en els quals podem constatar un increment superior de morts per a aquesta franja d’edat en la setmana 40 del 2023 que no l’ocorreguda en la setmana 15 del 2020 en el que van denominar “pandèmia”. Podríem aventurar que han matat més persones les suposades vacunes que el suposat virus.
Aquests gràfics es van generar amb dades de 27 països participants: Àustria, Bèlgica, Xipre, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, França, Alemanya, Alemanya (Berlín), Alemanya (Hesse), Grècia, Hongria, Irlanda, Israel. Itàlia, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Portugal, Eslovènia, Espanya, Suècia, Suïssa, el Regne Unit (Anglaterra), el Regne Unit (Irlanda del Nord), el Regne Unit (Escòcia) i el Regne Unit (Gal·les). Ucraïna no va contribuir a les dades d’aquesta setmana. (10)
Ucraïna, Alemanya (Berlín) i Alemanya (Hesse) no es van incloure en les dades agrupades.
Giulio Maccacaro ja va establir en el seu moment la relació entre capitalisme, sistema mèdic i repercussió sobre la classe obrera: “La medicalització de la política correspon a la incrementada voluntat de control social per part del capital, sigui aquest privat o estatal, ja que aquesta diferència actualment és d’escàs pes, mentre les multinacionals venen col·locant en crisis no sols la geografia de les nacions sinó també l’internacionalisme dels pobles. Aquesta “medicalització” s’exerceix també amb l’exasperada tecnificació de l’acte mèdic i del sistema sanitari, cosa que significa inevitablement avui, quan en el comandament capitalista tot el poder de la tècnica es converteix en tècnica del seu poder… que tot el resol amb un augment de la capacitat del capital per a administrar sanitàriament la societat, aparentant administrar socialment la medicina. En aquest sistema, curar vol dir, simètricament, corregir el símptoma per a ocultar l’afecció, fer callar l’òrgan per a fingir la derrota de la malaltia, cobrir la malaltia per a simular la salut.” (11)
Felice Piersanti, mort en el 2014, va ser integrant del Moviment Medicina Democràtica en els anys 70 a Itàlia i un dels científics que va posar en dubte la neutralitat de la ciència i de la medicina. Heus aquí una dels seus advertiments: “No es tracta de fer el diagnòstic per a curar la malaltia, sinó de prevenir-la modificant substancialment la causa real, altament patògena, que és la societat dividida en classes basada en el guany… No es tracta de tranquil·litzar mitjançant la reforma sanitària, sinó de realitzar, a través de l’autogestió de la salut, una sèrie de propostes que siguin al mateix temps comprensibles per a milions de persones, que aprofundeixin les contradiccions i que permetin, a través d’una discussió col·lectiva dels treballadors, el procés d’esclariment revolucionari que genera en els treballadors la consciència del caràcter patogen d’una societat basada en el guany… Exigint i superant la recerca considerada neutral per una recerca que es posi clarament de part de la classe obrera contra la burgesia”. (12)
Lluitar per la salut del proletariat és també lluitar per una cultura proletària, allunyada de l’alienació provocada pel consum superflu, dels estàndards implantats pel capital, cultura que ha d’englobar el coneixement del propi cos, dels seus símptomes i signes, de saber al fet que responen, de trobar el responsable dels mateixos i de combatre’l en una síntesi que englobi la lluita de classes per la realització d’interessos immediats amb els interessos fonamentals del proletariat, en cas contrari podem entrellucar la frase de: LASCIATE OGNI SPERANZA
Josep Cónsola
febrer 2024
REFERÈNCIES
(1) Per unes definicions d’aquest concepte més ampliades a “En defensa del comunismo” https://archive.org/details/@josep_c_nsola
(3) https://archive.org/details/healingofnations00carp
(6) https://childrenshealthdefense.org/defender/pfizer-hid-data-covid-vaccine-trial-deaths/
(7) Silvano Biagiohi. En La salud de los trabajadores. Pág. 61. 1974 https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6163934
(8) Ethel Douglas Hume. ¿Béchamp o Pasteur? Un capítulo perdido en la historia de la medicina. 1923. https://www.studocu.com/pe/document/universidad-nacional-de-jaen/microbiologia-medica/pdf-bechamp-o-pasteur-un-capitulo-perdido-en-la-biologia/78478809
(9) Ross A. Slotten. The Heretic in Darwin’s Court: The Life of Alfred Russel Wallace https://archive.org/details/hereticindarwins00ross
(10) https://www.euromomo.eu/graphs-and-maps
(11) Giulio Maccacaro. Clase y salud. La salute in fabbrica. Per una línea alternativa di gestione della salute nei posti di lavoro e nei quartieri. Ed. Savelli. 1974 https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=6163934
(12) Felice Piersanti. La autogestión de la salud. 1971
