En 1895 Federico Engels va escriure la introducció a l’edició completa dels escrits de Marx entre 1848 i 1850 amb el nom de “La guerra civil a França”. El text d’aquesta introducció es va publicar íntegre per primera vegada a l’URSS l’any 1930, ja que anteriorment la socialdemocràcia alemanya l’havia censurat.
… Quan s’aprecien successos i sèries de successos de la història diària, mai podem remuntar-nos fins a les últimes causes econòmiques. Ni tan sols avui, quan la premsa especialitzada subministra materials tan abundants, es podria, ni fins i tot a Anglaterra, seguir dia a dia la marxa de la indústria i del comerç en el mercat mundial i els canvis operats en els mètodes de producció, fins al punt de poder, en qualsevol moment fer el balanç general d’aquests factors, múltiplement complexos i constantment canviants; màximament quan els més importants d’ells actuen, en la majoria dels casos, amagats durant llarg temps abans de sortir sobtadament i d’un mode violent a la superfície… Una visió clara de conjunt sobre la història econòmica d’un període donat no pot aconseguir-se mai en el moment mateix, sinó només amb posterioritat, després d’haver reunit i tamisat els materials. (1)
La nostra història immediata, plagada de guerres, assassinats selectius, cops d’estat, genocidis, etc., se’ns presenta com una pugna qualificada d’ètnica, religiosa, lingüística, territorial, política, ideològica…, deixant en la foscor el component econòmic que travessa absolutament tots els països del món amb diverses variants del model capitalista analitzat per Marx. Aquestes variants, totes elles a remolc del principi de mantenir o augmentar l’acumulació de capital en alguns casos, o frenar la tendència decreixent de la taxa de guany en uns altres.
Tant en un cas com en un altre, parlen els canons o l’amenaça d’utilitzar-los.
L’aportació de Engels resulta superlativa perquè va traçar els elements per a observar el desenvolupament dels mitjans de destrucció en paral·lel amb el dels mitjans de producció i els processos de formació/consolidació de l’Estat modern. (2)
A més de 130 anys de les consideracions de Engels, a les portes de la 4a revolució industrial, o “Indústria 4.0” segons vocabulari del Fòrum Econòmic Mundial, ens trobem amb unes modificacions molt importants en el panorama internacional que de mode simplista es poden caracteritzar en dos grans blocs principals: Un que advoca per una legislació mundial única i un govern únic que els seus integrants són els grans fons d’inversió euro-nord-americans, i un altre que defensa el dret a disposar d’unes certes competències com a potestat i reconeixement d’una sobirania nacional. Tots ells partidaris del lliure mercat, la propietat privada dels mitjans de producció i el paper coercitiu i repressiu del seu corresponent Estat.
Al seu voltant, una sèrie de països perifèrics que, sense descartar el seu potencial econòmic, no gosen enfrontar-se obertament al poder econòmic-militar de les grans corporacions.
En aquest estira i afluixa, els enfrontaments reals es produeixen a través de tercers països, tant a Europa, com a Àfrica, Àsia, Amèrica Llatina o Oceania.
Però una característica és comuna en tots ells: L’abandó total de qualsevol indici d’emancipació del proletariat des d’una perspectiva comunista, malgrat el “copyright” enarborat pels anomenats partits comunistes d’alguns països. L’element crucial, l’extracció de plusvàlua, roman inalterable, així com la no participació del proletariat en la distribució d’aquesta. Economia, al costat de ciència, salut i despesa militar queden fora de qualsevol debat democràtic.
En l’anomenat occident, els multimilionaris es multipliquen jugant a la ruleta de les bosses i a la imposició de nous paradigmes per més esperpèntics que aquests siguin. Un exemple d’això és l’invent del capitalisme verd.
A Àsia dona goig constatar l’extensió d’aquests milionaris en una mala còpia de la reforma luterana del segle XVI, la qual va canviar la màxima catòlica que és més fàcil que un camell passi per l’ull d’una agulla que un ric entre en el regne dels cels, per una altra màxima adequada a l’incipient capitalisme: Qui s’enriqueix és degut a la seva benedicció per la Provisió. Màxima que Deng Xiaoping va trastocar per la de: No importa el color del gat, l’important és que caci ratolins. Exemple posat en pràctica tant a la Xina com a l’Índia o Vietnam.
El Dr. Alfred Neufeld de la Universitat Evangèlica de Paraguai, en un extens article publicat en l’Anuari Acadèmic de 2017, amb el títol de “Max Weber i la interpretació socioeconòmica de la Reforma” escriu: “… La Reforma va considerar l’eficiència material i econòmica com a aval de divina provisió. L’eficiència i el progrés material evidenciaven que un pertanyia al grup dels salvats i redimits. Weber va postular que el protestant, per a assegurar-se de ser excepte, necessita demostrar que progressa, que és eficient, que Déu li beneeix en el material. És la resposta digna i l’expressió de gratitud, amb la qual la humanitat salvada respon al do gratuït de salvació. És també una expressió de sentir-se soci i “partner” dels projectes divins.
L’ètica protestant requereix renúncia al consumisme, fomentant així l’estalvi. Weber constata que la renúncia al consum immediat té un efecte econòmic insospitat: Augmenta la capitalització, i la capitalització augmenta la inversió, la industrialització i la producció en gran escala, motivant així l’economia en general.”(3)
La Reforma Protestant va ser un fenomen econòmic amb arrels en els beneficis i costos intertemporals per als membres de l’església i els grups descontents. El protestantisme va fer que la redempció fos més barata i va augmentar els excedents del consumidor dels creients en reduir els preus i eliminar la discriminació de preus de primer grau.
Max Weber va plantejar que l’Església Catòlica va suposar un fre al capitalisme comercial, mentre que la Reforma protestant va propiciar la Revolució Industrial i l’origen del Capitalisme modern. (4)
Però en l’actualitat, la tendència s’ha invertit, el capitalisme s’ha afermat en totes les seves variants (capitalisme d’Estat, neocapitalisme, imperialisme, globalisme, etc.) i amb això un increment descomunal de les produccions, ja siguin de béns de consum com de béns de producció. I l’estalvi, la renúncia al consum immediat s’ha mudat a un consumisme sense fre, transformant la producció per al consum, en el consum per a la producció, amb la condició que la calandra no pari de donar voltes, emparada en la metodologia de l’obsolescència programada, en una simbiosi perfecta en contra del que eren les tesis enfrontades en el segle XVI entre catòlics i protestants.
Ja no existeix la venda de butlles papals ni els pagaments per a evitar el Purgatori que tant emprenyaven a Luter, ara les butlles s’han transformat en hipoteques i crèdits al consum, i els diversos pagaments del segle XVI s’han convertit en IVA,s, IRPF,s, comissions bancàries, etc., els recaptadors de les quals pertanyen a la mateixa classe social que antany, la qual no és una altra que la moderna reialesa que en lloc d’estar assentada en trons, està assentada en consells d’administració i borses de valors. Amb la qual cosa podem dir igual que Engels en la introducció a la Lluita de classes a França: Regis voluntas suprema lex! (La voluntat del rei és la llei suprema!). Ens ho estan demostrant cada dia, tenint el seu zenit quan van declarar el tancament productiu mundial l’any 2020 sota el subterfugi d’una falsa pandèmia expressament fabricada per a emparar la reestructuració del capital.
S’ha oblidat tant la crida del Manifest Comunista: “Proletaris del món uniu-vos” que s’ha trastocat en una pugna entre els proletaris dels diferents països per a veure qui guanya la carrera d’acumulació i expansió dels mercats i control financer d’aquests per a recollir les engrunes sobrants de les àgapes de l’Imperialisme S. A.
Si bé al costat de l’OTAN i la UE s’alineen al mateix temps països poderosos i països dependents, al costat dels BRICS+ s’alineen així mateix poderosos i febles, encara que en forma propagandística es parli d’intercanvi just i aparentment més equitatiu, la realitat és que els poderosos precisen dels mercats i matèries primeres dels febles, i aquests precisen d’uns certs finançaments i acceleradors tecnològics per part dels poderosos el que els obliga a unes certes servituds que el temps ens dirà el seu abast.
Mentrestant, solament petits destacaments de militants comunistes sense servituds, escampats aquí i allà intenten desesperadament enfrontar-se al monstre depredador de coses i persones, sense resultat aparent de moment.
Fins quan durarà l’esclerosi proletària?
Josep Cónsola
Agost 2024
REFERÈNCIES
(1) https://www.marxists.org/espanol/m-e/1850s/francia/francia1.htm
(2) https://nuso.org/articulo/engels-guerra-socialismo/
(3) https://ojs.uep.edu.py/index.php/anuarioacademico/article/view/21
(4) https://www.mastertranscom.com/origenes-economicos-reforma-protestante/
