LA BENA EN ELS ULLS

1 Octubre 2024

Des del cop d’estat de març de 2020 contra la humanitat sencera, s’ha produït un canvi brutal en el funcionament social: increment de la violència, increment de la ingesta de medicaments antidepressius i ansiolítics, increment del consum de drogues de tota mena, descens brutal de les taxes de natalitat i un augment de la compra d’animals “de companyia” i allunyament en les relacions personals. (1)

Fruit de l’allunyament en les relacions personals trobem el descomunal ascens d’OnlyFans concepte de pay per view (pagar per a veure) de contingut eròtic. (2)

Les noves dades financeres d’OnlyFans indiquen que les transaccions processades a través de la plataforma van créixer un 18,9%, aconseguint els 6.600 milions de dòlars en 2023. (3)

Noves alarmes d’infeccions, contagis, epidèmies, pandèmies…, i un llarg etcètera de mals que diuen ens sobrevindran si no fem cas als anomenats experts, que no són una altra cosa que els definits per Marx en el postfaci de l’edició anglesa del Capital en 1873 de la manera següent: “Els investigadors desinteressats van ser substituïts per espadatxins a sou (Schwertkämpfer) i els estudis científics imparcials van deixar el lloc a la consciència tèrbola i a les perverses intencions de l’apologètica”

I al cap dels anys, si en alguna cosa s’ha modificat aquesta afirmació, no ha estat per a recuperar a científics desinteressats, sinó tot al contrari. Des del metge de capçalera d’un Centre d’Assistència Primària, passant pels caps de departament dels Hospitals, fins als catedràtics de les Facultats de Medicina s’han convertit en uns espadatxins a sou de la indústria farmacèutica, però com molt bé escriu Juan Ramón Laporte en el recent llibre “Crònica d’una societat Intoxicada”, les empreses químiques farmacèutiques no tenen com a objectiu cuidar la salut de la població, sinó la remuneració dels seus accionistes, i per a això l’important és aconseguir patents i autoritzacions per a qualsevol beuratge que mitjançant el suport incondicional dels professionals i dels mitjans massius de comunicació, faci augmentar el valor de les seves accions en la Borsa. Per a això disposen d’ingents quantitats de diners a repartir entre polítics, científics i periodistes.

En teoria hauria d’haver-hi qui controlés els seus excessos, aquests haurien de ser els governs i els Parlaments, els partits polítics anomenats d’esquerres i els sindicats. Però es dona la paradoxa que existeix una simbiosi total entre les elits governants, els membres de les Cambres Legislatives, partits, sindicats, associacions…, i les grans corporacions transnacionals. No és d’estranyar, els suculents sous de Ses senyories l’obligació de les quals solament consisteix a aixecar la mà en senyal d’aprovació de qualsevol barbaritat, no poden perillar encara que sigui a costa de danyar la salut dels seus conciutadans. No és d’estranyar tampoc les suculentes subvencions que reben els partits i els sindicats, així com no és d’estranyar les menors subvencions que reben les associacions de tota mena.

Un article publicat per Carlos Xavier Blanco el 29 de desembre de 2022 deia el següent: “Els qui vivim a Occident som com a reus amb la bena posada en els ulls. Encara que comptem amb una mà lliure per a desfer-nos del vel, ni tan sols existeix ja entre la gent el desig de fer aquest moviment alliberador”. (4)

Que ningú se senti enganyat, a hores d’ara hi ha suficient informació contrastada i documentada per alguns científics que no són espadatxins a sou, solament cal buscar-la, llegir-la i actuar en conseqüència. La pregunta a continuació hauria de ser: Per què es prefereix viure amb la bena en els ulls?

Diversos factors incideixen de forma escrupolosament estudiada en els laboratoris de control social. El més significatiu d’ells és sens dubte el paper dels mitjans de comunicació fonamentalment la televisió i les xarxes socials d’internet.

Un altre factor és el silenciament mitjançant una rigorosa censura, de tot allò que pugui comportar una visió distinta de l’emanada del poder globalitzant.

Un tercer factor és la infantilització de la ciutadania, instal·lant un complex de Peter Pan massiu, amb la qual cosa es perd la capacitat de raciocini i la negativa a créixer, adults amb la mentalitat d’un nen. Persones que prefereixen la comoditat i evitar enfrontar-se a l’estat de les coses, optant per la fugida, la fantasia o la mentida. (5)

El psicòleg Donen Kiley, va publicar en 1983 el llibre titulat “The Peter Pan Syndrome: Men Who Have Never Grown Up” (La síndrome de Peter Pan: els homes que mai creixen). Segons Kiley, la síndrome de Peter Pan, es pot definir com el conjunt de característiques que sofreix una persona que no sap o no vol acceptar les obligacions pròpies de l’edat adulta. Es veu incapaç d’assumir les seves pròpies responsabilitats. (6)

Aquesta infantilització ja té els seus orígens a partir del sistema educatiu i els seus continguts curriculars que juguen, a escala infantil, el mateix paper corrosiu que els mitjans de comunicació entre els adults. Si a això li sumem la consideració de “víctimes” als escolars, i amb això una tolerància cap a les atzagaiades que puguin cometre, tenim el germen d’un futur Peter Pan.

Com escriu Daniele Giglioli en el llibre Crítica de la Víctima: “La ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. Si només té valor la víctima, la possibilitat de declarar-se com a tal, és una caserna, un fortí, una posició estratègica per a ser ocupada costi el que costi”. I a continuació reflexiona i apunta: “mai en el transcurs de la història, ha viscut la humanitat un temps tan radicalment contrarevolucionari. La prova està en el fet que n’hi ha prou amb invertir la idea de revolució per a obtenir la més exacta i atendible cartografia del nostre present”. “La víctima garanteix la innocència… Finalment la víctima garanteix la veritat. La víctima està en la veritat per definició… El primer passo a donar hauria de ser intentar, o reintentar, sentir-nos parts en la causa, no representants d’una universalitat espectral com la promesa per l’ètica victimista”.

Perquè com escriu Jean Amery (Hans Mayer): “Serà en gran manera ridícul reivindicar orgullosament alguna cosa que no s’ha fet, sinó que només s’ha patit” (7)

Aquí hi cap una consideració sobre la responsabilitat dels funcionaris de l’educació (que no pedagogs) els quals acaten sense piular les barbaritats dels continguts curriculars, elaborats a instàncies dels organismes supranacionals. Desnaturalitzant la seva personalitat des de la més tendra infància imbuint en els seus cervells que “no són” el que els han dit des del seu naixement, que tal vegada són nens o nenes, o peixos, o ocells de corral, i com a tals han de considerar-se víctimes d’aquelles persones que els posen davant d’un mirall. I sobre la base d’aquesta educació victimista es desenvolupa una personalitat amb un binomi fantasia/violència.

Els funcionaris elaboradors dels continguts curriculars tan sols segueixen ordres precises encaminades a l’esmentada infantilització que com a expressa el professor de filosofia Damià Bardera, autor del llibre “Incompetències Bàsiques” en l’entrevista televisiva: “estan convertint els instituts en una prolongació dels casals d’estiu”. (8)

La qual cosa remarca en l’entrevista realitzada en el periòdic El Temps, quan qualifica el sistema educatiu com “una gran farsa”. (9)

Encara que en tots dos casos es tracta d’una crítica al model educatiu català, però s’oblida de la relació d’aquest model amb l’aposta, tant dels diversos governs de Catalunya, com de l’anomenat progressisme woke, inclòs el dels funcionaris assentats a les escoles, amb les orientacions del Fòrum Econòmic Mundial i tot l’entramat corresponent. És a dir, no estableix la necessària relació entre política, economia i cultura, que seria l’única manera d’entendre el fons del qual Bardera qualifica de “Gran Farsa”.

L’INFANTILISME ESQUERRÀ

A diferència de l’escrit de Lenin en 1920, “La malaltia infantil de l’esquerranisme”, en la qual critica a uns certs comunistes de no voler participar en les institucions burgeses, avui, els esquerrans més radicals són els amants pobres del parlamentarisme, i la seva malaltia infantil no és la negació de participar en els Parlaments burgesos nacionals, sinó l’adoració a les instàncies supranacionals, entre elles la traïdorenca Agenda 2030, les proclames de l’OMS i la submissió a la propaganda dels grans mitjans de comunicació emparada per la UNESCO.

En el 2020, durant l’estat de setge mundial a conseqüència de la necessitat de reorganitzar el capital, revertir les sobreproduccions, concentrar sectors productius o de serveis, i eliminar competències, l’esquerranisme infantilitzat va ser el banderer defensor de tals excessos amb les seves crides a l’arrest domiciliari, al tancament de les escoles, al distanciament social, a l’ús de morrions, als passaports sanitaris, a exigir inoculacions sense saber el contingut d’aquestes, i a continuar sol·lícits les ordres emanades dels militars. I com a nens petits que aplaudeixen als titelles del guinyol, apuntaven sol·lícits, des de la finestra del seu tancament, per a aplaudir una tragèdia posada en escena. I, aquest infantilisme esquerrà es vesteix de “víctima”, i utilitza aquest pretès victimisme per a afermar-se en el seu infantilisme.

Com a conclusió, les persones que es considerin adultes, han d’establir un “cordó sanitari”, però al voltant d’aquells que pretenen idiotitzar-nos posant-nos una bena en els ulls i un morrió en la boca. I al mateix temps enredar-nos en una magna tasca de desembenar els ulls i arrencar morrions recuperant el desig alliberador. Només així començarem a posar les primeres pedres per a la tasca de construcció d’una nova societat.

Josep Cónsola

Octubre 2024