“Coneix al teu enemic i coneix-te a tu mateix, i sortiràs triomfador en mil batalles”
(Sun-Tzu. L’art de la guerra)
En els meus articles faig constantment referència i denúncia de les atrocitats que ens emboliquen, així com on tenen lloc, els qui són els autors, els qui els beneficiaris, els qui els perjudicats, que mecanisme utilitza el capital, com aconsegueix l’adhesió d’una part important de la població… A vegades inundo amb xifres, dades, que a primera vista poden semblar superflus, però simplement són per a poder conèixer el terreny que trepitgem. En cas contrari podem fer castells en l’aire que poden reconfortar el nostre esperit, però lluny de la crua realitat.
I, no és per a sumir-nos en un derrotisme allunyat de qualsevol projecte transformador, sinó per a poder calibrar les nostres forces, dosar-les i organitzar-les per a atacar amb el màxim rigor, els punts més febles del capital.
El costum de defensar que el capitalisme està en permanent crisi i anunciar de manera constant que està a dos passos de l’enfonsament, que la revolució està a l’altre costat de la porta, que l’organització ha d’estar de guàrdia permanent per a assumir els combats decisius, és el credo del catastrofisme. Desgraciadament, generacions senceres de militants s’han consumit en ell, i un bon número d’ells han renunciat al marxisme, o renegat d’ell. Tal és la trista realitat del catastrofisme.
Aquesta teoria no funda la perspectiva de comunisme, l’activitat revolucionària i la convicció militant sobre una anàlisi materialista, històric i dialèctic de les contradiccions de classe, sinó sobre un immediatisme mecanicista, en el qual la justificació teòrica té per única funció legitimar la urgència del sacrifici militant per a les necessitats de l’organització.
En l’estat i la revolució, Lenin expressa que els centres reals de poder polític radiquen en la burocràcia estatal, que ni tan sols les victòries parlamentàries dels partits obrers lliuraran a la classe obrera el control de l’estat. Quant a les burocràcies, han estat estructurades de tal manera que impossibiliten la participació directa de la classe obrera en l’exercici del poder burocràtic. Atès que els Parlaments són impotents i les burocràcies impermeables, l’únic mitjà a través del qual la classe obrera podria posseir el poder estatal seria aixafant l’aparell de l’Estat en conjunt.
Són vàlides avui les afirmacions de Lenin en les condicions històriques d’avui?
En el segle XIX, el món de les classes socials era encara simple i transparent. Entre la classe dels capitalistes, és a dir, dels propietaris privats dels mitjans de producció social, i la classe treballadora assalariada, que no posseïa res més que la seva força de treball, es trobava la classe dels anomenats petits-burgesos. Aquesta antiga classe mitjana es destacava per a posseir petits mitjans de producció (oficines, tallers, botigues, etc.) en els quals emprava principalment la seva pròpia força de treball i la de la seva família per a vendre els seus propis productes al mercat. L’expectativa dels marxistes era que aquests “petits-burgesos” anirien desapareixent a poc a poc a causa de la competència de les grans empreses capitalistes, fins que la societat quedés polaritzada a les seves dues classes principals, la burgesia i el proletariat.
Però ja al començament del segle XX va haver-hi en la social-democràcia alemanya el debat entre Bernstein i Kautsky sobre la “nova classe mitjana”. En ell es referien a determinades funcions tècniques, econòmiques i intel·lectuals que havien resultat del procés de socialització capitalista (administració, enginyeria, formació, educació, sistema de salut, sistema de comunicació, esfera pública mediàtica, institucions de recerca, etc.) de la qual va sorgir una nova categoria social, que, segons el vell esquema, no era “ni carn ni peix”.
No es tractava de capitalistes, perquè no representaven cap gran capital monetari; tampoc es tractava de petit-burgesos clàssics, perquè no posseïen els mitjans propis de producció; no obstant això, tampoc es tractava de proletaris, perquè no eren emprats com a “productors directes” sinó com a funcionaris del desenvolupament capitalista de les forces productives en tots els àmbits de la vida.
Les estructures de classe de les societats capitalistes s’han modificat: La petita burgesia tradicional ha anat minvant. Les posicions contradictòries dins de les relacions de classe han augmentat i al mateix temps moltes d’elles s’estan empobrint de manera creixent. Però la burocràcia s’ha modernitzat i augmentat.
La nova classe mitjana decau, és veritat, però no per a convertir-se en el proletariat industrial clàssic dels productors directes del segle XIX, perquè s’està convertint en una minoria que va desapareixent a poc a poc. De manera paradoxal, en paraules de Robert Kurz, la “proletarització” de les capes qualificades està lligada a una “desproletarització” de la producció en els centres del món capitalista occidental. En aquest context, els ideòlegs de la classe mitjana en caiguda reclamen per a si la vella “lluita de classes del proletariat” per a un retorn a l’anomenat “estat del benestar”. Aquest ha estat el discurs d’unes classes mitjanes que menyspreen al proletariat i al mateix temps són odiades pel capital. Exemples els tenim en Podemos, Sumar, IU, ERC, Sortu, CUP, etc.
Un estat del benestar que I. Wallerstein ho planteja així: “L’ampliació dels drets dels treballadors i ciutadans d’Europa i els Estats Units des de la meitat del segle XIX tenia com a correlació l’exclusió de la majoria de la població mundial d’aquests mateixos drets i beneficis. Aquesta ampliació de drets va ser un intent del poder occidental de cooptació d’una classe obrera cada vegada més nombrosa i militant. Els hi va fer una triple oferta: el dret de vot, l’estat del benestar i una doble nacionalitat (la dels Estats i la del món blanc –és a dir, el racisme-)
Aquesta estratègia va tenir un èxit enorme en la transformació de les “classes perilloses” d’Occident en una “oposició responsable” limitada a les reclamacions sindicals per a gaudir d’una part del pastís. Aquesta estratègia va sortir massa cara quan es va ampliar per a incloure la promesa de “desenvolupament econòmic” no occidental arran de l’augment dels moviments revolucionaris a l’anomenat Tercer Món. Permetre que la resta del món participés en el repartiment del pastís era massa costós per a l’economia capitalista. Es podia permetre el repartiment per a uns centenars de milions de treballadors occidentals mantenint la rendibilitat del sistema, però si es feia el mateix per a milers de milions de treballadors del Tercer Món, no quedaria res per a l’acumulació del capital.
A partir de la dècada dels vuitanta va quedar clar que el capitalisme mundial no podia satisfer les demandes del Tercer Món (relativament poc per a cadascú, però per a molta gent) i de la classe obrera occidental (per a relativament poca gent, però molt per cadascú)”.
El text de l’últim article (1 de setembre de 2019) escrit per Wallerstein poc abans de la seva defunció, l’agost de 2019, acaba d’aquesta manera: “He indicat en el passat que penso que hi ha una lluita crucial, que és la lluita de classes. El que puguin fer els qui visquin en el futur és lluitar amb si mateixos perquè aquest canvi sí que sigui real”.
Tornant al principi sobre conèixer a l’enemic, tal vegada, perquè em va atreure, quan el vaig llegir, la novel·la d’Iván Turguénev escrita en 1877 “Sòl Verge” en la qual un dels seus diàlegs és el següent: (https://ww3.lectulandia.com/book/suelo-virgen/)
“-Heus aquí el nostre problema, Alexéi Dmítrich: no coneixem a ningú! Volem actuar, volem girar el món cap a baix, però vivim fora d’aquest mateix món, només amb dos o tres amics, estrets en el mateix lloc…
En primer lloc, i relatiu als enemics, recorda els versos de Goethe: Wer den Dichter will versteh’n, Muss in Dichter’s Lande geh’n… (Qui vol al poeta entendre, deu en la seva terra viure…)
Als quals jo afegeixo: Wer die Feinde will versteh’n Muss in Feindes Lande geh’n (Qui vol a l’enemic entendre, deu en la seva terra viure…)
Estar apartat dels nostres enemics, no conèixer els seus hàbits ni la seva vida… és absurd. Absurd!… Sí! Sí!. Si jo vull matar un llop en la muntanya, haig de conèixer tots els seus amagatalls…”
Sens dubte hem d’eliminar els depredadors, cautelosament, perquè són astuts i perillosos, ho demostren constantment: una guerra per aquí, una altra per allà, una crisi, un acomiadament, una censura, una repressió, una imposició, una amenaça…, al mateix temps que alguna pastanaga. Evidentment, és major el bastó que la pastanaga, però els anomenats mitjans de comunicació estan per a disfressar-lo.
Però, com se les arregla l’enemic per a mantenir el seu domini al mateix temps que aconsegueix l’acceptació d’una majoria social?
En altres ocasions he ofert dades sobre l’ocupació a Espanya i resulta que l’empresa més gran és la “funcionarial” integrada per tres milions de persones amb estatus de funcionari públic, sigui de carrera o per mèrit, fix o temporal. On situar aquest proletariat? O No és proletariat? O, és la burocràcia estatal que denunciava Lenin? En aquest cas, Podem suposar que formen part de les tropes d’infanteria de l’enemic i que actuen sota les seves ordres?
Recordem l’any 2020, l’estat de setge mundial amb el subterfugi d’una pandèmia. Qui eren els que impedien als nens jugar entre ells? Qui eren els que impedien passejar? Qui eren els que inoculaven substàncies desconegudes sense saber les seves propietats? Qui eren els que impedien visitar a pares mares o avis? Qui eren els que imposaven multes administratives? Qui eren els que imposaven l’ús de morrions? Qui eren els que intoxicaven mitjançant els mitjans de comunicació?
Eren funcionaris, dels quals Max Weber denomina “Quan es troba plenament desenvolupada, la burocràcia es regeix, en un sentit específic, pel principi de sine ira ac studio. (Sense odi ni passió)”, tan sols obeint ordres, sense qüestionar la seva validesa o justesa”.
I una pregunta a continuació: Són part de l’enemic?
Si arribem a la conclusió que és així, hem de saber on s’amaguen. El més vistós són els aquarteraments militars i policials, en els partits polítics, en els sindicats, en els ambulatoris i hospitals, en les oficines públiques, en la televisió, la ràdio, la premsa, a continuació a les escoles i universitats.
El que hem de conèixer del nostre enemic principal, l’assegut en la nostra geografia, en els consells d’administració de les grans corporacions, en les fundacions, etc., no són les xafarderies dels programes rosa de la televisió, ni els mems a través dels telèfons mòbils, ni les imbecil·litats dels anomenats “influenciadors”, ja que tots ells són assalariats del capital l’objectiu del qual és desviar la mirada sobre el fons polític, econòmic i cultural, i atreure la vista cap a la superficialitat de les coses, com més efímeres i morboses, millor.
Hi ha els qui plantegen una diferència substancial entre enemics principals i enemics secundaris. I que s’ha d’establir una aliança amb els secundaris per a derrotar al principal.
En la nostra vida quotidiana, poc ens importa si l’enemic és principal o secundari, perquè la realitat ens està ensenyant que l’aliança existent és entre aquests dos tipus d’enemics amb l’objectiu comú de mantenir el statu quo, ja sigui extraient la plusvàlua, ja sigui alienant-lo des de l’escola, ja sigui cooptant-lo per a exercir com botxí.
A l’enemic principal no donar-li treva, al secundari intentar un diàleg amb part d’ell, per a acostar-lo a la trinxera proletària, perquè alguns d’ells no es diferencien molt de qualsevol treballador al peu d’una màquina, cadena de muntatge o caixa d’un supermercat, ja que com també explica Weber: “En el camp de la recerca i instrucció científica, la burocratització dels instituts de recerca, sempre existents en les universitats, és una funció de la creixent demanda de mitjans materials d’administració. El laboratori de Liebig, en la Universitat de Giessen, va ser el primer exemple de gran empresa en aquest camp. A través de la concentració d’aquests mitjans en mans del privilegiat director de l’Institut, la massa d’investigadors i docents es veu separada dels seus “mitjans de producció”, tal com els obrers han quedat separats dels seus en l’empresa capitalista”.
L’enemic principal utilitza, a més de la burocràcia, a les persones més vulnerables, per a edificar la cultura del victimisme. Si solament mirem les anomenades víctimes i ens solidaritzem amb el Poder per a la seva protecció, fins i tot les glorifiquem, adobem el terreny dels poderosos, els quals estan feliços de repartir unes certes engrunes que els eleva al rang de beneficiaris socials i amb això augmenten el seu poder.
Utilitzar el victimisme com a arma pot tornar-se contra nosaltres, ja que les anomenades víctimes solen reclamar per a elles el que és negat a la majoria, perquè les víctimes no acusen el poder de la seva situació, al contrari, s’adhereixen al mateix per a reclamar que recepti pal·liatius per a elles, situant-se inconscientment, d’aquesta manera en terreny enemic. Per tant també cal conèixer l’origen i els promotors del victimisme que, com el Déu Jano, el de les dues cares, són al mateix temps els causants de les agressions i els presumptes salvadors de les quals ells produeixen.
EPÍLEG
Per a combatre a un adversari es necessita abans de res conèixer el seu punt de vista. La ignorància mai ha pogut servir d’argument.
Conèixer el terreny enemic, si només serveix per a recrear-nos en la denúncia de les seves atrocitats, de poc servirà. Aquest coneixement ha d’utilitzar-se per a elaborar propostes de futur antagòniques a les emanades des de les instàncies del Poder, que, com he escrit en anteriors ocasions, un pas important hauria de ser l’organitzatiu, agrupant persones que siguin capaces d’anar teixint una xarxa en la qual, siguin capaces de reproduir, en el nostre temps i context social, un dels conceptes i crides del Che: “Crear un, dos, tres Vietnam”.
Josep Cónsola
desembre 2024
