L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió
El text amb un total de 246 pàgines és un estudi de les distintes posicions dels clàssics del marxisme i del moviment obrer, sobre el problema de les nacionalitats. És precedit d’una presentació del professor Pelai Pagès i un advertiment de l’autor, Andreu Nin (1892-1937). El segueixen quatre apartats, un annex documental i una semblança biogràfica de l’autor redactada pel seu company de militància al POUM, Wilebaldo Solano. L’ha editat de forma acurada l’Editorial Base de Barcelona, el 2008.
El llibre fou redactat a Barcelona entre l’agost i l’octubre del 1934. Publicat per primera vegada l’any 1935 per l’editorial Proa, dins la sèrie “El Camí”, dirigida per A. Nin sobre temes econòmics, polítics i socials, se’n publicaren tres títols, un dels quals fou, Els moviments d’emancipació nacional, n’hi ha una versió inèdita en castellà de W. Solano.
L’autor ens diu que el text és una obra de divulgació, que defineix la posició del marxisme -leninisme sobre els moviments d’alliberament nacional i anticolonials, i que en ulteriors treballs ampliarà els conceptes esbossats en aquest primer assaig, especialment als problemes basc i català i dels altres pobles integrants de l’Estat espanyol.
Des que A. Nin marxà a Moscou el 1921 identifiquem tres eixos de treball en el seu corpus teòric: les formes d’organització del moviment sindical, la lluita ideològica contra el feixisme i el problema de les nacionalitats; el text que estudiem és una teorització sobre aquest tema.
Catalunya ha estat una de les nacions d’Europa que ha lluitat més obstinadament tot al llarg del segle XX, per aconseguir la seva independència, per a l’exercici del seu dret democràtic a l’autodeterminació. En poques nacions sense Estat a Europa, s’ha produït com a Catalunya, la confluència entre amplis sectors del moviment obrer, de la lluita per l’alliberament nacional i social. És per aquesta raó que es desenvolupà, en la majoria dels casos es traduí, la literatura marxista sobre la qüestió nacional, el llibre d’A.Nin n’és un bon exemple. Remarquem, però, que aquests textos apareixen tard, el moviment obrer i bona part de la intel·lectualitat modernista estan adscrits als corrents anarquistes.
La literatura marxista a Catalunya
Fou cap als anys trenta que es va iniciar a Catalunya un procés d’extensió i arrelament del marxisme com a corrent ideològic renovador. Aquest procés es va reforçar durant el període de la guerra, era el resultat d’una reflexió teòrica sobre la qüestió nacional i una elaboració política que vinculava el moviment obrer amb una política nacional, un exemple el tenim en el POUM i el PCP.
Com a resultat d’aquesta evolució teòrica i de l’anàlisi concreta de la realitat, començaren a aparèixer grups i partits d’orientació marxista, al costat de la vella Unió Socialista de Catalunya (1923-1936) de tendència socialdemòcrata, el Partit Comunista Català ( 1928) amb Jordi Arquer, que fou el nucli del Bloc Obrer i Camperol BOC (1930), que cinc anys més tard es transforma en el POUM (1935), el Partit Català Proletari (PCP) (1934) amb Jaume Compte.
La necessitat de formació teòrica dels militants de tots aquests grups, generà l’aparició de bibliografia marxista en llengua catalana, en bona part foren traduccions. El 1930 s’editava El Manifest del Partit Comunista, en versió del periodista i polític Emili Granier-Barrera i un llarg pròleg de Manuel Serra i Moret, on defensava que: la valor moral del Manifest comunista és superior a la seva valor científica, i per això constituïa un document històric de trascendència universal. El text té 151 pàgines i se’n féu una tirada de 2000 exemplars, el text fou publicat per les Edicions de l’Arc de Berà, a la seva Biblioteca d’Estudis Socials i Polítics, que dirigia el patriota Manuel Gonzàlez Alba. En total es publicaren cinc edicions en català del Manifest del Partit Comunista,entre el 1930 i el 1948. La mateixa editorial anunciava l’aparició d’obres de K.Marx, F.Engels, L.Trostki, R.Luxemburg, K.Liebknecht, V.I Lenin i P.Lafargue. El mateix 1930 les edicions de l’Arc de Berà, publiquen, El comunisme i la qüestió nacional i colonial, un recull de textos de V.I Lenin, J.Stalin i N.Bukharin, traduïts, prologats i anotats per Jordi Arquer, un any després apareix un opuscle del mateix J.Arquer, titulat, Los comunistas ante el problema de las nacionalidades, editaren també Lenin, el pagès rus, de Màxim.Gorki i Masaryk d’Eugen Stern.
Per la seva importància teòrica destaquem la publicació el 1930, per la llibreria Catalònia, de Les dictadures dels nostres dies, d’A. Nin una anàlisi lúcida de la interrelació entre capitalisme i feixisme, una segona edició es publicà a Sant Boi de Llobregat per edicions Lluita el 1984.
Els moviments d’emancipació nacional, foren editats per segona vegada el 1970 per les edicions catalanes de París ( 18, rue Jobbé-Duval – París), en la seva col·lecció, Frontera oberta, amb un pròleg de tretze pàgines d’Oriol Puigvert, era el pseudònim de Josep Benet, era el segon títol de la col·lecció i mantenia la integritat del text original del 1935. Del llibre se’n féu una edició francesa de l’editorial Syros de París el 1977, i una altra de castellana amb un pròleg i notes de Pelai Pagès, editada a Barcelona per Fontamara el 1977.
Consideracions teòriques
L’autor del llibre ens adverteix que en el cos teòric del marxisme s’identifiquen dos elements de reflexió: a).- l’objectiu fonamental és la revolució social b).- el moviment obrer no s’ha d’identificar amb els objectius de la burgesia nacional, que vol subordinar els interessos de classe als seus de burgesia nacional, ni tampoc amb els de les classes privilegiades de la nació opressora, que volen convertir els obrers en còmplices de la seva política d’opressió nacional.
La burgesia ha emprat sovint la bandera del nacionalisme per emmascarar les contradiccions de classe, o per afavorir els seus interessos. Al llarg de la història s’ha demostrat que la pàtria de la burgesia ha estat el diner, i la seva ideologia la recerca del benefici per damunt de qualsevol altra consideració.
Recordem que el concepte d’Espanya neix a la segona meitat del XIX, com a resultat del pacte pel repartiment del poder polític i econòmic peninsular, entre l’oligarquia terratinent castellana, la gran burgesia industrial basco-catalana i la petita i mitjana burgesia comercial i professional urbana.
El marxisme clàssic no ha fet atenció al problema nacional català, tot i que cal dir que K.Marx es mostrà favorable als processos d’alliberament nacional d’Irlanda i Polònia, en entendre que el deure del proletariat és el de la lluita contra totes les formes d’opressió, de la qual l’opressió nacional és una modalitat
K.Marx afirma que el proletariat anglès ha d’ajudar el moviment d’alliberament nacional irlandès, no pas per motius de justícia abstracta, sinó des del punt de vista dels seus interessos de classe de l’avenç de la revolució a Europa.
L’aplicació del socialisme vol dir fer efectiva la plena igualtat entre totes les nacions, és a dir, reconèixer el dret a l’autodeterminació, que pot voler dir el dret a separar-se políticament de la nació que exerceix l’opressió.
L. Trostki, a començaments dels anys trenta, s’interessà pel moviment d’alliberament nacional català i aplicà l’esquema teòric leninista a la seva interpretació. En el recull d’escrits del 1931 publicat com a llibre, La revolution espagnole ( 1930-1940) editions Minuit, París 1975, a les pàgines 70,105,178, L.Trotski postula el següent:
a).- el caràcter revolucionari del nacionalisme català, enfront del caràcter reaccionari imperialista del nacionalisme espanyol. b).- el dret democràtic a l’autodeterminació del poble català. c).- la lluita del moviment obrer per aconseguir una federació de consells obrers a la Península Ibèrica, que tot i mantenint la unitat de mercat, atorgui una àmplia autonomia a les nacions de l’Estat.
Les parts del llibre
Al llarg dels quatre capítols del llibre, l’autor va descabdellant les distintes posicions dels pensadors revolucionaris del segle XIX i XX sobre la relació entre el marxisme i els moviments d’alliberament nacional.
A la primera part, Els fonaments de la teoria proletària dels moviments d’emancipació nacional, en el primer capítol trobem les tesis de K.Marx i F.Engels, sobre els moviments d’alliberament nacional. Tot i que K.Marx i F.Engels no van deixar una sistematització d’idees sobre els moviments d’alliberament nacional, definiren l’opressió nacional com la base del poder de la nació opressora, ells fixaren la seva posició en la línia que la supressió de l’explotació capitalista, destruirà l’opressió nacional. Dit d’una altra manera, el marxisme clàssic fixa la seva posició en el sentit que l’eliminació de l’explotació capitalista eliminarà l’espoli metròpoli- colònia.
Pel nacionalisme burgès, la nació , ho és tot, als interessos de la nació -burgesa- s’hi han de subordinar els interessos de les classes socials.
El segon capítol fixa la posició de M.Bakunin i les seves discrepàncies amb K.Marx i F. Engels sobre la lluita d’emancipació de Polònia i els pobles eslaus. Des del 1846 M. Bakunin inicia la seva actuació política, vinculant-se a la lluita per l’alliberament de Polònia i els pobles eslaus. Entenia que l’alliberament de Polònia seria un cop molt dur per a l’autocràcia tsarista aliada natural i punt de suport de tots els despotismes.
M. Bakunin defensa la necessitat d’un lligam entre els moviments nacionals i la lluita revolucionària, postula la necessitat de la solidaritat internacional. Aquests plantejaments són recollits al manifest del 1849, Manifest als eslaus.
Al tercer capítol es valoren les resolucions de la Ia Internacional a favor dels moviments d’alliberament nacional de Polònia i Irlanda. Un document cabdal en aquest aspecte és la carta escrita el 1870 per K.Marx, adreçada pel Consell general de l’AIT al Comitè Central de la Federació Romana, resident a Ginebra que acaba amb aquest redactat: La premissa necessària de l’emancipació de la classe obrera anglesa és la transformació de la unió forçada actual, és a dir l’esclavatge d’Irlanda, en una unió igual i lliure, si és possible, o en la separació completa, si és inevitable.
A la segona part El problema de les nacionalitats i la Segona Internacional, en els seus tres capítols s’estudien les concepcions de la socialdemocràcia, de la IIa Internacional, sobre els moviments d’alliberament nacional, l’Escola Austríaca i les posicions de K.Kautsky i R.Luxemburg.
La socialdemocràcia de la Segona Internacional adoptà una actitud vacil·lant i oportunista davant del problema de les nacionalitats, estava fortament influïda per la petita burgesia. Malgrat tot K. Kautsky defensà que el dret dels pobles a l’autodeterminació no pot ésser discutit per cap socialista veritable. Al capdavall -diu- què és la lluita per la democràcia sinó la lluita per l’autodeterminació dels pobles, i com fora possible l’existència de la democràcia internacional sense la reivindicació d’aquest dret d’autodeterminació?
Per a K. Kautsky els factors més importants de la nacionalitat són l’idioma, el paper importantíssim d’aquest en la vida social, ens pot explicar a bastament la força del sentiment nacional.
El sector d’extrema esquerra d’aquesta socialdemocràcia representada per Rosa Luxemburg, considerava que el proletariat no s’havia de preocupar dels moviments d’alliberament nacional, fins i tot va considerar com a reaccionària la defensa del dret dels pobles oprimits a l’autodeterminació. Les falles a la posició teòrica de R.Luxemburg, es poden concretar en el desconeixement de la realitat dels moviments d’emancipació nacional com a factor revolucionari, menyspreu de les lluites per les reivindicacions democràtiques i confusió entre Estat nacional i estat plurinacional.
El Congrés de Londres del 1896 de la Segona Internacional declara: El dret absolut de totes les nacions a la “lliure determinació” i expressa la seva simpatia pels obrers de tots els països que pateixin actualment el jou de l’absolutisme nacional i militar o de qualsevol altre mena.
Tot i aquesta darrera declaració, la contribució de la Segona Internacional a la teoria del pensament revolucionari fou molt migrada.
A la tercera part El problema de les nacionalitats i la Revolució Russa, l’autor passa revista a temes com La política nacionalitària dels tsarisme, La política nacionalitària de Lenin, o La Revolució d’Octubre i la qüestió nacional.
La política nacionalitària del tsarisme es pot resumir en una russificació a ultrança dels pobles no russos, l’explotació despietada i l’ofegament de tota cultura nacional, aquesta política obeïa als interessos dels terratinents i del capital comercial. L’instrument d’aquesta política era un estat burocratitzat i centralitzat. Sota el tsarisme els moviments d’emancipació nacional es desenvoluparen alhora que la lluita del proletariat contra el règim.
L’autor del text escriu:El socialisme victoriós ha de realitzar la democràcia completa i, per tant fer efectiva la plena igualtat de drets entre les nacions, alhora que traduir en actes el dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides, és a dir, reconèixer el dret a la separació política.
Alguns socialistes i comunistes defensen que cal impedir el desenvolupament de les llengües nacionals i imposar l’ús de l’idioma oficial de l’Estat, que sempre és el de la nació dominant. Aquests socialistes i comunistes no són res més que uns xovinistes imperialistes.
Tota disposició que violi la igualtat de drets de les nacions ha d’ésser declarada il·legal.
A la quarta part la darrera, Un model de solució: l’URSS, s’expliquen les mesures que s’arbitraren per a resoldre el problema de les nacions que conformaven l’URSS. Hi llegim temes com: Una unió lliure de pobles lliures, L’estructura de l’URSS, temes que ajuden a entendre les solucions que s’adoptaren.
Cal dir que malgrat les directrius fixades per VI. Lenin al XII è Congrés, la pràctica no coincidí amb la teoria i s’implantà una política xovinista de russificació sota el mandat de J.Stalin, malgrat que la Constitució Soviètica reconegués el dret d’autodeterminació, de separació i d’igualtat jurídica de totes les Repúbliques que formaven part de la Unió.
El tercer capítol defineix la relació entre els òrgans de poder de l’URSS, les Repúbliques federades i regions autònomes.
En els annexos es recullen els documents sobre: Programa de la socialdemocràcia austríaca sobre la qüestió nacional. Declaració dels drets dels treballadors i del poble explotat. i la Proclamació de la Unió de les Repúbliques Socialistes Soviètiques.
Tots aquests documents ajuden a contextualitzar l’època en la qual fou redactat el llibre i alhora explicar en quin marc legal, organitzatiu, s’adoptaren les mesures per a resoldre el problema de les nacions que formaven part de l’URSS.
L’assaig biogràfic de 41 pàgines de W.Solano que clou el llibre ens descriu amb una notable precisió la trajectòria política d’A. Nin. Es remarca la seva capacitat de treball, de teorització política i de capacitat d’anàlisi de la realitat, alhora que la visió que tenia del context revolucionari després del 19 de juliol del 1936.
Una descripció dels mecanismes i les raons polítiques de la seva detenció el 16 de juny del 1937 i el posterior assassinat clouen la biografia.
