A la fàbrica Sevel de Val di Sagno un de cada dos obrers consumeix substàncies estupefaents. El mateix succeeix en llocs en els quals l’edat mitjana és molt baixa. S’esnifa per a aguantar “una merda de treball, una merda de vida”, perquè tothom ho fa, perquè la fàbrica ja no és una comunitat. Tripijocs, robatoris, registres de la policia. La pols blanca canvia la relació amb el treball i el sindicat. En la cadena de muntatge s’han donat casos de noies que es prostituïen per a pagar-se la dosi. Ara són menys. Només ho fan quan s’acaba el sou.
“El proletariat no només és una classe que sofreix…, la vergonyosa situació econòmica en la qual es troba l’ empeny irresistiblement cap a davant i l’incita a lluitar per la seva emancipació definitiva”. Ho escrivia Friedrich Engels en 1840 en la seva magistral La situació de la classe obrera a Anglaterra. La idea d’Engels i Marx és tan senzilla com extraordinària; una idea que ha mobilitzat a milions i milions d’homes i dones de tot el món al llarg dels dos últims segles. Una idea que va canviar el món, emancipant a grans masses d’una condició de misèria i subordinació a través de la lluita de classe, “el motor de la història”. En quin moment es troba la història, 170 anys després de la investigació d’Engels? Aquesta pregunta ens va sorgir de manera espontània a l’acabar la nostra investigació sobre consum i difusió de drogues en les fàbriques italianes, i vam anar a revisar els textos clàssics, les memòries de les treballadores tèxtils de Manchester, poc més que nenes, obligades a enverinar-se amb “xerès, oporto i cafè” per a suportar un ritme de treball inhumà durant 15-16 hores al dia. El 2008 hi ha realitats industrials importants en les quals ni més ni menys que el 50% dels treballadors consumeix coca, i en menor proporció, heroïna o qualsevol substància que faci més tolerable una “merda de vida”, o millor, que permeti somiar-hi amb una fugida improbable. Una merda no només de treball sinó de relacions en pobles freturosos de vida social, que concedeixen ben poc a les esperances de futur i de canvi, segons ens conten els treballadors. Es consumeix per a treballar, per a posar-se cec, per a fer l’amor. Es consumeix en la cadena de muntatge, en la discoteca amb els amics, en el llit per a millorar les prestacions sexuals; després arriba la dependència i amb ella el tràfic per a pagar-se les dosis. Obrers i obreres, caps i capatassos, temptats en la fàbrica per altres obrers: una ratlla en els lavabos de la fàbrica per provar, l’exaltació i el cor bategant a mil, l’adrenalina que, al principi, fa fins i tot augmentar la producció, i al final, l’hàbit. Es treballa de nit per a guanyar tres-cents euros més: 1.400 en lloc de 1.100 euros, que et vénen estupendament per a afrontar l’abstinència i la crisi de la quarta setmana. De nit hi ha menys controls, “marques puntes de producció i els caps no et toquen les pilotes”. Alguna noia arriba fins i tot a prostituir-se per a pagar-se la dosi; per sort, són casos esporàdics.
Del taller a la plaça del poble.
La droga arriba des de la fàbrica als pobles d’origen dels treballadors: una espiral perversa de la qual, pocs se n’ocupen: els assistents socials, els Ser.T. [Serveis de Toxicodependències, N.d.T.], algun òrgan institucional i poca cosa més. Les empreses amaguen mentre poden el fenomen per a salvar la seva imatge; si surt a la llum un cas, posem arran de l’enèsim registre dels carabinieri, opten per la repressió mitjançant l’acomiadament o les “dimissions espontànies”, de vegades ajuden a la recuperació dels toxicòmans. Igualment, els sindicats obliden quelcom, cosa que els delegats no es poden permetre ja que el seu compromís corre el perill de canviar de naturalesa, degut al fet que el treball d’ajuda als nois que han caigut en l’espiral resulta molt absorbent. Uns nois (hi ha membres del “sindicat” i fins i tot delegats) que no viuen el treball com emancipació, com a vehicle per a construir-se un futur, sinó com pura font d’ingressos per a seguir esnifantpunxar-se. Comencem el nostre viatge a Sevel di Atessa, Val di Sagno, a la regió dels Abruzos. Posarem noms inventats a molts entrevistats, nois i noies que consumeixen substàncies estupefaents, delegats sindicals que demanen l’anonimat, membres de les forces de “l’ordre” ocupats en operacions contra la droga. En nombre d’empleats, la Sevel és la principal fàbrica italiana de la FIAT després de la de Mirafiori (Torí). En ella es construeixen les furgonetes Ducato per a la multinacional turinesa i per a la francesa PSA (Peugeot i Citroen), un producte que no està patint la crisi internacional de l’automòbil. Des de la seva creació, el 1980, la Sevel ha anat augmentant la seva capacitat productiva. Avui dóna treball a 6.500 persones en tres torns –matí, tarda i nit- als quals cal afegir uns 2.000 obrers d’empreses externes que operen als voltants de l’establiment i milers de contractes del grup FIAT. Tan sol en Val di Sagno hi ha 10.000 famílies que viuen de la Sevel: entre 10 i 15 milions d’euros al mes que representen la font de renda principal de la vall. No cal dir que al pes econòmic de l’empresa se li suma el polític. Una situació anàloga en molts sentits a la que es va determinar en la regió Basilicata amb l’arribada de la FIAT-SATA. L’empresa contracta de manera massiva –ens explica el nostre guia, el delegat del sindicat FIOM Antonnio Digues Tonno- grans remeses de nois i noies de divuit anys seleccionats a la babalà. Al veure que no són suficients per a satisfer la demanda de la FIAT, cada vegada són més nombrosos els contractes efectuats per tota la zona de Chieti, Pesqués, Molise, Apulia i Campania. Edat mitja baixíssima, alt grau de treballadors que ho deixen, doncs “es treballa dur aquí”: “Els joves viuen amb desafecció la relació amb la fàbrica i el sindicat. Què dir de la política. Pensen en el futbol, la pizza, la discoteca. I en la cocaïna. Hi ha qui fa de tot perquè no li prorroguin el contracte després del període de prova, de manera que els pugui dir als seus pares: “ho he intentat, però no és culpa meva si no m’han agafat”. Tal vegada per aquesta actitud, tal vegada per una difusió sense control de la droga, el cas és que ara la Sevel està contractant a persones una mica més grans, entre els 25 i els 28 anys”. Tant els delegats com un oficial de l’antidroga que coneix bé la fàbrica a causa dels registres nocturns -gairebé sempre fructuosos- a la recerca de substàncies, sostenen que un de cada dos empleats està involucrat amb major o menor assiduïtat i dependència en el rotllo de la cocaïna. Fins fa poc temps es trobaven dosis enormes de drogues en les taquilles dels obrers. Ens conten que es confiscaven moltes dosis de coca, heroïna i maons de fins a un quilo d’haixix. Havent-ne enxampat a tants, ara tots són més prudents. coca o injectant-se heroïna, o bé fumant-la “com fa un grup de ties del meu torn”, diu Artur, que duu anys intentant desintoxicar-se i torna a recaure, a pesar de la seva cita quotidiana en el Servei de Toxicodependències de Pesqués. Artur, del sindicat (està afiliat al sindicat d’esquerra FIOM), només s’espera “una ajuda per a defensar-me dels caps que em fan xantatge, em persegueixen, em donen dies i dies de suspensió per a guardar-los en el calaix i treure’ls cada vegada que intento aixecar cap”. Artur alterna el treball a la fàbrica, les baixes per malaltia i moltes altres coses per a continuar endavant. Va deixar la universitat després d’un gran trauma, el terratrèmol en el seu poble, Sant Giuliano de Apulia, i va començar a…
El silenci és or
La relació entre forces de “l’ordre” i “seguretat” de les empreses no és sempre ideal, i així ocorre que als controls dintre de les fàbriques s’afegeixen els de fora, a tir fet. Com als drogoaddictes i als camells se’ls pot fer xantatge fàcilment, són ells mateixos els qui acaben xivant-se a la Policia i els carabinieri. I a l’empresa, que, de vegades, fa servir els xivatassos per a posar en evidència als xivatos delatant-los davant els seus companys de treball. Hi ha hagut detencions, però tot passa sense deixar rastre, i la premsa, fins i tot la local, calla. La fiscalia es mou amb peus de plom; en ocasions ni tan sols protegeix el treball dels magistrats que autoritzen escoltes telefòniques amb l’objecte de tenir sota control el fenomen. “En la fàbrica –diu Antonnio- regna el caos. L’empresa, després d’haver treballat amb tenacitat per a neutralitzar al sindicat, ara es queixa de la falta d’interlocutors, en el sentit que ja no som un interlocutor seriós en tant que no tenim un coneixement profund de la fàbrica, els obrers i els seus problemes”. Aquests joves, obreres i obrers, són completament diferents de la classe obrera que coneixem i de la que parlem. Els vells, els que duen vint anys o més treballant per la Sevel, estan furiosos amb les noves generacions de treballadors: “ S’ho estan buscant, no volen fer res, et criden només perquè els donin llocs millors. Són individualistes i no ens respecten, la droga els ha buidat per dintre. En lloc del treball –diuen- només pensen en la cocaïna”. En una cosa sí que semblen estar units joves i vells: voten en la seva majoria a la dreta, a Fini o a Berlusconi, o no voten, inclosos molts dels que van apostar pel govern Prodi i es van desil·lusionar. Hi ha fins i tot afiliats als sindicats, inclòs alguns delegats que poden votar a la dreta: “Amb el carnet defensen el seu salari de l’empresari, amb el vot a la dreta el defensen de l’Estat, que els tortura amb els impostos”. “La fàbrica s’ha convertit en un supermercat, es ven de tot: pots comprar-te un motor Alfa, un remolc de cotxe, un estèreo, tot tipus de droga procedent sobretot de Nàpols a través dels camioners que porten a la fàbrica components i material necessari per a la producció de les furgonetes. El material acaba en mans dels camells interns, i de mà en mà, arriba a totes les seccions, després surt de la fàbrica i arriba als pobles, on tots consumeixen drogues toves i molts, per ventura un 80%, es posa de coca, dels 14 als 40 anys”. Ens explica un que treballa en la repressió externa, i ens ho confirmen els joves amb els quals parlem, a més del secretari del sindicat FIOM dels Abruzos, Marco di Rocco: “Una plaga social”. Però el procés de transformació cultural afecta abans de res a la fàbrica: la gent es fica en la línia de muntatge, esnifa en els descansos al costat de les taquilles, i en el váter la gent es punxa. Algunes vegades, ens diu un oficial, “hem enxampat a nois col·locats que feien l’amor dintre de les furgonetes que estaven construint”. Els robatoris en les taquilles no es conten, “aconsegueixen deixar buides moltes actuant en equips organitzats”, ens diu un altre delegat. Desapareixen també els sifons en els banys, els miralls. “Tot per quatre duros, per un quartet”. El quartet és una dosi d’un quart de gram de coca; per vint euros te la duus a casa o a la cadena de muntatge. El seu preu, des de Nàpols fins a Atessa, es pot triplicar.
Xantatges i amenaces.
Per què ho fan?. “Perquè són iguals que els nois de la seva edat que estudien i malviuen al poble. Hi ha qui –ens diu qui s’ocupa de droga en el territori de Lanciano- al començament fa servir la coca per a aguantar un treball molt dur, però no és aquest el motiu principal. Ho fan sobretot de nit perquè la vigilància és menor. I si qui passa la droga és xantatgista, els vigilants interns no tenen instruments per a intervenir: els amenacen”. Giulietta i Romeo són dos obrers en tractament des de fa uns anys al Ser.T.. Són heroïnòmans, i ara viuen amb la seva dosi diària de metadona. Juren que estan nets. Giulietta ha heretat una hepatitis C de l’època en la qual es punxava, la van moure de la línia a un lloc una mica més humà només després de quatre desmais. Ara treballa en la secció de pintura, que no és la ideal per a qui té el fetge en males condicions. El nostre delegat FIOM es compromet davant de nosaltres a ajudar-la perquè la traslladin a un lloc compatible amb el seu estat de salut. Això és el que fan als delegats, a qui demanen què “els tirin un cable” davant els caps per a aconseguir torns o llocs millors. “Em vénen a casa –diu Antonnio- pares de nois que han caigut en l’espiral. Em demanen ajuda”. Molts són joves amb contractes atípics. Se suporta el torn de nit pel fet de ser precari o xantatgeable, o s’escull per a guanyar 300 euros més, o perquè “un es pot drogar sense que li toquin molt les pilotes”. Les “ratapinyades” solen viure la nit com “un regal”, i treballen a sac per a defensar-ho. El Servei de Toxicodependències de Lanciano té 220 usuaris: la meitat són obrers de la Sevel. “No es punxen per a aguantar el cansament. Molts arriben a la fàbrica ja enganxats a la coca o l’heroïna. Al començament et pot donar una mica més de marxa, si la controles t’ajuda, però si et passes de la ratlla, ja no aconsegueixes treballar. El cos suporta millor l’heroïna –sosté Romeo- que dóna dependència només psicològica. Amb l’heroïna, passant després a la metadona, aconsegueixes muntar-te una nova vida. Amb la coca és pitjor: 30 euros al dia per a la dosi és l’única cosa que busques. S’escolta per aquí que en muntatge va haver certs casos de noies que es prostituïen per a treure una mica de pasta”. Això és tabú, i fins i tot qui està disposat a explicar-ho com aquell que no sap rés, com si no sapigues de que va la pregunta. Això se sap, “però no es diu, són sol remors que corren”. Que corren de pressa. Repeteixes la pregunta i llavors la resposta és obligada: “Abans passava, ara menys, només a la fi de mes, quan el sou s’acaba”. Oblit o decència? Tal vegada ambdós. Giulietta diu que se sent agraïda a un cap que la va ajudar quan havia caigut molt baix i pesava 38 quilos: “vaig arribar a consumir 80 euros diaris en heroïna; llavors no et queda més remei que punxar-te i passar de com aconsegueixes els diners ”, si de prostitució no vols ni sentir-ne parlar. Què és el treball per a aquests nois? Per a Romeo “és el principal, li dóna un sentit a la meva vida, una identitat”; en canvi, per a Giulietta, “no és possible identificar-se amb aquest treball. Si pogués, em marxaria demà, però no a altra fàbrica; al cap i a la fi la Sevel és el millor lloc de treball de la zona. Voldria dedicar-me a altra cosa en la vida”. I el sindicat? “Tinc bones relacions, el sindicat és important, però –admet Romeo- rares vegades participo en les vagues”. I Giulietta: “Jo no hi tinc contacte, els meus delegats són carn i ungla amb els amos. Només la FIOM se salva. Però em sumo a les vagues, almenys a les de vuit hores, així m’estalvio la molèstia d’anar a la fàbrica”. Per quina raó us punxeu? “Intenta viure en aquests pobles. Prova. Veuràs com ho entens i fins i tot tu mateix ho acabes fent”. A Giulietta no li cap el menor dubte. Ara pot tirar endavant decentment amb el seu company. “Ara estem nets. Però no de la metadona, que et persegueix per a la resta de la teva vida”. Romeo no ha renunciat a la idea de lliurar-se també de la metadona: “Una vegada vaig provar, potser torni a intentar-ho”. Són dos pacients model. Duen cinc anys sense punxar-se i aconsegueixen passar les vacances fora, si bé abans passen pel servei de Toxicodependències, agafen les dosis diàries i després se’n van a la recerca d’una vida normal. Parlis amb qui parlis t’explica el mateix: amb la cocaïna no hi ha problema, “pots deixar-ho quan vulguis”. El fet és que no ho fan. Pocs admeten ser toxicòmans. Ens ho expliquen a nosaltres o ho fan a ells mateixos?.
La crisi de la comunitat.
La impressió que es treu d’aquest primer viatge és que la “diferència” obrera ha acabat. Els joves del metall són iguals als de fora perquè la fàbrica ja no és una comunitat, un lloc identitari, d’agregació. Es comparteix la mateixa condició de treball, però és molt més fàcil ajuntar-se per a esnifar que per a lluitar contra els patrons. La fàbrica s’ha tornat un lloc de passada per als joves. Un lloc de consum, de tripijoc. (1/Continua).
Una mica de coca i el torn s’acaba volant. (II)
A la Melfi, la joia de les instal·lacions de la FIAT, la gent es fot de tot per a suportar els ritmes del TMC2. Però la cocaïna també marca els temps de la vida i permet un comerç que per a molts consumidors es converteix en un negoci rodó. Abans hi havia un “prat verd”, camps de blat sense fi en l’extraordinària plana de Sant Nicola. El blat va cedir el seu lloc a l’establiment FIAT-SATA de Melfi i el pujol que grimpa cap al poble mostra la ferida d’una carretera construïda com pas elevat. A l’inaugurar-se la fàbrica el 1994, esperances d’emancipació i retòrica postdemocristiana es van barrejar en una narració inèdita en aquesta terra de la Lucania: arribava el capitalisme seriós, es podia sortir d’una pobresa camperola dominada durant dècades pel paternalisme del democristià Emilio Colombo. Arribava la indústria, arribava el progrés. El vell padrí aplaudia el traspàs als nous padrins: “Romito, saludi de la nostra part a Agnello” [joc de paraules amb els cognoms de Romiti i Agnelli, els llavors conseller delegat i propietari de la FIAT respectivament, N.d.T.], es veia escrit en un cartell filmat per cent càmeres. A la FIAT se li concedia tot, des de la derogació de la prohibició del treball nocturn de les dones fins a una forma renovada de cel·les salarials que condemnaven als futurs obrers a guanyar menys dels seus companys de la fàbrica de Mirafiori (Torí) i a treballar més. A les instal·lacions de Sant Nicola les van anomenar “Prat verd”, doncs naixien del no-res (se sap que el blat no és res), de l’oblit de la indústria i el conflicte laboral. Van haver de passar 10 anys justos perquè els obrers de Melfi explotessin decretant la fi de la pau social: durant 21 dies van bloquejar els reixats d’entrada, van aguantar les càrregues de la policia i van trencar un aïllament que molts, des de la política, els mitjans de comunicació i fins i tot des dels sindicats, havien tractat de maquinar en va al voltant dels nous bandits “de la granota blava”. Van guanyar amb el recolzament gairebé solitari del sindicat FIOM, van arribar a la seva majoria d’edat conquistant drets que uns altres, en altres èpoques, havien conquistat i que ara, tots alhora, corrien el perill de perdre de nou. Gairebé 15 anys després del seu naixement, Melfi és una de les fàbriques punteres de la FIAT. 5.300 empleats directes, 10.000 considerant tot el grup. Els obrers arriben a Sant Nicola tots els matins, tardes i nits des de tots els pobles de la regió de la Basilicata, des del nord d’Apulia i alguns des de Campania. Hores i hores d’autobús o de cotxe, centenars d’accidents de tràfic amb molts morts i ferits que s’han anat acumulant al llarg de 15 anys d’anar i venir. També aquí, com a Sevel in Val di Sagno, treballa una classe obrera molt jove que sovint no aconsegueix aguantar els ritmes obsessius de la fàbrica model: prova d’això és el canvi freqüent de personal. També aquí, com a Sevel, la cocaïna campa pels seus furs. Mentre deixem enrere la plana i el poble viatjant cap a Potenza, un delegat sindical de la FIOM, anònim, ens explica la “normalitat” del consum i el tràfic en les línies de muntatge (perdó, les UTE, l’acrònim d’Unitats Productives Elementals, que van als ritmes de la famosa mètrica TMC2, causant d’estrés, hèrnies, síndrome del túnel carpià, tendinitis, etc.). “La cocaïna corre per la fàbrica des del començament, però va ser fa poc quan va cobrar dimensions de massa. Un carretillista que treballa en la meva cadena ven una quantitat de dosi increïble als altres obrers, als caps, als vigilants, que li foten al tema com bojos, a les dones. El tràfic és quotidià igual que el consum, però els divendres i abans de les vacances el volum de negoci puja com l’escuma perquè es compren les dosis pel dissabte a la nit en la discoteca o en les vacances. El meu amic carretillista abans de Nadal va guanyar 15.000 euros, i en poc temps es va comprar una casa”. La gent es droga també dintre de la fàbrica? “Els obrers –respon- se’n foten durant els descansos, els reconeixes perquè reprenen el treball excitats, ensumant els mocs; és una mena de tic, i durant mitja hora produeixen com bojos, després es relaxen. Al principi són consumidors ocasionals, però quan agafen el vici es transformen en petits camells per tal de pagar-se les dosis. Els porros s’els fumen directament en la UTE: si oloressis quina aroma…”.
Droga de suport.
Els preus de la cocaïna ronden els 70-100 euros per gram, 20-25 euros pel clàssic quartet. La coca arriba sobretot de Foggia i la porten els típics camioners que aprovisionen la fàbrica de peces, components, somnis de glòria o de fugida, com es digui. “Hi ha algun que se’n fot –segueix explicant el nostre amic delegat- i sovint rep ajuda de l’empresa per a acudir durant algun període a comunitats de suport per tal d’intentar desenganxar-se”. Per què es droguen? “Treballant anys i anys en aquesta fàbrica acabes desculat. El ritme és estressant, els viatges diaris per a venir i marxar del treball et rematen, i la vida en els pobles és banal, avorrida. Hi ha qui se’n fot per a aguantar l’estrès, però moltes vegades els motius són altres: per a estar bé amb els amics, per a estar bé amb la dona o el marit. Molts es duen la coca a casa i fan esnifarVol dir que sense un no s’ho passa bé? I que un no es pot divertir a la discoteca o al llit sense recórrer a la cocaïna? El delegat s’encongeix d’espatlles i segueix endavant. Insisteix en el vincle amb el sexe: “Quan es fiquen en la fàbrica, no hi ha qui els pari. Aquí es diu “donar pel cul a la formiga” quan t’agafa un prompte i et sents un Rambo, i sol passar que el teu company de treball, mig de broma mig de debò, et ve i et toca el cul, al no tenir una dona a l’abast de la mà”. Entre els consumidors hi ha gent apuntada al sindicat? “N’hi ha, n’hi han. Fins i tot delegats. A un del sindicat UGL li van donar una pallissa per retardar-se a pagar al camell”. Els delegats del sindicat FIOM? “Algun porro: això tots. Sí, algun pren també coca. La major part dels consumidors –canvia de terç- està casat i amb fills”. Quin percentatge hi ha de cocaïnòmans? “Hi ha qui diu que el 40%, però hi ha qui corregeix la xifra a l’alça: un de cada dos”. Estrès, avorriment, sexe, desig de distingir-se encara que després acabi un sent exactament igual que la resta dels seus col·legues. “De nit hi ha menys control, però s’esnifa en tots els torns. En aquesta fàbrica es pot comprar costo, coca, heroïna, però també tangues, samarretes, electrodomèstics. Tot el món ho sap, però ningú ho diu. Per por, per conveniència, per a viure sense embolics”. En realitat sí que hi ha qui parla: les enganxades de l’antidroga fora de la fàbrica, en els aparcaments de l’establiment solen acabar amb detinguts, de manera que xivatassos no en falten. A qui l’enxampen in fraganti l’empresa l’empeny a dimitir, o bé li baixen la categoria i l`aparten a altra unitat, “acaba de succeir-li a un que treballava a muntatge”. Des de la lluita victoriosa dels 21 dies, Michele és assessor de Rifondazione Comunista per a assumptes socials de la província de Potenza, desplaçat de la FIAT de Melfi, on treballa d’obrer: “He assistit personalment –ens conta- a la detenció de dos treballadors en l’autobús que ens duia de tornada al poble després del torn de nit: van pujar tres, un de civil per la porta davantera i dos d’uniforme per la del darrere per a bloquejar les sortides i van anar a tir fet a posar-los les esposes directament a dos obrers. Per sort aquesta vegada no duien res i els van deixar anar”. Però en alguns casos, es procedeix a l’acomiadament per diferents motius: “Dos nois –ens explica l’advocada Lina Grosso que està seguint els processos laborals per al sindicat FIOM- van ser acomiadats per absència injustificada, però se sap que es tractava de dos toxicòmans. Nosaltres comencem els tràmits però en aquests casos la FIAT sempre opta per posar-los preu, per oferir diners a qui necessita diners com l’aire, amb la condició de no arribar a una sentència. Per a nosaltres és difícil convèncer a aquests nois que no acceptin l’oferta, i és que no tenim la certesa de guanyar el judici”. Aquest és un dels molts problemes a Melfi, on els procediments d’urgència duren mesos i mesos i les sentències, de produir-se, rares vegades són a favor del sindicat. “En canvi hi ha un altre cas d’un treballador, que patia d’alcoholisme, al qual l’empresa col·locava sistemàticament en llocs insostenibles per a ell. Una vegada va demanar que el deixessin sortir per a anar a l’hospital perquè es trobava malament. L’hi van impedir diverses vegades fins que va aconseguir escapar donant origen a moments de forta tensió. Va fugir ebri amb cotxe després d’un altercat amb dos caps i va tenir un accident. L’empresa el va acomiadar i nosaltres els duem a judici. Vam perdre en primera instància i apel·lem, doncs en un informe mèdic que presentem s’estableix que no estava en ple ús de les seves facultats mentals. Després, un segon peritatge va confirmar el primer, i la FIAT va proposar la transacció, és a dir, la indemnització per a no arribar a sentència. El nostre client no va acceptar i ara estem a l’espera de la sentència del jutge”. Per fi, a començament d’aquesta setmana ha succeït una cosa que ens ha retornat l’esperança a l’oficina legal de la FIOM: el jutge de Melfi ha acceptat el recurs contra l’acomiadament d’un obrer de la SATA, Michela Passannante, “per motiu improcedent”, després de l’obertura d’una investigació judicial en la qual se li investigava per presumpta pertinença a l’àrea terrorista. Ara la FIAT haurà de tornar a obrir-li les portes de la fàbrica i pagar-li els salaris endarrerits. també a les seves dones per a cardar millor”.
Una emergència en expansió.
El govern de la Regió Basilicata s’ocupa de la FIAT de Melfi des del dia de la seva obertura i ho fa amb cert grau d’autonomia respecte al poder excessiu que té en el territori la multinacional turinesa. Ha engegat investigacions (“tant de bo la Fiscalia fora igual d’activa”, ens diuen els advocats que defensen als obrers) sobre el canvi de vida en els pobles en els quals viuen els empleats de la SATA i el seu grup, sobre els accidents de tràfic relacionats amb els desplaçaments a la fàbrica, sobre mobbing. La Regió s’ha ocupat també de toxicomania a la fàbrica. Concretament hi ha una investigació efectuada per l’equip de la Cooperativa Marcella sobre la percepció de les drogues pels treballadors de l’àrea industrial de Melfi: “Tots estan d’acord a afirmar que l’ús de substàncies és greument nociu per a la salut”, si bé consideren que algunes, com les drogues lleugeres poden augmentar la capacitat laboral i que juntament amb les sintètiques milloren la resistència al cansament, a diferència de l’alcohol i els psicofármacs. Molts pensen que les drogues dures i sintètiques impliquen perills per als consumidors i els seus companys de treball. Estan al corrent del consum creixent de drogues a la fàbrica, o per coneixement directe, o pel tràfic evident, les xeringues abandonades, els robatoris, l’excés de baixes per malaltia, i per algun episodi de violència. Només el 21% dels entrevistats exclou que en la seva empresa es consumeixin substàncies estupefaents. Un de cada dos entrevistats assenyala una dada alarmant que convida a reflexionar: qui pren, sofreix més accidents. L’altre 50% sosté que qui es droga és “una persona normal”. L’altra dada que no ha de sorprendre és que el consumidor “no es considera toxicòman” (44,9%). Finalment, per al 77,3% de la mostra “les empreses haurien de tenir un programa de lluita contra la droga”. Fa alguns mesos en el tercer establiment meridional de la FIAT en importància, el de Cassino, es va rodar un vídeo en el qual sortia un obrer entrevistat d’esquena que explicava com era el consum de droga durant el torn de nit. Deia moltes veritats, assenyalava massa certeses, massa correctes políticament: la gent pren cocaïna només per a resistir un treball d’una altra manera insuportable. Així és, però no només. Parlarem d’això en els pròxims capítols. Fins ara només hem investigat en grans fàbriques del metall, FIAT per a més detall, doncs resulta més fàcil aconseguir contactes i perquè el percentatge de gent jove és altíssim. Però no s’ha de creure que es tracta d’un fenomen que es limiti a aquest àmbit. En tots els sectors de la indústria i dels serveis el consum de la cocaïna és dramàticament alt i creixent. Ho és en els treballs durs com la construcció, en els treballs repetitius, en els que tenen relació amb el públic. Ho és sobretot entre els joves i els precaris. Hi ha qui pensa que hi ha una relació entre la difusió de les drogues i la reducció dels conflictes laborals. Hipòtesis, naturalment, per comprovar.
Obrers en la cadena: entre el cansament i la coca. (III)
Creix la difusió de les drogues, de Taranto a Maranello. Assumpte sepultat en l’oblit. Les empreses oscil·len entre el silenci i la repressió. El sindicat, en dificultats. Perilla la seguretat en el treball: es devalua el salari, es devalua la vida.
Seguim amb els treballadors del metall, seguim parlant de drogues. “Has decidit ficar-nos en el tema?”, em pregunta en to de broma però també preocupat un delegat del sindicat FIOM. La veritat és que cal rendir-se davant el valor d’aquesta categoria i el seu sindicat més representatiu: no és fàcil treure a la llum problemes com aquests, que obliguen a posar en discussió tot: la relació amb les noves generacions de treballadors i la d’aquestes amb el treball, el conflicte, el sindicat, el propi paper dels delegats sindicals, les RSU. No tots estan disposats a obrir aquest llibre dolorós que parla del sofriment dels joves, tant en el treball com en la vida, parla de viure al dia, sense inversions en l’avenir. Parla de sol·lituds obreres, d’aquesta classe que, alliberant-se, havia d’alliberar a la humanitat. No obstant això, “la classe” poques vegades ha semblat estar tan encadenada com avui, primer de tot a la línia de muntatge. I després a una nova pobresa, amb sous que segueixen perdent valor i amb un treball que ja no compta amb reconeixement social. I a més, presonera d’una cultura televisiva dominant, en la qual l’emancipació individual i col·lectiva es substitueix per l’emulació dels comportaments i consums de qui “s’ho ha muntat i ho ha aconseguit”, el guanyador, el patró. I el conflicte, que “naturalment” hauria de dirigir-se contra qui t’explota, l’ acaben pagant els subjectes socialment més febles.
La cessió d’ una cinquena part del salari.
Ocupar-se de drogues en el treball ajuda a descobrir millor la materialitat de la condició obrera. De qui s’ha fos ja el 70% de la seva pensió per a afrontar la compra d’una casa, de qui ha cedit una cinquena part del seu salari per a activar un crèdit, tal vegada per a comprar-se un automòbil nou o una televisió de plasma, comenta un vell obrer de Bergamo. I així successivament, de cinquena part en cinquena part fins que no et queda res del salari. A poc a poc la gent ha acabat en mans dels moderns usurers, financeres i bancs, a qui cal donar-los el 13% en interessos pels préstecs. Això sempre que tinguis un contracte a temps determinat; si ets precari ni tan sols pots tenir el luxe que et xuclin el salari. Heus aquí la nova classe obrera en carn i os. Al concloure les sessions de la conferència nacional d’organització del sindicat FIOM a Cervia, el secretari general Gianni Rinaldini retrata un país inquietant marcat pels efectes d’una globalització salvatge que empeny als obrers a competir entre ells. La crisi del treball, amplificada per la seva fractura en trossos, provoca l’enrunament d’un model de representació sindical i social malferit. En aquest context actua l’embranzida de les empreses per la progressiva desaparició dels contractes col·lectius, per tal de substituir-los per les relacions ad personam La difusió creixent i massiva de les substàncies estupefaents en les fàbriques, en la construcció, en les drassanes, en els serveis s’emmarca en la individualització de la relació amb el treball i amb la patronal. “Què més ha de passar? Si el problema presenta aquesta grandària –va dir Rinaldini en referència a aquesta investigació de Il Manifesto- hem d’obrir un debat amb els delegats”. També aquesta és una decisió valenta, doncs la ruptura del silenci desencadena reaccions perilloses per part de les empreses, les quals, o no saben el que succeeix en les seves fàbriques, o el que és més versemblant, fingeixen ignorar-ho. Quan la veritat s’imposa, el pas de l’oblit a la repressió els surt natural als directius de l’empresa, una reacció congènita. Es pretén llavors dels delegats la delació, quan no es passa directament a la violació de la legislació que tutela la vida privada dels treballadors: algunes empreses petites han intentat imposar als empleats o als aspirants anàlisis d’orina per a comprovar el possible consum de substàncies. Es pot entendre el comunicat dels delegats FIOM de la Sevel Val di Sagno, els quals, tot i aferrant-se a una lectura un pel reductiva de la difusió de la cocaïna en el seu centre, admeten l’existència del problema i denuncien que les seves peticions a la direcció de l’empresa perquè afrontessin el problema “amb serietat i transparència, sense criminalitzar a qui està passant per aquesta situació” no s’hagin escoltat tot i la insistència. Un aspecte preocupant, indicat en una investigació encarregada per la Regió Basilicata sobre la qual va informar Il Manifesto divendres passat, té a veure amb el perill que el consum de drogues pugui provocar una caiguda en els nivells de seguretat i, en conseqüència, un augment dels accidents de treball. Em parla sobre això un obrer d’una foneria (entengueu la vaguetat de la referència, més que justificada per la delicadesa de l’assumpte i pel perill que corre qui intenta denunciar-ho): fa algunes setmanes es va produir un accident greu, per sort no mortal, en una màquina. En les butxaques de l’obrer ferit es van trobar algunes paperines de cocaïna”. En una altra fàbrica important, un delegat va sol·licitar una reunió amb el responsable de personal per a denunciar la difusió de la cocaïna, mogut per la preocupació que això comporti un possible augment dels accidents. “L’empresa va fer com si sentís ploure. Una de dues: o no controlen la fàbrica, la qual cosa seria “gravíssim”, o es fan els bojos per tal d’evitar perjudicar la seva imatge”. El consum de drogues (cocaïna especialment) creix a mesura que disminueix l’edat mitjana dels treballadors i a causa de la fragmentació del cicle productiu, acompanyat per la subcontractació de parts de la producció i els serveis i el treball en lloguer, que provoca que convisquin en el mateix lloc de treball empreses i formes contractuals molt diverses. Per als delegats resulta cada vegada més difícil controlar, o fins i tot arribar a comprendre el conjunt, cosa que fa més fràgil la intervenció sindical. Si els joves de moltes realitats laborals consumeixen coca, el fenomen de l’alcoholisme afecta tradicionalment als treballadors per sobre dels quaranta. Aquest problema està especialment estès del Véneto a Emilia, tal com confirmen alguns delegats. M’expliquen que a Emilia hi ha casos d’obrers acomiadats per embriaguesa: com el de la ex Landini a Fabbrico, dins la comarca de Reggio, on el consum de cocaïna es limita a alguns casos concentrats en el torn de nit: “Porros a go-go, però material dur, poc”. El problema està bastant contingut i sota control, gràcies a una xarxa eficient de serveis en el territori, producte del model social de la regió Emília-Romanya. Aquí, igual que en altres polígons de la regió, hi ha moltíssims joves del sud d’Itàlia contractats i portats a una àrea geogràfica on la vida és molt cara i una casa de lloguer, si no et costa tot el sou, poc hi falta. Sortir endavant amb mil euros al mes o una mica menys no és fàcil, no permet llaurar-se un futur i la vida es va consumint en la línia de muntatge un dia rere l’altre. En l’antiga fàbrica Landini treballen uns 70 o 80 indis. No n’hi ha prou amb posar menús diferents per a construir una bona convivència entre italians i immigrants extracomunitaris, entre emilianos i meridionals, entre joves i vells. Fins i tot en el consum de substàncies estupefaents els comportaments són diferents. En una gran foneria com la d’Ilva de Taranto, en la qual treballen, entre contractats directes i indirectes, uns 17.000 obrers – la grandària d’un poble de província- es pot trobar de tot, em diuen, “ és una mena de supermercat en el qual es pot comprar fins i tot cocaïna. S’està convertint en un problema, a la fàbrica resulta perillós fins i tot caminar, per no parlar del treball en l’alt forn. Has d’estar lúcid, atent, si no, et pots fer mal o fer-ne als teus companys. Pensa en l’atenció que ha de mantenir qui treballa en el pont grua i mou un recipient que conté 300 tones de metall líquid”. La persona que ens ho explica està preocupada pels efectes de les drogues consumides en el treball, i ho està sobretot pel perill que suposa tocar aquest assumpte, que pot oferir “una excusa als patrons, sempre disposats a fer servir el fuet: ‘Els accidents? Sempre son per manca d’atenció o descuit dels obrers”. És un parany, doncs les responsabilitats dels morts i ferits en el treball són dels empresaris, dels ritmes insuportables, de la falta d’aplicació de la normativa sobre seguretat, de l’organització del treball”. Dit això -afegeix un altre obrer- “no hem d’ocultar les nostres responsabilitats”. Però la reducció del poder de control de les RSU, sotmeses a l’atac i la marginació per part dels empresaris, el molt que els costa als representants sindicals que se’ls reconegui la seva competència en matèria de seguretat, sovint posada en dubte per la patronal, són obstacles per a construir una manera d’operar menys perillosa. És la història de sempre, “per als patrons només conten la producció i el benefici”. amb els treballadors de forma individual.
Els reconeixes pels canvis d’humor.
Dels fums i el foc dels alts forns passem a la marca més prestigiosa del made in Italy, la Ferrari de Maranello. El consum de substàncies, que abans es vinculava al daurat món de la Fórmula 1, aquí en la fàbrica “s’intueix, encara que no vegis al teu company ficant-se un àcid o qui sap quina pastilla; també hi ha cocaïna, però menys estesa, almenys en el muntatge. Si puges de nivell, la cosa canvia. L’haixix està difós entre els joves, però es fuma sobretot en els descansos. Als que prenen substàncies els reconeixes per aquest estat d’eufòria que agafen: després del descans te n’adones que el teu company ha canviat d’estat anímic”. Són 2.800 empleats, la majoria treballa en les instal·lacions de Maranello i una petita part en les instal·lacions de la Scaglietti de Mòdena, on es solden els bastidors. A la Ferrari també es construeixen els motors i es pinten els bastidors per a la Maserati. “La secció Carreres, que ocupa a centenars d’empleats, és una altra història. Però a la producció de sèrie, el treball i la seva intensitat, de la fàbrica de Maranello, no es difirencia gaire de la de la Fiat de Mirafiori. El sou base ronda els 1100 euros als quals cal afegir el premi de resultat (un bon contracte integrador) i el plus, si és el cas, per treball nocturn o extraordinari. En algunes àrees com el muntatge on es treballa a tres torns, el 80% és del sud. Aquests nois arriben plens d’entusiasme, abans d’adonar-se’n de com és de dur, el poc que es cobra i com són de cars els lloguers i la vida en general. Ràpidament arriba la desil·lusió, la frustració. En els últims anys l’ús de substàncies ha augmentat en diverses àrees de la producció, sobretot entre les empreses subcontratades i durant el torn de nit. El mercat dels Ferraris va sobre rodes, creix la producció i en un parell d’anys la Ferrari preveu ampliar els tres torns a tota la instal·lació. I augmenta la demanda d’hores extraordinàries. Mentre un de la meva generació es baralla per les vuit hores, veus que els nois fan cua per aconseguir alguna hora extraordinària, fins al punt que els caps es permeten discriminar, tu sí, tu no, segons la dedicació, de manera que les hores de treball te les fan viure com una concessió benèvola i no com una càrrega afegida d’explotació”, diu desesperat un obrer ja gran, que afegeix: “Veig als nois apagats, anul·lada la seva personalitat. Per a ells, el treball només significa diners. Llavors s’entén el per què fan hores extraordinàries o demanen treballar de nit, per a guanyar i poder gastar més. Es difon la droga amb tot el que comporta, tràfic inclòs”. La política dels contractes massius de gent del sud implica inevitablement reduir progressivament la taxa de sindicació, i pot passar que la FIOM, l’organització àmpliament majoritària en la Ferrari resulti derrotada en un referèndum: “Guanya el qui s’ho juga tot en funció dels diners, adéu condició treballadora”. (3 / continua)
“Sense esperances venç la cocaïna”. (IV)
El domini de la competitivitat. El psiquiatra Emilio Rebecchi analitza els comportaments a la fàbrica i les causes que fan créixer el consum. Millorar les prestacions és funcional per a la productivitat. La societat és classista: si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes.
“Els presos tenen almenys una esperança: la de sortir de la presó perquè s’esgota la pena o intentant la fugida. Sovint fa l’efecte que als joves, als joves obrers, se’ls nega fins i tot l’esperança de fugida. Si a un noi li prens l’esperança de llaurar-se un futur, li has pres un dret fonamental”. El raonament d’Emilio Rebecchi és d’una lògica aclaparadora alhora que desesperant. Psiquiatra, psicoanalista, dedicat als comportaments juvenils i a les dinàmiques socials en els llocs de treball, Rebecchi ha treballat en molts estudis i investigacions. Recorrem a ell per a intentar descodificar les raons amagades de la difusió de substàncies estupefaents en les fàbriques, oficines, obres, etc. El consum de drogues entre els treballadors no suposa, per descomptat, una novetat, però actualment han canviat els motius, les modalitats de consum, les pròpies substàncies consumides i, sobretot, han canviat les dimensions del fenomen. L’entrevistem al seu estudi de Bolonya. “M’encantava [el ciclista] Pantani. Em va impressionar com raonava quan encara no havia arribat a ser un gran campió: ‘jo sóc el més fort –deia- però si els altres prenen substàncies, no em quedo enrere. Fora bo que tots deixessin de prendre-les, però com que no és així, em veig obligat a prendre’n també jo”. El raonament és de calaix, però així s’eleva el nivell del conflicte. Conec a un grup de bolonyesos que practica el ciclisme per passió, diguem que fan cicloturisme. Saps que fins i tot ells es droguen? No ho fan per a guanyar, què va, no tenen res que guanyar; ho fan per a competir, per a no fer el ridícul, per a aguantar el ritme de la resta. Per a no donar lloc a comentaris, vol deixar clar que Romano Prodi no formava part d’aquest grup”. La competició i la millora de prestacions són els nusos centrals de la clau interpretativa que ens ofereix Rebecchi. Però anem a pams. “Jo no criminalitzo la química: la química existeix, és útil en mil circumstàncies, però si la uses per a augmentar les teves prestacions sexuals, laborals, fins i tot per a divertir-te, llavors vol dir que hi ha un problema. Entenguem-nos, molts artistes, poetes escriptors han pres drogues per curiositat o per coneixement. El mateix Sigmund Freud. Però estem parlant de l’Edat Mitjana o d’experiències pseudo-cientifiques. Avui els nois es droguen com nosaltres preníem cafè o el pit de la nostre mare. Per a ells, ficar-se una ratlla de coca o una amfetamina és quelcom normal, o fins i tot evident i fàcil d’ entendre. Sense cap motiu sòlid, els joves es converteixen “espontàniament” en consumidors. Hi influeix molt els models culturals (la competició fins a l’exasperació) i intervé també un fet mimètic de voler imitar el que es veu. Igual que els nens volen anar al Burger King o a McDonald’s perquè tots ho fan independentment de la porqueria que et donen per a menjar, anys més tard, amb la mateixa actitud, pot ocórrer que et prenguis cocaïna. Això assenyala la presència d’un buit que se sol intentar satisfer amb la droga. I com la societat és classista, si no ets ric de família, per a pagar-te la dosi, en passes, robes o et prostitueixes”. Arribem al món del treball. Si bé es comprenen alguns comportaments “desviats” del subproletariat amb les categories interpretatives clàssiques, resulta més difícil fer-se una idea quan es parla de l’obrer de fàbrica. “Criden l’atenció les diferències ètiques. Admetem que a la fàbrica la duresa de les condicions, la fatiga, poden ser la causa que t’empenyi al consum. El cansament en la línia de muntatge, on la durada de les tasques es repeteix sempre igual per sota del minut, provoca efectes negatius en la salut de l’obrer, dolors, lumbàlgies. Partint d’una situació d’aquest tipus, cabria esperar que la substància ideal per a alleugerir la condició de sofriment fora l’heroïna, que és un anestèsic i, per tant, atenua el pes i les conseqüències d’un treball dur. En canvi cada vegada més la droga que corre per les fàbriques és la cocaïna. La cocaïna és un excitant, serveix per a augmentar la producció”. Les paraules de Rebecchi queden confirmades pels testimonis de molts obrers que hem entrevistat: la punta de producció se sol marcar sovint durant el treball nocturn, el tercer torn, que és el de major consum de cocaïna, degut al fet que els controls són més rars. Pregunto a Rebecchi si d’això es dedueix que la cocaïna és funcional per a la producció i, per tant, és “una droga del sistema”. “En els anys setanta l’ús de substàncies podia tenir alguna connotació antisistema, avui és tota ella interna, i cabria dir funcional per al sistema. I això no val només per als obrers sinó també per als directius, els esportistes”. A la fàbrica hi ha qui sosté que s’arriba a conviure millor amb l’heroïna que amb la cocaïna… “És veritat, amb l’agreujant que la cocaïna actua en les arterioles i pot provocar microinfarts. A la llarga et crema el cervell. Un efecte similar poden provocar-lo les amfetamines, la composició de les quals es desconeix gairebé sempre”. Com es pot intervenir davant aquest fenomen, com es pot ajudar als joves obrers que han acabat en l’espiral del consum, i en molts casos en el tràfic per a poder-se pagar la dosi quotidiana? “El que més complica la intervenció és que no hi ha més motivació social en la decisió de prendre substàncies que la de l’augment de la prestació individual i, per tant, de la producció. Estàs inerme, fins i tot els instruments tradicionals com el psicoanàlisi són inutils. Et pot passar que li preguntis a un pacient jove que faci associacions lliures, després de la qual cosa et preguntes: però què vols que associï aquest pobre home si no té ni una miserable idea al cervell? Dic que et sents desarmat perquè si el consumidor jove, sigui obrer o estudiant, no té cap motivació, quan li dius que ho deixi et respon senzillament ‘per què? A mi m’agrada’ Mira que demà estaràs malament, sofriràs conseqüències greus a la teva salut, li contestes, però te n’adones que tant se li’n fot. Això vol dir, repeteixo, que en les generacions joves, hi ha un enfonsament, una renúncia a construir-se un futur, una perspectiva de vida”. I la pròpia vida perd valor… “Sense ideals, no únicament polítics o religiosos sinó senzillament civils, un es queda enmig d’una realitat molt dura i molt difícil de suportar. Així s’acaba tornant a la infància, es retrocedeix al període d’oralitat. Vols demostrar que ets més poderós que el qui està al teu costat”. L’elecció pot ser individual, però un fenomen d’aquestes proporcions adquireix inevitablement un caràcter social. Diu Rebecchi: “El retrocés està unit a la naturalesa de la societat en la qual vivim, i a l’augment de les prestacions individuals; sigui el que sigui el camp, respon al manament de la competitivitat”. Alguns obrers, confirmant el que diu Rebecchi, ens han explicat que un es droga i convenç al seu amant que es fiqui coca abans de tenir relacions sexuals per a millorar les prestacions. “És la lògica masclista clàssica de qui vol demostrar qui la te més grossa, la sexualitat es redueix a l’aspecte penetratiu. Penses que una relació és això i només això el que li importa a la dona. I t’exaltes perquè una ratlla de coca et fa sentir més potent, però no saps, o no t’interessa saber que amb el temps aquesta manera d’actuar et tornarà impotent”. Tornem a la fàbrica. Alguns obrers sostenen que la cocaïna ajuda a la socialització amb altres obrers, a més de millorar les prestacions individuals. “Clar –respon Rebecchi- però és una relació social de culpabilitat; no es tracta, per descomptat, de companyonia. És l’expressió extrema d’una condició de sol·litud. Si abans es drogava a generacions senceres per a manar-les a combatre i morir en la guerra, avui amb la caiguda dels valors, els destrueixes drogant-los per a fer-los produir més en la cadena de muntatge”. Rebecchi conclou el seu raonament tornant al concepte de la falta de motivació en l’assumpció de les substàncies “dopants”, de les quals deriva la falta de motivació per a deixar-les: “El general xinès Zhu De tenia una addicció malaltissa per l’opi. Quan va començar la “Llarga Marxa”, abans d’assumir el comandament, va prendre una decisió: tenia un motiu fort per a deixar-ho. L’únic lloc en el qual estava prohibit el consum d’opi era al riu Yangtze. Doncs bé: va muntar en una barca que baixava pel riu, va demanar al seu propietari que no li deixés trepitjar terra durant alguns mesos sota cap motiu. Així, amb un motiu fort, va guanyar les seves dues guerres”. (4 i fi)
Article de Loris Campetti per al periòdic italià d’esquerres Il ManifestoTraducció al català per Josep Arisa (COS – Unió Comarcal del Barcelonès) Àrea de Seguretat i Salut LaboralsÀrea d’Acció Sindical Coordinadora Obrera Sindical – COSSindicat per l’alliberament de gènere, de classe i nacional dels Països Catalans
