S’ha resolt la crisi política a Hondures? Tot i que s’ha obert una finestra d’oportunitats tot sembla indicar que no hi ha massa lloc per a l’optimisme. Convé recordar el que vam dir en aquestes mateixes columnes al produir-se el cop: que Micheletti només romandria en el poder en la mesura que contés amb el suport, actiu o passiu, de Washington. Quatre mesos va trigar la Casa Blanca a comprendre l’alt cost que tenia sostenir a un règim colpista a la regió. Acuitat pels diversos problemes que enfronta en la seva política exterior -sobretot per la ràpida deterioració de la situació a Afganistan i Pakistan i l’estancament de les seves tropes a l’Iraq- Obama va donar un cop de timó que va descol·locar a la seva Secretària d’Estat Hillary Clinton, principal artífex del suport als colpistes, i va enviar a Thomas Shannon a Tegucigalpa amb l’encàrrec de restaurar l’ordre en el convulsionat pati del darrere. Poc després Micheletti arxivava les seves bravuconades i acceptava mansament el que fins a llavors era inacceptable. Clar, poc abans Shannon havia transmès el terminant mandat imperial. Per a endolcir la mala estona va fer pública la seva admiració pels dos líders de la democràcia hondurenya: el colpista i el destituït.
Zelaya proposa un programa de tres punts: restitució, amnistia i govern de reconciliació nacional. La primera haurà de ser resolta pel congrés, el mateix organisme que va convalidar amb entusiasme el cop d’estat i no va estalviar insults i calúmnies en contra seva. Caldrà veure, però no serà senzill. Amnistia, per a qui? Per als funcionaris civils i militars d’un govern que va violar els drets humans i va conculcar totes les llibertats? O acceptaria Zelaya ser amnistiat per delictes que no va cometre, com per exemple tenir la gosadia de pretendre preguntar-li al seu poble si és que estava d’acord amb convocar a una assemblea constituent? I ni parlar de la tercera clàusula, íntimament vinculada a l’anterior. Perquè, en les actuals condicions, un govern de reconciliació nacional no és per ventura un passaport a l’oblit, a la desmemoria, a la impunitat?
Un succint balanç de la crisi i la seva aparent resolució revela que els colpistes poden sentir-se satisfets perquè van preservar els seus dos principals objectius: destituir a Zelaya, encara que reasumeixi per uns pocs mesos més fins que finalitzi el seu mandat; i haver assolit el reconeixement internacional de les viciades eleccions del 29 de Novembre, cosa que el propi Shannon es va encarregar d’assegurar. Al seu torn l’oligarquia hondurenya es treu de damunt el perill d’una escalada més agressiva d’Estats Units contra les seves propietats i privilegis, cosa que podria haver ocorregut si no es produïa un acord. Un eventual control més exhaustiu de Washington sobre els seus actius i fons en Estats Units li amoïnava, i la intransigència de Micheletti es convertia en una amenaça innecessària als seus interessos.
Per a Zelaya el balanç resulta molt més complex, i és precisament això el que sorprèn del panorama hondureny. La seva restitució no remou per res les causes profundes que van provocar el cop d’estat. A més, en tal cas, convalidaria sense més els resultats d’unes eleccions plegades de gravíssimes irregularitats i la campanya de les quals es va desenvolupar sota el clima de violència i terror imposat pels colpistes? Micheletti ja està fent sonar els tambors de guerra. Tot just tancat l’acord va declarar a la CNN en Espanyol que una vegada restituït en el poder “Zelaya i la gent que l’acompanyem estem segures emprendran una campanya de persecució. Només el que no coneix l’actitud de Zelaya es creu que no haurà conseqüències.” Quina serà la resposta en cas de ser reinstal·lat en el govern: Amnistiar als colpistes, reconciliar-se amb ells, abraçar-se amb Micheletti? Però Zelaya està lluny de ser l’únic actor d’aquest drama: Com reaccionarien els heroics militants que van arriscar les seves vides i la seva integritat física per a defensar al govern legítim? Hi ha molts morts, i ferits; molta presó i humiliació pel mig: acceptaran aquestes dones i homes que van guanyar els carrers d’Hondures l’oblit de tants crims i el perdó als seus victimaris? A més, si una lliçó van extreure els moviments socials i les forces populars durant aquests quatre mesos de resistència és que si s’organitzen i mobilitzen la seva gravitació en la conjuntura pot arribar a ser decisiva, molt més del que abans s’imaginaven. La crisi els va ensenyar, brutalment, que poden deixar de ser objectes de la història per a convertir-se en subjectes i protagonistes de la mateixa. I tal vegada per això, més enllà del que ocorri amb aquest acord, decideixin seguir avançant en les seves lluites per la construcció d’una Hondures diferent, aquesta que no s’aconsegueix amb injustes amnisties o espúries reconciliacions.
*extret de Rebelión.org i traduït per la Universitat Comunista dels Països Catalans
