Un capitalisme que travessa una de les pitjors crisi sistèmica en les últimes dècades fa servir el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín per millorar encara més els nivells de decibels alienants que necessita per a existir.
Amb una àmplia experiència en les pitjors arts de la manipulació no perd la menor oportunitat d’aplicar tàctiques velles, però sempre actuals de propaganda.
Amb tant soroll contribueix a desviar l’atenció en les dificultats del present, sembrant la desesperança entre els oprimits i les oprimides en la seva superació cada vegada més necessària.
Nom serem nosaltres qui fem un panegíric estimulant de la situació econòmico-social a la desapareguda RDA, però tampoc cal afegir a la coral hipòcrita d’oportunistes que estan treballant junts per posar de relleu l’excel·lència de la seva caiguda per la “desitjada Unitat Alemanya i la construcció de la democràcia al món “. Simples sofismes!
“El desenvolupament de les forces productives sense ideologia no m’interessa”, va dir amb contundència i claredat el Che en tota l’esplendor del model dirigit per Willi Stoph.
El socialisme no pot ser simplement una distribució equitativa de la riquesa, també ha de ser la construcció d’una nova societat basada en nous valors és una nova moral on la participació popular es deriva d’una adhesió voluntària .
El món compta avui amb més murs que el 1989. Desaparegut un dels mites anticomunistes més eficaçment utilitzat pels defensors de la infàmia que exporta misèria, dolor i violència a tot el món, el món no és millor avui que fa vint anys.
Han reforçat els murs tangibles que ja existien. Altres han estat construïts. Però avui, tots ells estan convenientment invisiblitzats en les cròniques de la premsa burgesa embriagada de la doctrina de la “guerra freda”. Ni una paraula de milions de tones de ciment amb la que Israel aïlla a Cisjordania. Ni una sola línia del que Estats Units del que ha construït en el franc sud de la seva frontera amb Mèxic. Ni una sola menció al que el Marroc planteja per envoltar l’heroic poble sahrauí. Al que Espanya s’afanya per a la millora dels seus enclavaments colonials al nord d’Àfrica. Al que actualment s’aixeca a Rio de Janeiro per segellar l’opulència de la misèria dels barris de “faveles”. De Zimbabwe, Kuwait, Uzbekistan, Índia … Altres exemples de murs que es van anar construint després de la caiguda del de Berlín, però que toca no denunciar. Com a molt, una menció al que divideix les dues Corees.
Però davant de filferro , torres de maó i ciment, balles electrificades, les mines, els sensors, i tot tipus de barreres que envolten i divideixen a la gent, el capitalisme en les últimes dues dècades, no ha deixat d’aixecar el mur de la desigualtat i la injustícia entre el nord opulent i ric i el Sud cada vegada més empobrit i saquejat. L’imperialisme ha accelerat els seus recursos estratègics d’apropiació dels recursos que devora pobles, aniquilant cultures i fent al planeta un holocaust ecològic. Els murs de l’opressió, l’explotació i la dominació patriarcal s’aprofundeixen. L’ assimilació espanyola sobre la nostra pàtria no deixa de créixer.
Avui en dia hi ha més misèria, la fam, les guerres, exclusió i malalties en el món que hi havia la nit del 9 cap al 10 de novembre de 1989. No tenim nosaltres, per tant, res a celebrar.
*extret de Primeira Linha em rede, i traduït al català per la UCPC
